«La càpsula del temps» a la revista Ràfega

Tinc una emoció compartida amb molts mestres que fa anys estan jubilats. Son mestres que encara mantenen lligams amb els seus exalumnes i queden per conversar i recordar. Potser es creuen pel carrer en un encontre casual i s’aturen a saber com els va la vida.

En el meu cas, a més tinc la sort de poder compartir cada curs algunes sessions explicant contes als més menuts de cicle infantil. Ells gaudeixen dels relats i, en cada sessió, és com si tornés a reviure els moments increïbles viscuts a la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi.

Algú va dir que no et jubiles mai de fer de mestre i és un pensament que comparteixo.

Al final de cada trimestre, s’edita RÀFEGA, que és una publicació digital de l’AFA en la que cada
classe de l’escola fa un article, des d’I3 fins a 6è. Es destaquen, a manera de resum o memòria de les activitats més rellevants que s’han portat a terme en aquell trimestre. Em va demanar que expliqués el significat d’una placa que es troba incrustada misteriosament al terra, en un cantó del patí. I ho vaig fer, encantat de la vida, esclar!

No tinc permís per compartir-la sencera però, em fa il·lusió, deixar constància de la meva col·laboració amb la revista i us passo l’article en concret.

Exposició «Coll fa 100 anys»

Un record de la meva infantesa a l’Hospitalet és el quiosc que hi havia a prop de casa on anàvem a comprar els tebeos que després compartíem amb els amics. Era la manera de llegir-los. Cadascú tenia les seves preferències. El meu cosí comprava “Hazañas bélicas”, en Nicolás, el veí de l’àtic, s’estimava més “el Capitán Trueno” o “El Jabato”. A mi em fascinaven les historietes, els tebeos, i encara en guardo uns quants. Tenien noms com “Pulgarcito”, “Tio Vivo” “DDT”, “Yumbo”, “El campeón” “Ven y ven” i altres. Així vaig creixer, amb Vázquez, Raf, Benejam, Ibáñez i el grandíssim Coll que va tenir la seva època daurada al TBO, coincidint amb la meva infantesa.

Precisament, aquests dies, al Centre Cívic Urgell, hi ha una petita exposició dedicada a Josep Coll. Amb motiu del centenari del seu naixement, fa 100 anys, l’exposició es pot veure fins el 24 d’octubre.

Comissariada per Luis Garbayo, compta amb historietes originals i amb reproduccions ampliades on s’ha prescindit de les bafarades que sovint eren imposicions del criteri editorial de TBO.

El dia 25 d’octubre a les 19:00 es farà la presentació del llibre en homenatge a Coll editat per Norma Editorial.

Si sou dels nostàlgics dels tebeos, aquesta exposició us agradarà.

«La cucurutxu» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre “la Cucurutxu” dins la secció «Llibres per somiar». Ens explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món, pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.

Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera, li pregunta quina mena de viatge vol fer i l’àvia li respon que en vol fer un al passat. Com que ningú no li havia dement de fer un viatge en el temps, la gelatera es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.

I quan l’avia el tasta, passa una cosa fascinant però no tan sorprenent com el final del relat.

Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú l’àlbum «Trucada perduda» en Carlos Alberto Ruiz. L’ Enhorabona!

I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “La Cucurutxu” és:

Com es diu la gelatera?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat i teniu temps fins al proper diumenge 24 de desembre.

El podcast el podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/la-cucurutxu-deva-ferrer-paniagua/audio/1191541/

«La Cucurutxu», gelats que fan viatjar

La Mertxe Paris, editora de Mosaic, ha encetat un nou projecte editorial que porta el nom de “El Genet Blau” i el primer llibre que ha publicat és aquest “La Cucurutxu”.

M’ha agradat per diversos motius però sobretot perquè està inspirat en fets reals. Explica la història d’una gelateria de Barcelona que fa els gelats més bons del món. I, per què són els gelats més bons del món? Pel seu gust i especialment perquè contenen un ingredient singular que fa viatjar. Tothom ho sap.

Un dia es presenta a la gelateria una àvia que vol un gelat que la faci viatjar. La Irene, la gelatera li pregunta quina mena de viatge vol fer. I l’àvia respon que vol fer un viatge al passat.

La Irene es passa tota la nit preparant aquell gelat tan especial: Un gelat de cucurutxo de color ataronjat, amb olor de xocolata blanca i de forma caragolada.

El que no us podeu imaginar és el que passa a continuació.

https://fb.watch/n4iMJ5gq_l/

La història és bonica i les il·lustracions estan molt encertades, amb consonància amb el desig de l’àvia. Són unes il·lustracions amb un aire d’antigues, “vintage” que diuen ara, amb les persones i els objectes siluetejats amb línia negra i amb els fons de diversos colors, amb predomini dels tons suaus.

No em vaig poder resistir i vaig anar al Poble Nou a visitar aquesta particular gelateria per conèixer la Irene. Vam xerrar una estona, ens vam fer una foto de record i vaig assaborir un gelat amb records valencians que em va transportar als estius de la meva infantesa, allà al poble de la província de Castelló on vivien els meus avis.

Us recomano el llibre i també, una visita a “Mamá heladera” i potser, només potser, podreu fer un viatge amb els sabors que trobareu en el vostre gelat personificat.

Nota per a mestres: Potser al vostre centre això dels gelats no està ben vist però si no és el cas, un gelat per a alguna celebració especial és un detall que segur que triunfarà entre els alumnes. A “Mamá heladera” us el poden personificar.

Amb la Irene Iborra i la Irene Vidal (Nené). Grans!

Les dades:
Títol: La Cucurutxu
Autora: Eva Ferrer Paniagua
Il·lustradora: Anna Grimal
Editorial: El Genet Blau
Pàgines: 28
Barcelona, 2023

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

les arrugues de l’àvia (Simona Ciraolo)

les-arrugues-de-laviaLlibres que parlen dels avis i les àvies n’hi ha un bon grapat. Alguns tracten la malaltia de l’Alzheimer i d’altres sobre la mort i el dol que suposa per a la família. Són llibres necessaris que ens ajuden a plantejar situacions delicades. En canvi, llibres que parlin de la saviesa que suposa l’edat, de les experiències i/o dels amors viscuts durant tota la vida, no n’hi ha tants.
«Les arrugues de l’àvia» explora aquesta idea partint de la conversa d’una nena que sent curiositat per les arrugues de la cara i li pregunta si li molesten. És l’inici d’un diàleg en que la nena descobrirà que cada arruga és un record: n’hi ha que recorden dies feliços, altres dies tristos, però totes i cadascuna representen com és de bonica la vida.
Aquest llibre és commovedor i ens vol recordar que la vellesa pot ser quelcom molt valuós.
Pintat amb suaus tons pastels es mostra un viatge per temps en que a cada pàgina trobem un emotiu record.

Les imatges (les dels records) van sense text i és d’agrair perquè no es necessita. Són memòries d’un dia de primavera, d’un picnic a la platja, de la nit que l’àvia va conèixer l’avi, etc. Són preguntes que aboquen a la darrera:
—Àvia, et recordes de la primera vegada que em vas veure?
I en la imatge veiem l’avia com somriu i com se li entén tot.
Un llibre molt bonic, des de la portada, passant per les guardes i un llom increïble, fins a la qualitat del paper. Segur que us podrà servir per encetar altres històries relacionades amb les vostres arrugues o les dels vostres familiars, arrugues que també amaguen misteris, somriures i alguna que altra tristor.

arrugues2
Les dades:
Títol: Les arrugues de l’àvia
Autora: Simona Ciraolo
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Edat recomanada: A partir de 5 anys
Pàgines: 40
Primera edició: novembre 2016

arrugues2

arrugues3

guardes