Tercera edició de la «BIBLIOTECA HUMANA de l’Hospitalet»

Fa un any es va celebrar la segona edició de la Biblioteca humana de l’Hospitalet. Va ser un èxit de participació. Podeu veure unes imatges a:

https://www.bibliotecahumanalh.com/

D’ací uns dies es celebrarà la 3a edició. Serà el 8 de novembre de 2025 a la biblioteca La Bòbila.

QUÈ ÉS LA BIBLIOTECA HUMANA?
La Biblioteca Humana és una iniciativa nascuda a Dinamarca l’any 2000, que s’ha expandit a més de 80 països arreu del món, i que el 4 de novembre de 2023 es va estrenar a L’Hospitalet, a la Biblioteca de La Florida.

Una iniciativa innovadora basada en crear un marc segur per a converses personals que ajuden a desafiar els prejudicis, combatre la discriminació i contribuir a una major cohesió humana, superant les diferències socials, religioses i ètniques. Un espai per al diàleg, on discutir temes tabú de manera oberta i sense condemna. Un lloc on les persones que difícilment parlarien entre elles, troben espai per a la conversa, amb la finalitat de trencar barreres socials i contribuir a la construcció d’una societat més justa i inclusiva.

En un esdeveniment obert al públic, un grup de persones prèviament seleccionades i acompanyades per l’organització “es presten” a compartir les seves històries de vida com a llibres oberts, Llibres Humans, amb un grup reduït de persones, a qui anomenem lectors i lectores, oferint-los l’oportunitat d’escoltar les seves històries de vida, preguntar o contrastar idees preconcebudes.

L’esdeveniment s’estructura en diverses franges de lectura o passis, als quals les persones lectores es poden inscriure a través d’un formulari (inscripció gratuïta).

Cada edició de la Biblioteca Humana presenta el seu propi catàleg de títols o “Llibres Humans”: persones que han patit discriminació o rebuig social a causa del seu estil de vida, del seu origen, de la seva religió o de les seves circumstàncies vitals, entre d’altres.

Si voleu assistir, podeu veure el catàleg de persones que es presten a explicar la seva experiència, informació complementària com les normes de comportament, fotos, vídeos i altres, però us heu d’inscriure perquè l’aforament és limitat.

Inscripcions a: https://www.bibliotecahumanalh.com/

Tercera biblioteca humana de l’Hospitalet

La Biblioteca Humana és una iniciativa nascuda a Dinamarca l’any 2000, que s’ha expandit a més de 80 països arreu del món. La primera edició de L’Hospitalet es va realitzar a la Biblioteca La Florida. El 15 de juny de l’any passat va tenir lloc la segona edició a la biblioteca Tecla Sala.

La tercera edició ja està programada per al dia 8 de novembre a la Biblioteca La Bòbila.

Una iniciativa d’aprenentatge global, innovadora i pràctica basada en crear un marc segur per a converses personals que ajuden a desafiar els prejudicis, combatre la discriminació, prevenir conflictes i contribuir a una major cohesió humana superant les diferències socials, religioses i ètniques. Un espai per al diàleg, on discutir temes tabú de manera oberta i sense condemna. Un lloc on les persones que difícilment parlarien entre elles, troben espai per a la conversa.

Si cliques a https://www.bibliotecahumanalh.com/ trobaràs molta informació i et faràs una idea de què va la cosa.

Si vols saber-ne més, demà hi haurà una sessió informativa online on explicaran les diferents maneres de participar:
Dijous 10 de juliol a les 9:30 h
• Durada: 1 hora
• Format: online

Si vols accedir a la xerrada, només has de fer un missatge a aquest correu:
hola@bibliotecahumanalh.com

Aniversari de la Tecla Sala, biblioteca emblemàtica de l’Hospitalet

Francesco Tonucci explica sovint que l’educació dels infants i joves no pot recaure únicament en la institució escolar, sinó que ha de comptar amb la resta d’agents socials i culturals. Gràcies a ell, l’expressió «ciutat educadora» forma part del nostre vocabulari i disposem d’un teixit potent de biblioteques públiques, museus, teatres, conservatoris i tota mena d’equipaments culturals que afavoreixen les vivències educatives formals i no formals de qualitat.

Aquest 2025 farà 25 anys de la inauguració d’un dels equipaments més valuosos de l’Hospitalet: la Biblioteca Central Tecla Sala.

Per a mi, té una significació extraordinària perquè l’espai on està situada va ser motiu de les meves corredisses infantils. En aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat era una fàbrica i hi passava sovint pel davant, camí del metro de Santa Eulàlia o anant a veure un partit de futbol de l’Hospitalet. La veia enorme, sublim, neta i, si la memòria no em falla, perquè és una imatge que tinc borrosa, hi havia un camp de tennis allà mateix. Va tanca el 1973 i va entrar en una època de deteriorament que es feia evident per les herbes que colonitzaven l’exterior de l’edifici. Així va estar molt anys fins que el 2000 es va inaugurar com a biblioteca i Centre Cultural per a gaudi i ús dels veïns dels barris propers, Sant Josep i la Torrassa especialment.

Dijous passat vaig anar a buscar uns llibres i vaig llegir una nota que ho recordava:

Al costat hi ha un mural informatiu on s’exposen algunes de les activitats que es fan de manera periòdica i altres de puntuals. És parada obligatòria. T’informes i penses que si volguessis anar a tot el que promouen les vuit biblioteques de la ciutat, no podries, et faltarien hores.

També em venen al cap un parell de pensaments recurrents. Un, em diu que cal preservar les biblioteques perquè, al cap i a la fi, són propietat de tots els veïns que les paguem amb els imposts, i un altre que convida a l’acció i ens recorda que cal estar amatents a les decisions dels governants perquè no retallin partides i pressupostos per fer les activitats que es programen. Mireu , per exemple, només les que s’ofereixen aquest mes de gener pel que fa a les infantils:

Si sumem els formidables clubs de lectura, les presentacions de novetats, el Lecxit, els programes Tàndem, les sessions de contacontes, etc. entendrem perquè cal seguir apostant per les biblioteques.

Bé, com que aquest 2025 es faran molts actes, seguirem informant. Aprofito per explicar que aviat hi haurà una exposició sobre la figura de la Palmira Jaquetti. Si no sabeu qui va ser i què va fer aquesta professora, poeta, traductora i folklorista catalana teniu la oportunitat de veure l’exposició “Llum a l’ànima” i, a més, fer una visita guiada per part de l’alumnat de 2n d’ESO de l’Institut Eduard Fontserè, el dia 31 de gener, al matí. Cal inscripció prèvia. Les visites son curtes, d’uns vint minuts, i a cada grup només poden assistir cinc persones, amb preferència per a la gent gran de la ciutat.

Inscripcions a:

https://docs.google.com/forms/d/1JFOD6pWJKYhHr-e98etGfn3Szao9mnWusBizRKCGtkY/edit

Les biblioteques escolars, encara

Abans d’ahir, a la Televisió de l’Hospitalet vaig tenir oportunitat de tornar a parlar de biblioteques escolars, al programa Aula L’H dedicat a tot allò que passa en el mon de l’educació a la ciutat.

Va ser una conversa amb la presentadora i directora del programa, la Núria Toril, on vam poder comentar el Pla nacional del llibre i la lectura per fomentar l’hàbit lector i la lectura en català promogut pel Departament de Cultura i el d’Educació. Bé, de fet, no vam poder comentar gaire cosa, més enllà de constatar que hores d’ara, després de molts mesos d’espera, encara no se sap res pel que fa als centre que en teoria han de començar el pla pilot (les cinquanta escoles —35 públiques i 15 concertades— d’arreu de Catalunya).

Em fa pensar en el que comenta, amb la seva lucidesa habitual, en Bernardo Atxaga quan es lamenta de com els afers institucionals s’eternitzen de manera exasperant en un constant “farem…”, “estem preparant…”, “una prova pilot per valorar…”

També vam parlar de com són d’imprescindibles e irrenunciable les biblioteques escolars i no va haver gaire temps per presentar algunes novetats. Poca cosa més que recordar que el 2 de gener celebrarem els 25 anys de la publicació de “El Grúfal” i que el 18 de gener tindrem a l’Hospitalet el gran Marc Boutavant, il·lustrador de la sèrie “Gos Pudent”.

En aquest programa també hi ha un petit reportatge, entremig de l’entrevista, de la biblioteca de l’escola Màrius Torras, on unes mestres entusiastes estan tirant endavant una biblioteca molt activa i viscuda, que recull totes les sensibilitats de l’alumnat de la zona de Collbanc.

Si us ve de gust, us passem l’enllaç al programa i, de passada doneu-li una ullada al nou web de LHdigital perquè els ha quedat molt aclaridor i modern.

https://lhdigital.cat/educacio/aula-lh-22-de-novembre-les-biblioteques-escolars-conversem-amb-jaume-centelles/

Tertúlia clandestina #9 amb en Daniel Becerra

El dijous 19 d’octubre vam parlar d’oralitat i ho vam fer de manera pràctica de la mà d’un gran narrador d’històries: En Daniel Becerra “La chistera”.

Ens vam aplegar una bona colla vinguda de diverses comarques de Catalunya (la Cerdanya, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i va ser un motiu de goig enorme sentir-nos partícips d’un anhel comú com és l’aposta imparable per la lectura com a motor de progrés.

No tenim més que paraules d’agraïment, a més, envers les famílies que van deixar per un dia les activitats extraescolars per compartir amb nosaltres una tarda de paraules, de contes i de màgia.

La tertúlia venia provocada pel neguit que ens crea veure com l’oralitat i el seu valor com a transmissora de coneixements i d’entreteniment s’està empobrint.

Va ser un plaer gaudir de les narracions d’en Daniel, un mestre bibliotecari, amb una llarga experiència a escoles internacionals de la Xina, el Japó i Tailàndia (especialment) i que ha tornat a Catalunya carregat de sabers i vivències extraordinàries.

Ens va explicar contes amb sons, contes cantats, il·lustrats, dramatitzats i li vam demanar que acabés amb uns contes de por, amb el seu inseparable Bonny, l’esquelet parlant.

Si voleu conèixer una mica més a en Daniel, en aquest blog hem anat fent diverses entrades durant els darrers dotze anys. Aneu aquí al costat, allà on diu Search i escriviu Daniel Becerra.

També podeu visitar directament al seu blog, clicant a :
https://lachistera.eu/

Moltes gràcies a totes les persones que ens feu costat i que ens animeu a seguir organitzant trobades inspiradores.
Us deixem, com sempre, un petit vídeo amb imatges de la clandestina:

https://youtu.be/6ZpbEUUc8Qw

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Tres noves biblioteques, tres.

Aquest estiu he aprofitat per visitar tres nous equipaments: El «Bibliomercat» a L’Hospitalet i les biblioteques Teresa Pàmies i Clara Campoamor a Cornellà.

Són biblioteques petites, molt necessàries, en barris que no disposaven d’aquests servei de proximitat (bé, potser la Teresa Pàmies de Cornellà queda molt a prop de la de Can Sumarro a l’Hospitalet, però això és una altra història).

La de Santa Eulàlia és la més curiosa perquè està situada on abans hi havia dues parades del mercat i, com a curiositat, expliquen que entra un públic que no és l’habitual que freqüentava l’anterior del carrer Pareto (ara tancada). Veïns que entren, pregunten, passegen i acaben enduent-se una novel·la, un còmic o una pel·li. A més, es pot demanar en préstec qualsevol obra de les biblioteques municipals.


Les dues de Cornellà, se sumen a les tres que ja funcionen. D’aquesta manera, la Biblioteca Clara Campoamor al barri de Fontsanta, i la Biblioteca Teresa Pàmies al barri Almeda s’afegeixen a la xarxa de biblioteques de la ciutat amb la Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat, Biblioteca Marta Mata i Biblioteca Sant Ildefons.

Les dues biblioteques són de titularitat municipal, formen part de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona, i s’integren en el Sistema de Lectura Pública de Catalunya (SLPC), que permet disposar d’un seguit d’ajuts i serveis facilitats pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura.

Bé per la Bé! Petita crònica d’una gran Jornada


Dissabte vam celebrar la Jornada que ens recordava que fa 25 anys un bon grapat de mestres vam iniciar una aventura que tenia com a objectiu reivindicar i recordar que la biblioteca escolar és un dret que està recollit en nombrosos documents dels Estats que creuen en la educació com a eina per fer un món millor i que aposten per la biblioteca escolar com a motor del canvi educatiu.

Vaig tenir la sort de poder intervenir breument per donar la benvinguda a tothom que va venir i especialment a les mestres i bibliotecàries que havien matinat i vingut des de força lluny per acompanyar-nos.

Per a mi, va ser una matinal especialíssima perquè es va celebrar a l’Hospitalet, a la Biblioteca Central Tecla Sala, situada al mateix carrer on vaig néixer, estudiar, estimar i viure la meva infantesa i joventut i també el carrer on està l’escola on vaig fer de mestre tota la meva vida. Podeu imaginar com n’estava de content i emocionat.

Vaig recordar que corrien les darreres dècades del segle XX i l’interès per les biblioteques escolars era quelcom present a molts llocs de la península. Vaig explicar les visites freqüents a les escoles del País Basc —a Guipúscoa i Biscaia, especialment— immersos com estaven en un programa força reeixit que es deia ACEX; també a Extremadura i a Andalusia on brotaven experiències, grups de treball i es feien congressos, amb molt interès i participació. Ah! i a Madrid, un amic, un bon amic, en Kepa Osoro, capitanejava l’experiència lectora de l’escola Maravillas que ens servia de mirall a molts de nosaltres. El llibre que va coordinar i del que hem manllevat el subtítol d’aquesta matinal «La biblioteca escolar, un derecho irrenunciable», es va publicar l’any 1998 i llegit ara, 24 anys després encara ens resulta molt familiar tot el que s’explica. Hi van col·laborar expertes i experts de tot l’estat com Guillermo Castán (Salamanca), Teresa Mañá, Mònica Baró, Félix Benito, Jose Luis Polanco, José García Guerrero, Mariano Coronas i altres persones que ens indicaven quin era el camí bo.


Després vaig parlar de com són d’acollidores i hospitalàries les biblioteques en general i les escolars en particular i ho vaig exemplificar amb paraules d’en Germán Machado, el llibreter de “El petit tresor” quan escrivia recordant-nos que la biblioteca és el primer lloc d’acollida on es pot disposar de diaris, llibres, revistes, ordinadors amb internet i un espai per als infants. Deia:

Viví un par de años en Catalunya como un ilegal. No tenía residencia ni ciudadanía. Pero no puedo decir que haya sido un «sin papeles» porque papeles yo tenía. Uno. Solo uno. Era el carnet de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Generalitat. Me lo hicieron a la semana de radicarme en Vic. En la biblioteca Joan Triadú. Ese era mi documento oficial de residencia y de ciudadanía.

L’acte va començar amb unes paraules de la Núria Vila que juntament amb tot l’equip de bibliotecaris i bibliotecàries de la ciutat ens van donar un suport increïble i ens van posar les coses tan fàcils perquè tot sortís bé que no tenim prou paraules d’agraïment.

Després, es van presentar tres ponències d’escoles i instituts que aposten per la biblioteca escolar d’una manera ferma i decidida i ens van marcar alguns camins o itineraris que ajuden a mantenir l’esperança de que algun dia els qui governen entenguin que el canvi de debò, passa per fer un país lector, amb imaginació; potser aquesta és la clau de volta de tot plegat. La imaginació que ens farà veure com podem viure millor, essent més solidaris, ecologistes, pacifistes i feministes. Ai, las! no volem ser pessimistes però a hores d’ara sembla una utopia més que un objectiu assumible.

Tan bon punt tinguem els vídeos de les tres ponències editats els trobareu a través de les xarxes socials i al blog de Bibliomèdia (http://grupbibliomedia.blogspot.com/)

Recomanacions de lectura a AULA TV

Al programa «AULA TV» de la tele de l’Hospitalet, aquesta setmana han fet un especial dedicat a literatura infantil i juvenil.

L’entrevista li van fer a l’Esther Sanz, autora hospitalenca, que fa molts anys que es dedica a la literatura juvenil. També hi va haver un reportatge sobre com entenen la lectura els infants de l’Escola Ausiàs March i van venir a l’Espai Llamps i Centelles perquè els recomanéssim tres bones lectures.

Els vaig presentar «Tots comptem» de Kristin Roskifte, editat per Maeva Young, «Fluidoteca» de Berta Páramo editat per Litera i «La llegenda de Sant Jordi» en versió Ambauka.

No vaig poder estar-me de recordar al gran David McKee, el seu Elmer i la seva Carlota.

Podeu veure el clip a continuació:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15070530

I si voleu veure tot el programa, aquí el teniu:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/televisio/veure-video/-/journal_content/56_INSTANCE_ZrP3/11023/15070238

Inauguració del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO

Dissabte passat vam fer una presentació dels llibres de «Les aventures de N’Esteisi i en Pimiento» que va ser la constitució del FAN CLUB.

Van acudir a la cita una cinquantena de «groupies» d’aquests còmics frescos i divertits. També ens va acompanyar l’autor, en Juan Feliu i l’editor de Takatuka, en Patric de San Pedro.

Primer vam explicar perquè se celebrava el 2 d’abril el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil en memòria d’en Hans Christian Andersen.

Després vam comentar els què i els perquès dels còmics en general i de “les aventures de n’Esteisi i Pimiento” en particular. Vam riure amb algunes anècdotes simpàtiques.

La Cristina Alcaraz que serà la presidenta del Fan Club durant aquest primer any ens va llegir els estatuts i ens va indicar en què consisteix formar part d’aquest club. Entre altres coses, va dir que com a membres, havíem de de saber que tenim uns compromisos i obligacions:

És determinant per formar part del FAN CLUB ESTEISI I PIMIENTO participar en alguna (no a totes!) de les següents activitats:
Assistir a alguna de les reunions que es realitzaran periòdicament.
Compartir les noves aventures i fer-ne difusió a les diferents xarxes socials.
Se’ns assignarà un altre soci del Fan Club al qual haurem de saludar de tant en tant.

La Cristina ens va recordar que si ens apuntem a un club és per participar-hi.
El carnet del club el podem plastificar i l’hem de conservar perquè conté, també, el nostre número de soci i ens el demanaran en alguna ocasió.

I, sobretot va remarcar que:

No hem de dir que som fans de “les aventures de N’Esteisi i Pimiento”. Nosaltres no som fans, som SUPERFANS, som GROUPIES, som més que fans, i ens diem Estipipers, que és més xulo.

Ser estipiper vol dir fer coses a casa, sense gastar-nos un euro. Podem fer dibuixos i penjar-los a les parets, decorar-nos uns mitjons, una samarreta, o el que sigui. Les coses fetes a mà son molt més “cool”.

Com a estipipers, hem de conèixer tota la vida de n’Esteisi i en Pimiento. Qualsevol estipiper sap que la Shannon no es amiga de n’Esteisi, que la família d’en Pimiento viu a les muntanyes planes i que sovint les millors solucions es troben a cals xinos.

No ens avergonyim de ser estipipers. Potser hi haurà qui se’n riurà però nosaltres aguantarem i contestarem, cridant ben fort: MONEIOTA!

I va acabar amb aquestes paraules:

Tracteu d’omplir la vostra habitació amb pòsters. Cada vegada que algú vingui a casa a fer una festa de pijames o simplement a estar amb vosaltres, sabrà que sou fans de “les aventures de N’Esteisi i en Pimiento” i això serà genial!
I recordeu, els Estipipers som una raça a part, encara que la gent es burli de nosaltres, hem d’estar orgullosos, perquè ser Estipiper vol dir que tenim bon cor.

Després vam cantar la cançó d’aquest primer any i vam repartir punts de lectura, fruti cutxis, xapetes, i en Juan Feliu ens va signar una pila de còmics.

Van venir fans des de l’Hospitalet, Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Esplugues, Guardiola de Font Rubí. Olot, Menorca, Mallorca i Brussel·les. Gràcies a tots ells!

Una jornada inoblidable, sens dubte!

Un petit vídeo de la trobada, a continuació: