Matilda fa 30 anys

Aquest proper octubre del 2019 farà 30 anys de la publicació d’un llibre imprescindible: MATILDA.
Per celebrar-ho, l’Il·lustrador, Sir Quentin Blake ha imaginat una Matilda de 30 anys i ha dibuixat tres portades amb opcions diferents. Una la representa com a Cap de l’Institut Internacional d’Astrofísica, una altra com a Viatgera del món i la tercera, la que m’agrada més, és la Matilda Directora de la Biblioteca Britànica.


Matilda ha venut 17 milions de llibres des de la seva publicació i crec que enguany se’n vendran uns quants més.
Si teniu uns calerons i ganes de passar una bona estona podeu anar a Londres a veure l’obra de teatre que explica la seva peripècia. Si no és el cas, sempre us quedarà l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Danny de Vito o millor encara, tornar a gaudir de la lectura de les aventures d’aquesta nena extraordinària.

Recupero un article que vaig escriure per a la revista MiBiblioteca on comentava l’escena en la que la Matilda visita la biblioteca municipal. Cliqueu AQUÍ
Seguirem parlant de Matilda aquest any, seguríssim.

-Un llibre? Per a què vols un llibre?
– Per llegir?

La Namaka fa un any!

La Namaka, la revista infantil en català més divertida i salvatge arriba al número 7 i, després de 7.000 exemplars editats, la Helena Ortiz i Sara Molina, responsables del projecte, estan molt contentes i ho volen celebrar regalant llibres als nous subscriptors.

Ara mateix, la Namaka ja arriba a gairebé el 70% de les biblioteques catalanes. Diuen l’Helena i la Sara:
«Estem entusiasmades amb l’acollida. De moment, Namaka és un projecte petit, però la gent ha valorat la qualitat de la publicació i la possibilitat d’oferir als nanos propostes entretingudes de lectura».

Per altra banda, Namaka ha començat a circular per les escoles que ja s’hi han subscrit i sembla que també comença a arribar a les famílies, si fa no fa, com la indestructible Cavall Fort.

El número 7 va de futur, ciència-ficció i altres bogeries, com s’apunta a la portada, obra de la il·lustradora Laufer. A més a més, és una picada d’ullet al cinema i la literatura de
ciència-ficció i als adults, que sempre troben en la Namaka la possibilitat d’establir un diàleg amb els petits lectors que va més enllà de la pròpia revista.

Més informació a:
http://www.revistanamaka.com
http://www.facebook.com/revistanamaka

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

Guix, 40 anys amb l’educació!

Una de les fites d’aquest trimestre serà el dia 19 d’octubre, moment en que formalment es celebrarà l’acte de reconeixement a la feina feta per molts mestres durant els darrers quaranta anys i que, en bona mesura, s’ha anat recollint a la revista GUIX.
Serà a l’Espai Francesca Bonnemaison (Barcelona) i, en aquesta trobada, a partir de 10 de idees clau de l’educació que Graó ha defensat des dels seus inicis i que avui són més vigents que mai, s’aplegaran 10 professionals de prestigi en l’àmbit educatiu i escolar per parlar-ne i plantejar 10 reptes i 10 idees clau de futur. Allà hi seran en David Bueno, en Rafel Bisquerra, en César Coll, la Txus Martín, en Fernando Trujillo, en Paco Imbernón, la Marina Subirats, en Tonucci, l’Anna Manso, al Laura Lladós, en Jordi Canelles i altres sorpreses.
Però no només això… durant l’acte es compartiran les fotos que hem anat enviat mitjançant les xarxes a través del hashtag #Engraónat, gaudirem d’un pastís elaborat per l’Ada Parellada i, a més, obsequiarem als assistents amb una il·lustració exclusiva signada pel dibuixant Joan Turu.
Podeu descarregar-vos el programa oficial de l’acte fent clic AQUÍ
Si us hi voleu apuntar, només heu d’omplir el formulari que trobareu al web de Graó, a l’enllaç següent:
https://docs.google.com/forms/d/e/1FAIpQLSf_3LNwdPd4fQ_8jv_m3URNhAqtpOjVzEKpk5Gx8ONjFjoVqw/viewform
(feu una inscripció per a cada persona interessada).
Les places són limitades!

Bon curs a tothom!

40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.

70 anys d’en Lucky Luke

Als infants els agrada llegir còmics, i el proper dia 7 de desembre tindran una ocasió molt especial per recordar els 70 anys d’en Lucky Luke, perquè precisament va ser un 7 de desembre del 1946 quan va veure la llum el primer dibuix d’aquest cowboy solitari.

fond_ecran_hd_27gdMolt probablement a moltes biblioteques s’organitzaran exposicions, xerrades o tallers al voltant d’aquest personatge. A l’Hospitalet, la biblioteca Tecla Sala ha muntat una exposició molt xula amb tots els còmics d’en Lucky Luke i a més faran dues activitats relacionades. Una serà Un taller de còmic: Lucky Luke, a càrrec de l’Oscar Julve, el dimecres 19 d’octubre de 2016 a les sis de la tarda. L’Òscar Julve explicarà com dibuixava en Morris i els assistents coneixeran i recrearan en Lucky Luke, l’home que dispara “més de pressa que la seva ombra”.

Una altre taller serà el dissabte 29 d’octubre a les 11 del matí. Serà un taller de disfresses: La Família Dalton, en la que

Primer dibuix de Lucky Luke

Primer dibuix de Lucky Luke

tots els assistents es convertiran en un dels germans Dalton. No cal preocupar-se pels materials, el posa la biblioteca.
En ambdues activitats cal inscripció prèvia.

A països com França o Bèlgica el personatge creat per Maurice de Bevere, alias Morris, ha tingut i té molta popularitat, ja des de la primera aventura Arizona 1880 que va aparèixer al setmanari Spirou i es considera al seu autor un dels grans homes del còmic. Morris va morir el 2001 i dues persones el van influir, orientar i ajudar sobre manera: l’André Franquin que el va introduir en el món dels còmics i en René Goscinny amb qui va compartir alguns àlbums entre el 1955 i el 1977.

cigarret-per-palleta

l’últim còmic on apareix fumant una cigarreta

El personatge té molta força, en part, pels dibuixos animats que tots hem vist per televisió (on el cigarret va ser substituït per un bri d’herba) i, sobretot, l’encertada cançó que l’acompanya.

Si sempre hem defensat que la lectura és una de activitats principals de l’escola, crec que la lectura de còmics hauria d’estar en primera línia, perquè la motivació i l’entreteniment estan garantits. Bona ocasió, doncs, per retrobar-nos amb en Lucky Luke, el seu caball Jolly Jumper, el gos Rantanplan (aparegut el 1960) i els entranyables germans Dalton, Joe, Jack, William i Averell, el pes dels quals és inversament proporcional a la seva intel·ligència i que van existir en realitat al segle XIX als Estats Units.

rielesenlapradera

primer guió de René Goscigny

Un dels homenatges que s’han fet darrerament és la publicació d’un còmic El hombre que mató a Lucky Luke, escrit i dibuixat per Matthieu Bonhomme i que val la pena llegir.

Si voleu més informació, visiteu la pàgina web oficial:

http://www.lucky-luke.com/fr

des del dia 13 d’octubre ja es pot aconseguir un especial Lire dedicat a en Lucky Luke

Mise en page 1

Jules Verne: 111 anys de la seva mort

Tal dia com avui, un 24 de març de 1905 moria a Amiens (França) Jules Verne a l’edat de 77 anys. Verne va néixer a Nantes el 8 de febrer de 1828. Fa  tres anys vaig anar a visitar la casa on va néixer, l’Institut on va estudiar i el Museu que li han dedicat a Nantes. Vaig fer un post que podeu recordar AQUÍ.
jules_verne_contingutVerne era persona reservada pel que fa a la seva vida personal. Les seves passions eren l’escriptura, la navegació i el mar.

Va treballar com a agent de borsa però després es dedicaria plenament a la literatura i l’any 1863 arribaria el seu primer èxit amb l’obra Cinc setmanes en globus. Fins l’any 1876, va publicar les seves principals obres Viatge al centre de la Terra, Els fills del capità Grant, Vint mil llegües de viatge submarí, De la Terra a la Lluna o La volta al món en 80 dies.

A Jules Verne se l’ha considerat un autor visionari, el profeta de la ciència i de la tècnica i fundador de la literatura de ciència ficció. Va viure un moment històric que va venir seguit de molts invents i descobriments que ens han marcat la vida: el descobriment del radi pel matrimoni Curie, la teoria de la relativitat d’Albert Einstein o l’evolucionisme amb l’Origen de les espècies de Charles Darwin.

Us deixo amb el videoclip oficial de la bonica cançó JULES VERNE, cantada per Dàmaris Gelabert.

200px-Jules_Verne_autograph

la xocolata d’en Charlie

roald_dahlAviat farà cent anys del naixement de l’esciptor Roald Dahl, creador de moltes històries meravelloses com Matilda, Danny campió del món o Charlie i la fàbrica de xocolata, entre altres.
Per commemorar l’efemèride un xocolater de Taradell ha tingut la magnífica idea de crear una xocolata com a homenatge a l’autor. Es tracta d’un producte que compta amb un 66% de cacau i en el qual s’han fet servir dues varietats de cacau, una de mexicana i una altra de Santo Domingo, per a la seva elaboració. El xocolater, en Raül Cegarra, ha elaborat 5.000 rajoles de xocolata amb un tiquet daurat cadascuna a l’interior recordant la història d’en Willy Wonka. Els tiquets, numerats, serviran per entrar en un sorteig per un viatge a París per a dues persones per passar una nit a la capital francesa i visitar la fàbrica i l’Acadèmia de Xocolata i gaudir d’un àpat en un restaurant parisenc de renom. El sorteig es farà el 30 d’abril, davant de notari.
DSC03798

Jo ja he aconseguit la meva rajola “Llepadits” i en obrir-la i trobar-me el ticket daurat m’he sentit com en Charlie Bucket el dia que va trobar el seu.

 

DSC03799

Crec que és un bon moment per rellegir el llibre, obrir-lo per qualsevol pàgina i endinsar-se en l’aventura… Som-hi:

charliePor las mañanas, al ir a la escuela, Charlie podía ver grandes filas de tabletas de chocolate en los escaparates de las tiendas, y solía detenerse para mirarlas, apretando la nariz contra el cristal, mientras la boca se le hacía agua. Muchas veces al día veía a los demás niños sacar cremosas chocolatinas de sus bolsillos y masticarlas ávidamente, y eso, por supuesto, era una autentica tortura.
Sólo una vez al año, en su cumpleaños, lograba Charlie Bucket probar un trozo de chocolate. Toda la familia ahorraba su dinero para esta ocasión especial, y cuando llegaba el gran día, Charlie recibía de regalo una chocolatina para comérsela él solo. Y cada vez que la recibía, en aquellas maravillosas mañanas de cumpleaños, la colocaba cuidadosamente dentro de una pequeña caja de madera y la atesoraba como si fuese una barra de oro puro; y durante los días siguientes sólo se permitía mirarla, pero nunca tocarla. Por fin, cuando ya no podía soportarlo más, desprendía un trocito diminuto del papel que la envolvía para descubrir un trocito diminuto de chocolate, y daba un diminuto mordisco justo lo suficiente para dejar que el maravilloso sabor azucarado se extendiese lentamente por su lengua. Al día siguiente daba otro diminuto mordisco, y así sucesivamente. Y de este modo, Charlie conseguía que la chocolatina de seis peniques que le regalaban por su cumpleaños durase más de un mes.

Cortázar, el cronopio

DSC03247Avui fa 101 anys que va néixer Julio Cortázar a Ixelles (Brussel·les). Fa cinc dies vaig visitar la casa on va viure aquells primers anys, al número 116 de la rue Louis Lepotre. Just al seu davant, des del 2005, hi ha un bust de l’escriptor, obra d’Edmund Valladares. Vam estar contents d’anar a deixar una pedreta en record d’aquella altra que ja vam deixar sobre la seva tomba a París, fa uns quants anys.
Les seves obres ens van acompanyar durant la nostra joventut. I també a l’escola hem fet servir els seus contes per entendre de que va això de l’escriptura.
Us deixo un parell dels seus contes: Instrucciones para subir una escalera i Lucas, sus pudores.

Instrucciones para subir una escalera
Nadie habrá dejado de observar que con frecuencia el suelo se pliega de manera tal que una parte sube en ángulo recto con el plano del suelo, y luego la parte siguiente se coloca paralela a este plano, para dar paso a una nueva perpendicular, conducta que se repite en espiral o en línea quebrada hasta alturas sumamente variables. Agachándose y poniendo la mano izquierda en una de las partes verticales, y la derecha en la horizontal correspondiente, se está en posesión momentánea de un peldaño o escalón. Cada uno de estos peldaños, formados como se ve por dos elementos, se sitúa un tanto más arriba y adelante que el anterior, principio que da sentido a la escalera, ya que cualquiera otra combinación producirá formas quizá más bellas o pintorescas, pero incapaces de trasladar de una planta baja a un primer piso.

Las escaleras se suben de frente, pues hacia atrás o de costado resultan particularmente incómodas. La actitud natural consiste en mantenerse de pie, los brazos colgando sin esfuerzo, la cabeza erguida aunque no tanto que los ojos dejen de ver los peldaños inmediatamente superiores al que se pisa, y respirando lenta y regularmente. Para subir una escalera se comienza por levantar esa parte del cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siempre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exactamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dicha parte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parte equivalente de la izquierda (también llamada pie, pero que no ha de confundirse con el pie antes citado), y llevándola a la altura del pie, se le hace seguir hasta colocarla en el segundo peldaño, con lo cual en éste descansará el pie, y en el primero descansará el pie. (Los primeros peldaños son siempre los más difíciles, hasta adquirir la coordinación necesaria. La coincidencia de nombre entre el pie y el pie hace difícil la explicación. Cuídese especialmente de no levantar al mismo tiempo el pie y el pie).

Llegado en esta forma al segundo peldaño, basta repetir alternadamente los movimientos hasta encontrarse con el final de la escalera. Se sale de ella fácilmente, con un ligero golpe de talón que la fija en su sitio, del que no se moverá hasta el momento del descenso.
cortázar
Lucas, sus pudores
En los departamentos de ahora ya se sabe, el invitado va al baño y los otros siguen hablando de Biafra y de Michel Foucault, pero hay algo en el aire como si todo el mundo quisiera olvidarse de que tiene oídos y al mismo tiempo las orejas se orientan hacia el lugar sagrado que naturalmente en nuestra sociedad encogida está apenas a tres metro del lugar donde se desarrollan estas conversaciones de alto nivel, y es seguro que a pesar de los esfuerzos que hará el invitado ausente para no manifestar sus actividades, y los de los contertulios para activar el volumen del diálogo, en algún momento reverberará uno de esos sordos ruidos que oír se dejan en las circunstancias menos indicadas, o en el mejor de los casos el rasguido patético de un papel higiénico de calidad ordinaria cuando se arranca una hoja del rollo rosa o verde.
Si el invitado que va al baño es Lucas, su horror sólo puede compararse a la intensidad del cólico que lo ha obligado a encerrarse en el ominoso reducto. En ese horror no hay neurosis ni complejos, sino la certidumbre de un comportamiento intestinal recurrente, es decir que todo empezará lo mas bien, suave silencioso, pero ya al final, guardando la misma relación de la pólvora con los perdigones en un cartucho de caza, una detonación más bien horrenda hará temblar los cepillos de dientes en sus soportes y agitarse la cortina de plástico de la ducha.
Nada puede hacer Lucas para evitarlo; ha probado todos los métodos, tales como inclinarse hasta tocar el suelo con la cabeza, echarse hacia atrás al punto de que los pies rozan la pared de enfrente, ponerse de costado e incluso, recurso supremo, agarrarse las nalgas y separarlas lo más posible para aumentar el diámetro del conducto proceloso. Vana es la multiplicación de silenciadores tales como echarse sobre los muslos todas las toallas al alcance y hasta las salidas de baño de los dueños de casa; prácticamente siempre, al término de lo que hubiera podido ser una agradable transferencia, el pedo final prorrumpe tumultuoso.
Cuando le toca a otro ir al baño, Lucas sufre por él pues está seguro que de un segundo a otro resonará el primer alelí de la ignominia; lo asombra un poco que la gente no parezca preocuparse demasiado por cosas así, aunque es evidente que no están desatentas de lo que ocurre e incluso lo cubren con choques de cucharitas en las tazas y corrimientos de sillones totalmente inmotivados. Cuando no sucede nada, Lucas se siente feliz y pide de inmediato otro coñac, al punto que termina por traicionarse y todo el mundo se da cuenta de que había estado tenso y angustiado mientras la señora de Broggi cumplimentaba sus urgencias. Cuán distinto, piensa Lucas, de la simplicidad de los niños que se acercan a la mejor reunión y anuncian: Mamá, quiero caca. Qué bienaventurado, piensa a continuación Lucas, el poeta anónimo que compuso aquella cuarteta donde se proclama que no hay placer más exquisito / que cagar bien despacito / ni placer más delicado / que después de haber cagado. Para remontarse a tales alturas ese señor debía estar exento de todo peligro de ventosidad intempestiva o tempestuosa, a menos que el baño de su casa estuviera en el piso de arriba o fuera esa piecita de chapas de zinc separada del rancho por una buena distancia.
Ya instalado en el terreno poético, Lucas se acuerda del verso del Dante en el que los condenados avevan dal cul fatto trombetta, y con esta remisión mental a la más alta cultura se considera un tanto disculpado de meditaciones que poco tienen que ver con lo que está diciendo el doctor Berenstein a propósito de la ley de alquileres.

Rayuela-Julio-Cortázar

Alícia al País de les Meravelles, 150 anys de no-aniversaris

portada llibre aliciaQuan es va publicar a la Gran Bretanya el 1865, a l’època victoriana, ningú realment sabia quin impacte tindria aquest llibre de Lewis Carroll en la literatura infantil. Ara, en la distància ja sabem que es tracta d’un fenomen que s’ha colat a tots els àmbits culturals (adaptacions teatrals, pel·lícules, versions il·lustrades, segells, joguines, etc.)

Alícia al País de les Meravelles encara manté l’encant que va saber crear Lewis Carroll amb aquesta baixada al món de la fantasia del conill i del barreter boig, de les galetes màgiques i les portes secretes, un món que contrastava amb el món real de la superfície.John_Tenniel 2

La polèmica ha acompanyat sempre a aquesta obra. Segons el professor Will Brooker de la Kingston University de Londres “cada generació ha interpretat el text de manera que reflecteixi la seva cultura contemporània. A la dècada de 1930 va ser la psicoanàlisi, en la dècada dels 60 era la psicodèlia i les drogues, i en la dècada dels 90 la pedofília”.

La pel·lícula de Disney (1951) i la més recent i fosca adaptació de Tim Burton (2010) han popularitzat la història. El cert és que hi ha jocs de vídeo, atraccions als parcs temàtics i mercaderies inversemblants i inacabables.

Tenniel1Potser en un futur es trobaran altres significats ocults. És molt probable. Però, mentrestant, per als nens i nenes n’hi ha prou amb una història que conté el tema universal d’intentar donar sentit a a un món adult estrany.

Aprofitem el 2015 per fer-ne una relectura i gaudir de les innumerables exposicions que es faran arreu, especialment al Regne Unit.