Un dia molt normal (o no)

—Quin dia tan avorrit—diu la Sara—.
Has fet alguna cosa interessant, tu, Nil?
—No —diu ell—. He fet algunes coses, però interessant, interessant, no res.

Aquest és el primer diàleg de la Sara i el Nil, dos infants que es troben en acabar la jornada i es pregunten com els ha anat, si fa no fa com fem molts en anar a dormir i preguntar-nos si el dia ha valgut la pena.

M’ha agradat aquest llibre i m’ha recordat a altres com «El meu gat és el més bèstia» o la sèrie de «Carlota i Miniatura» perquè comparteixen el mateix joc: Mentre diuen una cosa, veiem la contrària i, com a lector, has de triar si segueixes el fil de la vida monòtona dels infants o entres a sac en la màgia de la fantasia infantil. Segurament, triaràs la màgia perquè les il·lustracions són molt suggerents i espectaculars, de gran format i molt acolorides i, a més, enfront de l’avorriment triem sempre la festa, esclar!

Si teniu oportunitat de compartir aquest àlbum a l’escola amb nens de cicle infantil o amb familiars d’entre 2 i 6 anys, no us ho perdeu perquè podreu mantenir una conversa xula, deixar que us expliquin què en pensen dels somnis de la Sara i el Nil, i els podreu invitar a contar els seus somnis.
No deixeu passar, tampoc, la possibilitat de preparar unes tintes i uns fulls grans, ben grans, perquè dibuixin el seu mon oníric, els seus animals, “a la manera” d’en Mark Janssen.
També podeu buscar sèries, patrons o sanefes amagades entre els dibuixos perquè n’hi ha moltes (les ratlles dels tigres, per exemple, o els colors dels peixos i els ocells).

Els valents, podeu anar comptant quants animals de cada espècies hi ha (bé, comptar els ratolins serà complicat!)

Us deixo amb el vídeo que va fer el mateix autor. Li va posar so i és bonic de veres. De passada, us en feu una idea de com és la història.

Al web de Flamboyant llegim:
Segurament la teva vida et sembla d’allò més normal, fins i tot un pèl monòtona, rutinària… una vida com qualsevol altra, vaja. A en Nil i la Sara els passa exactament el mateix. Total, què han fet avui? Saludar uns amics, descansar, menjar-se una poma, baixar pel tobogan… Res d’interessant. Res de res? Segur?
Aquest àlbum, amb il·lustracions d’explosius colors i fantasia, ens obligarà a revisitar el nostre dia a dia. És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem?
“ Normal? Què és normal? És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem.

LES DADES:

Títol: Un dia molt normal
Autor: Mark Janssen
Il·lustrador: Mark Janssen
Traductora: Maria Rossich
Editorial: Flamboyant
29,7 x 24,5 cm
40 pàgines
Barcelona, 2019

 

Quan sigui gran vull ser inútil

«La platja dels inútils» és un dels llibres més potents que he llegit aquest curs. I ho és, sobretot, per la temàtica. Es tracta d’una història que ens interpel·la com a adults i ens qüestiona com a pares.
Està escrit en primera persona per una nena d’onze anys, la Sofia, que un dia a classe quan la mestra pregunta que voldrien ser de grans i la majoria de companys diuen que futbolistes, metges, astronautes, etc. ella afirma que vol ser… inútil.
La mestra, primer s’enfada perquè pensa que se’n riu d’ella o vol fer la gracieta però després deriva l’assumpte a la directora que convoca una entrevista amb els pares de la noia. Preveient que li pot caure una bona esbroncada, la Sofía decideix deixar per escrit els motius que la porten a pensar que ser inútil és una bona opció de futur, entenent per inútil tot allò del que renega el seu pare i que a ella tant li agrada, com tocar la guitarra, pintar o col·leccionar petxines de la platja.
I aquest és el quid de la qüestió. Què volem que siguin els nostres fills? O dit amb paraules de la novel·la: Com volem que es guanyin la vida?

L’Alex Nogués ha bastit un bon relat, amè, amb moments emotius que ens fan pensar en el Frederick d’en Lionni, aquell ratolí poeta, en l’ocell de la Catherrine Zarcate que acompanyava el búfal que llaurava els camps d’arròs i, naturalment, en la formidable novel·la de Nuccio Ordine.

Al web de l’editorial podem llegir:
«Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

La platja dels inútils és el primer llibre de la nova col·lecció d’Akiara books adreçada a infants a partir de nou anys i es llegeix prou bé perquè té poc més de vuitanta pàgines. El segon també fa bona pinta. Es diu «Mariner de terra endins».

No solem comentar gaire l’aspecte físic del llibre però aquest mereix que ho ressenyem perquè està molt cuidat tot: El disseny, el tipus de lletra, el paper, les il·lustracions, el format. Un objecte bell.
Anoteu aquesta lectura per al cicle mitjà. Val molt la pena.

LES DADES:
Títol: La platja dels inútils
Autor: Alex Nogués
Il·lustradora: Bea Enríquez
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Akiara books
Format: 12 x 20 cm
Pàgines: 88
Col·lecció: Akinarra, 1
Barcelona, 2019

Entrevista a Picanyol

Ja es pot llegir el darrer Faristol, la revista de referència dels lletraferits que ens movem per les escoles, biblioteques, places dels pobles i ciutats d’arreu dels Països Catalans.
És la que fa 89 i està dedicada als món dels còmics.
En destaco l’emotiva entrevista que fa en Pep Molist al gran Picanyol, un dels il·lustradors del qual trobem dibuixos seus a moltes escoles (amb permís de la Pilarín i de l’omnipresent Turu) perquè diria que les ha visitades totes (o gairebé).
El seu Ot és mereixedor d’una escultura (crec que la té… a Moià?) en algun espai significatiu de casa nostra.
Si us voleu descarregar la revista en format pdf heu d’anar a la pàgina web del CLIJCAT i allà la trobareu. (https://www.clijcat.cat/faristol/)
Podeu llegir l’entrevista a en Picanyol, clicant AQUÍ

Today is… ELMER’S DAY!

Avui, dissabte 25 de maig, fa exactament 30 anys de la publicació d’aquest clàssic de la literatura infantil. Si ho voleu celebrar només cal que entreu a la pàgina
https://www.elmerday.co.uk/ i allà hi trobareu un grapat de bones idees per fer una festa com cal i compartir-la amb totes les persones d’arreu del món que estimen l’elefant de patchwork, l’elefant de colors, l’elefant diferent, l’Elmer!

Congrats, David!

En parlem a L’OFICI D’EDUCAR:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/30-anys-de-lelmer-de-david-mckee/audio/1040212/

Per saber-ne més… de fruites i hortalisses

Acaba de publicar-se el novè «Inventari il·lustrat» amb unes imatges boniques, aclaridores i acolorides que ens mostren tota mena de fruites i verdures de tot el món. N’hi ha de conegudes i d’altres més exòtiques. Veiem les que creixen sota terra i els que ho fan als arbres, les que són d’estiu i les que són d’hivern.
És graciós trobar també animals o objectes pul·lulant per les pàgines.
Cadascuna de les fruites o verdures ocupen una pàgina (o dues) i, a més del dibuix, llegim els noms comuns, el nom en llatí, i una breu explicació que ens ajuda a fixar-nos en els detalls més significatius.
És un llibre de gran format que fascina perquè cada pàgina és una oportunitat per aprendre alguna cosa sobre el que mengem habitualment.
Aquest llibre, així com tota la sèrie, són un bon recurs per tenir-los a la biblioteca de l’escola i a casa. Són com petits tresors i cada vegada que l’obrim, ens sentim com els antics exploradors a la recerca de la troballa meravellosa.

Al web de l’editorial llegim que «aquest inventari està escrit sota la supervisió científica de la doctora en enginyeria agrònoma Paule Lacroix i permet distingir entre el concepte botànic de la planta i el terme culinari que sorgeix de la seva elaboració per al consum humà. I sobretot, contribueix a reivindicar la biodiversitat, la sostenibilitat i l’alimentació saludable.»

LES DADES
Títol: Inventari il·lustrat de les fruites i les hortalisses
Text: Virginie Aladjidi
Il·lustracions: Emmanuelle Tchoukriel
Traducció: Mariam Chaïb
Editorial: Kalandraka
21,5 x 30 cm.
80 pàgines
Barcelona, 2019

Bruna Valls, la il·lustradora del mes (maig de 2019)

He anat trobant referències a la Bruna Valls, la il·lustradora del mes, en diferents escenaris i per motius ben allunyats de la literatura infantil. Us ho explico.
Fa cosa de vuit mesos vaig anar de visita a l’Hospital de Palamós. Tenia ganes de veure una part del projecte amb el que hi estic col·laborant. Es diu AcompanyArt i us en parlaré properament. L’acció que volia conèixer era com estaven humanitzant els espais (passadissos, sales d’espera, quiròfans i habitacions) de la zona pediàtrica. Vuitanta il·lustradors van dedicar una setmana a guarnir-ho amb escenes marineres (peixos, barques) Doncs, allà en una de les parets vaig trobar la primera referència a la Bruna. El seu dibuix de línia clara, molt ben treballada, em va agradar i em vaig quedar amb el nom.


Després va passar per les meves mans “La colección del abuelo”, un àlbum mereixedor del premi d’il·lustració i que hem comentat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2019/02/11/la-colleccio-de-fotos-de-lavi/) Una meravella.

D’aquell àlbum, recordo que el seu estil em va conduir a un espai bohemi de la zona de Les Marolles (a prop del Sablon), a Brussel·les. Allà, a l’Atelier, hi ha uns quadres ben curiosos i que em van cridar molt l’atenció. Aquests:


Podeu imaginar quina sorpresa, quan vaig veure “La col·lección del abuelo”, oi?

Per acabar-ho d’adobar, fa unes setmanes, el 4 de maig, passejant pels carrers de Palafrugell, camí del museu dedicat a Josep Pla, vaig trobar aquesta pintada a la façana d’una perruqueria. Crec que, en aquell moment, em vaig fer fan de la Bruna Valls.


La Bruna ens explica (http://brunavalls.com) el següent:

Vaig néixer a Palafrugell el 1989 i vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, on es va graduar amb l’especialitat de pintura. Després va obtenir un títol de postgrau en il·lustració creativa de l’Escola Universitària de Disseny i Art EINA (Barcelona).
Ha il·lustrat diversos llibres de camps molt diferents com ara llibres de publicitat, llibres de cuina, llibres infantils i llibres d’estudiants.

Després ens recorda tota una tirallonga d’exposicions i treballs relacionats amb l’art que ha fet arreu del món. Una informació completa i detallada que us donarà una pista de per on es mou.
Tant de bo la puguem veure fent més treballs per a infants i joves.

Per saber-ne més, podeu llegir l’entrevista que li van ver a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/bruna-valls-mai-he-tingut-por-de-dedicar-me-al-dibuix/

Feu-li una ullada, també, al seu web. Val la pena.
Algunes de les seves imatges, extretes del seu web, a continuació.

Amb la B de Bromera

Recentment he assistit a la Jornada formativa «Com potenciar la lectura en un entorn digitalitzat» organitzada per la Fundació Bromera pel Foment de la Lectura i he pogut conèixer la bona gent que allà hi treballa.
M’ha agradat veure la professionalitat amb la que han organitzat aquesta trobada.
Hi ha hagut dos aspectes que voldria comentar i que durant el viatge de tornada em ballaven pel cap de manera insistent.
Un, referit a l’aposta que fan per la formació dels mestres i professors. No cal ser molt llest per veure que no hi guanyen calers, perquè el preu que paguen els assistents és simbòlic (12 euros) i un cop descomptades totes els despeses (materials repartits, lloguer del local, el sou del personal implicat, etc) es veu que organitzar unes jornades de formació és qüestió de militància, d’apostar per la cultura del país. I la comparació amb el que paguem a d’altres Jornades formatives (no en totes, esclar) ens fa entendre perquè de vegades, hi ha poca matrícula.
La segona reflexió està referida a l’aposta que fan pel valencià com a llengua de comunicació, d’edició, d’arrelament i d’identitat. M’ha semblat extraordinària.

Al web de Bromera podem llegir «ens esforcem per oferir als lectors obres literàries de qualitat que fomenten el plaer per la lectura. El catàleg de Bromera està format per gèneres molt diversos i per col·leccions adreçades a totes les edats, combina l’experiència de trenta anys de trajectòria amb el dinamisme d’un equip jove que aposta per la innovació i l’ús de les últimes tecnologies en benefici del món del llibre i la lectura. La trajectòria de Bromera està històricament compromesa amb el món de l’educació i amb valors culturals, ecològics i solidaris.» És així, tal qual.

De la Jornada que vaig poder compartir, en vaig extreure pensament, idees i propostes de treball que són molt reeixides.

La conferència inaugural va anar de la ma d’en Jordi Adell, doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat de València i professor titular de l’àrea de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat Jaume I de Castelló, que ens va il·luminar situant el moment actual de les TIC i ens va apuntar alguns camins per on creu que ens mourem en un futur immediat. El símil de les TIC com pastanagues a les que mai no arribem em va semblar una bona trobada. Va fer una defensa aferrissada dels mestres.

Després hi van haver dos tallers pràctics en els que ens van convidar a participar.

El primer a càrrec de la Pilar Garcia, doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura, professora de Secundària i associada de la Universitat de València (UV) i l’Alícia Martí, professora del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura que ens van fer una pràctica molt divertida amb les aplicacions QR i Instagram, al voltant de les llegendes valencianes.

El segon va ser conduit per en Luis Illueca, professor del Departament de Ciències de l’Educació de la Universitat Cardenal Herrera que ens va parlar sobretot de lectura compartida i ho va exemplificar amb un text que vam debatre en petits grups per mostrar-nos com es pot fer de l’aprenentatge cooperatiu una metodologia activa, social i inclusiva.

Després, a dinar i a la tarda dues sessions més.

La primera em tocava a mi però no vaig poder assistir i en el meu lloc va anar el gran Emmett Brown que va fer un recorregut per la lectura i l’escriptura des de l’època mesopotàmica fins al futur proper.

Es va acabar la Jornada amb la xerrada de la Sandra Capsir, periodista, coautora del llibre Dones valencianes que han fet història i que actualment coordina el projecte Emociona’t amb la lectura. La Sandra ens va explicar com treure aprofitament pedagògic del youtube.

Si podeu, feu una ullada a les publicacions de Bromera entrant al seu completíssim web:
https://bromera.com/

El mascaró de proa llença amarres

Hi ha notícies que tot i que les entenem, no deixen d’entristir-nos, sobretot quan tenen quelcom de pèrdua. Això és el que m’ha passat quan he sabut que «Mascaró de proa» (http://mascarodeproa.blogspot.com/) es jubila i deixa de compartir els seus pensaments a través del blog.
«Mascaró de proa» ens ha acompanyat aquests darrers vuit anys, amb generosa complicitat. Ens ha ensenyat molt de literatura infantil i juvenil i sobretot ha estat un referent en la defensa dels autors catalans.
Hem coincidit poques vegades presencialment (potser la darrera vegada va ser a l’Escola d’estiu de Montserrat de fa, ufff! un grapat d’anys) però la tecnologia ha permès que el pogués llegir setmanalment al blog i també a les seves encertadíssimes cròniques al diari digital Núvol (https://www.nuvol.com/autor/josep-maria-aloy/)
Ara diu que és el moment de deixar-ho. Ho respectem, com no pot ser d’altra manera, però fa mal, Josep Maria. Ens deixes una mica més orfes de veus que ens facin veure que sovint ens equivoquem o que no hem d’oblidar els nostres clàssics perquè al final són allò que ens defineixen.
Josep Maria, cuida’t molt, estimat!

La foto d’en Josep Maria Aloy està extreta del diari digital Núvol.

Lo tio Pep se’n va a Muro

Els estius de la meva infantesa els passava amb els avis, en un poblet de Castelló. La vida era molt diferent de la que coneixíem els nois que vam créixer a l’Hospitalet. De les poques coses que recordo, hi ha les melodies, les cançonetes que el meu avi Sento m’ensenyava. Eren peces de la tradició popular valenciana i s’assemblaven a les que corrien per Catalunya, amb variacions.
Recordo que mon pare les cantava, també. Bé, el pare era un bon músic i disfrutava sobre manera amb les sarsueles. A casa sentíem sovint les gravacions de “La verbena de la Paloma”, “Doña Francisquita” o “la Rosa del Azafrán”, entre d’altres. Les sarsueles no les recordo gaire però les melodies populars que ens ensenyava a ma germana i a mi, sí. Una era típica dels viatges en cotxe i la repetíem tants cops com calgués: “Lo tio Pep se’n va a Muro”. Potser ens agradava tant perquè a la família teníem el nostre “tio Pepe” particular.

Aquests cap de setmana passat he estat a València i m’he firat una col·lecció de llibres molt entranyables, editats per Edicions del Bullent i que són adaptacions de les cançons popular valencianes, algunes cantades pel gran Dani Miquel, un cantant molt conegut i que allà on va emplena places de pobles, patis d’escola i teatres. Si fa no fa, com els Xiula a casa nostra.

La col·lecció es diu “Cantem i contem” i alguns dels títols potser us sonaran, com per exemple “La masereta” (que és com “la masovera” catalana), “Els colors”, “Cançons de l’oratge” o “El tio Pep se’n va a Muro”.
Molt recomanable per als infants de cicle infantil, especialment.

Si no coneixeu en Dani Miquel, us deixo el vídeo d’una de les seves composicions: Parla en valencià.

LES DADES:
Títol: El tio Pepe se’n va a Muro
Autor: Dani Miquel
Il·lustrador: Pau Valls
Editorial: Bullent
16×19 cm
26 pàgines
Picanya 2009

 

 

L’escola meravellosa d’ahir i d’avui

Ha arribat a casa, procedent de Brussel·les, un paquet amb un regal inesperat. El tercer llibre de la parella Lasserre-Bonotaux. Va d’escoles i es titula «Merveilleuse école». Una preciositat que, pel que tinc entès, es traduirà al català durant aquest 2019. Visca!
El llibre manté el format dels anteriors «Meravellosos veïns» i «Merveilleuse histoire». Dotze pàgines dobles amb un munt de detalls sorprenents sobre el mateix tema. En aquest cas es centren en la vida escolar d’avui i d’ahir.

Comença amb un pla panoràmic elevat on veiem una escola en el moment d’entrar el primer dia de curs. En un racó de la pàgina hi ha l’avi Panda acompanyant el petit Panda i la seva germaneta. El petit Panda està nerviós i impacient per tornar a veure els seus companys però també preocupat per si el mestre serà simpàtic.

Durant el trajecte l’avi Panda els hi explica que ell també anava a aquesta escola però que en aquella època tot era força diferent. Diu que “en aquell temps, tornàvem a l’escola a l’octubre i anàvem amb un uniforme gris. El mestre tenia una vareta i cada matí ens explicava una “lliçó moral”; al menjador, no hi havia autoservei i tots menjàvem el mateix; al pati, jugàvem amb bales i, sobretot, hi havia un gran mur que separava els nois i les noies”.

A les pàgines següents es veuen diferents espais de l’escola. Primer com és en l’actualitat i en passar pàgina com era fa uns anys. Son sis escenes comparatives, plenes de detalls, entre l’escola d’avui i la d’ahir, i que ens ajuden a entendre millor com és la vida i com evoluciona.

Aquest àlbum ens donarà oportunitats per descobrir els detalls que s’amaguen i per obrir debats interessants sobre les maneres d’ensenyar, els càstigs, l’esbarjo, les classes d’educació física, etc.

El llibre també es un joc perquè ens permet fer un «busca i compara» i ens empeny a trobar detalls inversemblants sobre el mateix escenari.


També ens permet plantejar una activitat que sol ser habitual en algunes escoles on els avis hi tenen cabuda i on poden explicar oficis, costums i creences de quan ells anaven a escola per aprendre «de lletra».

Properament, el tindrem traduït gràcies a la bona feina de l’editorial BiraBiro.

LES DADES:
Títol: Merveilleuse école
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Edicons: Seuil Jeunesse
32 pàgines
21x37cm.
París, 2018