El dijous 19 d’octubre vam parlar d’oralitat i ho vam fer de manera pràctica de la mà d’un gran narrador d’històries: En Daniel Becerra “La chistera”.
Ens vam aplegar una bona colla vinguda de diverses comarques de Catalunya (la Cerdanya, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i va ser un motiu de goig enorme sentir-nos partícips d’un anhel comú com és l’aposta imparable per la lectura com a motor de progrés.
No tenim més que paraules d’agraïment, a més, envers les famílies que van deixar per un dia les activitats extraescolars per compartir amb nosaltres una tarda de paraules, de contes i de màgia.
La tertúlia venia provocada pel neguit que ens crea veure com l’oralitat i el seu valor com a transmissora de coneixements i d’entreteniment s’està empobrint.
Va ser un plaer gaudir de les narracions d’en Daniel, un mestre bibliotecari, amb una llarga experiència a escoles internacionals de la Xina, el Japó i Tailàndia (especialment) i que ha tornat a Catalunya carregat de sabers i vivències extraordinàries.
Ens va explicar contes amb sons, contes cantats, il·lustrats, dramatitzats i li vam demanar que acabés amb uns contes de por, amb el seu inseparable Bonny, l’esquelet parlant.
Si voleu conèixer una mica més a en Daniel, en aquest blog hem anat fent diverses entrades durant els darrers dotze anys. Aneu aquí al costat, allà on diu Search i escriviu Daniel Becerra.
Moltes gràcies a totes les persones que ens feu costat i que ens animeu a seguir organitzant trobades inspiradores. Us deixem, com sempre, un petit vídeo amb imatges de la clandestina:
Aprofitant que aviat serà Tots Sants i a casa i a l’escola s’explicaran contes de por i es parlarà de la vida i la mort, ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquest llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre aquest tema.
A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.
Es tracta d’un diàleg entre una mare i el seu fill l seu fill des que surt de l’escola i van cap a casa. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir. Després insisteix i vol saber si Tot el que viu mor? i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bactèries, tot el que està viu mor.
Però el nen insisteix per tercera vegada i la mare es gira i contesta: Els humans.
A partir d’aquest moment, la conversa va essent i més profunda i filosòfica. Parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. És una conversa poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.
La pregunta per participar el concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “Memento Mori” és:
Qui va inventar la mort?
Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.cat fins diumenge 29 d’octubre i entrareu al sorteig del llibre.
Al darrer concurs, en Lluc González va ser el guanyador del concurs i s’emporta «El bandit i les bessones Mataquin». L’ Enhorabona!
Al mateix programa es va parlar de divorci i és un tema que dóna per a tres programes o més, per la seva complexitat i per les múltiples circumstàncies que envolten cada cas. Us recomanem que llegiu l’excel·lent resum que ha fet l’Elisabet Pedrosa. El podeu trobar clicant a:
Aptic és l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. Tenen un local molt acollidor al passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, on organitzen trobades, xerrades i esdeveniments diversos.
Recordo quan les traduccions dels llibres infantils i juvenils no tenien gaire en compte aquesta baula del procés i ara, en canvi, tenim uns professionals que treballen de manera acurada i comencen a ser valorats per algunes editorials que escriuen el seu nom a la coberta.
Si teniu algun escrit i voleu l’assessorament d’aquests professionals, hi ha un algunes guies i orientacions que us poden fer servei. Si entreu al seu web, les trobareu, així com molta altra informació útil: https://www.aptic.cat/
El passat dilluns 16 d’octubre es va fer una presentació sobre les diferents traduccions de “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” i en Carles Ferrer, la persona que millor coneix els processos de traducció d’aquest àlbum clàssic va explicar un munt d’anècdotes sobre les diferents versions. Va parlar del títol, de les onomatopeies, del nom del gos, etc. Va ser una xerrada deliciosa i que se’ns va fer curta. Si esteu interessats en conèixer com estan traduïdes les talpetes, només cal que entreu al web d’en Carles (amics de la talpeta) i allà trobareu un munt de reflexions interessants. Val molt la pena: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Com que feia un parell de setmanes havia estat a Frankfurt com a Ambaixador del grup d’amics de la talpeta (segons consta al meu carnet) per visitar a l’autor del relat, en Werner Holzwart, li vaig demanar que gravés un missatge per als assistents a la xerrada i no només va dir unes paraules assenyades, sinó que va regalar una gorra per a la persona que encertés la pregunta que va fer en Carles. El vídeo de la gravació:
Algunes fotos de la xerrada, amb l’aparició de la talpeta, al final:
Com són les coses, oi? Allò que no t’esperes és trobar un amic per a tota la vida gràcies a un llibre. Tot va començar fa un any i mig, quan en Werner va venir a l’Hospitalet a celebrar els 33 anys de la primera edició. A partir d’aquell moment, ens vam anar enviant correus electrònics i vam programar una devolució de visita a Frankfurt. Quan vaig veure les temperatures que s’estilen per la zona, vam decidir ajornar-ho. No era qüestió de quedar congelat a vint graus sota zero. Després, a la primavera, diverses circumstàncies van anant ajornat el viatge fins que a principis d’octubre, vam poder retrobar-nos.
D’aquella visita tinc molts records com els extraordinaris museus que vam conèixer, especialment la Casa Museu d’en Goethe i també el Museu que recull la història d’un llibre infantil mític: Der Struwwelpeter. És un llibre infantil alemany de 1845 escrit i il·lustrat per Heinrich Hoffmann. Consta de deu contes il·lustrats i rimats, sobretot infantils. Cada conte és una advertència i té una lliçó moral clara que demostra les conseqüències desastroses de la mala conducta d’una manera exagerada. El títol de la primera història proporciona el títol de tot el llibre. Der Struwwelpeter (Pedro Melenas) és un dels primers llibres per a nens que combina narracions visuals i verbals en format de llibre, i es considera un precursor dels còmics.
I de Frankfurt, allò que més em va sorprendre va ser veure al pàrquing del centre comercial, places reservades per a dones.
A banda de les visites semiturístiques, vam poder parlar amb en Werner i la seva família i ens va explicar la pila de projectes que té en marxa, mentre ens mostrava tots els llibres que ha vist publicats i les temàtiques que li interessen. Un pou de saviesa, en Werner Holzwart!
No vaig poder resistir-me i demanar-li que ens portés al parc on el gos del carnisser va deixar anar “allò” i que va ser l’origen del conte de “la talpeta”.
Aquí, la foto on assenyalo el lloc exacte:
Hem quedat en veure’ns a l’Hospitalet, quan es publiqui a la primavera el segon dels llibres que li està traduint l’editorial Takatuka. El primer, crec que acaba de sortir i és la història d’una granota i una cigonya que no són amigues, precisament. En parlarem en una altra ocasió.
Amb l’agraïment a la Isabel Llasat i la Gemma Brunat!
Fa uns dies vam ressenyar el llibre “la Cucurutxu” i avui comentem un altre llibre que torna a tenir com a protagonista els sabors. El seu títol ja ens ho indica: Sabor
Es tracta d’un llibre de coneixements que ens parla de la funció de la llengua de les persones i dels animals. El text està a cavall de l’humor i la poètica i s’acompanya d’unes il·lustracions senzilles i acolories. Llegim coses com aquesta:
I en les diferents pàgines aprenem que hi ha llengües d’animals que se serveixen per enxampar el menjar (l’os formiguer) i també n’hi ha que tenen os (camaleó)
Amb la llengua fem una pila de coses i és molt útil perquè ens serveix per sentir el gust del menjar, per parlar, per fer petons, i fins i tot per escurar el plat.
Però la funció principal de la llengua és fer-nos distingir el sabor de les coses que ens agraden i del que podem menjar i del que no. Amb aquest llibre aprenem què son els papil·les gustatives i quins son els diferents sabors: dolç, amarg, àcid, salat i umami. També les mescles de sabors que contenen alguns aliments. Per exemple, sabem que el gust dolç el percebem abans de néixer i que els gats no el perceben. El llibre està escrit a quatre mans per la poeta i filòsofa peruana Micaela Chirif i el crític culinari Ignacio Medina. Les il·lustracions són de l’Andrea Antinori.
Recomanable a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: Sabor Autors: Micael Chirif i Ignacio Medina Il·lustrador: Andrea Antinori Editorial: Océano Travesía Pàgines: 84 Barcelona, 2023
Fa deu anys, vaig fer una peregrinació a Nantes a visitar la casa on va viure Jules Verne i el museu que li han dedicat. També vaig gaudir molt del parc anomenat “Jardí de les plantes” ambientat amb l’obra d’un il·lustrador molt estimat a França, en Claude Pontí. Em van impressionar les escultures dedicades als pollets.
“El pollet que dorm” és una de les obres que trobareu en aquest extraordinari parc.
Aquest estiu passat s’han publicat les dues primeres històries d’un parell de pollets, Tombolina i Kinabalot (La finestra i Les carotes) i ara, a l’octubre estan previstes les altres dues (El malson i El rei bombó). Es tracta d’uns llibrets de mida petita que l’autor va dedicar als infants més menuts. Els dos pollets són germans, i cada llibre explica una de les seves aventures i com que són molt trapelles i eixerits, la seva vida n’està plena.
Conten que quan Pontí va acompanyar per primer cop la seva filla a l’escola bressol, es va adonar que els petitons que hi gatejaven s’assemblaven als pollets d’un galliner: s’enfilaven els uns damunt dels altres, piulaven, feien tentines per l’aula portats pel pes dels seus caps, etc.
Són contes amb una base d’humor i el que expliquen semblen somnis. Les propostes narratives de línia clara tenen una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.
El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”
Les seves obres ens fan pensar en l’Alícia enterra de meravelles, i també amb les pintures surrealistes de Dalí.
Lectures recomanades a partir de tres anys LES DADES: Títols: La finestra / Les carotes Autor: Claude Pontí Il·lustrador: Claude Pontí Traductor: Adrià Pujol Editorial: Club editor Pàgines: 24 Barcelona, 2023
Fa tres dies, en una xerrada amb docents comentava les estratègies de lectura segons les diferents edats i m’aturava a explicar com es podria aprofundir en la comprensió de determinats llibre. En concret, vaig mostrar alguns exercicis a partir del llibre “Els iris” d’en Ramon Besora, amb il·lustracions de la Zuzanna Celej, editat per Joventut.
Ara, hem conegut el llistat que cada any es publica sota el nom de “The White Ravens” (que potser per a nosaltres tindria més significat si s’anomenés “les merles blanques”) on es presenten novetats destacades de la producció internacional de llibres infantils i juvenils.
Els experts en literatura infantil de la Biblioteca Internacional de la Joventut (International Youth Library) seleccionen anualment 200 títols de 40 idiomes diferents i de més de 50 països i són els que apareixen en aquest catàleg comentat en anglès. S’ha de dir que els llibres són seleccionats d’entre el gran nombre d’exemplars de ressenyes i donacions que rep la biblioteca al llarg d’un any i l’equip se centra en títols que poden ser d’interès per a un públic internacional per la seva qualitat literària i pictòrica o pels temes que tracten.
El catàleg “White Ravens” és un indicador que ajuda a fer noves descobertes i serveix com a brúixola per orientar-nos en el enorme mercat de llibres infantils i juvenils que apareixen cada any.
M’ha fet molt feliç veure que entre els seleccionats hi ha “Els iris”, juntament amb altres dos llibres en català: “Fake over” de Nereida Carrillo, editat per Flamboyant i “Prrrrriiit un llibre per crear i experimentar amb els sons” de Cristina Cubells, editat per Zahorí.
Fa uns dies, el 7 d’octubre, es va presentar al festival de Sitges una pel·lícula basada en tres rondalles eivissenques recollides per Joan Castellò i Guasch cap als voltants de la dècada dels 40 i 50 del segle passat i que van veure la llum al llibre Rondaies eivissenques, publicat per l’Institut d’Estudis Eivissencs.
L’estructura de la pel·li recorda a la mítica “La princesa prometida” i en Joan Pera —interpreta al folklorista Joan Castelló— fa de narrador dels relats. M’ha fet gràcia veure entre els actors al conegut youtuber Miquel Montoro.
La pel·lícula està rodada en eivissenc de tradició oral i incorpora paraules i expressions en desús. Tant de bo, tinguem l’oportunitat de veure-la ben aviat en sales comercials.
Una de les rondalles que es poden veure és la del gegant des Vedrà, un conte molt popular a Eivissa que he tingut ocasió d’explicar nombroses vegades gràcies a un material que va editar l’any 2005 el Consorci per al Foment de la Llengua catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, amb el suport del Govern de les Illes Balears.
El material que conservo per explicar la rondalla consta d’un llibre amb activitats i entreteniments sobre el tema, dos escenaris en ziga-zaga, amb decorats dels llocs on es desenvolupa la història (l’illa des Vedrà, la costa d’e l’illa d’Eivissa, la casa dels protagonistes, el fons matí) i sis personatges amb dos forats a la part de sota, per ficar-hi els dits i així es converteixen en titelletes que es van movent. També l’acompanyo de tres objectes que apareixen: un llaüt, el fonoll marí i pops.
Pels qui no coneixíeu la rondalla, us passo un resum força aproximat a l’original que he extret del web ESCENAVEGANTCAT. Mar, navegació i contes mariners.
El text diu així: Fa un bon grapat d’anys allà a l’illa d’Eivissa, un pescador i la seva muller tenien dos fills en Jan, el major, i en Pep. Aquell home sortia cada dia amb el seu llaüt a pescar i bon coneixedor d’aquelles aigües, pocs dies tornava sense peix al cabàs. Això els permetia de dur una bona vida. La dona i els fills es cuidaven d’un petit hort i quatre animals, així podien menjar verdures i carn a més del peix. Tots visqueren feliços molts anys. Però un dia el pare de sobte es posà malalt. Anaren a cercar al senyor metge i aquest no va saber quina malaltia tenia. Cercaren un altre metge, i un altre i un quart. Però cap d’ells els sabia donar solució. Els dies i les setmanes passaven i tota la família ja patia la manca de diners perquè el pare no podia. Finalment avisaren una remeiera que vivia en una cova en una vall perduda. Malgrat que la mare la considerava una bruixa,. Aquesta demanà de quedar-se sola amb el pacient i desprès de molta estona sortí fora de la casa i li digué a la dona: – En Pep està greu. Aquest mal al pit fa de molt mal curar. Només conec un remei però jo no us el puc donar, doncs cal anar a l’illa d’Es Vidrà a cercar fonoll marí. L’esposa del pescador es quedà blanca de cop i es desmaià. Els fills l’estiraren a terra,li aixecaren les cames i poc a poc s’anà refent. En Jan preguntà a la remeiera: – Aquí a vora de casa se’n troba de fonoll marí. No us serveix aquest? – No, noi. No. Només aquell que s’arrenca a l’illa té el poder de curar aquest mal. – Però, a Es Vidrà hi viu un gegant que es menja a tothom que hi posa els peus en aquella illa! -digué la mare asseguda a terra i mig refeta. – Bé que ho sé. Per aquest motiu no en tinc ni en puc anar a recollir. Però aquell fonoll és aquell l’únic que pot salvar el seu marit d’una mort lenta i dolorosa. La mare i els dos fills s’abraçaren i ploraren plegats davant un futur tant trist que els preveia la remeiera. Aquesta desprès d’haver cobrat la darrera moneda de plata que els quedava marxà per on havia vingut. En Jan s’eixugà les llàgrimes veient com la darrera esperança de salvació del seu pare marxava sense curar-lo. Entre sanglots estira al seu germà dels braços de la mare i, drets al seu davant, digué: – Mare, nosaltres anirem a cercar el fonoll. No volem que el pare es mori. – Però que no veieu que el gegant se us menjarà? -cridà la mare. – No patiu. Encara no sé com però entre els dos ho farem. I ràpidament es dirigiren cap a la barca del pare que era plena d’estris de pesca. Armaren els quatre rems i poc a poc s’allunyaren de la platja, de la casa i dels pares. En Jan sentia com li petaven les dents de tremolor de por al seu germà Pep. – Què tens Pep? – Tinc por que el gegant ens descobreixi i se’ns mengi. – Doncs jo he pensat un pla. Anirem directes a l’illa sense amagar-nos ni esperar que es faci de nit. El gegant ens veurà. Però quan ens hi acostem li proposaré un pacte. – Quin pacte vols fer amb un gegant? – Tu no pateixis i deixa’m fer. Just tocar la sorra amb la barca. El Gegant aparegué per sobre d’uns arbres. La seva veu semblava un tro, la seva barba li arribava més avall del melic i cadascuna de les seves mans era més gran que la barca que els havia portat fins allà. – Què hi feu aquí? No heu sentit que em menjo a tot aquell que trepitja la meva illa? En Jan s’empassà la por. Es posà les mans a la cintura i digué: – Gegant, vull fer un pacte amb tu. Nosaltres només necessitem un grapat de fonoll per curar el nostre pare. Tu ens pots demanar que vols que et pesquem i t’ho portarem. El gegant somrigué. Aquell vailet li proposava un tracte perquè no se’l mengés. Ves per on, li va agradar el joc. – Doncs voldria un cabàs de pops… seràs capaç de portar-me’ls? – I tant! Ara mateix marxem a pescar-los -respongué en Jan. Però el gegant no volia ser enganyat, de manera que prengué amb una d’aquelles manotes en Pep. – Tu te’n vas a pescar. Ell es queda amb mi. En Jan agafà els rems i prop d’una punta de l’illa escà unes poteres i les calà. Poques hores desprès portava no un, sinó dos cabassos ben plens de pops ben lluents. En arribar a la platja li donà els pops promesos al gegant que deixà anar en Pep. Però alhora i amb l’altre mà agafà la barca de la platja i l’enfilà al capdamunt d’un turó proper. Deixà als germans a la platja i s’endugué el seu sopar cap a l’altra costat de l’illa. l’endemà tornà el gegant i tornà a exigir una panera de pops. Els baixà la barca i la posà sobre l’aigua. En Pep no feu cap intenció de pujar a la barca, per estalviar-se ser pres pel gegant. En Jan tornà a pescar pops. Arribà a la platja. El gegant posà de nou la barca sobre el turó i així durant una setmana sencera. Tant li agradaven aquells pops que ja en volia per dinar i per sopar. Aquell vespre , sols a la platja, els germans parlaven sobre el seu pare. Si el trobarien viu de tants dies que havien passat. I parlant, parlant, a en Jan se li acudí un nou pla. – Demà marxarem ja ho veuràs. Tu Pep, mentre jo sóc a pescar mira de trobar el fonoll per les roques que hi ha a banda i banda de la platja i estigués a punt per marxar quan t’ho digui. Al matí quan aparegué el gegant en Pep li digué: – Gegant aquest migdia quan torni de pescar et demano que no treguis la barca de la platja, perquè vull reparar-hi un petit forat que té i pel qual me’n entra més cada dia més aigua. – D’acord! Però ara fes via que ja tinc gana. El germà gran sortí remant ben fort i aquell dia anà a pescar una mica més enllà del cap. Un lloc prou arrecerat perquè el gegant no el veiés des de la platja. Allà a més de les poteres pels pops hi calà unes nanses per llagostes. Unes hores més tard i abans de tornar a la platja, farcí els pops més grossos amb les pinces i els caps de les llagostes que són molt durs. Quan arribà a la platja li digué al gegant. – Avui la pesquera ha estat millor que mai. Els pops són més grossos. El gegant prengué els pops content i marxà a menjar-se’ls cap a l’altre costat de l’illa. Així que desaparegué els dos nois s’enfilaren a la barca i a força dels quatre rems ben compassats enfilaren cap a casa seva. Des de lluny sentien els crits del gegant que amb la golafreria s’havia empassat sencers els pops i se li clavaven les pinces i els caps de la llagosta a l’estómac amb gran dolor. Arribaren a la platja just al migdia i corregueren fins a la casa amb el fonoll marí que aplicaren ràpidament sobre el pit de son pare. Diuen que a mitja tarda ja es llevà del llit. I que a l’endemà volgué sortir a pescar, aquest cop però, acompanyat dels seus fills que serien a partir d’aquell moment grans pescadors i uns herois de l’illa d’Eivissa, perquè des d’aquell dia ningú a tornat a veure mai més al gegant de l’illa d’Es Vedrà.
Als “llibres per somiar” vam presentar aquesta novel·la que ens parla de com l’estiu del 1927 l’illa de Samala va ser l’escenari d’un dels segrests més curiosos de la història. Paula Mataquín, una nena d’onze anys neboda de la marquesa de Carabàs, va desaparèixer durant la revetlla de Sant Joan. Darrere d’aquest succés hi havia el bandit Grigori Mihailovitx. La història hauria quedat en l’oblit si no fos perquè a les golfes del Palau de Carabàs es va trobar una capsa amb informes policials del cas, diaris, cartes, rebuts, tiquets… Gràcies a tota aquesta documentació, ara podem conèixer amb tota mena de detalls què van viure exactament les bessones Mataquín.
Es tracta d’un divertit llibre escrit en forma de pistes que ens condueixen a la resolució d’un segrest. No cal ni dir que el llibre té un final feliç i que empattizarem amb el bandit Grigori.
Una lectura ideal per als infants a partir de deu anys. És un dels tres llibre que opten al premi Atrapallibres d’enguany.
I la pregunta del Concurs dels llibres per somiar és:
Quin l’instrument musical toca el bandit a la bessona Paula quan està segrestada?
Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.catfins diumenge 15 d’octubre i entrareu al sorteix del llibre.
Al darrer concurs, la Patricia Escober va resultar guanyadora i s’emporta el llibre “Tortuga versus llebre, la revenja“. L’Enhorabona!
Al mateix programa es va parlar dels infants que necessiten cures pal·liatives pediàtriques
Tres mil infants necessitarien cures pal·liatives pediàtriques a Catalunya, però l’any passat només en van rebre prop de nou-cents. El diagnòstic d’una malaltia greu infantil que amenaça o limita la vida de manera crònica és un tsunami per a una família, que ha d’assumir el rol de cuidadors 24 hores al dia, i que s’enfronta a un fet antinatural i devastador, com és la mort d’un fill o filla.
A “L’ofici d’educar” van parlar en Sergi Navarro, pediatre, responsable de la Unitat de Cures Pal·liatives Pediàtriques de l’Hospital de Sant Joan de Déu i coordinador de les cures pal·liatives pediàtriques a Catalunya, l’ Anna Varderi, llicenciada en Psicologia i gerent de la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Gemma Gómez, infermera de la Unitat de Pal·liatius Pediàtrics de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Podeu escoltar el programa al podcast següent:
El Dia de les Biblioteques se celebra cada 24 d’octubre. El lema d’aquest any, “Teixint comunitats”, pretén destacar el paper fonamental que exerceixen les biblioteques en la construcció de llaços forts dins les nostres comunitats. Aquestes institucions són centres de connexió i aprenentatge, on les històries, les experiències i els coneixements són els fils que uneixen els ciutadans.
Una biblioteca no és només un edifici ple de llibres: són cors palpitants dins de les nostres comunitats, són espais de trobada i de diàleg. El Dia de les Biblioteques posa en valor el treball que fan totes les biblioteques espanyoles, de totes les tipologies (públiques, escolars, universitàries, especialitzades i nacionals/regionals), per connectar els usuaris, crear xarxes de suport i col·laboració, fomentar la participació i el diàleg ciutadà, fer accessible la cultura i el coneixement a tota la població, independentment de la seva edat, gènere, raça o lloc de residència.
Imaginem les biblioteques com uns telers on s’embalen relacions i coneixements, on es nua el sentit de pertinença. “Teixint comunitats” emfatitza aquesta important funció social de les biblioteques. Donen forma a la nostra comprensió col·lectiva, faciliten l’intercanvi d’idees diferents i proporcionen un espai segur per al creixement personal i col·lectiu. Cada visita, cada lectura, cada conversa aporta el seu fil únic a aquest teixit comunitari. A través d’aquests intercanvis i connexions, les nostres diferències i similituds s’uneixen, mostrant la diversitat i la riquesa de les nostres comunitats.
L’autora del cartell és la Nuria Riaza i ella mateixa defineix el seu estil:
Puedo hablar de cualquier cosa usando un bolígrafo y un papel como medios de expresión, poniendo mis propias reglas, siempre cambiantes. Dibujo con bolígrafo porque así aprendo a aceptar que el error es parte de cualquier proceso. El hilo suele estar presente en la mayoría de mis dibujos, funcionando como un nexo que nos une a nuestras raíces y tradiciones. Creo que la imagen que atrae, la que atrapa, nos cuenta una historia. Funciona como un portal que une lo tangible y lo imaginado con un hilo muy leve, de un color azul profundo.
A l’Espai Llamps i Centelles ens avançarem i ho celebrarem el dijous 19 aprofitant la tertúlia clandestina “El poder de la paraula”.
La Nati Bergadà, impulsora de DOCENTS, ha organitzat unes xerrades (setze) per parlar de lectura i educació. És un cicle que arriba en un moment en que el tema és notícia a la premsa i a les xarxes socials.
El proper dimarts 10 d’octubre m’ha convidat a explicar algunes estratègies que afavoreixen la comprensió lectora. Serà on line, mitjançant la plataforma ZOOM, i tot i que no soc gaire amant de les formacions en pantalla, m’ha semblat interessant i m’he apuntat amb l’esperança que pugui ser profitosa.
La xerrada és en línia, gratuïta i oberta a tothom. De fet, totes les 16 xerrades del cicle ho són.
La idea del cicle gira al voltant de compartir propostes útils per impulsar la lectura i millorar les pràctiques lectores que duem a terme a l’aula.
Per accedir a les xerrades no cal fer cap inscripció, només cal connectar-s’hi el dia i hora a les que us interessin.
Les xerrades es faran durant el 1r i el 2n trimestre, els dimarts i dijous a les 18h.
La invitació a la lectura 