4 gener 2015 by jcentell

Mario Ramos, l’il·lustrador del mes (gener 2015)

L’il·lustrador d’aquest mes és en Mario Ramos, un autor que va néixer a Brussel·les el 1958, de mare belga i pare portuguès.
Com tots els nens, en Mario solia dibuixar, només que en el seu cas, simplement no va parar de fer-ho durant tota la seva vida.
Segons ell mateix explicava, dibuix sempre el va ajudar a viure. A casa seva no tenien televisor i les seves fonts d’inspiració artística van ser els còmics de Tintín i les pel·lícules de Charles Chaplin.
Va estudiar comunicació gràfica i els seus mestres van ser els dibuixos fabulosos de l’americà Saul Steinberg (el pare de tots els il·lustradors) i els de Tomi Ungerer.
El 1983 va començar a guanyar-se la vida com a il·lustrador. Primer va fer de cartellista i els seus dibuixos aviat es van veure publicats a la premsa: portades, dibuixos per anuncis, etc.
Cap al 1991 va començar a abandonar la publicitat perquè començava a avorrir-se i les seves millors idees mai no van ser utilitzades.
Va ser per aquella època que va fitxar per “L’école des Loisirs”, una editorial que va creure en els seus somnis i li va permetre desenvolupar el seu món personal.
Primer va il·lustrar alguns textos d’altres autors però el que realment volia era dedicar-se a les seves pròpies històries.
El 1995 va publicar el seu primer llibre(text i dibuixos): “El món al revés”.
En Mario tenia la idea que allò que interessa no són les il·lustracions, allò que aguanta un bon àlbum il·lustrat és la història que s’explica.
Els seus dibuixos busquen la senzillesa (que sovint exigeix molta feina).
Per conèixer-lo una mica més us transcric algunes frases que ens va deixar en una excel·lent entrevista que li van fer des de l’editorial francesa Ricochet.
Jo era un nen molt rebel i l’únic que em tranquil·litzava eren els llibres. Realment tinc passió pels llibres. En compro molts i de tota mena.
En un llibre, el que m’interessa és el que vull a compartir amb altres. Després ja em preocupo dels colors, la mida, el disseny, tot el podríem dir-ne la “decoració”. L’important és el missatge. un llibre és com una pel•lícula. Som narradors i no pintors. Això és l’essencial! Quan faig un llibre, m’importa que les històries siguin potents.
Cada llibre m’ocupa uns cinc o sis mesos de creació. A “El petit soldat” volia parlar de la guerra, vaig començar amb el text i després ja vaig començar amb els dibuixos. No és una cosa que vagi abans que l’altre… Tots dos expliquen la història.
La major part dels seus llibres es representen amb animals:
A la major part dels meus llibres uso els animals, són animals amb actituds humanes, com si fossin les faules de Lafontaine.
Treballo temes que m’encanten, com jugar amb el llop i els tres porquets. És una història que tots tenim al cap, és coneguda per tots nosaltres. Em serveixo d’aquestes històries per relacionar-les amb la nostra vida actual.
Parlar del costat “menys positiu” o de les petites dificultats de la vida també m’obsessiona. Crec que els nens entenen i saben molt més del que pensem. Sovint confio en ells i sovint em sorprenen. Per exemple, si anem a un parc infantil, no hi ha res més cruel que els nens… M’encanta aquesta època de la vida de les persones ja que té una gran sinceritat. Una sinceritat que perdem una mica després.
L’humor és una cosa molt important per a mi, primer perquè així és com m’agrada parlar. És part de la meva vida. En els moments més difícils, sempre m’he alliberat a través de l’humor. Crec que l’humor és la cortesia de la desesperació.
Amb bon humor, podem fer front a les pitjors situacions i els pitjors personatges poden ser abatuts amb un humor ben escrit, ben triat. Jo no faig llibres per divertir, però jo faig servir l’humor per explicar històries que em toquen molt, com parlar de la diferència, la guerra, etc. Per exemple, a “el petit soldat” era important per a mi que el soldadet es trobi en roba interior en un moment de la història. Això fa riure a tots els nens, és clar. I no és un fet trivial. La guerra és l’orgull de l’uniforme i si els exèrcits estan en pantalons curts…
A “El Rei està ocupat”, un llibre que aborda el poder, la història acaba amb el rei al lavabo. Això només pot fer riure, i, a més, es desmitifica la imatge del poder. El rei també va al bany. Que els ho diguem als nens és important.
Una part de la meva feina és anar per les escoles. M’encanta conèixer al meva públic, perquè és qui em dóna de menjar i cal mantenir el contacte amb els nens, perquè no són els mateixos nens que jo coneixia quan jo era petit. No tenen les mateixes preocupacions.

Ja ho veieu: Amb llapis i paper, tot és possible. És màgia!
En Mario ens va deixar fa dos anys, el 16 de desembre de 2012, però segueix vivint en les nostres ments i els nostres cors, gràcies als seus magnífics àlbums il•lustrats.

Us deixo amb una tria dels millors llibres d’en Mario Ramos, traduïts al català per l’editorial Corimbo.

Sóc el més fort!
Quan un llop vol estar tranquil, què fa? Preguntar als habitants del bosc: “Digueu-me, qui és el més fort?”. I tothom, des de la Caputxeta fins als tres porquets, passant pels set nans, li responen el mateix: “El més fort ets tu, senyor llop”. Fins que un dia, una espècie de gripau li contesta una altra cosa. El llop s’enfada…

Mentre observava els nens jugant al pati de l’escola, en Mario va trobar la idea d’aquest llibre. Ho explica així:
És una pregunta que ens fem sovint ( i no només els nens…) simplement hem de fer una ullada al nostre voltant o escoltar les notícies.
Jo vaig construir la història amb humor: les trobades amb els personatges són divertides, però només el final li dóna a la història la seva veritable dimensió.
Observeu com tot va bé sempre que el llop (símbol de poder) obté la resposta que està buscant. Sembla agradable, gairebé entranyable, però tan aviat com el contradiuen, apareix la seva veritable naturalesa.
En aquest món basat en la competència, molts de nosaltres pensem que una mica de modèstia aniria bé a certes persones. De tota manera, tot és relatiu: depèn de amb qui et comparis.
La reunió amb els set nans era inevitable ¿Havíeu pensat alguna vegada que els set nans treballen tot el dia, sota terra, en condicions terribles, i cantant tot el temps? És una bogeria, no és així?
El que el llop no sap és que la mare ja està a la portada… ah, sí, mireu correctament, just al seu darrere.

Romeu i Julieta
Hi havia una vegada un enorme elefant, gran com una muntanya. El seu nom era Romeu i era feliç. Bé, gairebé … Només tenia un petit problema. Un petit problema de res, però que li molestava molt. Era tímid. Molt, molt tímid. Per res es posava vermell, es ruboritzava de cap a peus.
Un llibre sobre les dificultats de viure amb els qui són diferents. La trobada amb la Julieta és fonamental per a en Romeu, perquè és la primera vegada que algú no li pren el pèl.
Volia explicar la història d’una parella inusual: que ens preguntéssim què estan fent junts…
D’altra banda, el més fort dels dos no és el qui estem pensant.
Els elefants que li prenen el pèl, agrupats, són la imatge de la multitud monstruosa i idiota.
El llibre acaba amb la següent frase: “Mai es van separar perquè eren, senzillament, feliços junts”. Un final feliç que implica que quan ja no siguin feliços, seran prou valents com per a separar-se.

Sóc el més ben plantat!
Després d’un bon esmorzar, el llop incorregible es posa les seves millors gales i se’n va a fer una passejada, per tal que tothom el pugui admirar.
De camí, es troba amb la Caputxeta Vermella, els tres porquets, els set nans, la Blancaneus, etc.
És un llibre que ens parla sobre l’aparença, que ocupa cada vegada més espai en la nostra societat. Nomé cal mirar els anuncis o campanyes electorals, per exemple. I a més, qui no es reconeix una mica en el personatge del llop?
La idea del llibre va sorgir a partir d’una trucada telefònica: la persona amb qui estava parlant em va dir: “Estic tan guapo!”. Em vaig posar a riure i li vaig dir que seria un molt bon títol.
El llop estava tan feliç en el seu nou abillament que jo no ho podia deixar de passar l’oportunitat de fer-li fer una altra passejada pel bosc. Aquest llibre d’imatges recorda a ”Sóc el més fort!”
Com que el tema és la bellesa, la trobada amb la Blancaneus era inevitable. Jo sé que ella no fa servir el mateix vestit que en la pel·lícula de Disney (que es va fer el 1937), però això és el normal: ella també disfruta canviant de roba de tant en tant.
A la portada, fixeu-vos bé en el marc del mirall del llop: Hi podreu veure els tres porquets.

Al llit, petit monstre!
Què fa un monstruet abans de dormir? Fa ximpleries amb la pasta de dents, demana que li expliquin un conte o un got d’aigua i balla una samba a sobre del llit.
L’únic moment en el petit monstre està en calma és quan escolta el seu llibre preferit: “Allà on viuen els monstres”, de Maurice Sendak, un gran clàssic.
El llibre s’ha convertit en un gran èxit. Els pares vénen a dir-me que reconeixen la situació que experimenten totes les nits amb el seu fill. És sempre al voltant de l’edat de tres anys que el nen fa tot el possible per allargar l’hora d’anar a dormir.
Quan vaig rebre el llibre imprès, em vaig adonar que hi havia un error en el dibuix dels lavabos però, sorprenentment, ningú no se n’ha adonat mai. Tots vosaltres heu estat en un bany, així que si busqueu com cal… detectareu l’error (i no és a les canonades!).

Mare!
Un nen crida a la seva mare a cada pàgina. La seva casa està plena d’animals inusuals en situacions còmiques. Al final, es descobreix per què està tan espantat…
Em va semblar divertit per explicar la història d’un nen obsessionat per un petit detall mentre, al seu voltant, tot s’ha tornat boig. Una mica com a la nostra societat.
Un llibre que parla de diferents maneres de veure: els nens tenen una visió fragmentada de la realitat i els adults tenen una visió global.
Els nens sovint veuen els petits detalls que els pares passen per alt.
A cada pàgina, es representa el nombre. Per exemple, a la pàgina dels lleons, el 2 és el Gazelle Magazine, que és la seva revista favorita. A la dels cocodrils, el 4 és de Chanel 4, una colònia que no existeix: més barata que Chanel 5, però fa pudor, així que no us amoïneu a comercialitzar-la. A la pàgina dels porcs, el 8 és el trencaclosques de la Caputxeta Vermella.
A les guardes, trobareu els números de 1-2970 (es podria haver continuat). Ho vaig fer per demostrar que els nombres són infinits (que sempre m’ha fascinat).
Una vegada, quan estava signant llibres, una senyora em va dir que 2970 representa el nombre de vegades que diem “mama” a la vida. Em va semblar molt poètic.

El rei està ocupat
Tu és el personatge principal del llibre. Vas a veure al rei però els guàrdies t’ impedeixen entrar al castell: “El rei està ocupat! Torni un altre dia! ” Però no et conformes i trobes un passadís secret, que et permet entrar al castell. A traves dels passadissos, finalment arribes a la sala real. Però, on és el rei?
Aquest llibre respon a una pregunta fonamental: ¿què fan totes aquestes persones importants (rei, president o primer ministre), per estar sempre tan ocupats?
És un llibre que els nens els encanta. Un llibre per jugar, però no només per jugar. Hi ha molts altres camins per explorar.
El principi és molt important: “Un va a veure al rei per dir-li tot el que està malament”. A partir d’aquí, podem demanar als nen què creuen que està malament al món, parlar-ne…

El llop que volia ser un xai
Són els petits somnis d’un llop que vol deixar el bosc i volar pel cel.
El llop ha vist que fan les ovelles: no tenen ales, però no obstant això, de vegades s’enlairen.

El mes astut
El llop, és clar, vol engolir a la Caputxeta Vermella.
Tot va bé fins que es posa la camisa de dormir de l’àvia…
La història de la Caputxeta Vermella és el punt de partida per ridiculitzar el llop. És tan agradable burlar-se del Llop Ferotge.

23 Desembre 2014 by jcentell

Anthony Browne, l’il·lustrador del mes (desembre 2014)

L’últim il·lustrador d’aquest any és un dels meus preferits. Cada vegada que veig una fotografia o imatge d’un goril·la, em venen al cap els seus àlbums meravellosos, les seves aquarel·les a doble pàgina farcides de símbols i de detalls que no pots deixar d’admirar una i altra vegada. He explicat als infants algunes de les seves històries. Hem passat por amb El túnel, hem reflexionat sobre l’amistat amb Cosita linda, hem cantat la cançó de Me gustan los libros i sobretot hem aprés a llegir imatges amb Voces en el parque.
La fascinació d’Anthony pels goril·les, segons ell, prové del fet que va veure una similitud amb el seu pare que va morir sobtadament quan Anthony tenia només 17 anys. El pare era fort, boxejador professional, però també era tímid i sensible. Això és veu perfectament en els seus dibuixos de goril·les.
Però els goril·les no són els únics animals que ocupen un lloc destacat en els gairebé 40 llibres infantils que ha fet. També és molt apreciada la sèrie sobre el ximpanzé Willy, un personatge que es basa en la seva pròpia infància.
Tots els llibres d’Anthony Browne demostren la mateixa atenció als detalls, sovint amb escenes surrealistes que conviden a mirar-les i remirar-les una i altra vegada, i cada cop detectem detalls nous.
Anthony Browne va néixer al Yorkshire (Anglaterra) l’any 1946. Va estudiar disseny gràfic al Leeds College of Art i volia ser pintor. Per guanyar diners va començar a treballar com a il·lustrador mèdic al Leeds Royal Infirmary. Ho explica amb aquestes paraules: El treball consistia a entrar a veure com feien les operacions i fer il·lustracions per als estudiants de medicina. Jo dibuixava el cos com a carn… Tècnicament era una excel·lent formació, i vaig aprendre com utilitzar l’aquarel·la d’una manera molt precisa.

Després va treballar durant quinze anys en una agència de publicitat, dissenyant targetes de felicitació. Finalment, gairebé per atzar, li van encarregar un àlbum il·lustrat, i des de llavors ja no ha parat.

El seu estil és força sofisticat, amb moltes referències al surrealisme. La seva font d’inspiració podria ser Maurice Sendak però també li veiem similituds amb Van Allsburg. És fàcil trobar també referencies a Magritte en tots els seus àlbums ,així com reproduccions d’obres de nombrosos pintor reconeguts.

Va ser guardonat amb el prestigiós Premi Hans Christian Andersen, l’any 2000. També li han concedit la Medalla Kate Greenaway i el Premi Kurt Maschler. La concessió de la Medalla Chidren’s Laureate 2009-2011, el va comprometre com a ambaixador, promotor i defensor de la literatura per a infants.

Si voleu aprofundir una mica més sobre aquest il·lustrador podeu llegir una excel·lent entrevista que li van fer a la revista argentina Imaginaria. Cliqueu AQUÍ.

Els llibres que recomanem especialment d’Anthony Browne són:

El túnel. Un conte que té molt a veure amb els contes de fades. Recorda a Hansel i Gretel. Té unes il·lustracions farcides de detalls i els psicòlegs tenen feina a desentrellar tot el que hi ha de simbòlic en aquesta narració que explica que “Hi havia una vegada un germà i una germana que no s’assemblaven en res. Ella es quedava a casa, llegia i somiava. Ell jugava al carrer amb els amics, i reia, jugava a pilota i cridava. La nena era poruga, ell era valent. Un dia que van sortir junts, ell va trobar un túnel. Va voler saber el que havia a l’altre costat. Ella es va quedar esperant, però el seu germà no tornava. Així que, vencent la seva por, va anar a buscar-lo… “

Cosita linda és un llibre ideal per als alumnes de cicle infantil i per entrar en el món dels goril·les d’Anthony Browne. Explica és la història d’un goril·la que viu en un laboratori, ha aprés a comunicar-se per senyals, i gràcies a això té tot el que vol: menjar, beguda, diversió. No obstant, se sent sol i decideix demanar als seus cuidadors una mica de companyia. Una història carregada de tendresa i amb certes dosis d’humor.

Menjacabòries. Aquest és el més estimat per mi. Vaig tenir la sort de traduir-lo al català a partir de la versió anglesa “Silly Billy”. Narra les preocupacions d’en Bernat, un noi que sempre està preocupat. Preocupat pels barrets i preocupat per les sabates. Amoïnat pels núvols, la pluja, i, sobretot, pels ocells gegants.

Però té sort de la seva àvia que el compren molt bé i l’ajuda regalant-li un ninotets “menjacabòries”, que són el símbol d’aquest relat que ens obre la porta a la cultura guatemalenca on fabriquen aquests ninos amb petits trossos de fusta, retalls de roba i fils.
Al vespre, a l’hora d’anar a dormir, expliquen una preocupació a cadascun d’ells i els col•loquen sota el coixí. D’aquesta manera, els infants es desperten l’endemà sense preocupacions.

Anthony Browne crea un relat ple de misteri, amb unes il·lustracions que donen força a aquesta enigmàtica atmosfera. Les escenes de tensió es diferencien de les altres pel color:les pors d’en Bernat són de tonalitats grises que potencien la intriga i la inseguretat; i per altra banda, la profusió de colors omple les altres pàgines, especialment aquelles on apareixenels “menjacabòries”, fet que incrementa l’efecte bondadós dels ninotets dins la història.

Voces en el parque. Un dels llibres que millor expressa la relació entre la narració gràfica i la textual. El títol fa referència a quatre veus que representen quatre personatges, a través dels quals es descriu un parc i les relacions humanes que es desenvolupen en aquest espai. Així, tenim a la Mancha, una nena alegre i vital per a la qual el món està ple de llum i colors, i realment ho està, perquè la realitat, en el conte, es presenta tal com la nostra protagonista la veu i la sent. En Carlos, un noi que la Mancha coneix al parc, té en canvi una personalitat una mica trista i taciturna que es reflecteix clarament en els cels grisos i en els colors opacs. Tots dos tenen a més els seus respectius pares que ens ofereixen informació de la història des de les seves vivències i personalitats. Genial.

Voces en el parque anthony browne from CIE

Me gustan los libros. Un llibre que sempre expliquem cantant-lo amb la magnífica composició que va fer Gabriela Huesca. Ideal per començar una sessió de narració de contes (o acabar-la).
A en Willy, el simpàtic ximpanzé creat per Anthony Browne, li agraden els llibres de contes, de rimes, de dinosaures, de nombres, de pirates, de pintar… Sí, a en Willy realment li agraden els llibres. Podeu sentir la cançó si cliqueu AQUÍ

Altres llibres d’aquest autor i que val la pena conèixer són:
Un goril·la, El llibre dels porcs, La meva mama, El meu pare, Zoológico, Cambios, Las pinturas de Willy, Willy y Hugo, El juego de las formas, Willy el soñador, Mi hermano, La feria de los animales, Willy el campeón, Willy el tímido, Willy y el mago, Un cuento de oso, El libro del osito, Cosas que me gustan, Hansel y Gretel.

19 Desembre 2014 by jcentell

Elogi de la llibreta enquadernada

El meu amic Pere Sacot, enquadernador de llibres, és un enamorat dels quaderns. A mi també m’agraden, especialment els Moleskine. Els uso com a agenda i també amb fulls blancs per fer anotacions, escriure pensaments i gargotejar dibuixos d’aquells obsessius que fem quan parlem per telèfon o ens avorrim en alguna reunió.
En Pere m’ha passat la referència d’un capítol (anatomia del cuaderno) del llibre del poeta mexicà Vicente Quirarte que es troba dins del seu llibre “Enseres para sobrevivir en la ciudad” 1994 Ed. Conaculta.
Al llibre s’ofereix una mirada poètica dels objectes (com el llapis, per exemple) situacions i persones que viuen a les ciutats. Es una lloança a la bellesa que s’amaga darrera de la quotidianitat.
M’agrada compartir aquests elogis del quadern amb vosaltres.

ANATOMIA DEL CUADERNO
El Cuaderno supone por parte del usuario una periodicidad obligada, un proyecto preconcebido, una fidelidad sin condiciones. Para la escritura no exigente de fluidez o continuidad existen las hojas sueltas, la servilleta de café o cualquier otra superficie determinada por la urgencia. Cuando se escribe un libro, hacerlo en un cuaderno constituye la mitad de la victoria: desde el instante en que lo ocupamos, el texto no parece más un conjunto de hojas dispersas, sino un cuerpo unificado por la espiral, la grapa o la costura. De la múltiple fauna de los cuadernos, la tercera categoría es quizá la más exigente porque no admite mutilaciones impunes. En un cuaderno de espiral arrancamos sin mayor problema la hoja traicionera; en el de grapa, con un poco más de maña; pero la libreta encuadernada a la vieja usanza, objeto ya a punto de extinción, no es posible arrancar una hoja sin sufrir consecuencias funestas.
Si el lugar común del sabio Baudelaire señala que el artista es quien mantiene intacto al niño interno, el escritor, al igual que el pintor o arquitecto, prolonga los fetiches infantiles de los juguetes con que enfrenta su educación elemental. Solo el escritor continúa haciendo tareas –a veces no pedidas- con los mismos instrumentos de la niñez; sólo él persiste en explorar papelerías con la febril ilusión de la nueva entrada a clases; privilegio exclusivo del escritor es estrenar cuaderno, la sensación de libertad y miedo ante un territorio ilimitado donde las traiciones e infidelidades aún lo asechan.
Quien no recuerda los famosos cuadernos de Paul Valéry, donde alternaban los dibujos, poemas y operaciones matemáticas del maestro contemporáneo del “rigor obstinado”. De los posibles lugares sobre los cuales escribir la palabra Libertad, en el poema que la Resistencia hizo suyo, Paul Éluard no duda desde el primer verso: “Sur mes cahiers d´ecolier, j´écriston nom”. Basta examinar algunos títulos de nuestros escritores recientes para confirmar la vigencia del cuaderno: Los Cuadernos de Marsias, de Carlos Illescas; Cuaderno de Escritura, de Salvador Elizondo, cuya hermosa portada reproduce, precisamente, la cubierta jaspeada de las libretas clásicas; Cuaderno de Noviembre, de David Huerta; El Cuaderno de Blas Coll, de Eugenio Montejo. ¿Qué significa en ellos incluir la palabra cuaderno desde el título? Subrayar al lector que tal escritura es fruto de una constancia determinada por la propia estructura del cuaderno. Llamamos cuaderno de bitácora al diario de navegación que lleva el capitán del barco. El cuaderno del escritor es lo más semejante a este diario de pasiones calculadas: sólo el marino autentico puede descifrarlo, mientras el escritor, en el propio, se limpia de demonios y ofrece el producto terminado. Naturalmente, y por fortuna, no existent fórmulas para el cuaderno del escritor, aunque haya quien cae en la aberración de patentar una Agenda del Escritor. Para escribir, todo cuaderno sirve, desde los humildes cuadernos de portada de manila azul hasta las ostentosas libretas Il Papiro, cuya belleza es solo igual a la del Duomo y las italianas. Otro problema es que mientras más bello es el cuaderno, mayor miedo nos da usarlo. Lo más conveniente, como descubrió el José García de la inolvidable Josefina Vicens, es tener dos cuadernos: uno donde las tachaduras y señalamientos, trasposiciones y flechas que despertaron el odio de los tipógrafos a Balzac y Dostoievski, den testimonio de nuestras más oscuras pasiones, de nuestros continuos fracasos. Y otro donde la escritura fluya con toda libertad. Que corra como un pura sangre sin que se vea la sangre; que salte con pureza sin que la pureza estorbe; que nazca con la naturalidad con la cual se abre una mazorca. Y entonces, cuando nadie nos mire, hay que tomar amorosamente a nuestro cuaderno y decirle aquellas palabras de Luis Cernuda: “Tu no conocerás cómo domo mi miedo/ para hacer de mi voz mi valentía.”

18 Desembre 2014 by jcentell

La Piràmide de la Lectura

Una proposta de construcció del propi hàbit lector.

El Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístic, dins del programa ILEC (Impuls de la lectura) ha editat uns materials que es repartiran a les escoles i instituts. Es diu La Piràmide de la lectura i vol ser “una eina de reflexió sobre algunes de les activitats que propicien la implicació de l’alumne en la lectura i, de retruc, faciliten l’adquisició de l’hàbit lector, amb la finalitat d’orientar o reorientar la seva tasca docent i establir línies de continuïtat amb la família i l’entorn”.

Segons podem llegir a la introducció del document que acompanya els cartells “El primer esbós va sorgir a l’Escola El Temple, de Tortosa, amb la pretensió de crear un recurs gràfic que permetés fer visibles diverses accions que podien afavorir el progrés lector dels alumnes i, alhora, establir les bases de l’hàbit lector.

L’Escola El Temple va veure que el concepte i el format de les piràmides ja existents (d’alimentació i d’activitat física) també podia ser útil per la promoció de la lectura. Una bona pensada! De la mateixa manera que hi ha certs tipus d’aliments i d’activitats físiques que, consumits i desenvolupades (respectivament) en la mesura adequada, contribueixen a crear uns hàbits de vida saludables, també hi ha accions o activitats relacionades amb la lectura que, fetes amb la freqüència adequada, poden propiciar el desenvolupament de l’hàbit lector en els alumnes.”

És un material senzill però ben pensat i molt pràctic. Té en compte que desenvolupar l’hàbit lector dels alumnes és una tasca a la qual els centres dediquen molts esforços. Mitjançant la piràmide es volen fer evidents algunes de les principals accions que permeten desenvolupar l’hàbit lector dels infants i dels joves.

Podeu descarregar el material anant al web de l‘Impuls de la lectura (http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/impulslectura)

O clicant als enllaços següents:

EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Proposta didàctica
Làmina DINA4

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

Proposta didàctica
Làmina mida DINA4

Només un retret, el de sempre: No costaria gaire citar a les persones que han elaborat el material (almenys, a l’apartat dels crèdits, no?)

14 Desembre 2014 by jcentell

lectures recomanades Nadal 14

Com cada any, aprofitem l’arribada de les vacances de Nadal per recomanar unes bones lectures. Són deu per a cada cicle. En la tria hem comptat amb les orientacions de l’Amàlia de la biblioteca de l’Associació de mestres Rosa Sensat, d’en Ricardo de la llibreria Abracadabra de Barcelona i de l’equip de mestres de l’escola Sant Josep – El Pi de l’Hospitalet.
Desitjo que us faci servei.
El tríptic que es repartirà als alumnes de l’escola el podeu descarregar clicant a: LECTURES RECOMANADES NADAL 2014
Bona lectura!

CICLE INFANTIL

¡Este álbum se ha comido a mi perro!
Richard Byrne
Bruño
Així és el meu cor
Jo Witek
Bruño
La balena
Benji Davies
Andana
El cocodrilo al que no le gustaba el agua
Gemma Merino
Obelisco
Canviem de casa
Marta Altés
Blackie Little Books
Quin caos d’habitació!
Xavier Salomó
Cruïlla
L’Olivia es prepara per al Nadal
Ian Falconer
Andana
Petit Ós i els sis ratolins blancs
Chris Wormell
Joventut
¡Yo primero!
Michael Escoffier
Océano travesía
Tal com ets, ets el millor!
Nadia Budde
Takatuka

CICLE INICIAL

Escarabajo en compañía
Pep Bruno
Ekaré
No he fet els deures perquè…
David Cali
Andana
Salvaje
Emily Hughes
Libros del zorro rojo
En Jan i en Pep fan un forat
Marc Barnett
Joventut
Hic
Mercedes García
Océano travesía
¿Qué están haciendo? Una historia en dibujos
Doro Göbel
Lóguez
Una catàstrofe afortunada
Adela Turin
Kalandraka
El hombrecito vestido de gris y otros cuentos
Fernando Alonso
Kalandraka
Un trocito de horizonte
Arturo Abad
OQO
Cara de pardal
Rocio Bonilla
Animallibres

CICLE MITJÀ

El idioma secreto
María José Ferrada
Faktoria K
Qui no sap riure no sap viure
Andreu Galan
Andana
El castor constructor y otros animales arquitectos
Daniel Nassar
Promopress
El soldadito de plomo
Jorg Muller
Lóguez
Toletis
Rafa Ruiz
Nube Ocho
Dragonero
Josh Lacey
Ekaré
Los cinco desastres
Beatrice Alemagna
A buen paso
En Calvin no sap volar
Jennifer Berne
Takatuka
Jo, aquí, només sóc el gos
Jutta Richter
Cruilla
La invasión marciana
Catalina González
A buen paso

CICLE SUPERIOR

Herman i Rosie
Gus Gordon
Corimbo
Lo que cuentan las estatuas del mundo
Montse Ganges
Ekaré
Prohibido leer a Lewis Carroll
Diego Arboleda
Anaya
L’Ada Goth i el ratolí fantasma
Cris Riddel
Cruïlla
La luna se olvidó
Jimmy Liao
Bárbara Fiore
Campos verdes, campos grises
Ursula Wölfel
Lóguez
Endevinalles per a tothom.
Endevina, endevineta…
Pere Martí
Baula
Agujero
Oyving Torseter
Bárbara Fiore
Matti y Sami y los tres errores más grandes del Universo
Salah Naoura
Lóguez
El señor Bello i l’elixir blau
Paul Maar
Viena

28 Novembre 2014 by jcentell

Presentació del Programa Èxit Lector de l’editorial Cruïlla

L’editorial Cruïlla ha posat un marxa un nou programa anomenat Èxit lector. És un programa que està en fase d’experimentació. El passat dimecres, 26 de novembre, es va fer la presentació a una quarantena de mestres de primària de diferents escoles de la província de Barcelona.
Va ser un matí molt emotiu que va començar amb la benvinguda que ens va oferir l’Enric Masllorens, director de Cruïlla i després amb una presentació de la Lara Reyes, integrant de Gretel (grup de recerca de la Universitat Autònoma) i una de les autores de les guies de lectura. A continuació, l’Andrea Pozo i jo mateix vam explicar una part del programa que hem elaborat (els ludollibres). Per a nosaltres ha estat un plaer compartir aquesta experiència novedosa que posa l’accent en el treball a l’aula, enfocat a la comprensió lectora a partir de l’anàlisi literària dels textos i a través de la conversa i el suport digital. La gràcia del programa rau en que potencia la competència comunicativa, incorpora models orals, contribueix a millorar les produccions escrites dels alumnes i fomenta la motivació per llegir.

Tot seguit, un breu descans i després un parell d’experiències practiques (tallers) per poder tastar la manera de fer amb els llibres proposats.
Crec que tothom va quedat prou satisfet.
Si teniu l’oportunitat de conèixer aquest programa quan un visiti a l’escola el comercial de Cruïlla o si us animeu a investigar pel vostre compte, només cal que entreu a http://www.cruilla.cat, busqueu l’enllaç a Èxit lector i us registreu de franc.
Allà hi trobareu referències de les persones que hi hem col·laborat (http://www.exitlector.cat/que-es-exit-lector) , els llibres que s proposen per a cada cicle de l’educació primària: inicial (http://www.exitlector.cat/titols-per-cicle-inicial), mitjà (http://www.exitlector.cat/titols-per-cicle-mitja) i superior (http://www.exitlector.cat/titols-per-cicle-superior), com moure’s per l’entorn web del programa (http://www.exitlector.cat/que-ofereix) i tota la informació relacionada. Animeu-vos!
Us deixo amb algunes fotos de la jornada:

El descans per conversar…

El taller per experimentar…

I les persones que vam presentar el programa, la Lara, l’Andrea, la Martina i jo mateix.

25 Novembre 2014 by jcentell

Tomi Ungerer, l’Il·lustrador del mes (novembre 2014)

Aquesta setmana, en Tomi Ungerer celebra els seus 83 anys (el 28 de novembre). En Tomi Ungerer és un autor-il·lustrador de literatura infantil amb una producció enorme de títols. Pel boc gros, en més de cinquanta anys de dedicació, ha fet entre 30.000 i 40.000 dibuixos, ha publicat cent cinquanta llibres infantils i s’ha expressat amb tècniques i gèneres diversos. Això sí, sempre amatent a reflectir en la seva obra la societat que l’ha envoltat, els personatges del seu temps i afirmant sempre que els infants necessiten la veritat.

Jean Thomas Ungerer, conegut com a Tomi Ungerer va néixer a Estrasburg l’any 1931. Va quedar orfe de pare als quatre anys i es va instal·lar amb la seva mare a la casa dels avis a Colmar, un poblet proper a Estrasburg. L’ocupació nazi d’Alsàcia el va enganxar en plena edat escolar i patí la forta germanització imposada pels ocupants, cosa que provocà, un cop es capgirà la situació, un fracàs escolar darrere l’altre.

Durant la seva adolescència i joventut va fer diversos viatges. Així, a l’edat de quinze anys es va embarcar en un vaixell de vela i va recórrer la costa francesa. Als vint anys, fent autostop va arribar a Lapònia i als vint-i-dos va començar a estudiar arts decoratives (però va ser expulsat per indisciplina). Va continuar viatjant. Els anys 1954 i1955 va recórrer Islàndia, Noruega, Grècia i Iugoslàvia, sempre fent autostop o com a mariner en un vaixell.

El 1956 va fer el salt a Nova York, on va començar a publicar llibres per a infants, 90 llibres en 10 anys. Això ho va compaginar amb una tasca de publicista i cartellista, destacant els que va fer contra la Guerra del Vietnam. Posteriorment es va instal·lar a Nova Escòcia i el 1975 va fer la primera donació de la seva obra i la seva col•lecció de joguines a la ciutat d’Estrasburg.

La seva tècnica bàsica és la tinta aplicada amb ploma. Empra línies negres però també hi afegeix una toc de color. El seu estil ha evolucionat amb el temps: dels primers dibuixos més incisius i aguts va anar passant a unes formes més suaus i arrodonides.
A la seva obra, traduïda a més de 20 idiomes, podem veure com es mostra com a pacifista compromès, una mica subversiu, humorístic, amb tocs d’absurditat i provocació.
El 1998, va rebre, per tot el seu treball, el més alt honor per a un autor-il·lustrador de llibres per a nens: el prestigiós Premi Hans Christian Andersen.

D’entre els seus llibres en destaquem els següents:

El primer llibre
Va aparèixer l’any 1957, quan feia pocs mesos que havia arribar a Nova York. The Mellops Go Flying (Los Melops se lanzan a volar, editat en castellà per Alfaguara), el primer volum de les aventures d’una família de porquets. Com que són un porquets humanitzats, així Ungerer es situa directament en la línia que havia encetat Beatrix Potter, recuperant l’esperit de les velles faules de La Fontaine. Aquest primer llibre no va estar exempt d’alguna queixa de les feministes que veien en la senyora Melops un estereotip de la dona tradicionalment lligada a la cuina i les tasques domèstiques. Els Melops recorden molt les aventures de Babar, per com estan dibuixats, amblínies de traç lleuger i ambients afrancesats.

Cinc faules

Durant els anys seixanta apareixen cinc contes protagonitzats per animals: Críctor la boa constrictor, Adelaide la cangur, Emil el pop, Rufus el ratpenat i Orlando, el voltor. Són cinc animals poc reconeguts i poc estimats pels infants. El que lliga aquests cinc animals és l’amistat que s’estableix entre ells i els homes, malgrat no siguin gaire benvinguts en el nostre món. Però són més humans que els propis humans.
La tècnica emprada evoluciona cap a una línia de colors més vius.

El tres bandits
El 1961 va aparèixer un àlbum que es convertiria en un clàssic: Els tres bandits. Per a molts de nosaltres, el millor dels llibres d’Ungerer i un àlbum imprescindible en qualsevol biblioteca escolar o personal.
El conte narra la història de la Úrsula, una entremaliada nena condemnada a anar a un orfenat, i que té la sort de trobar-se als tres bandits, quan passa pel camí que creua el bosc.
A la portada es veuen els capells dels bandolers i la seva ondulació ens recorda el famós quadre de Hokusai, La gran ona de Kanagawa. Tot el conte té un aire japonès, amb l’ús del color blaus d’alguns fons, les diagonals que estructures algunes planes i el vigor del traç de les línies negres.
Si voleu treballar aquest àlbum amb els vostres alumnes de cicle inicial, podeu clicar a:
Fitxa
Dossier del mestre
Quadern alumne
D’aquesta obra mestra se n’han fet diverses adaptacions al cinema i a l’animació. La més recent, i molt aconseguida és Les trois brigands, una producció alemanya de l’any 2007, de 80 minuts de durada i realitzada per Hayo Freitag.

El ogro de Zeralda
Publicat recentment en castellà i amb certa polèmica entre alguns mestres que el consideren poc correcte, El ogro de Zeralda segueix la línia argumental de Els tres bandits perquè es basa en la conversió del mal al bé gràcies a la influència d’una nena. Aquí es diu Zeralda (és el nom del camp algerià on Ungerer va fer el seu servei militar).
El conte narra com una nena sedueix a l’ogre que se la vol menjar, preparant-li un àpat deliciós. El ogro de Zeralda està molt ben escrit, té similituds amb contes tradicionals com El Petit Polzet, hi apareixen ogres (imatges antològiques) però el final és feliç i inesperat. Aquest és un llibre una mica massa acolorit, menys radical que Emile visualment. Destaca la portada, inquietant.
Ens va anar molt bé quan vam treballar a l’escola sobre alimentació, lligant-ho amb els llibres de cuina i les receptes.

Hombre luna
Aquest àlbum narra el malaguanyat viatge que Hombre Luna, habitant del nostre satèl·lit, realitza a la Terra per sortir del seu avorriment i gaudir de les mateixes diversions que contempla des de la seva talaia. El seu accidentat aterratge el converteix en un presoner, i després en un fugitiu de la justícia. Però en la seva fugida, i abans de tornar a la seva llar, Hombre Luna té l’oportunitat d’experimentar la llibertat, la bellesa i la bondat.
Segon Ungerer, aquest home és una mica ell mateix, és a dir, una mica “llunàtic”. El llibre critica la injustícia, la intolerància i el militarisme. Quan va sortir aquest llibre, l’autor estava immers en la il·lustració d’una sèrie de cartells contra la guerra de Vietnam, la qual cosa li va suposar algun que altre problema amb l’FBI. Maurice Sendak va dir d’aquest llibre que era “el millor llibre de l’any”.

El sombrero
Un conte que explica les aventures d’en Benito Badoglio, un invàlid de guerra que no tenia ni un cèntim a la butxaca. Un dia, un barret que volava d’ací cap allà es va aturar sobre el seu cap pelat. En Benito aviat va descobrir que aquest barret era viu i que era un barret molt especial.
Aquest és un dels pocs llibres que Ungerer situa en un lloc concret (Itàlia) i un temps determinat (segle XIX). Tot el conte està ple de detalls i al·lusions que els adults podem reconèixer, com les escales de la pel·lícula El acorazado Potemkin. El llibre critica l’exclusió, la pobresa i la guerra.

Altres llibres que podeu trobar al mercat són:

Ningún beso para mamá.
Las aventures de la família Melops
Los Melops a la pesca del tesoro
Los Melops encuentran petróleo
La Navidad de los Melops
Otto, autobiografia de un osito de peluche
El hombre niebla
On és la meva sabata?
Pàgina oficial de Tomi Ungerer:
http://www.tomiungerer.com/

Visiteu el seu Museu a Strasbrug: http://www.musees.strasbourg.eu/index.php?page=musee-tomi-ungerer-en

17 Novembre 2014 by jcentell

Escarabajo en compañía

L’escarabat i els seus amics s’ho passen d’allò més bé: empenyen una pilota gegant muntanya amunt, busquen la sabata del centpeus, preparen una festa molt especial … De vegades s’avorreixen (com qualsevol altre bestiola), però amb aquests amics fins i tot avorrir-se resulta divertit.

Escarabajo en compañía és un llibre format per cinc relats curts escrits per Pep Bruno i il·lustrats amb el toc personal de la Rocío Martínez.
En Pep Bruno, de professió “contador de contes” com el mateix ens explica a la nota de l’autor al final del llibre, fa un homenatge a “aquests contes i autors que l’han acompanyat al llarg de molts anys” com l’Arnold Lobel (autor de Sopa de ratolí, Històries de ratolins, Sapo y Sepo) l’Eric Carle amb el seu Grill silenciós, Leo Lionni i el seu ratolí poeta Frederick, i altres.
Aquest conte té molts detalles que agradaran als infants de cicle infantil i cicle inicial. El proper dissabte 22 de novembrer a les 18:00 h. es farà la seva presentació a Casa Anita (carrer Vic 14, al barri de Gràcia de Barcelona) i serà un bon moment per conèixer la seva gestació i l’inici d’una nova sèrie de contes de petites bestioles. La presentació anirà a càrrec de la Mariona Martínez Dorado, mestra i especialista en Literatura Infantil i Juvenil.
El llibre s’ha editat, de moment, en castellà.
Podeu trobar més informació al web de l’editorial EKARÉ i també al web d’en Pep Bruno. d’on he extret les imatges i les informacions d’aquest post.

13 Novembre 2014 by jcentell

¡Este álbum se ha comido a mi perro!

Fa un parell de mesos vaig comprar aquest llibre en la seva versió francesa (ce livre a mangé mon chien!) i des del primer moment em va enganxar. Passa poques vegades però alguns llibres tenen aquesta capacitat de seducció instantània.
I cada cop que el llegeixo somric i cada cop que el comparteixo amb un infant les rialles són inevitables.
La història ens explica una passejada que fa una nena amb el seu gos que és engolit pel llibre (per la costura que hi ha al centre de les dues planes) i aquí comencen els intents de recuperar-lo. La nena demana ajuda a diversos personatges que també acaben engolits pel llibre.

A mesura que el llibre salvatge avança, la situació es torna més i més increïble i caldrà una mica d’imaginació i la col·laboració de lector per fer que tornin a aparèixer els personatges perduts. Pura diversió, imaginació, enginy, metalectura si voleu.
No desvelem el final…

Ara, l’editorial Bruño l’ha editat en castellà. No l’he pogut veure físicament però confio que estarà ben traduït.
Molt recomanable per als infants de tres (i quatre) anys.
Al web de Bruño trobem les dades tècniques:
¡Este álbum se ha comido a mi perro!
Richard Byrne
Formato: Papel
Tamaño: 25 x 25,5
Páginas: 32
Octubre 2014
Precio: 12,00€

El web d’en Richar Byrne, l’autor-il·lustrador és http://www.richardbyrne.co.uk/

Us deixo amb un video de l’empresa TTPM on la Kaylie Nelson ens presenta aquest This Book Just Ate My Dog!

4 Novembre 2014 by jcentell

A buen paso

Vaig anar a la presentació de les dues darreres novetats de l’editorial A buen paso. L’acte es va celebrar a la llibreria infantil Abracadabra on de la mà d’en Ricardo Rendón s’entesten en presentar aquella literatura que té més dificultats en entrar en les escoles.
Els llibres en qüestió són els àlbum “El intruso” i “Rasabadú”, ambdós il·lustrats per la Cristina Sitja Rubio, una il·lustradora veneçolana que viu a cavall de Barcelona i Berlín.
A les parets de la petita sala d’exposicions hi han els originals de les dues obres, tal com els va acabar la Cristina, amb les notes al marge i indicacions per a la edició. Molt interessant.
La presentació va anar a càrrec de l’editora Arianna Squilloni, que ens va fer una explicació molt passional del que li suggerien els dibuixos i les històries. Ho va anar farcint amb anècdotes personals i aquell ímpetu de les persones que disfruten amb la seva feina.
El intruso tal com podem llegir a la pàgina web de A buen paso narra la història d’una pilota que… “A partir del dia en què una pilota entra per la finestra de la seva habitació, el jove protagonista d’aquesta història no tindrà tranquil·litat … Què vol aquesta pilota? Voldrà ocupar el seu espai?
El protagonista observa com la pilota va ocupant la seva habitació, fent amistat amb les altres joguines. Les seves intencions no poden ser bones.
Obsessionat, el noi prendrà mesures contra la intrusa i, potser, d’aquesta manera el que farà serà complicar la seva situació.
El conte té un punt de claustrofòbic al voltant d’una obsessió. La seva prosa nítida, concisa i calibrada contrasta amb el color de les imatges que presenten un món fantàstic i alegre.
Un conte per a comentar i conversar. Un conte per reflexionar sobre les dinàmiques de grup, els nouvinguts, els canvis, el lloc que cada un acaba ocupant en el món ”

Rasabadú és la història d’un drac de paper. Diu la Ressenya que han preparat: “Rasabadú és un drac de paper que viu en un celler juntament amb famílies de taràntules, mosques, rates i altres bestioles. En Rasabadú escolta la ràdio, llegeix el paper de diari amb el qual està fet, repeteix les notícies que hi té escrites sense saber ben bé què està dient, passeja pel celler, saluda els altres. Però un dia es constipa. A partir de llavors viurà angoixat amb el dubte: ¿esternudarà foc destruint-se a si mateix i als seus amics perquè és un drac? O, com que és de paper, esternudarà tan sols confeti?
La taràntula ho té clar: l’esternut d’en Rasabadú acabarà amb el celler, els altres dubten, en Rasabadú es consumeix en la incertesa.
La Cristina Sitja Rubio, ha creat un univers ple de vida i afectes, donant cos a aquest tendre drac que l’Edgar Omar Avilés ha retratat en el moment més delicat, el moment en què un es troba tot sol amb si mateix i descobreix qui és en realitat. Un llibre intens per comentar, discutir, llegir junts. Un llibre per reflexionar sobre la identitat de cadascú de nosaltres.”

Una vintena de persones vam poder gaudir i comprar aquestes dues obres i vam acabar prenent una copeta, que sempre és d’agrair, i demanant-li a la il·lustradora una dedicatòria per a nosaltres o per a les persones que estimem.

De tornada a casa reflexionava sobre les meves lectures, que són variades i diverses, gairebé com a tota la gent que m’envolta. Llegeixo llibre infantils però també novel·la policíaca, llibres d’història, novetats, tot el que em passa per les mans. De vegades no els acabo, altres faig una lectura en diagonal d’aquells fragments que no m’interessen, però de mica en mica vaig construint el meu propi itinerari. Sovint subratllo frases amb retolador marcador o enganxo post-it.
Ara mateix he acabat de llegir “Vida privada” de Josep M. De Sagarra, una lectura que he compartit amb la gent del club de lectura de la biblioteca Vapor Vell. També he xalat de valent amb “Intemperie” de Jesús Carrasco, una novel·la colpidora que és una joia, “L’altra” de la Marta Rojals no m’ha acabat de fer el pes, malgrat que té un inici potent es va fent massa evident el seu desenllaç, “Neuroeducación” de Francisco Mora que s’ha de llegir amb una llibreta al costat, i altres. Entre mans tinc “Segui vora el foc” de Jair Domínguez i “El siglo de las luces” d’Alejo Carpentier, un llibre màgic que ens explica una part de la història de la revolució francesa i la vida a les illes del Carib en aquella època convulsa.
Com a molts de vosaltres, m’encanta llegir, el tacte del paper, la seva olor… assegut a la terrassa de casa, al sillonet de llegir, amb un cafè a la vora, ah!
Els llibres viuen amb nosaltres i com deia C.S. Lewis (crec) “ens recorden que no estem sols” i en acabar notem com ja no som els mateixos. M’atreviria a dir que el llibre també ha canviat, perquè sabem que els llibres estan vius, tenen ànima i sentiments.
No pareu de llegir… i si em voleu dir què esteu llegir ara mateix, estaré encantat de la vida!