Pau

by

«ODS para pequeños activistas», propostes lectores per a un món millor

Una manera excel·lent d’encarar el futur amb esperança és apostar per la lectura, per la mirada d’un infant que abaixa el cap, es capbussa en un relat de ficció, de poesia o de coneixement i llegeix. Quan torna a alçar el cap, el seu pensament entén, valora i estima el món d’una manera diferent. S’activen els sentiments positius, es facilita la comprensió, s’ajuda a no patir angoixa (ara se’n diu “ecoansietat”) i, d’aquest senzill gest d’obrir un llibre, se’n deriva la capacitat d’imaginar i de trobar eines per a la competència lectora i recursos per mirar de mantenir la bellesa del món que ens acull i ens dóna vida.

Aquesta setmana, després d’un any i mig de treball compartit amb la Mònica i la Laura, dues mestres compromeses, ha vist la llum la publicació d’ODS para pequeños activistas amb propostes de lectures per a infants d’Educació Primària. N’estem contents del resultat i de com l’editorial Graó ens ha tractat i de com -amb la seva experiència- ha millorat el resultat gràfic i la maquetació.

El manual és una guia per als docents que apostin per accions que ajudin als infants a crear xarxes de coneixement on la solidaritat, l’esperit crític i una mirada àmplia i neta, ajudin a entendre el món que habitem.

La doctora Jane Goodall, una de les científiques més admirades del nostre temps, ens recorda que ”el que fas marca la diferència i cada petita acció importa”. Per tant, quantes més persones siguem les que intentem actuar per millorar el nostre entorn i protegir el medi ambient, millor serà el resultat i l’impacte positiu que s’exercirà en la nostra societat. Es tracta de passar a l’acció.

Fa deu anys es va llançar l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i des d’aquell moment, els docents vam començar a integrar-los en les nostres pràctiques diàries. Els ODS proporcionen un marc d’aprenentatge que ens ajuda a entendre les qüestions que ens afecten a tots: pobresa extrema, desigualtats, canvi climàtic, etc.

El llibre conté activitats per a cadascun dels 17 ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible). A cadascun dels disset capítols hi ha una breu introducció i un resum de la implementació curricular que dona pas a tres propostes lectores, una per a cada cicle. A cadascuna de les propostes lectores hi ha tres accions o activitats per reforçar el que s’ha llegit. En total són 153 objectius d’aprenentatge pensats per implicar l’alumnat en la defensa dels drets de la natura, el consum responsable, la solidaritat i la necessitat d’un canvi de vida profund.

L’hem escrit pensant en aportar una invitació a llegir, reflexionar i actuar per a un món més just i sostenible.

LES DADES:
Títol: ODS para pequeños activistes. Propuestas lectores para Educación Primària
Autors: Mònica Carrasco, Jaume Centelles i Laura Lagunas
Il·lustradora: Imma Palahí
Editorial: Graó
Col·lecció: Graó Educació, núm. 358
Pàgines: 260
Barcelona, 2025

by

«Sota la pluja» contes inspirats en fets reals

Des de fa tretze anys, un grup de mestres implicats en aconseguir que “La Carta de la Terra” i els ODS entrin a formar part del currículum educatiu, participem de manera activa en la defensa d’un codi de convivència basat en la cultura de Pau i Sostenibilitat, en l’entesa entre les persones i la relació amb la natura. Una de les accions que promovem és la publicació de relats adreçats a infants i joves que els facin reflexionar sobre el món, les persones, la lluita contra el canvi climàtic, la pau, l’erradicació de la pobresa, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, les energies renovables, el treball digne, el consum responsable, la defensa de la flora i la fauna, i la justícia social.

El darrer llibre que publiquem porta com a títol “Sota la pluja”, està adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys, i té com a fil conductor a la Fina, una jove periodista que sempre ha estat molt curiosa i ha viatjat per tot el món escrivint reportatges per a l’Ecological World, una revista implicada en temes relacionats amb La Carta de la Terra i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Mentre va cap Gorazde a veure un amic, en Iuri, a qui va conèixer sota una acàcia fa quinze anys, ens recorda alguns dels articles que ha escrit i que ens mostren diferents realitats.

Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

Al pròleg, la periodista Elisabet Pedrosa, directora i conductora del programa de ràdio “l’ofici d’educar”, ens diu que el recull d’històries ens ajuda a despertar realitats injustes que ens commouen. Són ells, som nosaltres, som tots. Cadascuna de nosaltres, amb les nostres decisions i actituds davant del que passa al món, tenim un poder i una oportunitat de canvi si ens conjurem per fer-ho, amb una visió holística, global, ètica, inclusiva i dels drets humans, amb una mirada ecològica i feminista.

Els relats que conformen “Sota la pluja” estan il·lustrats per la Sara Masià.

També s’inclouen traduccions del text en occità, castellà, anglès, francès i italià.

Podeu descarregar el conte en format digital, clicant a: https://blocs.xtec.cat/implicat/2024/10/04/sota-la-pluja/

Són temps incerts, complicats, la classe política i empresarial no fa gaire cas de les observacions dels científics que ens alerten que anem malament però encara hi som a temps de redreçar la situació. Una manera que està al nostre abast és que siguem mestres compromesos i —com ens recordava Gabriel Celaya en el poema «Educar»— siguem una mica pirates, una mica poetes i tinguem un quilo i mig de paciència (la necessitarem).

La presentació del llibre la farem al voltant del febrer del 2025, a Lleida, en una jornada de dissabte on també intervindran companys implicats de fora de Catalunya (Costa Rica, Mèxic, Galícia, etc.) Us anirem informant.

by

«U i set», contra les diferències i per la pau

Als «Contes per telèfon» n’hi ha un bon grapat d’històries ideals per narrar. Una que m’ha acompanyat en moltes sessions és «Un que n’eren set». La coneixia de la versió que cantava en Xesco Boix i que estava també a “L’arbre generós”, amb il·lustracions de la Pilarin Bayés.

Els “contes per telèfon” són un dels llibres on podem trobar molta inspiració. Està publicat per l’editorial Joventut amb una excel·lent traducció de la Teresa Duran.

L’any 2001, l’editorial SM el va publicar en castellà en format àlbum amb unes imatges generoses a tot color i a tota plana. Les il·lustracions són de la Beatrice Alemagna. El conservo com un tresor perquè costa de trobar.

Aquest mes de juny s’ha tornat a editar per la editorial Kalandraka i en català. Bona feina. El format, les imatges, tot és tal com ho va dissenyar la Beatrice Alemagna fa 31 anys i podem tornar a disfrutar amb l’estampat de les guardes que són com la camisa del noi i de l’home de la darrera imatge, a viatjar mentalment per ciutats de tot el món i sobretot a pensar que un mon en pau és possible.

Quan l’explico construeixo una mena de titelles senzillets que després regalo entre els assistents. Els faig amb cartolines de colors variats i em serveixen pare posar-hi la mà al seu interior i fer-los parlar.

Els podeu veure en aquestes dues imatges. Em va ajudar la Valèria, en una sessió de canta contes, a la biblioteca Pare Miquel d’Esplugues.

Etern Rodari! El relat el va escriure l’any 1962 però si l’escrivís ara segur que afegiria infants d’Ucraïna, de Palestina, etc.

LES DADES:
Títol: U i set
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Beatrice Alemagna
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2024

by

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

by

La gallina blava (Carlos Casares)

Aquests dies a les escoles s’expliquen contes relacionats amb la pau. El de «D’aquí no passa ningú» és dels més narrats així com «L’enemic» i altres de semblants.
Voldria sumar-me recordant el magnífic conte del gran Carlos Casares titulat A galiña azul. El tinc en gallec però us puc fer un resumet que espero us serveixi. La versió original la podeu trobar fàcilment a la xarxa, per exemple aquí,  i una altra versió preparada per a ser representada en forma teatral AQUÍ

La gallina blava (resum)

Aquests dies la gent està una mica alterada. No sé si sabeu la història d’en Llorenç, aquell noi que sempre va acompanyat d’un gos petit? No? És aquell que té una gallina blava amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta.

És una gallina molt bonica i molt rara perquè pon ous de colors: grocs, rosa o verds. A més, no diu cacaracà com les altres gallines, sinó que diu cocorocò. I això preocupa a les autoritats.

Tant preocupades estan que, fa quatre dies, en Llorenç va rebre una carta demanant-li que portés la gallina a l’ajuntament. En Llorenç es va negar perquè malgrat que li van dir que era perquè la veiés el veterinari, el cert és que, segons li va contar el senyor Casimiro, el porter de l’Ajuntament, anaven a matar-la.

Mentrestant, l’alcalde Manolito Listón va dir en una declaració que va fer per a la televisió i als diaris, que no podien tolerar l’existència d’una gallina blava, ja que, segons ell, una gallina blava que pon ous de colors i que diu cocorocò en lloc de cacaracà no és una gallina com cal.

I així estaven les coses, amb el tot el poble esvalotat i el pobre Llorenç capcot recordant quan caminava feliç amb la seva gallina blava pel carrer. Ara s’està a casa i hi ha qui diu que la gallina està disfressada de color blanc perquè ningú no la reconegui. Però d’això poc se sap.

No sé què passarà, perquè els veïns estan de part d’en Llorenç i la gallina…

Com acaba la història? Doncs veureu:

Resulta que un dia, no fa gaire, a les cinc de la tarda van arribar els guàrdies a buscar la gallina blava, enviats per en Manolito Listón. Hi va haver molt de soroll i els veïns es van reunir davant la casa d’en Llorenç. Més de mil persones. Jo també hi vaig anar.

Endevineu que va passar? Doncs que el dia anterior algú va pensar que la manera d’arreglar la situació seria pintant totes les gallines de blau, amb cinc plomes vermelles a l’ala dreta i després deixar-les al costat de la gallina d’en Llorenç. Nosaltres, com que no en teníem cap a casa, vam anar a comprar-ne una a la Fira d’Allariz i també la vam pintar de blau.

Quan van arribar els guàrdies, van trobar tantes gallines que no sabien quina era la d’en Llorenç.

Només hi va haver una mica de confusió perquè en Leoncio, que també estava amoïnat, es va equivocar i va aparèixer amb una gallina vermella i els guàrdies la volien matar. Si l’haguéssiu vist córrer amb la gallina sota el braç cames ajudeu-me i cridant: «Per a gustos es van fer els colors!»

Ara, en Manolito Listón diu que quan plogui tot se sabrà, perquè les gallines perdran el seu color i llavors ja veurem… Però, ara per ara, fa molta calor i tenim tot l’estiu per endavant.

En Llorenç està ensinistrant la seva gallina perquè, en públic, aprengui a dir, cacaracà en lloc de cocorocò.

No cal ni dir-ho que la gent del poble té una contrasenya per conèixer quina és la veritable gallina blava.

La cançó: