L’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.

A la foto, l’autor en una visita a l’Escola Sant Josep – El Pi per comentar El meu carrer.

L’article complet el podeu llegir clicant AQUÍ o anant a la secció publicacions, a la apartat GUIX.

Amistades peligrosas cantava aquesta cançó tan bonica: “Africanos en Madrid”