Recordo quan, a mitjans dels anys setanta, vaig acabar els meus estudis a l’escola de mestres.  Tenia un títol sota el braç i una feina en una escola de l’Hospitalet, una ciutat trista, amb carrers de terra i televisió en blanc i negre. Recordo que, com altres companys i amics, no volia reproduir l’esquema del que havia viscut en la meva infantesa, en unes aules mudes on es podia sentir el soroll que feien els corcs a la fusta del pupitre i on la repressió era la norma.

Aquells primers anys de fer de mestre, m’arribaven a les mans lectures de mètodes pedagògics i experiències que m’anaren obrint els ulls a la realitat. Vaig saber de  Makarenko, de Barbiana, d’Evolene, de Summerhill, d’Illich, de Freire i de Freinet. Vaig investigar què era allò de pedagogia antiautoritària, desescolarització, escola moderna, contraescola, escola activa, pedagogia operatòria, etc., però em sentia com el hàmster nan de Campbell, corrent sobre la roda de la gàbia, sense avançar, amb l’únic objectiu de mantenir-la en moviment, fins que…

en una escola d’estiu que es va celebrar a l’Institut Torras i Bages de Can Serra vaig entendre que l’educació és quelcom tan complex que la clau de l’èxit passa pel treball en equip i que la col·laboració amb d’altres mestres és clau perquè permet compartir experiències, trobar noves estratègies i obrir les portes de l’aula a nous reptes.

Vaig sortir de la gàbia i vaig començar a freqüentar l’Associació de Mestres Rosa Sensat on, fins ara mateix, encara busco maneres de fer i de millorar la relació amb els infants.

Va ser a finals dels vuitanta, quan un altre grup de mestres, apassionats i compromesos amb la ciutat, em va acollir al Casalet, un edifici singular situat al carrer Xipreret, on vaig viure moments meravellosos amb les companyes del grup d’estudi del conte popular (Grescca) amb les quals vam editar tres opuscles sobre la relació de les festes populars amb els contes.

També vaig tenir la sort de participar d’un projecte enorme que es va dir L’H100 (l’ensenyament amb accent), una revista, dirigida per la Montserrat Company, que va intentar obrir les pàgines a tot el que es relacionava amb l’ensenyament a l’Hospitalet. Corria l’any 1992 i va ser quan vaig esdevenir tortuga de Tabasco i vaig entendre que calia viure el fet escolar de forma relaxada i tranquil·la, fruint de la sensació de les reflexions compartides. Segurament el procés ha estat lent. Hem viscut vint-i-cinc anys picant pedra sense defallir i potser ens caldran uns altres vint-i-cinc fins a aconseguir-ho, però algun dia aquesta ciutat serà capaç d’escriure una bona història sobre educació. Ho farem com les tortugues, a poc a poc i amb bona lletra.

El proper dia 2 d’abril celebrem els vint-i-anys del Casalet i tinc l’honor de fer una petita intervenció parlant d’allò que m’apassiona, la lectura. Crec que començaré agraint a la comissió de mestres que ha organitzat l’acte, la seva generositat i la seva estimació envers la meva persona.