Els companys de la Fundació Jaume Bofill han editat un document molt útil que han anomenat Talonari per esdevenir SUPERLECTORS. L’ha fet la Marta Roig.
Són unes propostes divertides i reptes simpàtics per fer de les sessions de lectura LECXIT una experiència més agradable, si cap. LECXIT és un programa que té per objectiu incrementar l’èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora. La clau de LECXIT està en treballar de forma lúdica i amena gràcies al voluntariat i a la implicació de l’entorn dels nens i nenes que participen en el programa. El projecte es va iniciar el curs 2011-2012.
En alguna ocasió ja hem recomanat aquesta experiència que compta amb el suport de la Fundació Jaume Bofill, el Departament d’Ensenyament i l’Obra Social de LaCaixa. Aquest curs l’acció s’ampliarà a més escoles (al Prat de Llobregat, per exemple) que s’hi han acollit i crec que ara mateix ja són al voltant d’una viutantena els centres que hi participen o hi han participat.
El Talonari és un document que presenta 19 activitats i de cada activitat l’infant pot escollir tres opcions. En acabar la sessió se li recompensa amb una mena de cupó que es retalla del mateix talonari.
Algunes propostes són tan enginyoses com “llegir en silenci i sota la llum d’una llanterna”, per exemple.
Si voleu conèixer més del programa LECXIT podeu consultar el seu web (http://www.lectura.cat), seguir-los al facebooko al twiter (@lecxit)
El document que hem comentat el podeu descarregar del seu web o també clicant AQUÍ
Els pròxims dies anunciaran la tercera Jornada on es debatran aspectes relacionats amb la lectura que, si les meves informacions no fallen, serà el 22 de novembre al Caixafòrum. Valdrà molt la pena, com les dues anteriors. Quan tinguem la informació oficial ja us en farem cinc cèntims.
Avui s’ha presentat una nova edició de La lliga dels llibres. Els grups de cinquè de primària de moltes escoles de la ciutat participaran d’aquesta excepcional activitat de lectura. Com sempre, el suport econòmic de l’Ajuntament de l’Hospitalet és bàsic per continuar amb el projecte però allò que no té preu és l’esforç del servei de biblioteques de la ciutat i de tots els mestres implicats en aquesta aventura.
Els quinze títols que formen la tria d’enguany són: Minimalario de Pinto y Chinto
Kalandraka, 2011 Molsa de David Cirici
Edebé, 2013 El Che Guevara viu al setè de Bertrand Solet
Takatuka, 2013 El misteri de la tifa de gos abandonada d’Anna Cabeza
Bambú, 2012 El castell del doctor Franchini de Lluís Livan
Cruïlla, 2012 La nena de l’arbre de Rubèn Montañà
La Galera, 2014 Quan el meu pare era un arbust de Joke van Leeuwen
Cruïlla, 2013 El único y verdadero rey del bosque d’Iban Barrenetxea
A buen paso, 2013 Tres días en el vientre de la ballena de Patxi Zubizarreta
Edelvives, 2013 L’al•lucinant, galàctic i piratic viatge del pare de Neil Gaiman
Estrella Polar, 2014 Una gàbia, un tresor i unes sabatilles vermelles de Flàvia Company
Arcàdia, 2014 El secret de Morisville de Peter Walker
Baula, 2012 Bru Artiac. Operació Gertrudis d’Enric Gomà
Cruïlla, 2014 Disbagats de M. José Orobitg
P.A.M., 2008 Treinta y tres días antes de conocerte de Paloma Muiña
Anaya, 2013
Un breu resum de cadascun d’ells el podeu trobar clicant a resums lliga 2014-15 o anant a l’apartat de Recomanacions.
Podeu trobar tota la informació logística de la Lliga dels llibres al web de les biblioteques de l’Hospitalet (objectius, escoles participants, calendari de competició, etc.), i al de l’Ajuntament d l’Hospitalet.
Fa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos. Els llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…
I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions. La meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.
Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:
-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?
Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.
Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.
Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.
S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent:
La il·lustradora que presentem aquest mes té una especial significació per a mi. La vaig descobrir gràcies a un encàrrec de l’editorial Faktoria K de libros que em va demanar la traducció al català d’un llibre de Didier Lévy il·lustrar per ella mateixa. Era L’habit de lumière. Recordo que em va costar trobar la traducció del títol perquè, si bé en castellà hi ha l’expressió traje de luces, en català vaig haver d’incloure la menys impactant el vestit de torero. Però va valer la pena per dos motius. El primer, perquè el llibre l’hem usat en diverses ocasions a l’escola per plantejar el tema del maltractament envers els animals, i el segon perquè em va permetre seguir la carrera d’aquesta artista que no ha deixat d’evolucionar i de millorar amb els anys. Malauradament, bastants dels seus llibres els he hagut d’anar a buscar a França perquè no es troben a casa nostra.
Ara mateix és una de les il·lustradores més ben valorades a Itàlia on se la considera una figura destacada en el camp del dibuix contemporani. Es valora especialment l’originalitat del seu estil visual: ulls rodons molt a prop un de l’altre, nassos desproporcionadament llargs, colors brillants i contrastos i insercions de materials, etc.
Les seves històries, les que ella escriu i dibuixa, són força enginyoses i sorprenents, i sempre que les hem posat en mans dels infants han resultat un plaer per a ells.
L’Anna Laura explica que a l’escola només volia dibuixar i quan escrivia, usava lletres molts grans i això li permetia emplenar l’espai amb els seus dibuixos.
La seva infantesa la va passar a prop de Torí, en una ciutat anomenada Alessandria, on va néixer el 1977. Els estudis artístics els va fer a Milà, a l’Institut d’Art i l’Istituto Europeo di Design.
Dels seus primers treballs no n’està gaire contenta. De El vestit nou de l’emperador, per exemple, comenta que “mirant cap enrere, puc veure que tot està malament. Els colors són incorrectes. No hi ha ombres de manera que no hi ha profunditat. Els personatges són massa plans i massa forts.”
El seu mètode de treball és ben senzill: Treballar des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda i si ha de presentar un treball es capaç de quedar-se fins a les dues de la matinada enganxada a la cadira.
Normalment dibuixa amb acrílics i llapis, però si ens hi fixem podem veure que també empra els collages (de manera molt enginyosa, per cert). Al seu estudi té calaixos plens de petits quadrats de robes de cotó que ha anat comprant i guardant, així com tot tipus de segells de goma i de metall, flascons plens de grans de cafè i altres llavors, cotons, llumins usats, capses de galetes buides, etc.
En els seus dibuixos podem veure com fa servir dues línies per als contorns dels personatges, un negre per definir el caràcter i un de vermell per donar-li un efecte vibrant. Això la fa diferent.
Ha obtingut premis nacionals i internacionals, entre ells el prestigiós Premi Andersen.
També ha fet una sèrie de dibuixos animats, per als nens italians, que es diu Pipì, Pupù e Rosmarina però confessa que prefereix treballar amb els pinzells en comptes de l’ordinador que va utilitzar per als cinquanta episodis dels dibuixos animats: Tot és massa automàtica amb l’ordinador. Prefereixo treballar amb pinzells. És més físic, amb ús del color i el pinzell descobreixo molts resultats diferents. A més, m’agrada tenir una mica de brutícia a les mans mentre treballo.
Dels llibres que podem trobar en català o castellà en destaco els següents:
Un papa a mida Quan es té la mare més llesta, més guapa, més esportista i més forta però no es té un pare, convé buscar-ne un però que sigui l’adequat. El millor seria que tingués les virtuts de la mare, encara que si no és fort, ni sap fer càlculs mentals, és baixet i no gaire guapo però sap moltes poesies, li agraden els animals i és afectuós,també pot ser convenient quedar-se’l.
Vull una mare robot. El protagonista té una mare que mai no està a casa, i la troba a faltar, així que decideix construir-se una mare-robot que no vagi a l’oficina, que el porti a l’escola, li faci els deures, i li cuini sempre patates fregides , pizza, crispetes i, per descomptat, espaguetis, i, mai, mai li cuini col bullida, pollastre bullit ni res bullit. Però aviat descobrirà que aquesta mare té un defecte…
El increíble viaje de la abuela. Totes les àvies són tan aventureres com Rosa. Capaços de vèncer plantes carnívores, aranyes verinoses i tigres famolencs. No s’espanten quan es troben voltors, óssos o pops gegants. Poden creuar llacs, aturar elefants i donar set voltes al món abans de visitar les seves nétes i néts per regalar-los una història.
El vestit de torero. Quan un toro ignora el torero no hi ha festa. I sense festa no hi ha públic. I sense públic no hi ha glòria. Això és el que li succeeix al protagonista d’aquesta simpàtica narració quan es queda sense toro amb qui torejar i no se li ocorre altra cosa millor que mirar de convèncer un altre animal amb banyes que es deixi torejar: una cabra. La sensació de fracàs aboca el pobre torero a un canvi de rumb dràstic. Però a canvi guanyarà un grapat d’amics: conills, cérvols, senglars i fins i tot algun toro rialler.
Ja ve la nùvia! LaFilomena és una modista famosa pels preciosos vestits de núvia que dissenya i cus. Posa el cor a cada puntada, en cada fi encaix, a cada llaç de seda, però els seus vestits són per a altres núvies, no per a ella. Un dia, el timidísimo Ferrucho li proposa matrimoni. La Filomena, per fi, caminarà cap a l’altar i, sens dubte, ho farà amb molt estil. Tota la ciutat està expectant: quin vestit cosirà la Filomena per al seu propi casament?
L’Alicia Patapam en els contes. Què podem fer un dia que plou i no fan res de bo a la tele? Llegir un llibre, és clar! Això és el que fa l’Alícia, que es mira la primera pàgina del llibre de contes il·lustrats amb un gran badall però que quan arriba a la tercera ja està tan ficada que… hi cau, dins el llibre! Primer, al conte de la Bella Dorment , després, al de la Caputxeta Vermella i, finalment, al del Gat amb Botes.
Altres llibres il·lustrats per l’Anna Laura Cantone són:
Entre Taradell i Vic, a la comarca d’Osona, hi ha un llogaret anomenat Santa Eugènia de Berga. En aquest poble s’hi troba Villa Carmen, un edifici emblemàtic que s’està recuperant per convertir-lo en la seu de la ONG de la lectura Cal llibre. La idea és que sigui un punt de trobada entre els professionals implicats en el foment de la lectura.
Els impulsors del projecte són l’Associació Cultural Cal Llibre formada per persones entusiastes del món de l’educació, la pedagogia, el periodisme, la comunicació, però sobretot per persones que en la lectura hi han trobat un món: un món on créixer, imaginar i compartir.
La cara visible del projecte és la Mercè Escardó, conegudíssima sobretot per la seva tasca al capdavant de Can Butjosa, la biblioteca infantil de Parets del Vallès.
En els seus principis fundacionals comenten que:
“Som una associació sense ànim de lucre (ONG) que fomenta, promou i té la voluntat de consolidar la lectura com un hàbit de creixement entre infants i joves”
“Creiem que la lectura, ara més que mai, és necessària per fomentar un desenvolupament ampli, divers i sòlid de la societat. La lectura no solament és necessària per fomentar una bona comprensió en el procés d’aprenentatge sinó que és un element que ofereix eines de creixement basades en els valors.”
Aquesta Associació fa 15 anys que està treballant per fomentar i arrelar la lectura com un hàbit de creixement. Amb la seva tasca han arribat a més de 5.000 nens, 500 mestres, 300 bibliotecaris, 200 escriptors, 100 il·lustradors i 50 centres escolars, entre d’altres.
L’Associació no solament ha estat present a les escoles sinó que també ha treballat en sectors i espais d’educació no formals, com són els de lleure i promoció de la cultura, tot donant visibilitat i reconeixement a la tasca de difusió de contes transmesos oralment. Així, ha posat de relleu la importància del conte i les seves expressions en l’educació especial amb infants i joves febles socialment.
Si voleu veure quins són els seus projectes i si voleu col·laborar com a voluntaris o, simplement us voleu posar en contacte amb ells, ho podeu fer entrant…
L’il·lustrador que volem comentar aquest mes és un novaiorquès anomenat Ian Falconer, conegut sobretot pel seu personatge estrella, l’irresistible porqueta Olivia.
L’Ian Falconer va néixer l’any 1959 i va començar il·lustrant portades per a la revista The New Yorker. També es va dedicar fent dissenys de vestuaris i decorats de teatre per a diverses companyies com el l New York City Ballet, l’Ópera de San Francisco i el Covent Garden, entre altres. Això explica, en part, els homenatges que trobem (per exemple a Pollock i a Degas) en les diverses aventures de l’Olivia. La característica principal dels llibres de l’Olivia és l’ús del color. Normalment els personatges (l’Olivia, els seus pares, els seus germans petits) estan dibuixats amb tons de grisos i només inclouen l’ús del vermell per destacar-ne alguns elements.
L’Olivia és un personatge que ja podem considerar un clàssic de la literatura infantil. Tant és així que té la seva pròpia pàgina web i les seves mercaderies suposen una font d’ingressos major que la que es deriva de la venda dels seus àlbums il·lustrats a nombrosos idiomes (inclòs el llatí).
Alguna vegada hem comentat la diferència entre els autors europeus i els americans i hem qüestionat la poca imaginació que semblen tenir mar enllà, però l’Ian Falconer és una de les excepcions.
A casa nostra podem trobar els àlbums que ha editat Fondo de Cultura Económica:
Olivia. Aquest va ser el primer àlbum i es va publicar l’any 20001. És al carta de presentació de la porqueta i potser el més ben resolt, juntament amb Olivia i la seva banda.
Olivia salva el circ. El primer dia re retorn a classe a l’Olivia li toca explicar als seus companys què va fer durant les vacances. El relat de l’anada al circ amb la seva mare i el seu germanet Ian esdevé una fabulosa aventura, on la porqueta posa a prova totes les seves capacitats circenses però especialment tota la seva imaginació.
Olivia i la joguina perduda. A l’Olivia no li agrada el color verd del seu uniforme de futbol; així que, mentre la seva mare li fa un de vermell, l’Olivia surt a jugar amb el gat. En tornar, l’uniforme ja és a punt, però no troba per enlloc la seva joguina favorita.
Olivia en Venecia narra les vacances familiars visitant la plaça de Sant Marc, menjant gelats italians i gairebé naufragant mentre passegen en góndola.
Olivia i la seva banda. La mare de l’Olivia li diu que es prepari perquè aniran a veure els focs artificials de l4 de juliol. Llavors l’Olivia, boja d’entusiasme, exclama que a més podran escoltar la banda de música. La mare li diu que no, que no creu que hi hagi una banda musical. En aquell moment l’Olivia pren una decisió: formarà la seva pròpia banda amb els membres de la seva família.
Olivia recibe la Navidad. És la Nit de Nadal i l’Olivia està molt emocionada: hi ha tantes coses a fer! Decorar l’arbre, ajudar la mare a preparar el sopar, embolicar els regals, cantar nadales; en fi, tot el que es fa la nit de Nadal. Però l’Olivia no pot estar tranquil•la perquè hi ha alguna cosa que la preocupa i la manté inquieta: A quina hora arribarà el Pare Noel?
L’Olivia i les princeses. Aquest és el darrer dels seus àlbums il·lustrats publicats i ens explica que l’Olivia no vol ser una princesa com la resta de les seves amiguetes. Primer té una “crisi d’identitat” i no compren per què totes les altres porquetes es disfressen amb faldilletes lluentes, varetes màgiques i corones. Es qüestiona, a més, que sempre vulguin ser princeses ensucrades. Per què no pensen a ser unes princeses índies, tailandeses, africanes o xineses? L’Olivia no ho entén.
El 15 d’abril de 2012 la revista Babar va fer una entrevista a l’Ian Falconer que val la pena enllaçar. Només cal que entreu AQUÍ.
Aquest mes presentem un il·lustador, autor d’alguns dels seus llibres que té un gran prestigi i un estil molt personal que el fa diferent a la resta. És alemany, té 65 anys i es va donar a conèixer a casa nostra fa uns vint anys amb La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, un conte que no hem parat d’explicar, any rera any.
En un excel·lent article, Konrad Heidenkamp explica per què Wolf Erlbruch és un dels il·lustradors més estimats d’Alemanya. Diu, entre altres coses les següents:
Qualsevol que tingui alguna cosa a veure amb els àlbums il·lustrats sabrà que, sovint, o agraden als adults o agraden als infants, però rarament a tots dos. Wolf Erlbruch és un dels pocs il·lustradors que aconsegueixen satisfer els lectors adults i alhora entretenir els més petits.
Wolf Erlbruch va tenir uns inicis exitosos en la publicitat, dibuixant per a Playboy, Esquire i el setmanari alemany Stern però quan l’editorial alemanya Peter Hammer li va demanar que il·lustrés un relat de l’escriptor ghanès James Aggrey, Erlbruch va dibuixar d’acord amb el que ell pensava que la gent esperava d’un llibre il·lustrat i el resultat del llibre “L’Àguila que no volia volar” va ser mediocre, contenia uns dibuixos lleugers i insubstancials. No hi havia rastre de l’Erlbruch que coneixem actualment.
Han passat vint anys, i hi ha un cert nombre d’indicis i senyals que hem arribat a associar amb Erlbruch: el paper quadriculat a l’estil dels quaderns de matemàtiques, el color verd del paper que recorda les parets d’una cuina, els mapes topogràfics, els segells de goma, els animals retallats d’enciclopèdies. El material està utilitzat amb gran moderació, de manera que hi ha temps i espai per observar, per abastar tant el contingut com l’essència. Aquestes són les molt apreciades receptes que Erlbruch ha usat tantes vegades. Mirant enrere es pot observar la progressió del treball d’Erlbruch. Fullejant La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap ja notem els inicis del seu estil. El conte ens explica com un matí, la talpeta es desperta i descobreix que algú ha fet les seves necessitats al seu cap. Comença a passejar-se per les pàgines, repartint retrets contínuament, investigant les caques de tots els sospitosos possibles. La talpeta porta el cos del delicte sobre el seu cap com un turbant: és una caricatura, en part per com dibuixa els personatges: retallats acolorits amb retolador que s’arrosseguen, fons pàl·lids com a actors sobre un escenari. Són una part tan inconfusible de l’estil d’Erlbruch com la sobtada aparició d’una vaca molt realista enmig dels altres personatges estrafolaris. Erlbruch va publicar el seu segon llibre il·lustrat, l’any següent, el 1990, Es titulava Els cinc horribles i narrava la història de cinc animals que representen uns marginats de la societat que recuperen la credibilitat al barri en formar un grup musical. Aquí va afegir una sèrie de nous components al seu món personal: la lluna omnipresent que il·lumina els seus ombrívols dibuixos, la seva afició per la música insòlita, la seva atenció a la tipografia i l’acurat disseny de les guardes. A més, és el primer llibre escrit pel mateix Erlbruch. El següent llibre d’Erlbruch, és igualment enginyós i convincent. El títol del llibre, Leonard, és també el nom d’un nen amb fòbia als gossos. El personatge va ser creat prenent com a model al seu propi fill, Leo.
La continuació de la saga familiar, publicada el 1995, la senyora Meier y el mirlo té la mateixa senzilla brillantor. També trobem rerefons autobiogràfic, detalls de les il•lustracions, referències a la història de l’art, etc.
Altrs llibres d’en Wolf Erlbruch que podem trobar al mercat i que val pena tenir a la biblioteca escolar són: El taller de les papallones, sobre un text de Gioconda belli, narra com un grup d’artistes, els Dissenyadors de Totes les Coses, són encarregats de dissenyar els animals i plantes d’un món encara en construcció, sota una norma imposada per l’Àvia Encarregada de la Saviesa: no barrejar el Regne Vegetal amb el Regne Animal. El jove dissenyador, gràcies a la seva tenacitat i a la seva imaginació aconseguirà realitzar el seu somni, crear unes criatures capaces de volar com un ocell i que sigui tan boniques com una flor: les papallones. Una metàfora sobre el poder de l’esforç, de la constància, de la il·lusió i dels somnis que es fan realitat. El pato y la muerte
Sempre arriba un moment en què un nen es pregunta sobre la mort. Ingènuament, amb tota la naturalitat del món. Els pares ho saben, però poques vegades tenen preparada una resposta simple i convincent. El personatge de la mort en aquest llibre de Erlbruch és una acompanyant silenciosa i lleu com una ploma, sempre present encara que no la percebem: Des de feia temps, l’ànec notava alguna cosa estranya. – Qui ets? Per què em segueixes tan de prop i sense fer soroll? La mort li va contestar:-M’alegro que per fi m’hagis vist. Sóc la mort. L’ànec es va espantar. Qui no ho hauria fet. – Ja véns a buscar? -He estat a prop teu des del dia en què vas néixer … per si de cas. – Per si de cas? -Va preguntar l’ànec. -Sí, per si et passava alguna cosa. Un refredat seriós, un accident … mai se sap! -Sí, mai se sap …
Wolf Erlbruch respon amb senzillesa les grans preguntes amb la poesia de les seves il·lustracions i de les seves històries. Dos que se quieren
Un poemari sobre un dels grans temes de la literatura universal, l’amor; un llibre il•lustrat que convida a fer un recorregut per l’amor que es dóna entre parelles, mares i fills, pares i fills, i filles, animals, éssers vius i no tan vius, estranys… Un sentiment que, de vegades, és correspost i altres no, però gràcies al qual ens donem petons.
Altres llibres d’aquest il·lustrador alemany que podem trobar en castellà o català són: El paraíso
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora La creación
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora El águila que no quería volar
Autor: Aggrey, James;
Lóguez Ediciones La gran qüestió
Editorial Kókinos El libro del abecedario
Barbara Fiore Editora Mi perro Míster
Autor: Winding, Thomas
Ediciones SM ¡No es un papagayo!
Autor: Schami, Rafik
Ediciones SM Por la noche
Ediciones SM El rey y el mar : 21 historias cortas
Autor: Janisch, Heinz
Lóguez Ediciones
En general els seus llibres no són aventures fantàstiques, no tracten problemes socials i no hi ha herois … només històries, senzilles i tranquil·les. Sobre un nen que no pot dormir a la nit, sobre l’avi que es mor, sobre la necessitat de tenir algú a qui estimar, sobre tenir cura d’un ocell que no pot volar. Només històries senzilles que es converteixen en grans llibres.
Com he dit al principi, he extret part d’aquest post de les opinions d’en Konrad Heidkamp, editor responsable de literatura infantil al setmanari alemany Die Zeit i persona que coneix bé l’obra d’en Wolf Erlbruch.
Us deixo amb el tràiler d’una de les seve obres més colpidores, al meu entendre: El pato y la muerte.
Aquest mes us volem presentar un autor xinès que ens ha fascinat des de fa molts anys, concretament des de l’aparició del seu “Príncep tigre”.
Es tracta de Chen Jiang Jong, un il·lustrador que va néixer a la ciutat portuària xinesa de Tianjin el 1963 i va créixer durant la Revolució Cultural. Va estudiar pintura a la seva ciutat natal i va completar els seus estudis a Beijing el 1987 a l’Acadèmia Central de Belles Arts de la Xina. Des de llavors ha viscut i viu a França, on treballa com a pintor i il·lustrador freelance de llibres que han estat traduïts a més de deu idiomes.
El seu prestigi es deu principalment als seus àlbums per a infants. Al nostre país l’editorial Corimbo n’ha publicat alguns, que són els que comentem a continuació:
El cavall màgic de Han Gan explica la llegenda de Han Gan, un artista xinès del segle vuitè que fa unes pintures de cavalls tan bones que esdevenen realitat.
El príncep tigre és una història preciosa, il·lustrada de manera fascinant que narra la relació mare-fill entre un petit príncep i una tigressa.
Mao y yo tracta de la seva infància, durant la qual en Chen Jiang va tenir una forta influència del seu avi. Possiblement és l’obra mestra, la més personal i més emotiva.
Petit àguila. Narra una història que va passar fa molts anys a la Xina. Explica com una nit d’hivern un savi, el mestre Yang, adopta un infant orfe i decideix encarregar-se de la seva educació.
La llegenda de l’estel narra la relació entre un avi i un nen que ha perdut el seu estel i està trist. Per consolar-lo el seu avi li explica una història que mai oblidarà.
Les il·lustracions de Chen es caracteritzen pel seu impressionant dinamisme, així com per la combinació de la pintura xinesa clàssica amb la imatgeria occidental moderna.
Les seves pintures han estat exposades en diverses galeries i museus d’Europa, Àsia i Amèrica. Fins ara ha escrit i il·lustrat onze dels seus propis llibres i també ha il•lustrat una vintena d’obres d’altres autors.
En la seva obra es percep com a central la idea de la transmissió (coneixement, saber fer), així com la virtut del treball.
L’Ernest i la Célestine són uns personatges que van formar part dels contes que explicavem a les acaballes de la dècada dels vuitanta i als anys noranta. Ara, amb un guió elaborat per Daniel Pennac, s’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats que recrea les seves aventures. L’he pogut veure aquests dies, m’ha produït una sensació de “revival” vintage molt agradable i m’ha fet pensar que potser l’hauríem d’incloure en allò que anomenem “els clàssics” de la literatura infantil, al costat de la Beatrix Potter, en Maurice Sendak o en Tomi Ungerer, per exemple.
L’autora d’aquesta sèrie de llibres sobre l’ós i la rateta es deia Monique Martin, però signava els llibres com a Gabrielle Vincent (nom que va triar pensant en els noms dels seus avis). Va ser escriptora i il•lustradora de les seves obres. Va néixer a Brussel·les el 1928 i allà mateix va morir l’any 2000.
Els àlbums de l’Ernest i la Célestine estan pintats amb aquarel·les, i les imatges són molt dolces.
Si no coneixeu els llibres us en faig cinc cèntims: Els llibres d’Ernest i Célestine van ser editats entre 1981 i 2000. Es representa la vida quotidiana de l’Ernest, un ós i la Célestine, una rateta, dos animals que viuen junts. Hi ha gairebé trenta àlbums d’aquesta simpàtica parella.
La pel·lícula que comentem explica la vida d’un ós que sempre ha somiat en ser músic i poeta de prestigi, però que es dedica a fer el músic i pallasso ambulant pels carrers, per sobreviure. Un dia troba en un contenidor a la Célestine i l’acaba convertint en la seva gran amiga. Però la Célestine és una rateta orfe, i en el món dels óssos no es veu bé aquesta amistat . Els dos protagonistes han de portar la seva amistat d’una forma clandestina i perseguida que els durà a viure nombroses aventures.
A banda de l’Ernest i la Celestina, la Monique Martin va fer el llibre que probablement és la seva obra mestra, una joia anomenana “Un dia, un gos” on ens mostra la història d’un gos abandonat a la carretera pel seu amo.
Si voleu saber més coses d’aquesta autora podeu entrar al web de l’associació belga “Fundation Monique Martin” que té com a objectiu promoure el seu treball a tot el món.
Adreça: http://www.fondation-monique-martin.be/
També podeu seguir les aventis de la Celestine i l’Ernest entrant al seu FACEBOOK:
Aquest mes presentem un altre il·lustrador alemany. Abans ja havíem parlat de Carl Cneut i Peter Schössow. Es tracta de la Jutta Bauer, potser la il·lustradora més coneguda, sobretot perquè va guanyar el premi Andersen.
La Jutta Bauer va néixer a Hamburg el 1955 i en aquesta ciutat va estudiar il·lustració a l’Escola Tècnica Superior. El 1981 va publicar els seus primers llibres. Va treballar per a diverses editorials i revistes i el 1991 va començar a crear dibuixos animats. La reina dels colors, per exemple, no va ser pensat com a llibre, sinó com a dibuix animat. Segons ella mateixa explica:
“Per no tornar-me boja reproduint una i altra vegada tots els detalls, vaig simplificar les figures el màxim possible, les vaig reduir als traços elementals. Vaig optar per la forma de realització més senzilla: la cut-out-animation. Al principi, la manera d’animar els dibuixos consistia a reproduir moltes vegades el mateix dibuix amb lleugeres variacions de posició i després passar-les a la velocitat adequada. El mètode que vaig utilitzar aquí, que podríem anomenar animació per retallada, consisteix en retallar el personatge i anar variant la seva posició sobre un mateix fons”
Jutta Bauer ha escrit o il·lustrat llibres infantils de gran èxit, entre els quals hi ha Marecrits o L’àngel de l’avi. També ha fet les il·lustracions de nombrosos llibres infantils d’autors reconeguts, com Christine Nöstlinger.
La seva obra, que ja engloba aproximadament 50 títols, ha estat guardonada amb nombrosos premis, entre ells el ” Premi IBBY ” (1994), el ” Luchs “, el “Premi del Llibre Infantil de Renània del Nord/Westfàlia ” (1999) i el “Premi Alemany de Literatura Juvenil” (2001).
L’ any 2010 va obtenir el Premi Hans Christian Andersen.
A les seves obres, resulta molt interessant observar la manera com es complementen text i imatge. Això té a veure amb la seva manera de treballar. Segons conta ella mateixa:
“De vegades se m’ocorren primer unes paraules que em porten a una imatge, o viceversa, i així fins que acabo el llibre. Fins ara, mai he escrit un text complet al que després he afegit la il·lustració; tampoc al contrari, mai d’un conjunt d’il·lustracions ha sorgit un text. Generalment, realitzo primer un storyboard com el que s’utilitza per fer dibuixos animats , és a dir , una làmina dividida en caselles petites en què vaig plasmant el desenvolupament seqüencial de les il·lustracions; després les vaig completant, a mesura que em van passant el text o altres imatges. Al principi ho escric i dibuix tot molt petit i, quan el conjunt està acabat, vaig retocant algunes parts dels dos elements”
Els llibres de la Jutta Bauer que podem trobar a casa nostra són:
SELMA
ens explica en imatges la història de l’ovella Selma, que viu feliç i contenta xerrant amb els seus veïns, fent esport i menjant bé. Així ens vol convèncer l’autora que per estar contents no calen grans aventures ni riqueses sinó simplement acontentar-se amb el que un té.
SENZILLAMENT TU
A vegades vols dir-li a una persona que l’estimes, però no sempre resulta fàcil trobar les paraules adequades. El llibre ens mostra el camí per aprendre i valorar l’amistat.
AIXÍ VA COMENÇAR TOT: 34 HISTÒRIES SOBRE L’ORIGEN DEL MÓN
S’explica, amb diferents històries plenes de paraules i imatges desbordants de poesia i humor, com va sorgir el món.
L’ÀNGEL DE L’ AVI
L’avi sempre era el més fort, pujava als arbres més alts i saltava als llacs més profunds, sense adonar-se dels perills a què s’exposava … Com era possible? Per què sortia airós de les situacions més problemàtiques? L’avi tenia la sort que algú el protegia, el seu àngel.
MARECRITS
En una ocasió, la mare del petit pingüí es va posar furiosa i li va cridar d’una manera terrible. Després es va penedir i va dir: “Perdó! ”
BONA NOX
“Bona nox”, és una coneguda cançó per a nens que Mozart va escriure i va compondre. Jutta Bauer la converteix en una història amb suggerents i belles imatges, en què el bou i la nit volen fer por a la petita Lotte. Però ella no es deixa intimidar i troba el camí de tornada a casa, al seu càlida llit.
L’EMMA RIU
Riure, jugar, estar contents… La petita Emma viu i gaudeix situacions que resulten molt properes als nens més petits.
L’EMMA PLORA
Hi ha dies i situacions en què la petita óssa Emma també plora, com, per exemple, quan la mare s’enfada amb ella i no sap per què, pel gelat que li cau a terra o per dormir amb la llum apagada. Però l’Emma trobarà consol a la falda de la seva mare.
A la mateixa col·lecció EMMA MENJA i EMMA A CASA
UNA PETITA CASA AL BOSC
El cérvol acull a casa seva al petit conill i la petita guineu, i també al caçador amb el seu gos. Un missatge de solidaritat i tolerància per als primers lectors.
UNA VIDA QUALSEVOL
Tots hem estat nens, com el protagonista d’aquesta història que, de petit, vivia amb els seus pares en un bonic apartament. Quan ve ser gran va trobar una bona feina. S’aixecava d’hora cada matí per anar a treballar. Després, l’home va tenir una família, i va ser una època feliç fins que va començar a tenir mala sort.
Els companys de la Fundació Jaume Bofill han editat un document molt útil que han anomenat Talonari per esdevenir SUPERLECTORS. L’ha fet la Marta Roig.
LECXIT és un programa que té per objectiu incrementar l’èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora. La clau de LECXIT està en treballar de forma lúdica i amena gràcies al voluntariat i a la implicació de l’entorn dels nens i nenes que participen en el programa. El projecte es va iniciar el curs 2011-2012.
