L’artista urbà Herr Nilsson, ha fet unes pintades amb algunes de les princeses de Disney revelant una altra cara, la seva cara més malèvola. En el treball d’aquest artista normalment es representen personatges agradables però vistos de manera inquietant i incòmoda perquè ens fan visibles la part més fosca de la realitat.
A Estocolm, es poden veure aquestes tres princeses (la Blancaneus, la Ventafocs i La Bella Dorment) disposades amb les armes i preparades a atacar el primer que passi pel davant.
Són motiu de reflexió, sens dubte.
Desde sempre, la factoria Disney s’ha preocupat d’oferir una imatge perfecta del que ha de ser un príncep i una princesa. Veieu sinó la imatge següent:
Però el món no és un conte de fades… i per això aquest artista que es fa dir com el mico mascota de la Pippi Langstrump i que s’amaga sota una màscara similar, presenta les princeses com lladregotes o assassines perilloses. En Nilsson, aquest autor anònim de cara desconeguda, parla sobre la col·locació de les seves obres del carrer: “Una de les raons per les quals em vaig decidir a presentar les obres al carrer és que sóc capaç d’organitzar una escena al món real, on la peça es pot interactuar amb la gent i el medi ambient. He trobat que això és impossible de fer en una galeria d’art o un museu tradicional, ja que el públic sap què espera abans d’entrar. Quan una obra d’art és al carrer, aquesta obra parla directament a l’audiència sense la cuirassa protectora” .
Comencem aquesta segona temporada de l’il·lustrador del mes amb en David Wiesner, un dels creadors més reconeguts arreu, especialment als Estats Units, on ha guanyat la prestigiosa Medalla Caldecott en tres ocasions pels seus llibres: Dimarts l’any 1992, Els tres porquets el 2002 i Flotante el 2007.
Wiesner va viure la seva infantesa a Nova Jersey, on els seus companys de classe ja el coneixien com “el noi que sabia dibuixar”
Més endavant va estudiar art a la Rhode Island School of Design, on va explorar encara més la seva passió per la narració visual i on va descobrir que els llibres il•lustrats serien el seu futur.
No es un il·lustrador prolífic perquè passa molts mesos fent esbossos, versions i proves amb models tridimensionals que ell mateix crea per donar-li més autenticitat als seus dibuixos.
Actualment viu a Filadèlfia.
D’entre els seus àlbums il·lustrats en destaquem els següents:
Art i Max
Una història sobre l’amistat i la creativitat. En Max i l’Art són amics que comparteixen l’interès per la pintura. L’Art és un consumat pintor, en Max és un principiant. Els intents d’en Max amb els pinzells enviarà els dos amics a un viatge a través de diversos mitjans artístics, amb resultats inesperats. Tot i que en Max no té experiència, és valent i aprèn ràpid. La seva energia i entusiasme farà que el final de l’aventura sigui triomfant.
Flotante
Un noi va a la platja disposat a recollir les restes que suren i que l’aigua ha empès fins a l’arena. Ampolles, joguines perdudes, petits objectes de tota mena es troben entre les seves troballes habituals. Però un dia fa una troballa increïble: una càmera de retratar submarina amb els seus propis secrets …
En els llibres d’en David Wiesner sempre hi ha quelcom de màgic, sempre passen coses extraordinàries a partir de situacions comunes com una granota que vola dalt d’un nenúfar, una visita a l’Empire State Building, un conte infantil molt conegut. A Flotante, un dia a la platja és el trampolí cap a una exploració imaginativa dels misteris de les profunditats del mar.
Els tres porquets
Un llibre que ens explica una aventura a partir del conegut conte Els tres porquets però amb un tractament gràfic molt imaginatiu, com un nou concepte visual.
Quan el llop arriba disposat a bufar les cases, el que bufa són els porquets i els treu del conte enviant-los a un nou panorama imaginari, on comencen una altra aventura passejant i volant a través d’altres històries, trobant-se amb un drac i amb un gat amb un violí, entre d’altres. De ben segur que la lectura d’aquest conte ens farà recordar-lo sempre que sentim a parlar dels tres porquets.
Dimarts
Els esdeveniments imprevisibles d’un dimarts especial passen davant dels nostres ulls amb la precisió i la claredat d’una pel·lícula muda. Gairebé sense paraules, en aquest àlbum les granotes d’un estany surten volant damunt les fulles dels nenúfars i es dirigeixen a una ciutat propera on l’autor fa diversos zooms per mostrar-nos els personatges que hi viuen allà (una dona, un gos jugant al pati, etc.)
La princesa drac
Una bella princesa, un príncep valent, una malvada madrastra, encanteris malignes i un immens drac amb escates…són els elements dels contes de fades que apareixen en aquesta història, un conte tradicional anglès.
Un deixo un breu vídeo per conèixer com treballa en David Wiesner
Aquest any iniciem una nova secció: Els booktrailers
Els booktrailers són una tendència cada vegada més estesa per promocionar una novel·la. Es tracta d’un vídeo curt similar als tràilers cinematogràfics que promocionen pel·lícules o sèries de televisió. Els booktrailers posen de manifest, a través de música, imatges fixes, seqüències gravades, efectes, etc. els aspectes més atractius del llibre per captar la nostra atenció. La seva funció és incitar a la lectura.
Cada mes penjarem un parell de booktrailers que ens semblin interessants.
Els anirem recollint a l’apartat Recomanacions.
Els dos primers són:
El pequeño teatro de Rébecca
Rébecca Dautremer
Ed. Edelvives
El meu amic Josep-Francesc Delgado va presentar una ponència en el darrer Encontre de la Federació Galeusca, celebrat a Pontevedra, del 25 al 27 d’octubre de 2013
En aquesta ponència ens parla del moment actual i fa un repàs als darrers cent cinquant anys de poesia a casa nostra. Val molt la pena.
El guió que segueix és el següent:
1865-1939, UN ESGUARD A ALTRES LITERATURES EUROPEES
DOS PUNTS DE COMPARACIÓ: LA LITERATURA ANGLESA I LA FINESA
UN ORIGEN: EL FOLKLORE POPULAR
LA PRIMERA BAULA DE LA CADENA ACTUAL: LA TRADICIÓ MODERNISTA, NOUCENTISTA I AVANTGUARDISTA 1892-1939
TRES BESTIARIS CLÀSSICS
DE LA POSTGUERRA A LA DEMOCRÀCIA (1939-1978)
RESTAURACIÓ MONÀRQUICA I DEMOCRÀCIA (1978-2013)
QUATRE CLÀSSICS
UNA GENERACIÓ OCULTA?
GENERACIÓ DELS ANYS SETANTA
ELS POETES VALENCIANS
LA GENERACIÓ ACTUAL
El SUPORT PAPER I LA XARXA. CONCLUSIONS
Podeu llegir la ponencia (en català, éuscar i galleg) si entreu a la página de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al següent enllaç:
Grégoire Solotareff és el pseudònim de Grégoire El Kayem. Va néixer l’any 1953 a Alexandria i des de ben petit viu a França. És fill de pare metge i mare pintora i dibuixant. Va estudiar i va exercir la medicina durant deu anys, i després es va passar a la creació i l’il·lustració. L’any 1985 apareixen els seus primers àlbums.
El seu primer gran èxit va ser No volváis a llamarme conejito i després ja va anar encadenant l’èxit mediàtic i comercial (Edu, el petit llop, Tres bruixes, Neu, La màscara, Tu gran i jo petit, El rey cocodrilo, etc), alguns publicats per Corimbo al nostre país.
Gregory Solotareff ha escrit i il·lustrat 128 àlbums en solitari o amb altres persones, incloent a la seva germana Nadja i la seva mare, Olga Lecaye. Les seves il·lustracions, molt característiques, tenen colors intensos i expressionistes, brillants però suggerents d’un món interior potent.
Als seus llibres presenta temes infantils universals: la solitud, la incapacitat, el rebuig, les amistats improbables, l’abandonament, … però sense imposar una visió moralista o intentar adoctrinar. A més, les seves narracions no expliquen clarament el significat de la història, i ens deixen a nosatres, els lectors, que explorem el sentit d’allò que s’explica.
Gairebé cent trenta llibres poden semblar molts, però alguns són petites obres d’unes poques pàgines. Segons comenta el propi Solotareff alguns llibres li han ocupat un any de treball i, en canvi, d’altres se’ls ha fet en només una setmana. Per exemple, els quatre volums de contes de les estacions (Contes de tardor, Contes d’estiu,…) li van ocupar dos anys.
La tècnica d’en Solotareff ha anat evolucionant. De vegades usa la tinta, altres l’aquarel·la o l’acrílic (s’asseca més ràpid i per tant és més manejable i més fàcil que la tècnica a l’oli).
Els personatges que hi aperexien en els seus contes són coneguts, formen part de l’imaginari col·lectiu (el llop, el cocodril, el Pare Noel, etc).
Un dels temes que més trobem en els seus àlbums il·lustrats es l’encontre de dues persones sovint representades per animals. En Solotareff ho justifica amb aquestes paraules:
Per a mi, aquest és el tema de la vida: la vida existeix només en societat, en la mesura que hom es troba amb l’altre. A partir d’aquestes trobades, la vida pren un altre camí, i les coses succeeixen, feliçment o infeliç. Això és el que vull a la meva vida. La solitud, per contra, és un vertigen, una sensació emocional forta.
Solotareff intenta enganxar el lector amb la força i la claredat de les seves composicions, combinant els colors a la manera de l’expressionisme abstracte. No pinta detalls, empra un traç negre molt gruixut per emmarcar les figures, utilitza colors que formen un contrast violent i subratllen l’antagonisme entre els personatges o entre les seves actituds, accentua l’absurd-grotesc de la situació o assenyala particularitats d’interès emprant diferents angles d’observació.
L’Edu, el petit llop és el primer àlbum en el qual va il·lustrar pàgines completes. Tu gran i jo petit reflecteix millor encara els diferents matisos que defineixen la relació entre els dos protagonistes. A 3 bruixes s’aprecia la mateixa capacitat, però no està protagonitzat per animals humanitzats i fa un salt cap a una major senzillesa en la composició: cada pàgina de la dreta té una il·lustració requadrada que, sovint, és només d’una figura completa situada davant del lector. A Què més voldries! encara simplifica més la grafia: sobre colors groc i taronja per al fons, pinta en rosa el cocodril i en vermell el petit elefant, siluetejats amb línies gruixudes, i en el cas del cocodril, de vegades només una part del seu cos sobresurt de la superfície de la bassa.
Alguns dels llibres d’en Solotareff que podem trobar al nostre país són els següents:
L’ Edu, el petit llop. El petit llop Edu i el conill Tom es fan amics. Juguen a tenir por del llop i a tenir por del conill. Però un dia en Tom té veritable por de l’Edu i s’amaga al seu cau. Fins que l’Edu s’adona del que significa tenir, de debò, por al llop i llavors aconsegueix recuperar l’amistat d’en Tom.
Tu gran i jo petit. Un rei lleó protegeix un petit elefant. Quan passa el temps i l’elefant s’ha fet gran, veu un dia al carrer al lleó, que ha estat desposseït del seu regne i les seves riqueses, i llavors l’elefant pensa que ara li correspon a ell cuidar el lleó.
3 bruixes. Tres bruixes veuen dos nens que estan junts i contents i els segresten. Però canviaran de tarannà al veure que s’interessen per elles.
Què més voldries! Un cocodril, quan passava algun altre animal a prop de la seva bassa, li deia : «Ei, tu! Vine a jugar amb mi!». Alguns s’hi acostaven però d’altres no fins que un dia va arribar un elefant molt content…
L’Edu planta cara al llop. L’Edu i en Tom són amics des de fa molt temps. Poden ser amics un llop i un conill? Un veritable llop pot desobeir el Gran Llop Ferotge? Qui ho sap?
Neu (amb il·lustracions d’Olga Lacaye)Hi havia una vegada un llop blanc. Abans de néixer, els seus pares pensaven que seria marró o gris, com ells, però va sortir completament blanc. No volien un llop d’aquest color i el van abandonar sense donar-li tan sols un nom.
La màscara. Hi havia una vegada un llop que vivia en un turó. Hi havia, també, un nen que es deia Ulisses i la seva germana Lila. Un dia el llop se’ls va menjar, crus, sencers, sense mastegar . Però els nens, encara que estiguin a la panxa d’un llop, saben defensar-se.
El rei cocodril. Hi havia una vegada un cocodril molt golafre. El primer que va fer quan va néixer va sermenjar-se un pollet. Però els seus pare no es van mpressionar i li deien: Nosaltres a la teva edat erem més forts que tu. Llavors va començar a atacar animals més grans que ell mateix. Es va menjar una tortuga i després un hipopòtam. Ànim, s¡ t’hi esforces ho pots fer millor, li deien els pares.
Quan sigui gran, seré el Pare Noel. Aquesta és la història d’un nen petit que es deia Noel. Un dia d’hivern, mentre passejava pel bosc, a prop de casa, va trobar un sac vermell juntament amb una misteriosa carta…
No em torneu a dir “conillet meu”. Joan Pastanaga no suporta que li diguin “conillet meu” i perquè no el tornin a cridar així decideix canviar, i fer-se un conill dolent, dolentíssim.
El lloc oficial de Gregoire Solotareff el pots veure AQUÍ.
Una dent es mou
i ens molesta quan mengem, quan parlem…,
però no hi ha manera que caigui:
Aquí segueix com si res!
A vegades, tot resulta molt senzill:
fas una mossegada a una poma i, de sobte, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.
Estàs a classe de matemàtiques
i, en fer una multiplicació, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.
Però altres vegades, com passa en aquest llibre, no és fàcil, ni de bon tros. Per a aquests casos difícils, l’escriptor Pep Bruno i la il·lustradora Amrei Fiedler presenten un seguit de propostes divertides, imaginatives i un tant surrealistes, que no garanteixen al cent per cent que la dent acabi caient, però sí que garanteixen riallades. Segons conta el mateix Pep Bruno al seu bloc (www.pepbruno.com)
Un dia d’agost (de 2011) a Juan, el meu fill gran, se li movia una dent. Era una d’aquelles dents que es mouen prou perquè siguis conscient que hi és, ballaruga, però no prou com per caure amb una petita ajuda. Recordo que llavors li vaig explicar que una vegada, quan jo tenia la seva edat, vaig intentar treure’m una dent lligant un fil a una porta i, després d’esperar pacientment, quan la meva mare va obrir la porta, aquesta ho va fer cap a dins (cap a mi), i tot va ser en va. Després d’aquella història (real) vaig començar a imaginar diferents maneres per treure una dent i així facilitar aquesta tasca als nens i nenes que es troben en aquesta tessitura.
El llibre presenta quinze maneres d’arrencar la dent. Així, hi ha mètodes clàssics com lligar un fil a la dent i, per l’altre extrem, al pom d’una porta, a l’espera que algú obri la porta i, ¡ tatxan! , s’emporti la dent, o més romàntics, com fer-li un petó a algú, o científics, en els quals s’aplica el principi d’Arquímedes. La gràcia de cadascuna de les pàgines està, a més a més en gaudir de les il·lustracions
i del requadre que hi apareix a cadascuna d’ells amb tres indicacions precises: Avantatge, inconvenient i consell.
Per exemple, al Mètode esportiu (també anomenat ¡Mira, mamà: sense mans!) que consisteix en pujar a la bici i circular primer sense una mà, després sense l’altra, i sense un peu i, finalment, sense l’altre peu. (aquest mètode també es conegut com: ¡Mira, mamà: sense dents!
El requadre ens diu:
Avantatge: Es pot gaudir del paisatge metre es va en bicicleta
Inconvenient: es possible que siguin més d’una les peces dentals que, a l’hora, deixin el seu allotjament.
Consell: És recomanable saber anar amb bicicleta, tot i que, tal vegada, tampoc sigui gaire important.
¡Maldito diente! no és només un ventall d’estratègies, totes divertides, per acabar amb el molest bellugueig d’una dent. Aquest manual es converteix també en font d’inspiració per a altres enginyosos usos, com apunta la mateixa il·lustradora, a qui li agradaria construir “una màquina com la del Mètode Entretingut però amb una funció diferent, com un rellotge despertador o una màquina per alimentar gats” . Les il·lustracions, realitzades amb petits pinzells i acrílics, plenes de curiosos detalls que conviden a noves i divertides lectures, sobretot si ens aturem a observar els quadres que apareixen recurrentment en les seves pàgines.
A l’escola ens ha agradat molt i l’hem anomenat “el llibre estimadíssim del mes de novembre”. El recomanem especialment per als alumnes de cicle mitjà perquè segur que entendran les picades d’ullet que ens fan els autors i de ben segur podran fer quelcom de semblant a partir d’algun enunciat del tipus “mètodes per aconseguir la
mascota que vull i que, probablement, mai no tindré”, “”mètodes per fer desaparèixer el menjar que no m’agrada sense que ho vegin els pares” o el clàssic “ mètodes per aprovar els exàmens sense estudiar”
Un cop més, i van la tira, reivindiquem aquestes editorials que arrisquen i busquen noves fórmules de plantejar el futur de l’àlbum il·lustrat. No sé perquè però ensumo que el boom dels anys vuitanta està a punt de fer un segon esclat i una nova revolució d’aquesta “lectura de la imatge” ben aviat ens mostrarà nous camins. Gràcies OQO.
(algunes informacions d’aquest escrit les he tret del web d’OQO. La cita d’en Pep Bruno l’he trobada al seu propi web)
Si mai teniu l’oportunitat d’anar a alguna de les moltes fires de llibres infantils i juvenils que es fan arreu d’Europa, sobretot a França, veureu que sovint es fan presentacions de novetats i que, també habitualment, hi ha autors i il·lustradors que signen els seus exemplars.
Un dels autors que apleguen més seguidors, en cues interminables, perquè els hi faci una dedicatòria és en Claude Ponti.
Aquí, a casa nostra, potser encara no és prou valorat i no sé ben bé quin és el motiu, tot i que sospito que una de les claus de l’èxit dels seus llibres roman en els jocs de paraules que empra en els seus originals i que costen de traduir.
Claude Ponti, de nom real Claude Ponticelli, va néixer el 22 de novembre 1948 a Luneville a la regió de Lorraine. Quan va acabar el batxillerat, l’any 1967, es va apuntar a l’Escola de belles Arts d’Aix-en-Provence, i després va anar a estudiar literatura i arqueologia a Estrasburg. Entre el 1968 i el 1984 va ser dibuixant del diari L’Exprés i va exposar alguns dels seus dibuixos a París des de 1972 fins a 1978. També va fer moltes il·lustracions per a editorials i publicacions infantils.
El naixement de la seva filla Adèle el 1985 va ser el detonant de la seva vocació envers els àlbums il·lustrats.
En les seves obres els registres que usa són semblants als dels mecanismes dels somni, però sempre amb una base d’humor feliç. Els jocs de paraules que intervenen en la dinàmica de la història i els personatges estan formats per associacions de paraules, sovint inventades.
L’univers pontià, amb les seves nombroses referències culturals i artístiques, els seus temes, els territoris lingüístics de la infància, la seva originalitat en les formes, els colors o la tipografia, fa que les seves propostes narratives de línia clara tinguin una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.
El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”
Les primeres obres d’en Claude Ponti tenen una forta influencia de Lewis Carroll (d’Alicia en terra de meravelles i A través del mirall) i sense pretendre-ho les seves il·lustracions ens recorden el surrealisme d’en Dalí.
Al nostre país, l’editorial Corimbo és la que s’encarrega de traduir i publicar els seus llibres. Corimbo està associada amb la francesa École des Loisirs.
Alguns dels àlbums il·lustrats que podem trobar fàcilment al mercat són els següents:
El árbol sin fin
L’Hipolina s’ha fet gran i el seu pare ha decidit ensenyar-li tots els secrets de la caçera. Viuen a l’arbre sense final. Després d’una branca sempre hi ha una altra branca.
La meva vall
En una enorme vall, els habitants són anomenats Tuims. Si us assegureu de seguir el mapa podreu veure els arbres-vaixell. Si us agraden els laberints, potser arribareu fins al Bosc del Nen Perdut.
Dins el cotxe
Com fa la mare ocell per assegurar-se que, quan es desperti, els seus fills hi seran? Què està passant al cotxe quan la família conill torna del supermercat?
La tempesta
Aquesta nit la tempesta arriba, però la Clara no té gens de por. Espera que comenci. El vent bufa amb força! La Clara es pregunta si el vent arrencarà la casa.
El Petit Príncep Puf
El rei i la reina van a la recerca d’un mestre per al seu fill, el príncep Puf. Moltes altres reis els recomanen un tal senyor Ku. Després de la primera lliçó, quan s’assabenten de tot el que el Príncep ha après, es queden una mica preocupats. Després de la segona lliçó, encara es queden més preocupats. La tercera lliçó els horroritza. No obstant això, aquestes tres lliçons seran suficients perquè el Príncep Puf esdevingui un gran rei i també els seus pares són feliços.
Robert Elbanc
Robert Elbanc és un banc. Viu en una plaça. Quan les persones arriben a la plaça es transformen i així poden esdevenir el peluix preferit de la seva infància, un osset, o una nina. Ningú se n’adona del que li passa. Es troben bé, això és tot.
Catàleg de pares
Catàleg de pares per a infants que els volen canviar és un llibre molt enginyós, ple d’ironia, en el que es presenten un seguit de famílies imaginàries perquè l’infant pugui triar la que s’adiu més amb els seus desitjos.
Us deixo unes imatges d’aquest autor/il·lustrador.
Peter Schössow va néixer a Hamburg, on encara hi viu, el 1953. És un dels grans dibuixants alemanys. Va estudiar Comunicació Visual i Il·lustració a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg. Treballa com a il·lustrador freelance per a editorials de llibres infantils, programes de televisió, diaris i revistes.
Els seus treballs combinen la tècnica mixta i usa l’ordinador de manera genial per aconseguir els escenaris màgics que trobem als seus contes.
Dels seus llibres publicats a casa nostra destaco un parell que són imprescindibles: El meu primer cotxe era vermell i No és possible! La història d’Elvis. A l’escola, també ens han fet passar bones estones altres llibres seus com El vent, La ratera i El petit Dodo.
Els comento, breument, a continuació. Si teniu oportunitat, no deixeu d’incloure’ls en la vostra tria per a la biblioteca escolar.
El meu primer cotxe era vermell
Des de la primera pàgina ja veiem que es tracta d’un cotxe de joguina. Un avi i el seu nét converteixen les restes d’un cotxe de pedals, rovellat, abonyegat, en un fantàstic cotxe de joguina i el deixen com nou.
Quan el tenen a punt, és l’hora del gran viatge. Una gran aventura pels voltants de la casa on hi viuen. El nen i el seu germà petit, que també hi puja al darrere, es trobaran amb sots, maniobres difícils i obstacles diversos i perillosos (vespes, arbres, túnels i porcs).
Schössow narra aquesta història de manera senzilla, però amb molt de diàleg i molt d’humor, sovint irònic.
El ritme narratiu és equivalent a la velocitat de la conducció, és a dir, cada vegada més ràpid, salvatge i impetuós.
El fons, fet amb ordinador, és borrós (com a moltes de les seves obres) però en primer pla hi ha una quantitat de detalls divertits i personatges fàcilment reconeixibles (com ara la Caputxeta i el llop)
Les il·lustracions, amb siluetes elaborades amb línia gruixuda negra i amb contrastos entre llum i ombra, ofereixen efectes que inviten a imaginar els objectes com si sortissin del paper.
Aquest àlbum va ser mereixedor del Premi Llibreter l’any 2011.
¿Cómo es posible??! La historia de Elvis
En aquest cas, l’inici del llibre és difícil d’entendre: Una nena camina penosament a través d’un parc ple de gent i, de tant en tant, s’atura i enfadada, mira a tothom i crida: Com és possible?!
Ningú no li respon però tots perceben que es tracta d’una pèrdua. A poc a poc, cada vegada més persones la segueixen per veure què passa i finalment li pregunten. Llavors ella crida: “Elvis és mort!”.
Tots pensem immediatament, per descomptat, en el cantant movent els malucs, però quan la nena obre la bossa que duu, s’hi veu un petit ocell groc que es troba mort. L’ocell, de nom Elvis, necessita un funeral com cal. Un funeral complet amb processó, espelmes, flors, encens, etc.
La nena explica com havia estat la vida del seu ocell, tots ploren una mica, s’abracen i s’imaginen com serà, allà al cel, quan els dos Elvis es trobin.
Per a mi, el millor llibre d’en Peter Schössow. Imprescindible.
El vent!
Els homes hem après molt al llarg de la nostra historia. Des del moment que vam baixar dels arbres i vam posar els peus a terra, hem aprés a córrer i també a nedar. L’únic que encara no som capaços de fer és volar. Per acomplir aquest somni hem inventat enginys i màquines.
En aquest conte sense paraules es veu un home, un dia de vent, a la platja. Porta abric, barret i una bufanda. El dia és tempestuós. Llavors el vent li arrenca el barret del cap, i abans que pugui fer res, una tempesta violenta s’emporta l’home com si fos un trosset de paper volant pel cel. En realitat no és un vol, és més aviat una passejada a través de l’aire. L’home estira els seus braços per anar més amunt, més enllà, com si fos un avió. Quan la tempesta amaina, l’home torna plàcidament a la seva platja. Està content d’haver sobreviscut i llavors agafa una caixa, s’hi puja a sobre i espera la següent tempesta mentre diu les úniques paraules de la història: “Una vegada més!”
L’escala de colors d’aquest conte es redueix a tons marrons, verdosos i vermellosos. L’aspecte de l’home va variant a mesura que va gaudint de l’experiència. Només cal veure com Schössow li modifica els ulls, els dits aprestats i el cabell despentinat per fer-nos veure el seu estat d’ànim.
Un llibre per somiar.
El petit Dodo
A Peter Schössow se li nota que li encanta el mar i, per això, molts dels seus llibres hi estan relacionats.
A El Petit Dodo, l’inici ens mostra un petit vaixell remolcador al port d’Hamburg en el que la seva tripulació només està formada per una mostela, una llúdriga i un gripau de ventre groc.
Els tres personatges han patit un naufragi durant una tempesta.
Ells es poden salvar però el cost de la reparació del seu vaixell és tan cara que no la poden assumir.
Un dia, passejant per la platja, un d’ells troba un ou molt gran amb taques. El porta a casa i mira d’aclarir el seu origen.
Un altre dia mentre miren la televisió s’assabenten que l’ou, el seu ou, l’estan buscant uns investigadors i afirmen que és un ou d’un Dodo, una au ara ja extingida (sí, aquell que apareix a l’Alicia d’en Carroll). Comenten que fa anys que està extingit i, per tant, és molt valuós. Ofereixen una recompensa elevada. Els tres mariners veuen la possibilitat de cobrar la recompensa i amb els diners arreglar el seu vaixell.
Aconsegueixen els diners i neix el Dodo, però els mariners tenen dubtes quan el van a veure al parc. El Dodo està trist i llavors planegen un robatori per retornar l’animal a l’Illa Maurici…. on trobaran la família del Dodo, la seva mare i la resta de Dodos que encara hi viuen amagats en aquesta illa.
És una historia més llarga del que ens té acostumats l’Schössow però hi ha una composició de les imatges molt curiosa perquè fa servir diferents enquadraments segons l’estat d’ànim dels personatges. Hi trobem imatges a doble pàgina, a sang, i altres més petites i emmarcades al costat del text.
Especialment ben trobades són les imatges que reflecteixen perfectament els ambients (l’ambient nàutic tan convincent com el soroll d’un pub abarrotat o la tranquil•litat d’un dia de família al zoològic). La seqüència d’imatges de la boira, les escenes en blanc i negre de la televisió, els interiors càlids i l’esplendor tropical de l’illa, per exemple, provoquen en nosaltres una gran impressió per la diversitat de recursos.
El mar en calma y Viaje Feliz
El títol fa referencia a uns versos de Goethe. La primera part (“El mar en calma”) retrata l’estat de frustració d’un mariner en mig del mar envoltat de silenci i quietud, on ni tan sols es mouen les ones.
Schössow crea imatges que il•lustren cadascun dels versos i podem notar el sentiment d’estar perdut en mig del mar, sense límits perceptibles, desesperat, impotent, amb la sensació d’infinitud que envolta el mariner.
A la segona part “Viaje Feliz”, un pàl•lid sol que s’obre camí a través de la boira i un estol de gavines donen pas al vent que comença a empènyer la barca amb suavitat. La cara del mariner somriu feliç.
Uns relats molt poètics, molt bonics.
La ratera
En aquesta història, en Palström, un home molt alt, veu indefens com un ratolí s’ha instal•lat a la seva masia. Té un amic que el visita, en Von Korf, que li dóna la solució per enxampar el ratolí. Construiran una ratera molt gran i en Palström si ficarà dins i tocarà el violí per atraure el ratolí.
Quan el ratolí sent la música entra a la gàbia i en Von Korf la tanca i la trasllada, amb un camió, fins al bosc.
El text és una mica surrealista. Els dos amics semblen “Laurel i Hardy”, la parella còmica del cinema. Schössow ha fet un treball molt meticulós amb l’ordinador, sense que les seves imatges es sobrecarreguen artificialment o tecnològicament. Les imatges de la gespa no es poden imaginar més realistes pel que fa a l’enfocament, el color, les ombres…
Altres llibres que ha il·lustrat en Peter Schössow i que podem trobar en català (Símbol, Takatuka) o castellà (Lóguez) són:
La il·lustradora Rosa Osuna és llicenciada en Belles Arts, en l’especialitat de Disseny. Actualment, compagina diverses facetes artístiques: el disseny gràfic, el dibuix publicitari, la creació de ninots per animació amb plastilina i la il·lustració de llibres i publicacions diverses.
Els seus primers treballs en el món de la literatura infantil i juvenil ens van arribar a partir de l’any 2003, amb tres fantàstics àlbums que va publicar l’editorial Kalandraka.
Segons diu ella mateixa:
De los trabajos que podría desempeñar para ganarme las lentejas disfrutando, dibujar es mi favorito. Me gusta sorprenderme a mi misma de lo que sale de los lápices, y me gusta imaginar las caras de mis sobrinos viéndolo después. Igualmente me alegra pensar que gente que no conozco vibra en la misma onda y se conmueve con las mismas cosas que yo, si es que esto puede ocurrir contemplando una ilustración (y a pesar de que uno ilustra el trabajo de otro). Yo, desde luego, no podría vivir en un mundo sin dibujos. En cuanto a la técnica, me da un poco igual, siempre que el resultado sea un ser “vivo”. La acuarela es muy delicada y permite muchos matices y pocas correcciones (por eso la uso), pero tampoco me asusta una gran brocha pringada de acrílico o incluso el ordenador. Lo que no quisiera es acabar dibujando sólo para profesionales. La habilidad y el “estilo” para mí no tienen valor en sí mismos si no comunican emociones, así que si un día descubro que me miro demasiado el ombligo, me tendré que buscar otro oficio.
La vaig conèixer amb l’àlbum Avis, el text del qual és d’en Chema Heras, però allò que realmente em va impresionar va ser No és fácil, petit esquirol i també em va agradar molt Un regal diferent. Anys després em va sorprendre amb els dos àlbums que ha fet amb personatges de plastilina Historia de l’U i Ese otro (ambdues històries a Thule ediciones).
Us els presento a continuación:
No es fàcil, petit esquirol parla d’un esquirol que perd la seva mare. El sentiment que l’acompanya i el procés per superar-ho està molt ben explicat i, sobretot, l’ús del color és extraordinari. Les primeres pàgines en tons freds (fins i tot plou) i hi ha un dibuix que marca el canvi (del dolor a l’acceptació) amb l’ombra d’un arbre. És genial. Hi ha també el record, la presencia de la mare absent que està dibuixada amb unes espirals molt suggerents.
La història explica el procés de dol i les fases per les quals tothom hi passa: el dol, la destrucció, l’acceptació i el record , que apareixen perfectament marcades en el text. L’esquirol experimenta una evolució, un creixement emocional o psicològic.
És un àlbum que obre les portes a la possibilitat de conversa amb els infants.
Quan a l’escola tenim noticia de la mort d’algun ésser estimat (normalment els avis) fem arribar a les famílies alguns llibres que expliquen què ha passat. Aquest és un d’ells, perquè és un manual de psicologia perfecte.
Un regal diferent és la historia de dos amics, un dels quals, en Marcel, celebra el seu aniversari. L’altre, en Tristán, li porta un regal, que és un tros de roba. Tot i que el desig d’en Marcel és rebre una baldufa, acaba agraint aquest regal perquè s’adona de la quantitat de utilitats que pot tenir un simple drap: per netejar-se, protegir-se del sol, travessar un riu, abrigar-se del vent, escapar dels perills…
El conte ens parla de valorar els objectes, per molt insignificants que semblin: cartró, pinces, xapes, suros, cordes, un mitjó o una pedra poden convertir-se en una joguina meravellosa, una fascinant capsa de sorpreses.
A banda del text, la Rosa Osuna aporta unas altres elements que no es citen, com la presència d’un misteriós personatge que segueix al Tristán i al Marcel en les seves peripècies. La seva tècnica combina els pastels amb col·lages de roba.
Amb els infants els fema donar de les línies que dibuixa la Rosa per indicar cap on van i d’on venen. En acabar el conte, sempre els regalem un trosset de roba igual al del conte perquè hi juguin. Curiosament la reacció dels nostres alumnes és fer-la servir de capa o de mocador per al cap.
Avis, explica la historia de dos vellets, el Manuel i la Manuela, que accepten amb naturalitat el pas dels anys. La Manuela és presumida i al Manuel li encanta ballar amb ella. A través d’una estructura acumulativa i d’ un text poètic, Avis ens invita trobar la bellesa a través dels ulls de l’amor, ens mostra tot l’afecte que pot existir quan el cos es marceix i ens descobreix els avantatges de viure amb un somriure als llavis.
Les aquarel·les de Rosa Osuna destaquen el sentit líric del text, amb colors suaus, que insinuen la dolçor continguda en els personatges.
Aquest àlbum va ser guardonat amb el Premi Llibreter l’any 2003
Història de l’U suposa un canvi de registre en l’estil de la Rosa Osuna. Aquí es val de la plastilina per mostrar-nos el personatge de l’U.
l’U té forma d’u, però no és un u qualsevol. L’U és així, de plastilina i es pregunta per què ell és com és, i pensa com li agradaria ser. Es qüestiona qui és i per a què serveix. És un superheroi, un artista, un músic o un científic? és part d’un conte o només és un inútil ninot de plastilina? Però, al cap i a la fi, el que cadascú sigui només depèn d’ell mateix.
Ese otro segueix la idea de Historia de l’U. Ens explica que un dia a casa de Yo, una altra ninot de plastilina, molt ordenada i puntual, a qui no agraden les sorpreses i gairebé no té amics, un dia, arriba un parent amb el seu gos i alteren tota la seva ordenada vida amb els seus malabars, la seva música i la seva afició a jugar, a passejar, a divertir-se.
Un àlbum que ens convida a compartir amb els altres, encara que no ens agradin les mateixes coses, ens ensenya a entendre altres formes de ser.
Aquest mes vull comentar l’obra d’aquests autor i il·lustrador americà. Hi ha pocs llibres seus traduïts al català o al castellà però a l’escola els valorem perquè ens ofereixen un acostament al món de l’imaginari i a la possibilitat de fabular i crear noves històries.
Chris Van Allsburg va néixer el 18 de juny de 1949 (ara té 64 anys) a Grand Rapids, Michigan, al nord dels Estats Units.
Segons ell mateix explica, de ben petit, ja tenia afició al dibuix però no va ser fins que va ingressar a la Universitat per realitzar un curs d’art que va descobrir el seu amor per l’art. Després de graduar-se en Belles Arts va realitzar estudis d’escultura a l’Escola de Disseny de Rhode Island. Va començar a treballar com a escultor i ja les seves obres reflectien una habilitat especial per narrar històries a través d’elles, amb força acció i tocs d’humor subtil, el mateix que traspuen els seus àlbums il·lustrats. Amb el temps va anar deixant de banda l’escultura i es va anar bolcant a poc a poc en el dibuix.
Un altre autor i il·lustrador, David Macaulay, quan va veure les creacions de Van Allsburg, va valorar el seu potencial artístic i el va animar a que les presentés a una editorial. Aquest va ser l’inici d’una exitosa carrera com a il·lustrador d’àlbums per a infants i joves.
Ha obtingut premis de prestigi com el Caldecott, un dels més importants de la literatura infantil als Estats Units; obtingut en dues oportunitats: per Jumanji el 1982 i per l’Exprés Polar el1986. La secció nord-americana de l’IBBY el va proposar per al Premi Hans Christian Andersen el 1985.
Actualment viu a Providence, Rhode Island, amb la seva dona Lisa, la seva filla Sophia i el seu gat Cecil.
De totes les seves obres, algunes traduïdes al castellà i al català, en destaco cinc, però la que més treballem a l’escola és “los misterios de Mr. Burdick” perquè ofereix unes possibilitats enormes per inventar històries. Normalment treballem aquest llibre amb l’alumnat de cicle mitjà.
Los misterios del señor Burdick. México, Fondo de Cultura Económica, 1996. Colecció A la orilla del viento.
El llibre és com un trencaclosques ple de misteris. Són catorze dibuixos en blanc i negre que plantegen, cadascun d’ells, una possibilitat de solució que només és a les nostres mans, o millor a la nostra imaginació. Una meravella.
L’Exprés Polar. Barcelona, Ekaré Europa, 2004.
Una altra de les seves obres que es va convertir en un clàssic de Nadal amb més de dos milions de lectors. El llibre explica el viatge d’un nen que, la nit de Nadal, és recollit a la porta de casa per l’Exprés Polar, un tren fantàstic que el portarà -juntament amb molts altres nens- al Pol Nord. Allà els espera Santa Claus per a la cerimònia de lliurament del primer regal de Nadal.
Quan arriben, Santa Claus ofereix al nen el regal que desitgi. El nen demana una campaneta de l’arnès dels rens que arrossseguen el trineu. Li concedeixen el desig però en el camí de tornada perd la campana.
Llibre dibuixat amb ombres estranyes i commovedores, a tot color.
La escoba de la viuda. México, Fondo de Cultura Económica, 1993.
Alguns dels veïns de la Mina no es refien de la seva escombra intel·ligent. “És perillosa”, li diuen. Però la Mina no hi està d’acord. Ella disfruta de la companyia silenciosa de l’escombra màgica.
Però un dia, dos nens reben una pallissa ben merescuda de l’escombra i per als seus veïns, això és una prova de l’esperit maligne de l’escombra. La nena es veu obligada a renunciar a la seva estimada companya.
Jumanji. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
Jumanji va ser el seu segon àlbum il·lustrat. Aquí, Van Allsburg explora la inquietant i difusa línia entre realitat i fantasia, amb una història en la que els protagonistes descobreixen un joc de taula que els portarà a viure una increïble aventura, un joc que sorprenentment esdevé realitat i amb el que casa seva es converteix en una selva.
Jumanji va ser portat al cinema per Columbia, amb direcció de Joe Johnston
i un elenc encapçalat per Robin Williams, Bonnie Hunt, Kirsten Dunst i Bradley Pierce.
El higo más dulce. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
“Aquestes figues són molt especials”, va murmurar la dona. ” Poden fer que els seus somnis es facin realitat.”
Així és com al Monsieur Bibot, un dentista de cor fred, li paguen el servei per l’extracció d’una dent d’una dona.
El dentista no es creu el que li diuen i es menja una figa, a l’hora de berenar. És la figa més dolça que ha tastat mai. L’endemà al matí, l’home se n’adona que realment tenia el poder de fer que els seus somnis es fecin realitat perquè mentre arrossega el seu pobre gos, caminant pel carrer, descobreix que l’estrany somni de la nit anterior es torna real. Decidit a fer un bon ús de la segona figura, aprèn a controlar els seus somnis però no compta amb el gos…
A part d’aquest cinc àlbums també es poden trobar altres en anglès o francès.
Nosaltres només coneixem El naufragi del Zefir. Barcelona, Joventud, 2006
i Mal día en Río Seco. México, Fondo de Cultura Económica, 2000
Si voleu podeu visitar el web de l’autor on trobareu més informació sobre les seves obres, clicant www.chrisvanallsburg.com
I si teniu paciència i ganes de passar-ho bé, busqueu el gos que apareix a tots ells llibres de Van Allsburg (a tots!)
Us deixo amb unes imatges i una biografia d’aquest magnífic autor-il·lustrador americà.
L’artista urbà Herr Nilsson, ha fet unes pintades amb algunes de les princeses de Disney revelant una altra cara, la seva cara més malèvola. En el treball d’aquest artista normalment es representen personatges agradables però vistos de manera inquietant i incòmoda perquè ens fan visibles la part més fosca de la realitat.
En Nilsson, aquest autor anònim de cara desconeguda, parla sobre la col·locació de les seves obres del carrer: “Una de les raons per les quals em vaig decidir a presentar les obres al carrer és que sóc capaç d’organitzar una escena al món real, on la peça es pot interactuar amb la gent i el medi ambient. He trobat que això és impossible de fer en una galeria d’art o un museu tradicional, ja que el públic sap què espera abans d’entrar. Quan una obra d’art és al carrer, aquesta obra parla directament a l’audiència sense la cuirassa protectora” .
La invitació a la lectura 