El darrer il·lustrador de l’any es diu Jimmy Liao i va néixer a Taipei (Taiwan) l’any 1958. La seva infantesa no va ser fàcil. No va ser un bon alumne de Secundària i a la Facultat de Belles Arts tenia la impressió d’estar molt per sota dels seus companys. Va treballar 12 anys en el món de la publicitat però va deixar aquesta ocupació i va emprendre el camí de la il·lustració de llibres infantils. Va caure greument malalt de leucèmia i aquest període de patiment el fa fer més sensible i més empàtic. Va començar a escriure i dibuixar les seves pròpies històries, dirigides tant al públic infantil com a l’adult. Les seves històries no acostumen a tenir un final feliç. Els seus personatges no porten una vida alegre i s’enfronten a situacions difícils. Utilitza una àmplia gama de colors molt cridaners i vistosos per expressar la cara oculta de les coses, el silenci, l’angoixa, la solitud i l’absència.
Dolç i trist, fràgil i gentil, l’estil de Jimmy Liao respon a un traç senzill i delicat, ple d’expressivitat i elegància, sense perdre cert aire infantil.
Des de l’aparició de Secretos en el bosque i El pez que sonreía el 1998, Liao ha publicat àlbums d’una sorprenent originalitat amb relats d’una gran riquesa.
Algunes obres de Jimmy Liao han estat adaptades a diferents mitjans artístics: àlbums musicals, sèries televisives, obres teatrals i pel·lícules.
Alguns dels llibres de Jimmy Liao que val la pena tenir a la biblioteca escolar són:
Secretos en el bosque, deliciós àlbum il·lustrat, amb el qual aconsegueix recuperar la fantasia llunyana de la nostra infantesa, els somnis secrets que amaguem i oblidem al bosc del temps.
Gracias conejito por una tarde maravillosa és la continuació de Secretos en el bosque . Molts anys després la nena s’ha convertit en una dona i decideix visitar un zoo abandonat , on retroba el conill. Junts recuperen tota la bellesa d’aquella època i la poesia que només els somnis aconsegueixen transmetre.
Desencuentros. Ella viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a l’esquerra. Ell viu en un vell bloc de pisos d’un barri dels afores de la ciutat. Cada vegada que surt, no importa on vagi, es dirigeix sempre cap a la dreta.
Filbert, el diablillo bueno. En Filbert és un dimoniet massa bo, i els seus pares estan desesperats perquè no espanta, no menteix, ni tan sols molesta, al contrari, gaudeix ajudant a les persones que ho necessiten. En el seu primer dia d’escola, tampoc es comporta com s’espera d’algú de la seva espècie, així que la professora el fa fora de la classe perquè reflexioni i es comporti com un autèntic dimoniet. Llavors coneix per casualitat a una Angeleta, la Florinda, que tampoc és tan «angelical» com es podria esperar. Així que, com és natural, la connexió entre la Florinda i en Filbert és immediata, tots dos tenen una cosa en comú: no són el que la gent que els envolta s’espera que siguin. No obstant això, es mantenen ferms a si mateixos i aconsegueixen demostrar als altres que ser diferent no és dolent.
La campeona mundial de mantenerse despierta ens narra la història de l’Stella que ha de anar-se’n al llit amb els seus ninos. Però ni la porqueta Rosa, ni el ratolí Amperio ni Sapo de Trapo tenen ganes de dormir, i fins i tot Rosa diu de si mateixa que és la campiona mundial de mantenir desperta. Així que Stella va proposant una cosa diferent a cadascuna de les seves joguines per aconseguir-ho: a la porqueta que s’imagini que el coixí és un vaixell, al ratolí, que la caixa en la qual li fica és un tren, al gripau que la cistella de les joguines és un globus. Els personatges resulten entranyables i les il·lustracions, brillants, combinen els requadres que recullen la vida normal de l’Stella i els seus ninots, amb unes imatges a sang que presenten els relats que l’Stella explica a les seves joguines .
El pez que sonreía
Jimmy tenia un peix fidel com un gos, afectuós com un gat i amant com una esposa. L’autor fa que el peix ens somrigui i ens endinsem al seu costat en el relat, somrient amb ell i ballant amb el narrador, en el camí de retorn al mar… Sense que ens n’adonem, el peix es cola en els nostres cors, i no arribem a discernir si és el peix qui somriu o l’autor.
No soy perfecta
A través dels ulls d’una nena, la Perfecta Nueno, l’àlbum ens mostra la frustració que provoca el desig de la perfecció. Insisteix en que cal deixar de buscar-la, la perfecció no existeix. D’aquí que a la primera pàgina faci una dedicatòria “als nens i adults que han deixat de buscar un món perfecte” .
La protagonista no vol ser Perfecta. Té uns pares que li exigeixen massa. Ella s’adona que la perfecció és avorrida. En aquest món en què vivim ningú no és perfecte, tots ( o gairebé tots) se salten les normes, es queixen dels altres però no veuen el seus propis errors. Fins al mateix autor es mostra imperfecte i fa cada un dels dibuixos de la protagonista amb un color de cabell diferent, amb celles que apareixen i desapareixen, amb ulls grans o petits … i al final es disculpa:
Ei, que aquest llibre no és perfecte!
Soy feliz, no me preocupo
El món està preocupat per infinitat de coses i no és d’estranyar donada la situació actual.
Des de les primeres pàgines, l’autor, que aquesta vegada ha decidit “disfressar-se” de món per parlar, s’interessa pel un nen qualsevol , i es preocupa per la seva felicitat: “Estimat nen, saps una cosa?, em preocupa que no siguis feliç”.
A partir d’aquest moment, després d’expressar la seva preocupació, ens transporta amb les seves imatges a través de núvols on es pot descansar i on els ocells construeixen els seus nius, cels estrellats, flors que en realitat són persones, persones que en realitat són arbres, paisatges que només poden pertànyer als somnis , somnis en els quals hi ha estranys paisatges…
Abrazos
Abrazos té com a protagonista un lleó de pèl vermel que dorm plàcidament a la sabana fins que li cau a les mans el llibre Abrazos, exactament el mateix llibre que estem llegint, de manera que el que el lleó llegeix i el que llegim nosaltres és la mateixa cosa. Amb ajuda del lleó anem recorrent diferents escenes: abraçades concretes en moments concrets. Gairebé fa la sensació que un mira un àlbum de fotos, ja que entre elles podem trobar altres personatges dels llibres de Liao : l’home de El pez que sonreía o el monstre que es va menjar la foscor … i tots s’abracen, com si es tractés d’una gran família.
Aquesta sèrie d’ abraçades de tots els colors i combinacions possibles , comença amb una reflexió: Estimat amic, quant fa que no abraces a ningú?
Altres llibres de Jimmy Liao com La noche estrellada, per exemple estan editats per Bàrbara Fiore.
Us deixo amb l’ adaptació en dibuixos animats de El pez que sonreía, que va obtenir el 2006 el Premi Especial al Millor Curtmetratge d’Animació del Festival Internacional de Berlín.
La invitació a la lectura 