10 febrer 2023 by jcentell

«Hi havia una forma», un conte geomètric

Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.

Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.

Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…

Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.

Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.

“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)

És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.

Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Hi havia una forma
Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Pàgines: 60
Sevilla, 2022

5 febrer 2020 by jcentell

«Bill i Janet», l’últim treball de la Julia Donaldson i l’Axel Scheffler

Aquests dies hem viscut un episodi estrany amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Els qui tenim familiars treballant a Londres ho hem anat seguint amb interès. Casualment ha arribat a les meves mans el darrer llibre de la Julia Donaldson i l’Axel Schefler, parella d’artistes de qui hem referenciat alguns dels seus àlbums. El seu títol és «Bill i Janet» i recorda l’estil de «El Grúfal», el seu llibre més icònic, o «Quina escombra més guapa!», «L’home pal», «Els cinc lletjos» i «El cargol i la balena», entre d’altres.
Aquest «Bill i Janet» explica que en un planeta molt llunyà vivia una jove vermelleta que es deia Janet i també, no gaire lluny, un jove blauet que es deia Bill. Ja veieu de què va la cosa, no?
La Janet vivia amb els vermells i li agradava banyar-se en el seu llac fins que un dia es va cansar i va decidir sortir a voltar pel planeta.

En Bill feia saltirons pel turó fins que un dia va pensar que allò era molt avorrit i va decidir sortir a passejar pels voltants.
Accidentalment, en Bill i la Janet es troben al Bosc Encantat, s’agraden i es posen a jugar junts fins que son descoberts pels respectius avis que els arrosseguen a cadascú amb els seus i els adverteixen que no ho tornin a fer. On s’és vist un blauet amb un vermellet!

Però ells continuen reunint-se en secret fins que, finalment, decideixen casar-se en contra de les seves famílies respectives. La única solució que troben és fugir, robar un coet i fugir del planeta.
Davant d’aquest fet insòlit les dues famílies s’alien i surten a la recerca dels amants. Pel camí comprendran que no hi ha tantes coses que els separen.
Trobaran els amants? Pots imaginar-ho, oi?

Un conte sobre la tolerància i l’acceptació de la diferència.
Com la resta de llibres de la Julia Donaldson, sospito que l’original també està escrit en forma de rima però no n’estic segur. De qualsevol manera, la traducció obvia aquest fet i es fa entenedora, a diferència d’altres traduccions anteriors que han cercat mantenir la rima. Amb poc èxit, tot s’ha de dir.
Lectura recomanada per a cicle infantil. Té moltes possibilitats plàstiques i de conversa.
Lectura oportuna, en un moment en que el Brexit qüestiona les relacions amb els immigrants i l’intercanvi de cultures. «Bill i Janet» té un missatge fàcil d’entendre. Tot i que els personatges visquin en planetes llunyans i tinguin formes estranyes, la realitat els fa més humans del que podem pensar.

LES DADES:
Títol: Bill i Janet
Autora: Julia Donaldson
Il·lustrador: Axel Scheffler
Traductora: Núria Riera
Editorial: Brúixola
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

22 Abril 2018 by jcentell

Em dic Omar i soc una nou!

El jutge Bruno Panatta es va repenjar sobre els colzes i el va observar molt atentament.
—Com et dius?
El nen gairebé no es va atrevir a aixecar els ulls de terra.
—Nou —va respondre amb un fil de veu.
—Disculpa? —l’home el va contemplar sorprès per damunt de les seves ulleres petites i rodones.
—Soc una nou —va repetir, convençut, tot alçant la mirada.
-Em sembla que no m’has entès —va dir el jutge armant-se de paciència—. T’he preguntat qui ets.

Allò que sembla un inici delirant i surrealista, de mica en mica es va transformat en una història que et treu l’alè. «Soc una nou» explica el judici que pateix un nen, l’Omar, i com aconsegueixen enredar al jutge perquè acabi dictaminant al seu favor. La idea es sustenta en una llei molt antiga que diu que tot allò que cau d’un arbre pertany a l’amo del sòl i a partir d’aquí els veïns s’alien per defensar l’Omar perquè no sigui retornar al seu país. La estratègia es basa en considerar que no és un nen, sinó que és una nou. D’aquesta manera, un veí afirma que fa olor de nou, una altra veïna diu que té tacte rugós com les nous, etc.
Novel·la escrita en capítols breus, amb diferents tipografies i que, de mica en mica, et va embolcallant. Alternen els fragments del judici amb els records tristos del nen i les peripècies dels veïns que veuen com els ha canviat la vida. Els capítols finals acaben lligant tots els fils i no queda cap pregunta sense resposta.
La Beatriz Osés que va guanyar el premi Edebé amb aquesta obra és una escriptora molt sensible i que domina les emocions i el gènere poètic a la perfecció. Recordeu «El secreto del oso hormiguero», per exemple, un poemari que vam tenir a la Lliga dels llibres diversos anys.
Una molt bona història que tindrà molt de recorregut, sens dubte. A partir de vuit anys.
M’ha encantat!

Podeu veure un breu reportatge a l’Info K clicant a:
http://www.ccma.cat/tv3/super3/infok/soc-una-nou-premiat-amb-ledebe/video/5724128/

Les dades:
Títol: Soc una nou
Autora: Beatriz Osés
Il·lustrador: Jordi Sempere
Traductora: Elisenda Vergés-Bó
Editorial: Edebé
Col·lecció: Tucà taronja
128 pàgines
Barcelona, 2018

5 Desembre 2017 by jcentell

L’hort d’en Simó, un conte ecològic

Als qui vivim en zones urbanes, envoltats d’edificis, ens sorprèn veure com diversos col·lectius més o menys organitzats, alliberen espais abandonats per fer-ne horts amb l’objectiu de l’aprofitament d’un terreny sense ús pel cultiu de productes agrícoles. Cada vegada n’hi ha més, arreu.
Ara tenim un llibre per a infants que ho explica perfectament; a més, va ser mereixedor del X Premi Internacional Compostela per a àlbums il·lustrats que organitza l’editorial Kalandraka.
L’ha escrit i dibuixat la Rocío Alejandro, es titula L’hort d’en Simó i és el seu primer llibre com a autora. La Rocío és una il·lustradora argentina que podeu seguir al seu blog https://rocioalejandro.blogspot.com

L’àlbum comença així:
Havia arribat la primavera!
En Simó, com cada any, havia decidit plantar les seves pastanagues.
Primer de tot, va encerclar l’hort amb una tanca.
Després va preparar la terra, va agafar unes llavors i els va escampar.

Veiem un conill —fet amb amb la tècnica de la estampació amb segells, amb predomini dels tons terrosos─ com va plantant, regant, cuidant i esperant que creixin les seves pastanagues. Moltes.
Quan les està collint, arriba en Pol, un ratolí que li diu que també podrien plantar enciams. I més tard una gallina li diu que calen tomàquets i així es van afegint diferents animals, cadascú amb la seva demanda.
De mica en mica l’hort es va fent gran gràcies al treball col·lectiu.
El conte és acumulatiu i promou una visió ecològica de la vida i de la convivència en harmonia.
La tècnica de l’estampació mitjançant segell de tinta és «un procés creatiu molt laboriós, ja que totes i cadascuna de les parts de tots els personatges i elements representats, són impresos de manera individual amb el seu corresponent segell.»

Recorda molt al que fem a l’escola quan fem estampació amb patates o escuma.

Recomanat a partir de cinc anys

Les dades:
Títol: L’Hort d’en Simó
Autora/il·lustradora: Rocío Alejandro
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 44
Barcelona, 2017

1 Agost 2013 by jcentell

Philadelphia

La pel·lícula Philadelphia, va ser dirigida per Jonathan Demme, l’any 1993. Planteja, de forma honesta, commovedora i lúcida una reflexió sobre la tolerància i sobre la decència. Es tracta d’un drama social ben narrat, amb passió i valentia.

El protagonista és Andrew Beckett -interpretat per Tom Hanks- un jove i prometedor advocat que treballa en un prestigiós bufet. Està en un moment molt bo de la seva carrera i els seus caps li encarreguen un cas que li pot reportar una gran reputació.

Però el mateix dia que li ofereixen el cas, apareix una taca al seu front i les sospites que pot ser la SIDA es fan presents. Els seus caps, ignorants fins a aquest moment de la condició d’homosexual d’Andrew, comencen a mirar-lo amb reserves. Un fet estrany canviarà les coses: Mentre hi treballa en el cas desapareix un arxiu i, encara que finalment es recupera, provoca que l’acomiadin per “incompetent”.

Andrew creu que el veritable motiu del seu acomiadament són els prejudicis per la seva condició d’homosexual afectat per la SIDA, una malaltia que en aquella època estava associada a la drogoaddicció i de la qual es desconeixia pràcticament tot. Ell creu que la seva malaltia i la seva orientació sexual estan en l’arrel de l’acomiadament i decideix emprendre accions legals contra la seva empresa, amb la idea de defensar el seu honor i el seu prestigi professional.

Andrew busca infructuosament qui el representi però només rep negatives, excepte d’en Joe Miller -interpretat per Denzel Washington- un advocat que s’anuncia a la televisió, oportunista i homofòbic, qui després de rebutjar l’oferta en una primera trobada, acaba comprometent-se en la causa, precisament en una escena magnífica que es desenvolupa a la biblioteca jurídica de Filadèlfia.

La pel·lícula Philadelphia té seqüències memorables, com la dels dos protagonistes escoltant una òpera de la Callas, o les escenes en què apareix Miguel -Antonio Banderas- el nòvio d’Andrew, amb unes mirades magistralment recollides per la càmera.

La seqüència que dóna un gir a la pel·lícula, la que comentem succeeix a la biblioteca. És la Biblioteca de Dret de la ciutat. No se’ns mostra el seu exterior, com sol ser habitual en les pel·lícules americanes i s’inicia amb uns plànols baixos combinats amb primeríssims plans dels ulls i preses properes a les cares dels personatges -tècnica cinematogràfica molt eficaç per transmetre tensió i vulnerabilitat- i una música que acompanya tot el dramatisme del moment.

El moviment de la càmera, fantàstic, ens arrossega a entendre el dilema moral de l’advocat Joe Miller sobre si ha o no ajudar a Andrew, ens fa sentir simpatia pel personatge i els seus dubtes. És el punt d’inflexió de la pel·lícula, indubtablement.

L’article on comentem l’escena que se situa a la biblioteca de Philadelphia forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 34 (estiu 2013). El podeu llegir entrant a la secció “de pel·lícula” o clicant AQUÍ.

L’escena que comentem la podeu veure a continuació: