El meu amic Josep-Francesc Delgado va presentar una ponència en el darrer Encontre de la Federació Galeusca, celebrat a Pontevedra, del 25 al 27 d’octubre de 2013
En aquesta ponència ens parla del moment actual i fa un repàs als darrers cent cinquant anys de poesia a casa nostra. Val molt la pena.
El guió que segueix és el següent:
1865-1939, UN ESGUARD A ALTRES LITERATURES EUROPEES
DOS PUNTS DE COMPARACIÓ: LA LITERATURA ANGLESA I LA FINESA
UN ORIGEN: EL FOLKLORE POPULAR
LA PRIMERA BAULA DE LA CADENA ACTUAL: LA TRADICIÓ MODERNISTA, NOUCENTISTA I AVANTGUARDISTA 1892-1939
TRES BESTIARIS CLÀSSICS
DE LA POSTGUERRA A LA DEMOCRÀCIA (1939-1978)
RESTAURACIÓ MONÀRQUICA I DEMOCRÀCIA (1978-2013)
QUATRE CLÀSSICS
UNA GENERACIÓ OCULTA?
GENERACIÓ DELS ANYS SETANTA
ELS POETES VALENCIANS
LA GENERACIÓ ACTUAL
El SUPORT PAPER I LA XARXA. CONCLUSIONS
Podeu llegir la ponencia (en català, éuscar i galleg) si entreu a la página de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al següent enllaç:
La poeta Joana Raspall ha mort la matinada de dimecres 4 de desembre a Sant Feliu de Llobregat als 100 anys, segons ha confirmat la seva família.
La Joana se n’ha anat discretament, com va viure. Ha viscut i gaudit del seu centenari. Ha rebut tota l’estima dels seus lectors, grans i petits.
La seva dedicació vers la llengua i la literatura ha estat un referent. Com a lexicògrafa, com a bibliotecària, com a poeta pels nens, per ensenyar-los a gaudir de la música, de la llengua, però també com a poeta d’adults, als quals ens ha ensenyat el ritme del llenguatge, la meditació profunda sobre la vida, el pas del temps, la vida mateixa.
Des de l’escola ens sumarem a la crida que ha fet la família en anunciar la seva mort, i en els propers dies la recordarem llegint alguns dels seus poemes i veient el JClic que vam fer el passat mes d’abril i que podeu veure enllaçant AQUÍ
A Madrid hi ha un centre cultural anomenat CASA DEL LECTOR, que depèn de la Fundación German Sánchez Ruipérez. Segons el seu ideari, tenen en els lectors i la lectura els seus protagonistes fonamentals. Es tracta d’un espai on s’experimenta amb la lectura, les seves noves manifestacions, la seva promoció, la formació dels seus intermediaris, etc.
És un espai que afavoreix la trobada del públic en general i el món professional. L’adult, el jove i el nen. La paraula, la imatge, l’art.
S’hi fan exposicions, conferències, cursos formatius, tallers de creació, cicles de música, cinema, arts escèniques i moltes altres propostes encaminades a aconseguir fer lectors que comprenguin, valorin, assimilin, comparteixin i interpretin el món, la societat i el seu temps de lectura.
L’escriptor i exministre de Cultura, César Antonio Molina, n’és el director des del juliol de 2010, any en que va començar a funcionar el centre.
Amb una superfície total superior als vuit mil metres quadrats, Casa del Lector ocupa l’antic espai que era el Matadero de Madrid.
Vist des de la distància fa una certa enveja perquè és una idea que sempre hem pensat que ens aniria molt bé aquí a casa nostra. Però perquè això sigui possible cal una inversió econòmica molt forta i gent que hi cregui. Ara que es parla de micromecenatges, potser estaria bé un megacenatge per aplegar en un lloc comú la quantitat d’iniciatives que es fan al voltant de la lectura. A mitjans de desembre m’han convidat a fer un curs (taller) de quinze hores sobre biblioteques escolars. No cal ni dir-ho que estaré encantat de compartir aquells dies amb els companys de Madrid i rodalies. Segons m’han dit, la inscripció s’ha hagut d’ampliar i això em posa una mica de pressió.
Si voleu conèixer Casa del Lector, cliqueu AQUÍ.
I si voleu veure el contingut del curs que impartiré només cal entrar AQUÍ.
A partir dels anys 70 del segle passat es va començar a entendre que els aprenentatges escolars no només s’havien de centrar en els aspectes intel·lectuals maduratius sinó que calia connectar-los amb l’entorn, amb el món. La psicomotricitat i l’educació física van canviar l’enfocament tradicional i ara són un suport bàsic en les activitats de lectura i escriptura.
A l’escola dediquem les sessions de psicomotricitat i/o educació física a preparar activitats específiques que connectin o activin les imatges mentals que portem inscrites en el nostre cos. Abans de ser verbalitzades, raonades o intel•lectualitzades cal viure-les, compartir-les. En aquest sentit, el mestre d’educació física, que col•labora en la preparació de les accions de lectoescriptura, és peça clau perquè prepara situacions de joc que ajuden a evidenciar les emocions i genera contextos afavoridors que permeten activar l’imaginari i fer aflorar els raonaments crítics. L’especialista d’educació física està implicat i ajuda a viure la lectura, també.
La idea que subjau és comprendre que els contextos d’invitació a la lectura no estan només a la biblioteca o a la classe de llengua, sinó que qualsevol activitat té lligams estrets amb la lectura.
De la relació de la lectura amb les classes d’educació física en parlem al número de desembre de la revista GUIX. Ho exemplifiquem amb l’activitat Bang, bang, Lucky Luke! inspirada en el llibre L’ombra del maputxe.
Podeu llegir l’article clicant AQUÍ o anant a l’apartat Publicacions d’aquest matex web.
En alguna ocasió he parlat amb alguna mare preocupada perquè el seu fill no avança prou amb la lectura. Normalment comenten que “el meu nen no aprèn a llegir i això que ens passem moltes estones a casa practicant. No ho entenc i em preocupa”. També solen acabar la frase amb un “i en canvi, el fill del veí que té la mateixa edat, ja és capaç de llegir prou bé” (entremig deixen caure un “que va a una escola privada”).
En aquesta situació sempre els expliquem que cada infant té el seu propi ritme, que és qüestió de paciència i que tots els nois, quan acaben l’escolaritat llegeixen perfectament.
També, en alguna reunió de pares i mares, hem fet l’explicació del procés lector i els comentem les bases neurocientífiques de la maduració del cervell. Els parlem de l’Àrea de Brocca i de l’àrea de Wernicke i els mostrem el camí que segueix la paraula escrita abans no és processada per ser compresa.
Una de les primeres qüestions que abordem és la de la mielinització.
Els diem que el cervell està format per 250.000.000 milions de neurones en néixer però que aquestes neurones no estan actives en la seva totalitat i que aquesta activació es produeix quan es connecten entre si. Per tal que aquesta connexió sigui possible cal que es recobreixin d’un substància blanca anomenada mielina. Cada infant té la seva pròpia evolució.
Les neurones que regeixen la lectura es troben a l’hemisferi esquerre en zones relativament allunyades unes de les altres. Per connectar-les, cal que els axons es recobreixin d’aquesta substància blanca (la mielina) que és la que activarà els impulsos elèctrics que obriran el camí a la comprensió lectora.
Per entendre correctament què passa cal tenir en compte com es produeix el desenvolupament de la matèria blanca al cervell. Al llarg de la infància i l’adolescència, les capes de mielina es van dipositant al voltant d’aquests axons, i com a conseqüència d’això, s’activa la transmissió d’impulsos nerviosos. Aquest procés depèn tant d’informació genètica com de factors educatius i ambientals, és un procés plàstic, en què el nivell d’activitat elèctrica dels axons també influeix en la mielinització.
L’aprenentatge de la lectura s’ha de realitzar quan els sistemes implicats ja s’han desenvolupat en una mesura suficient, sinó l’únic que fem és perdre el temps. No serveix de res intentar que els infants de tres anys llegeixin paraules o comptin fins a deu, per exemple, perquè el seu cervell encara no està preparat per comprendre aquests conceptes.
Per sort, als EEUU estan invertint diners i esforços en investigacions per ajudar els infants amb dificultats lectores. En una de les darreres investigacions de la Universitat de Stanford (Califòrnia) han pogut identificar les diferències neuronals entre nens competents i nens amb dificultat lectora. Han fet escànners cerebrals durant tres anys a un grup de 55 nens i han anotat els resultats de ressonàncies magnètiques dels seus cervell per visualitzar el creixement de les fibres nervioses que connecten les regions del cervell. Aquest i altres estudis podran preveure una alerta primerenca per als estudiants amb dificultats. Les troballes de l’estudi podrien eventualment influir en les classes de lectura per a nens de preescolar, adaptant la planificació de lliçons a les necessitats individuals.
Una de les idees que fa anys que em volten pel cap és la possibilitat de treballar conjuntament els mestres amb els neuròlegs per establir un protocol d’actuació a l’escola respecte a la lectura. He vist veritables pèrdues de temps a les classe de cicle infantil, amb mestres entestats en fer entendre allò que és impossible que un infant pugui entendre (amb la conseqüent frustració).
Més endavant intentaré explicar la relació entre les zones que influeixen per tal que la lectura sigui un procés reeixint. En la propera entrega parlarem de l’Àrea de Brocca i de l’Àrea de Wernicke.
Al barri de Gràcia (carrer Sèneca 31) ha obert les seves portes una petita galeria d’art especialment destinada al públic infantil.
Es diu PLOM Gallery, una iniciativa que neix amb l’objectiu principal de posar una llavor en els més petits de la casa per a què es comencin a endinsar en el món de l’art, entenent-lo com a eina de formació i desenvolupament humà.
A PLOM Gallery es poden veure (de dilluns a divendres, de 10 a 14 i de 16:30 a 20:30, i dissabtes d’11 a 14 i de 17 a 20:30) obres d’art contemporani originals i sèries limitades de pintura i il·lustració. També es poden comprar les peces per tal que els infants comencin a fer la seva col·lecció d’art! Les obres que es compren es lliuren amb un certificat d’autenticitat a nom del nen o nena.
La primera exposició que es pot veure ara mateix a PLOM Gallery es diu Els superpoders de l’art, i presenta obres d’autors com Miju Lee, Sergio Mora, Amaia Arrazola, Blanca Hernández, Badabum, Carmen Segovia, Maxi Luchini, Pep Brocal, Coqué Azcona, Eva Armisen, Mr. Ed, Ibie, entre d’altres.
La idea inicial, encara en creixement i desenvolupament, és la d’oferir una rotació constant d’obres. El fons de galeria augmentarà contínuament i es prepararan unes tres mostres anuals aproximadament. Aquest fet serà interessant tant per als clients com per als artistes col•laboradors als que permetran difondre el seu treball.
Podeu visitar el seu web, així com el seu facebook.
“Escriu què vas llegir ahir” és una invitació que fem als alumnes de cicle mitjà. Normalment es percep un cert astorament, un lleu sentiment de culpabilitat, i els fulls queden blancs o gairebé.
Llavors els tornem a insistir: “escriu tot el que vas llegir ahir… des que et vas llevar”. I aquí comencen a recordar que van llegir el bric de la llet, el nom de la pasta dental, el rètol del carrer per on passen, l’agenda amb les feines del dia, etc. Inevitablement, sempre hi ha algú que aixeca la mà i diu “però això no és llegir!” i interpreta que la lectura veritable és la lectura dels llibres de consulta i les novel·les que tenen a la biblioteca.
Sabem que la lectura té múltiples aspectes. Apropiar-se de les estratègies que permeten interpretar un gràfic, aprendre les normes d’un joc de taula o trobar l’horari d’una pel·lícula al cinema del barri, també formen part d’aquesta alquímia singular anomenada lectura que ens transforma com a persones i ens connecta amb el món.
De tipologies textuals parlem en l’article de novembre de la revista Guix i ho exemplifiquem amb una acció molt divertida que anomenem “el desafiament de la carta polonesa” que consisteix en invitar als alumnes a una simulació de lectura d’un text impossible de comprendre, a priori. Es tracta de fer-los veure què s’activa quan ens trobem davant d’un text que cal desxifrar. La proposta és de de Catherine i Dominique Devaux, membres del GFEN francès de Rouen.
L’article el podeu llegir a la revista GUIX número 399 i en castellà a AULA número 225.
Si voleu llegir l’article podeu entrar AQUÍ o anar a l’apartat de Publicacions.
El dissabte 30 de novembre torna una nova edició de l’EXPRÉS. La cinquena. Vam començar com un divertimento literari i ja s’ha convertit en una trobada clàssica dels veïns del barri (i de la ciutat).
La idea és ben senzilla:
Hi pot participar qualsevol persona que tingui, com a mínim, 16 anys.
Les consignes a partir de les quals s’haurà d’escriure el text no es donaran a
conèixer fins al moment de començar el concurs.
3. L’activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (passatge
del Vapor Vell, s/n), el dissabte 30 de novembre a partir de les 10.30 h del matí.
Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos i al final d’aquest
temps els participants hauran d’haver lliurat els treballs.
Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim de dos
fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Els treballs
s’escriuran en fulls pautats que facilitarà la biblioteca.
El mateix dia, a les 17 h, es farà públic el veredicte final.
Després de l’activitat els textos originals seran retornats a aquells participants que
ho sol·licitin. La biblioteca se’n quedarà una còpia per a la seva col·lecció local. El
treball guanyador i el finalista es penjaran a la web de la biblioteca o es reproduiran
en publicacions gratuïtes del propi centre.
El jurat estarà format per 3 persones vinculades al món de la literatura.
El veredicte del jurat serà inapel·lable. El premi podrà ser declarat desert.
Els premis consistiran en:
a. 200 € i una cafetera per a la persona guanyadora
b. 100 € i una cafetera per al finalista
Els imports dels premis ja tenen aplicada la retenció del 21%.
Les dues persones premiades rebran un diploma acreditatiu.
La inscripció és gratuïta i s’ha de fer a la Biblioteca Vapor Vell (ptge. del Vapor Vell, s/n), o bé per telèfon al 934 097 231. El període d’inscripció és des de l’11 de novembre, fins a les 10.15 h del 30 de novembre.
Les places són limitades, fins a un màxim de 55 persones.
La formalització de la inscripció suposa l’acceptació d’aquestes bases. Qualsevol
incidència no prevista serà resolta pel jurat.
Un puente sobre el Drina és una novel·la inoblidable d’Ivo Andric, bastida al voltant de la història d’una zona de pas, convulsa al llarg dels segles, que va servir d’encontre de cultures i religions. De la seva lectura em queda el record del pont que s’eixampla al bell mig perquè les persones de les dues ribes es trobin. El pont és una imatge potent, un símbol, que a vegades faig servir per explicar la necessitat de diàleg, de col·laboració i de suport mutu entre els mestres, les escoles i els agents culturals de la ciutat.
Des de l’escola procurem mantenir aquest pont amb les biblioteques de l’Hospitalet, especialment amb la Tecla Sala. És per aquest motiu que em fa una gran il·lusió que m’hagin convidat a la I Jornades d’animació a la lectura que organitza la Xarxa de Biblioteques de Mallorca, adreçada al personal bibliotecari de l’illa.
Les jornades es celebraran els dies 15 i 16 de novembre a l’Auditori de Sa Màniga (Cala Millor).
Es parlarà d’activitats, de projectes d’animació a la lectura i/o escriptura, però sobretot, serà un espai on donar idees per després aplicar a les biblioteques municipals.
Els organitzadors són la Secció de Biblioteques del Consell de Mallorca conjuntament amb l’Ajuntament de Sant Llorenç i són possibles gràcies a la col·laboració desinteressada del personal bibliotecari de la Xarxa de Biblioteques.
El programa dels dos dies és el següent:
PROGRAMA Divendres 15 de novembre
9.30 – 10.00 Recepció
10.00 – 10.30 Benvinguda i presentació
Inauguració a càrrec dels representants polítics del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Sant Llorenç
10.30 – 11.30 Experiències
Margalida Llabrés – Programa d’Animació a la lectura. Biblioteca Pública-Escola
Carme Llinàs i Magdalena Calafat – Marató de contes
11.30 – 12.00 Berenar
12.00 – 14.00 Experiències
Cristina López – Scrabble
Maria Àngela Sureda – Bibliobingo
Antònia Real i Joan Josep Bonnín – Jocs literaris
Maria Juan – Bbtk. Contes per a petits lectors
16.00 – 19.00 Experiències
Margalida Pascual i Daniel Capó – Puzzleteca, Biblio-racó i lectura en família
Lluïsa Calafat – Homenatge a Mario Verdaguer
Mar Rayó i Toni Cañellas – La Serra de Tramuntana. Dels llibres al cim
Marina Rigol i Maria Noguera – Bibliovacances
Francesca Miralles –Teixit de Contes // Creixem llegint
Joan Ramis – Club de lectura
Dissabte 16 de novembre
10.00 – 12.00 Comunicació de Jaume Centelles
Jaume Centelles Llegir per créixer (la resposta és en els llibres).
12.00 – 12.30 Berenar
12.30 – 13.40 Comunicació de Jaume Centelles
Jaume Centelles Llegir per créixer (la resposta és en els llibres).
13.40 – 14.00
Cloenda a càrrec de les autoritats
Tota la informació a podeu trobar a l’adreça següent:
Grégoire Solotareff és el pseudònim de Grégoire El Kayem. Va néixer l’any 1953 a Alexandria i des de ben petit viu a França. És fill de pare metge i mare pintora i dibuixant. Va estudiar i va exercir la medicina durant deu anys, i després es va passar a la creació i l’il·lustració. L’any 1985 apareixen els seus primers àlbums.
El seu primer gran èxit va ser No volváis a llamarme conejito i després ja va anar encadenant l’èxit mediàtic i comercial (Edu, el petit llop, Tres bruixes, Neu, La màscara, Tu gran i jo petit, El rey cocodrilo, etc), alguns publicats per Corimbo al nostre país.
Gregory Solotareff ha escrit i il·lustrat 128 àlbums en solitari o amb altres persones, incloent a la seva germana Nadja i la seva mare, Olga Lecaye. Les seves il·lustracions, molt característiques, tenen colors intensos i expressionistes, brillants però suggerents d’un món interior potent.
Als seus llibres presenta temes infantils universals: la solitud, la incapacitat, el rebuig, les amistats improbables, l’abandonament, … però sense imposar una visió moralista o intentar adoctrinar. A més, les seves narracions no expliquen clarament el significat de la història, i ens deixen a nosatres, els lectors, que explorem el sentit d’allò que s’explica.
Gairebé cent trenta llibres poden semblar molts, però alguns són petites obres d’unes poques pàgines. Segons comenta el propi Solotareff alguns llibres li han ocupat un any de treball i, en canvi, d’altres se’ls ha fet en només una setmana. Per exemple, els quatre volums de contes de les estacions (Contes de tardor, Contes d’estiu,…) li van ocupar dos anys.
La tècnica d’en Solotareff ha anat evolucionant. De vegades usa la tinta, altres l’aquarel·la o l’acrílic (s’asseca més ràpid i per tant és més manejable i més fàcil que la tècnica a l’oli).
Els personatges que hi aperexien en els seus contes són coneguts, formen part de l’imaginari col·lectiu (el llop, el cocodril, el Pare Noel, etc).
Un dels temes que més trobem en els seus àlbums il·lustrats es l’encontre de dues persones sovint representades per animals. En Solotareff ho justifica amb aquestes paraules:
Per a mi, aquest és el tema de la vida: la vida existeix només en societat, en la mesura que hom es troba amb l’altre. A partir d’aquestes trobades, la vida pren un altre camí, i les coses succeeixen, feliçment o infeliç. Això és el que vull a la meva vida. La solitud, per contra, és un vertigen, una sensació emocional forta.
Solotareff intenta enganxar el lector amb la força i la claredat de les seves composicions, combinant els colors a la manera de l’expressionisme abstracte. No pinta detalls, empra un traç negre molt gruixut per emmarcar les figures, utilitza colors que formen un contrast violent i subratllen l’antagonisme entre els personatges o entre les seves actituds, accentua l’absurd-grotesc de la situació o assenyala particularitats d’interès emprant diferents angles d’observació.
L’Edu, el petit llop és el primer àlbum en el qual va il·lustrar pàgines completes. Tu gran i jo petit reflecteix millor encara els diferents matisos que defineixen la relació entre els dos protagonistes. A 3 bruixes s’aprecia la mateixa capacitat, però no està protagonitzat per animals humanitzats i fa un salt cap a una major senzillesa en la composició: cada pàgina de la dreta té una il·lustració requadrada que, sovint, és només d’una figura completa situada davant del lector. A Què més voldries! encara simplifica més la grafia: sobre colors groc i taronja per al fons, pinta en rosa el cocodril i en vermell el petit elefant, siluetejats amb línies gruixudes, i en el cas del cocodril, de vegades només una part del seu cos sobresurt de la superfície de la bassa.
Alguns dels llibres d’en Solotareff que podem trobar al nostre país són els següents:
L’ Edu, el petit llop. El petit llop Edu i el conill Tom es fan amics. Juguen a tenir por del llop i a tenir por del conill. Però un dia en Tom té veritable por de l’Edu i s’amaga al seu cau. Fins que l’Edu s’adona del que significa tenir, de debò, por al llop i llavors aconsegueix recuperar l’amistat d’en Tom.
Tu gran i jo petit. Un rei lleó protegeix un petit elefant. Quan passa el temps i l’elefant s’ha fet gran, veu un dia al carrer al lleó, que ha estat desposseït del seu regne i les seves riqueses, i llavors l’elefant pensa que ara li correspon a ell cuidar el lleó.
3 bruixes. Tres bruixes veuen dos nens que estan junts i contents i els segresten. Però canviaran de tarannà al veure que s’interessen per elles.
Què més voldries! Un cocodril, quan passava algun altre animal a prop de la seva bassa, li deia : «Ei, tu! Vine a jugar amb mi!». Alguns s’hi acostaven però d’altres no fins que un dia va arribar un elefant molt content…
L’Edu planta cara al llop. L’Edu i en Tom són amics des de fa molt temps. Poden ser amics un llop i un conill? Un veritable llop pot desobeir el Gran Llop Ferotge? Qui ho sap?
Neu (amb il·lustracions d’Olga Lacaye)Hi havia una vegada un llop blanc. Abans de néixer, els seus pares pensaven que seria marró o gris, com ells, però va sortir completament blanc. No volien un llop d’aquest color i el van abandonar sense donar-li tan sols un nom.
La màscara. Hi havia una vegada un llop que vivia en un turó. Hi havia, també, un nen que es deia Ulisses i la seva germana Lila. Un dia el llop se’ls va menjar, crus, sencers, sense mastegar . Però els nens, encara que estiguin a la panxa d’un llop, saben defensar-se.
El rei cocodril. Hi havia una vegada un cocodril molt golafre. El primer que va fer quan va néixer va sermenjar-se un pollet. Però els seus pare no es van mpressionar i li deien: Nosaltres a la teva edat erem més forts que tu. Llavors va començar a atacar animals més grans que ell mateix. Es va menjar una tortuga i després un hipopòtam. Ànim, s¡ t’hi esforces ho pots fer millor, li deien els pares.
Quan sigui gran, seré el Pare Noel. Aquesta és la història d’un nen petit que es deia Noel. Un dia d’hivern, mentre passejava pel bosc, a prop de casa, va trobar un sac vermell juntament amb una misteriosa carta…
No em torneu a dir “conillet meu”. Joan Pastanaga no suporta que li diguin “conillet meu” i perquè no el tornin a cridar així decideix canviar, i fer-se un conill dolent, dolentíssim.
El lloc oficial de Gregoire Solotareff el pots veure AQUÍ.
El meu amic Josep-Francesc Delgado va presentar una ponència en el darrer Encontre de la Federació Galeusca, celebrat a Pontevedra, del 25 al 27 d’octubre de 2013
Podeu llegir la ponencia (en català, éuscar i galleg) si entreu a la página de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al següent enllaç:
