Ja estan obertes les inscripcions al Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, que tindrà lloc al nou centre cultural del mercat del Born de Barcelona els dies 19 i 20 d’octubre de 2013. Dedicant-lo a la història i la ficció històrica per a infants i joves, l’AELC ha volgut fer la seva aportació als actes de commemoració del Tricentenari de 1714.
El Congrés és organitzat per l’AELC sota la coordinació de Marta Luna, i comptarà amb la participació d’una vintena llarga de professionals de tots els àmbits de la literatura infantil i juvenil, des d’escriptors a bibliotecaris, editors, il·lustradors, llibreters i mestres.
Les inscripcions es tanquen el 14 d’octubre. L’aforament és limitat, per això recomanen que ens hi inscrivim el més aviat possible. La matrícula del Congrés és de 30€ per als socis de l’AELC, 40€ per als socis de CEDRO i 50€ per als no socis.
A la darrera trobada de mestres de l’Hospitalet celebrada el mes de juliol, la Cecília Lladó ens va presentar un tastet del que ara ja podem llegir (i disfrutar). Ella i la Mònica Badia han elaborat un document molt directe i aclaridor sobre aquests món fascinant dels àlbums il·lustrats. És un regal.
L’han titulat “Els il·lustrats: una descoberta, diverses veus” i forma part de la campanya El gust per la lectura 2013-14 que promou la Subdirecció General de Llengua i Plurilingüisme (Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics) del departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Tal com vaig apuntar fa uns dies, i si tot va com ha d’anar, els mestres de l’Hospitalet que participem del seminari de biblioteques escolars aprofundirem sobre els àlbums il·lustrats, la seva forma, contingut i valors ètics i estètics. Crec que aquest document ens podrà ser molt útil. Potser fins i tot, podrem abusar la generositat de la Mònica i la Cecília i intentarem que vinguin a presentar-lo.
A mi m’ha agradat molt la segona part on expliquen vuit exemples de com treballar en els diferents cicles educatius, des d’infantil a l’ESO.
El podeu descarregar en format pdf perquè val la pena. Només cal clicar el document: Àlbums_illustrats
Aquest curs continuarem amb les trobades de mestres de la ciutat de l’Hospitalet que tenen interès en millorar les biblioteques escolars i tot el que té a veure amb la lectura. Serà en forma de seminari i confio que ens hi apuntem moltes persones, perquè és la millor manera d’aprendre i d’estar al dia del que es cou arreu.
De la mà de la Pilar Domínguez, que és qui coordina, condueix i prepara la logística del seminari farem cinc trobades en diferents escoles de la ciutat.
Una de les idees que es van apuntar el curs anterior era la de tractar amb una mica més de profunditat el fenomen dels àlbums il·lustrats perquè entenem que són una bona eina per fomentar el gust de la lectura a les aules. Crec que serà un bon tema. Per la meva part aportaré un parell de documents prou interessants i que ens poden donar llum.
El primer document és VER PARA LEER. Acercándonos al libro àlbum.
Forma part del Pla nacional de foment de la lectura del govern xilé i és una obra que tracta d’analitzar i apropar als mestres els elements essencials del llibre àlbum i conèixer-lo en profunditat, per tal de ser utilitzat a les aules. Inclou una sèrie d’articles, entrevistes, testimonis i textos teòrics que tenen com a objectiu final donar noves eines per fomentar la lectura. Aquesta bona guia proposa alhora deu activitats per aplicar amb els nens de diferents edats, utilitzant l’àlbum il•lustrat com a base.
Si el voleu veure el podeu descarregar clicant sobre l’enllaç següent: VER PARA LEER
Un altre document força bo és el llibre CRUCES DE CAMINOS (álbumes ilustrados: construcción y lectura) de Fernando Zaparaín i Luís Daniel González. Està editat per la Universidad de Valladolid.
A la solapa del llibre es pot llegir:
Los álbumes ilustrados son una clase particular de libro que ha llegado a ser una forma narrativa propia de nuestra época. En ellos se da una singular integración entre texto e ilustraciones que ha sido posible gracias a distintas influencias artísticas y a progresos sociales de toda clase.
Además, si siempre habían sido co nsiderados unos instrumentos especialmente aptos para la formación lectora y estética de los niños y los jóvenes, la madurez que han alcanzado en las últimas décadas los ha convertido en un tipo de libros apreciados por lectores de cualquier edad.
En este marco, Cruces de caminos desea explicar las conexiones de los álbumes ilustrados con otros medios narrativos y estudiar los instrumentos que articulan sus procesos de construcción y de lectura.
El primer capítulo se centra en explicar qué rasgos los caracterizan y en qué se distinguen de otros relatos visuales que también combinan texto e imágenes.
El segundo aborda la construcción narrativa y estructural de los álbumes. En su primera parte se intenta dar cuenta del proceso de confección de sus tramas. En la segunda se observa el particular sistema de comunicación entre autor y lector que se da en ellos.
El tercero es un análisis de su construcción gráfica. En la primera parte se ven los mecanismos que convierten una historia en una secuencia de imágenes, los que permiten expresar una realidad continua mediante una serie discontinua de ilustraciones. En la segunda se analiza el espacio no sólo como marco de referencia para el desarrollo de lo que se cuenta, sino como elemento narrativo, pues en los álbumes el espacio también construye la historia.
El cuarto habla sobre las grandes opciones formales en que se podrían agrupar los álbumes. Intenta dar idea de la riqueza de este género, de su valor como instrumento para desarrollar la sensibilidad artística y de las posibilidades de conjugar armoniosamente contenidos y realización gráfica.
El quinto contiene una reseña de los ciento cuarenta y cuatro álbumes ilustrados y de cómic citados y manejados en el libro: datos editoriales de las ediciones usadas, argumento y breve comentario.
Finalment, aquest curs que comença tindrem a punt el bloc de la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi.
Ens ha costat unes quantes hores posar-lo en marxa, sobretot pel desconeixement del funcionament del programa SITES (recomanació del Departament d’Ensenyament) que és bastant diferent al WordPress amb el qual hem treballat aquests darrers anys.
Gràcies a la col·laboració de la Pilar Domínguez del CRP de l’Hospitalet i a les companyes Susanna López i Andrea Pozo, crec que podrem donar-li una bona utilitat i presència a la vida escolar.
A la capçalera, hem posat una foto del vehicle que fa servir en Raul Lemesoff pels carrers de Buenos Aires. Ell l’anomena Arma de Instrucción Masiva (ADIM) i amb aquesta mena de tanc va pels carres i zones més desfavorides de la capital argentina regalant llibre a qui els vulgui acceptar.
És una bona metàfora d’allò que entenem per lectura, educació i la possibilitat de canviar una mica el món.
De moment hem començat a penjar alguns documents però tenim la intenció de fer-lo participatiu i que els alumnes puguin fer les seves recomanacions, comentaris, etc.
Si voleu fer-li una primera ullada només cal que aneu al web de l’escola (www.esjep.cat) i busqueu l’apartat biblioteca. No és complicat.
Paperman és un curt d’animació que ens narra la història de George, un jove home de negocis del Manhattan dels anys 1950, que té una trobada casual amb la dona dels seus somnis en una estació de tren.
Aquell mateix dia, a la feina, la torna a veure a l’edifici del davant i fa tot el possible per cridar la seva atenció. Intenta fer-li arribar un avió de paper però és en va. Finalment, la sort s’alia amb ell i aquí és on comença la veritable màgia d’aquest conte de fades modern i urbà.
Ara que som a punt de començar un nou curs escolar està bé recordar que la nostra feina requereix un punt de màgia i que hem d’aconseguir que els nostres alumnes s’apassionin amb la feina que fan, que sentin quelcom que els captivi i que aquesta mateixa passió els faci entrar a les aules esperant que passi alguna cosa especial, cada dia.
Una bona manera de començar el curs és passant aquest film d’animació (és breu, poc més de sis minuts) i observar les seves reaccions.
En acabar els feu dir una paraula que expressi el que han vist i les aneu anotant a la pissarra o en un full continu. Després ja podeu iniciar el diàleg sobre el que els ha transmès la pel·lícula, sobre el seu missatge, etc.
Si són de cicle mitjà o superior ja els podeu demanar si són capaços d’escriure la història de la pel·lícula. Bé, també podeu aprendre a fer avions de paper, escriure-hi els desitjos del curs i llençar-los per la finestra de l’aula.
Paperman va guanyar un dels premis Óscar en la darrera edició del 2013.
El proper divendres 13 DE SETEMBRE arriba una nova edició de la MARATÓ DE CONTES DE L’HOSPITALET. És la divuitena edició.
Les narracions per als més petits comencen a les 18h. als Jardins de la Biblioteca de Can Sumarro, on hi haurà diversos espais de contes.
A les 8 del vespre, al bar que s’instal·la als jardins la Mara del Alar farà una sessió de contes al bar.
I a partir de les 9 del vespre un gran escenari amb contes per a joves i adults. Enguany seran presentats per Panettone Brothers.
Com a novetat, durant tota la tarda hi haurà Contes solidaris a la carpa de la Creu Roja, per a la recollida d’aliments bàsics.
El conte que explicaré enguany serà “Josa i el violí màgic”, una història que va escriure Janosch fa molts i molts anys i que ja vaig contar a l’escola el curs passat, amb motiu de l’exposició sobre literatura infantil i música.
Si algú s’anima a explicar un conte encara hi és a temps. Només cal omplir la butlleta d’inscripció que està al web de l’Ajuntament de l’Hospitalet (a Cultura).
També podeu posar-vos en contacte amb l’organització al correu electrònic maratodeconteslh@gmail.com
LES DADES:
Data inici: 13/09/2013
Hora: 18 hores
Duració aprox.: 7 hores
Tipus d’entrada: Lliure
Lloc: Biblioteca Can Sumarro
C. Riera de l’Escorxador 2 (L’Hospitalet de Llobregat)
Peter Schössow va néixer a Hamburg, on encara hi viu, el 1953. És un dels grans dibuixants alemanys. Va estudiar Comunicació Visual i Il·lustració a la Universitat de Ciències Aplicades d’Hamburg. Treballa com a il·lustrador freelance per a editorials de llibres infantils, programes de televisió, diaris i revistes.
Els seus treballs combinen la tècnica mixta i usa l’ordinador de manera genial per aconseguir els escenaris màgics que trobem als seus contes.
Dels seus llibres publicats a casa nostra destaco un parell que són imprescindibles: El meu primer cotxe era vermell i No és possible! La història d’Elvis. A l’escola, també ens han fet passar bones estones altres llibres seus com El vent, La ratera i El petit Dodo.
Els comento, breument, a continuació. Si teniu oportunitat, no deixeu d’incloure’ls en la vostra tria per a la biblioteca escolar.
El meu primer cotxe era vermell
Des de la primera pàgina ja veiem que es tracta d’un cotxe de joguina. Un avi i el seu nét converteixen les restes d’un cotxe de pedals, rovellat, abonyegat, en un fantàstic cotxe de joguina i el deixen com nou.
Quan el tenen a punt, és l’hora del gran viatge. Una gran aventura pels voltants de la casa on hi viuen. El nen i el seu germà petit, que també hi puja al darrere, es trobaran amb sots, maniobres difícils i obstacles diversos i perillosos (vespes, arbres, túnels i porcs).
Schössow narra aquesta història de manera senzilla, però amb molt de diàleg i molt d’humor, sovint irònic.
El ritme narratiu és equivalent a la velocitat de la conducció, és a dir, cada vegada més ràpid, salvatge i impetuós.
El fons, fet amb ordinador, és borrós (com a moltes de les seves obres) però en primer pla hi ha una quantitat de detalls divertits i personatges fàcilment reconeixibles (com ara la Caputxeta i el llop)
Les il·lustracions, amb siluetes elaborades amb línia gruixuda negra i amb contrastos entre llum i ombra, ofereixen efectes que inviten a imaginar els objectes com si sortissin del paper.
Aquest àlbum va ser mereixedor del Premi Llibreter l’any 2011.
¿Cómo es posible??! La historia de Elvis
En aquest cas, l’inici del llibre és difícil d’entendre: Una nena camina penosament a través d’un parc ple de gent i, de tant en tant, s’atura i enfadada, mira a tothom i crida: Com és possible?!
Ningú no li respon però tots perceben que es tracta d’una pèrdua. A poc a poc, cada vegada més persones la segueixen per veure què passa i finalment li pregunten. Llavors ella crida: “Elvis és mort!”.
Tots pensem immediatament, per descomptat, en el cantant movent els malucs, però quan la nena obre la bossa que duu, s’hi veu un petit ocell groc que es troba mort. L’ocell, de nom Elvis, necessita un funeral com cal. Un funeral complet amb processó, espelmes, flors, encens, etc.
La nena explica com havia estat la vida del seu ocell, tots ploren una mica, s’abracen i s’imaginen com serà, allà al cel, quan els dos Elvis es trobin.
Per a mi, el millor llibre d’en Peter Schössow. Imprescindible.
El vent!
Els homes hem après molt al llarg de la nostra historia. Des del moment que vam baixar dels arbres i vam posar els peus a terra, hem aprés a córrer i també a nedar. L’únic que encara no som capaços de fer és volar. Per acomplir aquest somni hem inventat enginys i màquines.
En aquest conte sense paraules es veu un home, un dia de vent, a la platja. Porta abric, barret i una bufanda. El dia és tempestuós. Llavors el vent li arrenca el barret del cap, i abans que pugui fer res, una tempesta violenta s’emporta l’home com si fos un trosset de paper volant pel cel. En realitat no és un vol, és més aviat una passejada a través de l’aire. L’home estira els seus braços per anar més amunt, més enllà, com si fos un avió. Quan la tempesta amaina, l’home torna plàcidament a la seva platja. Està content d’haver sobreviscut i llavors agafa una caixa, s’hi puja a sobre i espera la següent tempesta mentre diu les úniques paraules de la història: “Una vegada més!”
L’escala de colors d’aquest conte es redueix a tons marrons, verdosos i vermellosos. L’aspecte de l’home va variant a mesura que va gaudint de l’experiència. Només cal veure com Schössow li modifica els ulls, els dits aprestats i el cabell despentinat per fer-nos veure el seu estat d’ànim.
Un llibre per somiar.
El petit Dodo
A Peter Schössow se li nota que li encanta el mar i, per això, molts dels seus llibres hi estan relacionats.
A El Petit Dodo, l’inici ens mostra un petit vaixell remolcador al port d’Hamburg en el que la seva tripulació només està formada per una mostela, una llúdriga i un gripau de ventre groc.
Els tres personatges han patit un naufragi durant una tempesta.
Ells es poden salvar però el cost de la reparació del seu vaixell és tan cara que no la poden assumir.
Un dia, passejant per la platja, un d’ells troba un ou molt gran amb taques. El porta a casa i mira d’aclarir el seu origen.
Un altre dia mentre miren la televisió s’assabenten que l’ou, el seu ou, l’estan buscant uns investigadors i afirmen que és un ou d’un Dodo, una au ara ja extingida (sí, aquell que apareix a l’Alicia d’en Carroll). Comenten que fa anys que està extingit i, per tant, és molt valuós. Ofereixen una recompensa elevada. Els tres mariners veuen la possibilitat de cobrar la recompensa i amb els diners arreglar el seu vaixell.
Aconsegueixen els diners i neix el Dodo, però els mariners tenen dubtes quan el van a veure al parc. El Dodo està trist i llavors planegen un robatori per retornar l’animal a l’Illa Maurici…. on trobaran la família del Dodo, la seva mare i la resta de Dodos que encara hi viuen amagats en aquesta illa.
És una historia més llarga del que ens té acostumats l’Schössow però hi ha una composició de les imatges molt curiosa perquè fa servir diferents enquadraments segons l’estat d’ànim dels personatges. Hi trobem imatges a doble pàgina, a sang, i altres més petites i emmarcades al costat del text.
Especialment ben trobades són les imatges que reflecteixen perfectament els ambients (l’ambient nàutic tan convincent com el soroll d’un pub abarrotat o la tranquil•litat d’un dia de família al zoològic). La seqüència d’imatges de la boira, les escenes en blanc i negre de la televisió, els interiors càlids i l’esplendor tropical de l’illa, per exemple, provoquen en nosaltres una gran impressió per la diversitat de recursos.
El mar en calma y Viaje Feliz
El títol fa referencia a uns versos de Goethe. La primera part (“El mar en calma”) retrata l’estat de frustració d’un mariner en mig del mar envoltat de silenci i quietud, on ni tan sols es mouen les ones.
Schössow crea imatges que il•lustren cadascun dels versos i podem notar el sentiment d’estar perdut en mig del mar, sense límits perceptibles, desesperat, impotent, amb la sensació d’infinitud que envolta el mariner.
A la segona part “Viaje Feliz”, un pàl•lid sol que s’obre camí a través de la boira i un estol de gavines donen pas al vent que comença a empènyer la barca amb suavitat. La cara del mariner somriu feliç.
Uns relats molt poètics, molt bonics.
La ratera
En aquesta història, en Palström, un home molt alt, veu indefens com un ratolí s’ha instal•lat a la seva masia. Té un amic que el visita, en Von Korf, que li dóna la solució per enxampar el ratolí. Construiran una ratera molt gran i en Palström si ficarà dins i tocarà el violí per atraure el ratolí.
Quan el ratolí sent la música entra a la gàbia i en Von Korf la tanca i la trasllada, amb un camió, fins al bosc.
El text és una mica surrealista. Els dos amics semblen “Laurel i Hardy”, la parella còmica del cinema. Schössow ha fet un treball molt meticulós amb l’ordinador, sense que les seves imatges es sobrecarreguen artificialment o tecnològicament. Les imatges de la gespa no es poden imaginar més realistes pel que fa a l’enfocament, el color, les ombres…
Altres llibres que ha il·lustrat en Peter Schössow i que podem trobar en català (Símbol, Takatuka) o castellà (Lóguez) són:
“Resulta que vaig néixer a Nantes, on vaig passar la meva infantesa…!” va escriure Jules Verne, un dels escriptors que van acompanyar les meves lectures d’adolescent. Recordo que anava al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb el meu pare, i compràvem les novel·les que després llegia amb fruïció. Les d’en Verne eren de les més buscades. Vaig llegir moltes vegades Miguel Strogoff (en aquells anys les obres de Verne que podia trobar estaven en castellà que és com les vaig llegir i per això les veuràs referenciades així) i també La vuelta al mundo en ochenta días, 20.000 leguas de viaje submarino, De la Tierra a la Luna, Cinco semanas en globo i algunes més de la seva col·lecció “Viajes extraordinarios”.
Fa uns cinc anys vaig saber de l’obertura del Museu que la ciutat de Nantes obria a la seva memòria i, des de llavors, he estat esperant el moment de retre-li el meu homenatge particular.
Aquest estiu hem pogut anar a visitar el Musée Jules Verne i recórrer els llocs per on l’autor es va moure els vint primers anys de la seva vida, abans que marxés a París.
Tota la ciutat respira un aire julesvernià i a molts racons pots veure la seva empremta. Vam podem passar per la casa on va néixer, al número 4 de la Cours de Clisson (foto), vam entrar a l’església on el van batejar (Saint Croix) i vam visitar el cementiri on estan enterrats els seus pares. També vam estar a l’escola on va estudiar (Licée Clemenceau, també a la foto) on hi ha una inscripció curiosa en llatí que diu “Favet neptunus eunti” (Neptú protegeix els qui viatgen) i que és la divisa d’aquesta ciutat que va tenir el seu moment d’esplendor mariner i va ser port d‘arribada i sortida de nombrosos vaixell que al jove Verne li deurien inspirar algunes de les seves primeres novel·les.
El moment més emotiu va ser la visita al Museu Jules Verne. Vaig entrar amb les cames tremoloses perquè l’espai et transporta a una altra època i a altres mons.
Passejant per la ciutat pots veure algunes escultures dedicades a l’escriptor. La més antiga es troba al Jardin des Plantes (any 1910) i la més moderna és a prop del Museu i es tracta de dues peces que representen al nen Verne i al capità Nemo (2005). Precisament la foto que em vaig fer amb el Jove Verne és la que substitueix la capçalera anterior (feta a la Filigranes de Brussel·les) i la que mantindré durant aquest curs.
A prop de la biblioteca també hi ha una altra representació del viatge de personatge Miguel Ardan (de la Tierra a la Luna) que data de l’any 1986. A més per tota la ciutat, a qualsevol raconet, pots trobar el record d’en Jules Verne.
Hi ha una altra Nantes moderna on s’està construint un complex d’oci i on pots veure l’elefant inspirat en Cinco semanas en globo. Amb una mica de sort i si arribes d’hora pots comprar una de les poques entrades que et permeten pujar als seus lloms i fer un tomet per l’illa. És impressionant.
Si teniu oportunitat i aneu a la Bretanya francesa no podeu deixar de passar l’oportunitat de visitar Nantes. Val la pena!
La il·lustradora Rosa Osuna és llicenciada en Belles Arts, en l’especialitat de Disseny. Actualment, compagina diverses facetes artístiques: el disseny gràfic, el dibuix publicitari, la creació de ninots per animació amb plastilina i la il·lustració de llibres i publicacions diverses.
Els seus primers treballs en el món de la literatura infantil i juvenil ens van arribar a partir de l’any 2003, amb tres fantàstics àlbums que va publicar l’editorial Kalandraka.
Segons diu ella mateixa:
De los trabajos que podría desempeñar para ganarme las lentejas disfrutando, dibujar es mi favorito. Me gusta sorprenderme a mi misma de lo que sale de los lápices, y me gusta imaginar las caras de mis sobrinos viéndolo después. Igualmente me alegra pensar que gente que no conozco vibra en la misma onda y se conmueve con las mismas cosas que yo, si es que esto puede ocurrir contemplando una ilustración (y a pesar de que uno ilustra el trabajo de otro). Yo, desde luego, no podría vivir en un mundo sin dibujos. En cuanto a la técnica, me da un poco igual, siempre que el resultado sea un ser “vivo”. La acuarela es muy delicada y permite muchos matices y pocas correcciones (por eso la uso), pero tampoco me asusta una gran brocha pringada de acrílico o incluso el ordenador. Lo que no quisiera es acabar dibujando sólo para profesionales. La habilidad y el “estilo” para mí no tienen valor en sí mismos si no comunican emociones, así que si un día descubro que me miro demasiado el ombligo, me tendré que buscar otro oficio.
La vaig conèixer amb l’àlbum Avis, el text del qual és d’en Chema Heras, però allò que realmente em va impresionar va ser No és fácil, petit esquirol i també em va agradar molt Un regal diferent. Anys després em va sorprendre amb els dos àlbums que ha fet amb personatges de plastilina Historia de l’U i Ese otro (ambdues històries a Thule ediciones).
Us els presento a continuación:
No es fàcil, petit esquirol parla d’un esquirol que perd la seva mare. El sentiment que l’acompanya i el procés per superar-ho està molt ben explicat i, sobretot, l’ús del color és extraordinari. Les primeres pàgines en tons freds (fins i tot plou) i hi ha un dibuix que marca el canvi (del dolor a l’acceptació) amb l’ombra d’un arbre. És genial. Hi ha també el record, la presencia de la mare absent que està dibuixada amb unes espirals molt suggerents.
La història explica el procés de dol i les fases per les quals tothom hi passa: el dol, la destrucció, l’acceptació i el record , que apareixen perfectament marcades en el text. L’esquirol experimenta una evolució, un creixement emocional o psicològic.
És un àlbum que obre les portes a la possibilitat de conversa amb els infants.
Quan a l’escola tenim noticia de la mort d’algun ésser estimat (normalment els avis) fem arribar a les famílies alguns llibres que expliquen què ha passat. Aquest és un d’ells, perquè és un manual de psicologia perfecte.
Un regal diferent és la historia de dos amics, un dels quals, en Marcel, celebra el seu aniversari. L’altre, en Tristán, li porta un regal, que és un tros de roba. Tot i que el desig d’en Marcel és rebre una baldufa, acaba agraint aquest regal perquè s’adona de la quantitat de utilitats que pot tenir un simple drap: per netejar-se, protegir-se del sol, travessar un riu, abrigar-se del vent, escapar dels perills…
El conte ens parla de valorar els objectes, per molt insignificants que semblin: cartró, pinces, xapes, suros, cordes, un mitjó o una pedra poden convertir-se en una joguina meravellosa, una fascinant capsa de sorpreses.
A banda del text, la Rosa Osuna aporta unas altres elements que no es citen, com la presència d’un misteriós personatge que segueix al Tristán i al Marcel en les seves peripècies. La seva tècnica combina els pastels amb col·lages de roba.
Amb els infants els fema donar de les línies que dibuixa la Rosa per indicar cap on van i d’on venen. En acabar el conte, sempre els regalem un trosset de roba igual al del conte perquè hi juguin. Curiosament la reacció dels nostres alumnes és fer-la servir de capa o de mocador per al cap.
Avis, explica la historia de dos vellets, el Manuel i la Manuela, que accepten amb naturalitat el pas dels anys. La Manuela és presumida i al Manuel li encanta ballar amb ella. A través d’una estructura acumulativa i d’ un text poètic, Avis ens invita trobar la bellesa a través dels ulls de l’amor, ens mostra tot l’afecte que pot existir quan el cos es marceix i ens descobreix els avantatges de viure amb un somriure als llavis.
Les aquarel·les de Rosa Osuna destaquen el sentit líric del text, amb colors suaus, que insinuen la dolçor continguda en els personatges.
Aquest àlbum va ser guardonat amb el Premi Llibreter l’any 2003
Història de l’U suposa un canvi de registre en l’estil de la Rosa Osuna. Aquí es val de la plastilina per mostrar-nos el personatge de l’U.
l’U té forma d’u, però no és un u qualsevol. L’U és així, de plastilina i es pregunta per què ell és com és, i pensa com li agradaria ser. Es qüestiona qui és i per a què serveix. És un superheroi, un artista, un músic o un científic? és part d’un conte o només és un inútil ninot de plastilina? Però, al cap i a la fi, el que cadascú sigui només depèn d’ell mateix.
Ese otro segueix la idea de Historia de l’U. Ens explica que un dia a casa de Yo, una altra ninot de plastilina, molt ordenada i puntual, a qui no agraden les sorpreses i gairebé no té amics, un dia, arriba un parent amb el seu gos i alteren tota la seva ordenada vida amb els seus malabars, la seva música i la seva afició a jugar, a passejar, a divertir-se.
Un àlbum que ens convida a compartir amb els altres, encara que no ens agradin les mateixes coses, ens ensenya a entendre altres formes de ser.
La pel·lícula Philadelphia, va ser dirigida per Jonathan Demme, l’any 1993. Planteja, de forma honesta, commovedora i lúcida una reflexió sobre la tolerància i sobre la decència. Es tracta d’un drama social ben narrat, amb passió i valentia.
El protagonista és Andrew Beckett -interpretat per Tom Hanks- un jove i prometedor advocat que treballa en un prestigiós bufet. Està en un moment molt bo de la seva carrera i els seus caps li encarreguen un cas que li pot reportar una gran reputació.
Però el mateix dia que li ofereixen el cas, apareix una taca al seu front i les sospites que pot ser la SIDA es fan presents. Els seus caps, ignorants fins a aquest moment de la condició d’homosexual d’Andrew, comencen a mirar-lo amb reserves. Un fet estrany canviarà les coses: Mentre hi treballa en el cas desapareix un arxiu i, encara que finalment es recupera, provoca que l’acomiadin per “incompetent”.
Andrew creu que el veritable motiu del seu acomiadament són els prejudicis per la seva condició d’homosexual afectat per la SIDA, una malaltia que en aquella època estava associada a la drogoaddicció i de la qual es desconeixia pràcticament tot. Ell creu que la seva malaltia i la seva orientació sexual estan en l’arrel de l’acomiadament i decideix emprendre accions legals contra la seva empresa, amb la idea de defensar el seu honor i el seu prestigi professional.
Andrew busca infructuosament qui el representi però només rep negatives, excepte d’en Joe Miller -interpretat per Denzel Washington- un advocat que s’anuncia a la televisió, oportunista i homofòbic, qui després de rebutjar l’oferta en una primera trobada, acaba comprometent-se en la causa, precisament en una escena magnífica que es desenvolupa a la biblioteca jurídica de Filadèlfia.
La pel·lícula Philadelphia té seqüències memorables, com la dels dos protagonistes escoltant una òpera de la Callas, o les escenes en què apareix Miguel -Antonio Banderas- el nòvio d’Andrew, amb unes mirades magistralment recollides per la càmera.
La seqüència que dóna un gir a la pel·lícula, la que comentem succeeix a la biblioteca. És la Biblioteca de Dret de la ciutat. No se’ns mostra el seu exterior, com sol ser habitual en les pel·lícules americanes i s’inicia amb uns plànols baixos combinats amb primeríssims plans dels ulls i preses properes a les cares dels personatges -tècnica cinematogràfica molt eficaç per transmetre tensió i vulnerabilitat- i una música que acompanya tot el dramatisme del moment.
El moviment de la càmera, fantàstic, ens arrossega a entendre el dilema moral de l’advocat Joe Miller sobre si ha o no ajudar a Andrew, ens fa sentir simpatia pel personatge i els seus dubtes. És el punt d’inflexió de la pel·lícula, indubtablement.
L’article on comentem l’escena que se situa a la biblioteca de Philadelphia forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 34 (estiu 2013). El podeu llegir entrant a la secció “de pel·lícula” o clicant AQUÍ.
L’escena que comentem la podeu veure a continuació:
El proper article serà sobre el drama carcelari “Cadena perpetua” interpretat per Tim Robbins i Morgan Freeman.
Ja estan obertes les inscripcions al Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, que tindrà lloc al nou centre cultural del mercat del Born de Barcelona els dies 19 i 20 d’octubre de 2013. Dedicant-lo a la història i la ficció històrica per a infants i joves, l’AELC ha volgut fer la seva aportació als actes de commemoració del Tricentenari de 1714.
La invitació a la lectura 