Tinc dins del meu cor molts flasconets
on desaré, un a un, els meus afectes.
El dels pares, amics, germans,
amors.
El de foques, gats, mussols….
Tot el que es mou.
La música
de lletres i paraules.
De cançons.
D’imatges.
Una posta de sol, el mar, el xiu-xiu del riu….
La Natura sencera.
L’Univers.
La Vida.
I quan en senti sola,
els obriré,
Molt poc a poc
tancant els ulls
tot olorant-los.
Escoltant el món.
Escoltant el silenci.
M. José Orobitg i Della
El dissabte 21 de març se celebra el dia mundial de la poesia. M’afegeixo a la celebració comentant la trobada que vam tenir el dia 12 d’aquest mes amb la Maria José Orobitg quan va venir a l’Hospitalet a fer una trobada amb quatre grups d’alumnes de cinquè de primària.
L’encontre, organitzat pel servei de biblioteques de la ciutat, va tenir lloc a la Biblioteca Central Tecla Sala i hi van participar un centenar d’alumnes de les escoles Mare de Déu de Bellvitge, Fax, Pau Vila i sant Josep – El Pi.
Vam conversar amb la Maria José amb motiu de la tria del seu llibre Disbagats per a la Lliga dels llibres.
Vaig tenir la sort de fer-li la presentació i vaig recordar que l’any 2004 ja ens vam trobar per celebrar el seu primer poemari “esqueixada de versos” en una altra presentació a Barcelona.
La Maria José ha anat escrivint els seus poemes i ha tingut el reconeixement i el suport de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat que ens ha permès veure i llegir els, de moment, tres poemaris “esqueixada de versos”, “Descabellat de versos descabdellats” i “Disbagats”.
Vam parlar, sobretot, de poesia i de com la paraula poètica ens explica els pensament, les idees d’una persona, amb poques paraules però ben triades. De fet només fa servir les vint-i-quatre lletres que emprem per escriure qualsevol text. De vegades la seva lectura no és fàcil i l’has de llegir una i altra vegada fins que comprens el seu significat ocult. Bé, la lectura té aquest misteri i si t’esforces al final tens la recompensa que busques.
També vam parlar de gats i de poesia visual. Ens va ver un recorregut pels gats més coneguts, des del cinema fins a la literatura universal i ens llegir un poema sobre la història d’un gat i la lluna. Ens va mostra un vídeo genial on s’explica en portuguès aquest poema. El podeu veure a continuació.
Després hi va haver temps per a les preguntes dels alumnes. Un matí meravellós. Us deixo algunes imatges de la trobada.
Fa sis anys, la Marta Altés va iniciar una aventura d’aquelles que et canvien la vida. Va agafar les maletes i va marxar a Anglaterra. L’esperava un màster a l’escola d’Art de Cambridge. Probablement aquell pas i les circumstàncies que sempre envolten als qui estan lluny de casa la va empènyer a treballar més que ningú i aquell esforç li va obrir les portes al meravellós món de la il·lustració de literatura infantil.
La Marta va néixer a Barcelona l’any 1982, va estudiar disseny gràfic a Eina, Escola d’Art i Disseny (Barcelona) i va treballar com a dissenyadora gràfica durant gairebé cinc anys abans de fer el salt a Londres.
La seva visió personal del món és positiva i això, inevitablement, queda reflectit en els seus dibuixos, uns dibuixos plens de detalls que ens fan somriure. En una entrevista al blog de Boolino ens apunta algunes idees dels seu procés creador. Diu:
Intento que tots els llibres que faig tinguin diferents lectures: el nen ha de gaudir del llibre però, a la vegada, vull que ho gaudeixin els pares també.
És molt diferent un àlbum il·lustrat que una novel·la, el joc que hi ha entre paraules i imatges, és una cosa que no pots trobar en una novel·la. Per exemple, quan comences a llegir, els llibres tenen molts dibuixos, però quan el nivell de lectura va sent major, els dibuixos van quedant en un segon pla, a mi m’agraden els dibuixos! és una pena que desapareguin quan el nivell de lectura és “més gran”.
Els nens són lectors d’imatges, és el primer que llegeixen i, en aquest sentit, m’agrada crear contradicció entre imatges i paraules en els llibres.
I sobre el seu procés creador afegeix:
Tot comença amb una idea, l’avantatge de treballar amb text i il·lustració és que poden canviar al mateix temps, mentre treballes, en canvi si has de il·lustrar un text, és difícil trobar l’equilibri entre el text i la imatge. En qualsevol cas un àlbum il·lustrat hauria de tenir aquest equilibri entre paraules i imatge, que un no pogués viure sense l’altre.
Si en alguna ocasió hem comentat que estem davant de la segona revolució de l’àlbum il·lustrat, els llibres de la Marta Altés en són un bon exemple. Tot i que el seu procés s’inicia, com sol ser habitual, amb una idea que es guarda en algun lloc (un esbós ràpid en un full de paper, una nota a l’ordinador, un pensament que ronda pel cervell) i després hi ha la feina de plasmar en llapis, retocar amb aquarel·les, esborrar, refer, etc. en el cas de la Marta és un pèl diferent perquè, segons explica ella mateixa, treballa per parts i després amb l’ajut de l’ordinador maqueta, amplia, mou, gira, solapa… i es val dels avantatges que ofereix el domini dels actuals programes d’edició que permeten un resultat millor i més brillant (incís: és clar que això no és possible si no ets un artista de debò)
Ho entendreu millor si us fixeu en la següent imatge i penseu en com està feta. Només cal imaginar cadascun dels objectes dibuixats per separat i, un cop escanejats, ordenats en la pantalla per donar-li la forma definitiva.
Fa uns dies va venir a Barcelona a presentar el seu darrer treball. A la llibreria Abracadabrava tenir la gentilesa de preparar un taller d’il·lustració per als infants als quals va convidar a construir un taumatrop i després, juntament amb l’Alice Incontrada de l’editorial Blackie Books, van explicar tot el procés creador de “El rei de la casa”, una història d’animals que planteja la síndrome del príncep destronat, aquella que té a veure amb la gelosia que provoca l’arribada d’un germà. En aquesta història, però, la Marta es val dels animals per presentar situacions quotidianes que suavitzen el conflicte i generen un corrent de simpatia envers el protagonista de la pèrdua d’exclusivitat.
Aquest llibre no és l’únic d’aquesta autora que Blackie Books ha publicat. Abans ja havien apostat fort amb Sóc un artista i Canviem de casa.
Sóc un artista és la història d’un nen apassionat dels colors, les formes, les textures, el moviment i tot allò que l’inspira: els mitjons, el que guarda a la nevera… ni tan sols els seu gat pot escapar-se d’una bona mà de pintura! Veu art a totes bandes i no pot deixar de crear! Només hi ha un problema, però: la seva mare no sembla tan entusiasmada com ell…
Canviem de casa narra les sensacions de por, tristesa i angoixa que suposa deixar la que ha sigut casa teva fins ara i allunyar-te de la gent que estimes. Però començar de zero pot esdevenir una aventura, i allò que és nou, tot i que ens faci por, pot ser molt emocionant. Una història colpidora sobre canviar de casa, fer amics nous i trobar una nova llar.
Altres llibres de la Marta Altés que podeu trobar són:
No! és la història d’un gos simpàtic, amb bones intencions i impulsiu i el misteri que envolta el seu nom. Ell pensa que es diu No, però en realitat això és el que tothom crida quan fa qualsevol cosa. Una història divertida, amb gran sentit de l’humor i que enganxa a tots els públics. Publicat per Thule. El llibre més exitós, de moment, i del que tenim entès que hi haurà segona part el proper any.
El meu avi és un relat breu ple de tendresa sobre l’estimació d’un nen cap al seu avi. Planteja situacions normals entre avis i àvies (es fan grans, se senten sols, no reconeixen els seus parents) i el contrapunt que suposen els detalls afectius i sincers d’estimació del seu nét. Editat per MacMillan.
Us deixo amb unes fotografies de la presentació de “El rei del a casa”: AQUÍ
S’acosta Sant Jordi i ja estem preparant el llistat de novetats. He vist que l’editorial Lóguez ha traduït el darrer llibre de Martin Baltscheit, l’autor del mític “El león que no sabia escribir”, i que es titula “El oro de la liebre”.
Aquest àlbum explica una història que ens deixa la pell de gallina. La llebre, un animal tímid, és a punt de morir i deixarà en testament un bagul ple d’or. Però serà – i aquí la sorpresa!- per a l’animal que demostri que és el més poruc.
Cadascun dels animals del bosc n’està convençut que té dret a l’or. No obstant això, després que tot expliquin els seus motius, resulta que el llop ferotge és el guanyador perquè diu que té por a la mort de la Caputxeta Vermella, al caçador i fins i tot a les set cabretes. Els altres animals estan desolats i coincideixen en que el llop ha de ser qui es quedi amb l’or.
I aquí tenim al llop, assegut a casa del conill, comptant el seu or i rient pels descosits, convençut que els ha enganyat a tots. Què estúpid són els altres animals! – pensa. Però llavors s’adona que ningú vigilarà el seu or quan se’n vagi a buscar menjar… quan surti a buscar una deliciosa cabra! I comença a sentir-se molt estrany, mirant per la finestra i notant una nova sensació a l’estomac, una sensació desconeguda, una sensació que no és gana, precisament.
Mentrestant, al bosc, els altres animals poden finalment dormir en pau.
Unes il·lustracions molt expressives, sobretot els ulls que són el reflex del cor. Cadascuna de les pàgines està ben treballada, i el seu missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.
A partir de l’1 d’abril el podrem trobar a les llibreries.
L’il·lustrador del mes és en Mo Willems (nascut el febrer de febrer de 1968), conegut aquí, sobretot pel seu llibre “No deixis que el colom condueixi l’autobús!” que no hem deixat d’explicar-lo repetidament als alumnes de tres anys.
En Mo Willems va començar la seva carrera com a escriptor i presentador de televisió de programes tan conegudes com Barri Sèsam però ara mateix viu a Massachussets amb la seva dona i la seva filla, dedicat únicament a escriure i il·lustrar llibres infantils.
Explica que quan era petit i tenia 3 o 4 anys ja li agradava dibuixar i crear els seus propis personatges però quan veia que els adults elogiaven els deus dibuixos per cortesia quedava decebut. Això el va portar a dibuixar i escriure coses divertides. Si l’adult reia, volia dir que eren bones però si els comentaris eren de cortesia, sabia que la seva història era dolenta.
De gran, a Nova York, va començar la seva carrera com a escriptor i presentador del Barri Sèsam, i va obtenir sis premis Emmy entre el 1993 i el 2002. Durant aquest període també va escriure teatre i programes de ràdio.
Des del 2003, Willems ha estat autor de nombrosos llibres per a nens petits, molts dels quals han obtingut importants elogis de la crítica. Un dels llibres més bonics dels darrers deu anys és, sens dubte, No deixis que el colom condueixi l’autobús! i el personatge del colom s’ha fet molt popular entre la mainada. D’aquest colom, en Mo ha fet altres llibres però a casa nostra només s’ha editat “¡La paloma encuentra un hot dog!”
Als EUA es poden trobar els altres llibres d’en Willems, la majoria amb personatges animals (un elefant amistós i brut, un gat, un conill, etc.)
Segons conta ell mateix en diverses entrevistes:
Cada llibre és diferent, però en general comencen amb una cosa que em fa riure (una idea o personatge o situació o gargot o expressió), sempre una cosa divertida.
Després de fixar la idea, començo a explorar els personatges principals en un esforç per arribar a conèixer-los. Això és important perquè són els personatges els qui realment creen la història. Jo dibuixo o millor faig els gargots en diverses situacions i llocs, escric fragments de diàleg, etc. Aquest procés pot trigar des d’uns mesos fins a uns pocs anys.
Quan els gargots s’acumulen i començo a descobrir què suggereixen, els personatges s’afirmen i permetent que la història es desenvolupi ràpidament. Llavors vaig per feina i vaig acabant allò que s’assemblarà a les il·lustracions definitives. Decideixo si fer-ho amb ploma, llapis o pinzells. Penso en els fons i en els colors i també quina mida i forma han de tenir les pàgines… Aquí és on jugo amb diferents tipus de paper, tipus de llapis, tipus de pinzells, tipografia, etc… per intentar trobar l’estil que millor comuniqui la vida del personatge.
L’única regla que em proposo abans de començar és que l’estrella de cada llibre ha de ser dissenyada de tal manera que qualsevol persona la pugui dibuixar. Així, dedico el meu temps a intentar fer els meus dibuixos més simples, més senzills i més fàcils.
Al nostre país només podem trobar tres llibres d’en Mo Willem.
Un és el meravellós No deixis que el colom condueixi l’autobús!
D’aquesta història s’han complert deu anys des de la seva publicació el 2004. El més impactant, a part de la història que fa petar de riure, és comprovar la reacció dels infants que miren el conte quan són interpel·lats pel colom. Veure com reconeixen les tàctiques que usa el colom per aconseguir pujar a l’autobús (la teva mare em deixaria, et donaré uns caramels, no ho sabrà ningú, etc…) i discutir-ho amb ells és un moment realment deliciós.
També està molt bé el treball sobre els fons (o millor, sobre l’absència total de fons, només insinuat mitjançant les ombres dels personatges) i la tipografia.
¡La paloma encuentra un hot dog!
Explica que, de vegades, cal compartir les coses. El colom ho aprèn en aquest àlbum molt enginyós i divertit amb la presencia d’un aneguet encuriosit pel hot dog del colom.
Comença així:
-¡Ohhhh! ¡Un hot dog! -¡Rico! ¡Rico! ¡Rico! -Aaaaaaahhhh… -¿Puedo ayudarte en algo? -¿Es eso un hot dog? -No es un hot dog; es mi hot dog
Tengo pis
Un llibre per als més menuts que explica les sensacions que experimenten els nens quan tenen ganes d’anar al lavabo. Ve a ser com un manual d’instruccions, però molt divertit.
Un deixo parell de videos interessants. El primer, sobre el fantàstic llibre del colom i l’autobús. El segon, una bonica entrevista que li van fer a la NBC. Que ho disfruteu!
L’australià Gus Gordon ha creat un àlbum il·lustrat que reflexa ben bé la solitud (i la bellesa) de les grans ciutats, en aquest cas de Nova York.
Els protagonistes, en Herman i la Rosie, són criatures de ciutat. Herman és un cocodril amb una predilecció pels entrepans de salsitxa que toca el seu oboè a la finestra del seu pis, a la setena planta de l’edifici. En un edifici proper viu, la Rosie, una cérvol que menja dolços i escolta discos de jazz. Cap dels dos no sap l’altre, de manera que fan les seves vides solitàries desconeixent l’ànima bessona que tenen tan a prop.
En Herman treballa de teleoperador en una gran oficina i la Rosie es guanya la vida en un restaurant de molt de renom i els dijous a la nit canta en un club de jazz.
Quan en Herman és acomiadat del seu treball per les poques vendes que fa i el club de jazz de la Rosie se’n va en orris i tanca les portes, tot sembla anar malament per als protagonistes. Però un dia les coses començaran a canviar.
El llibre està ple de detalls fascinants: les torres d’aigua, els paisatges que es veuen des dels terrats, el color de les línies de metro, etc. Són genials les guardes que presenten un mapa de la ciutat que identifica on viuen en Herman i la Rosie, però també on es pot trobar el lloc on fan les millors salsitxes.
M’agraden les postals reals que hi aparexien i que mostren des de Central Park fins a la sala de lectura de la Biblioteca Pública de Nova York.
Si mirem amb deteniment les dues pàgines en les que en Herman abandona la seva oficina per última vegada amb tots els seus béns en una caixa,i a la pàgina oposada la Rosie caminant penosament cap a casa en tornar del club de jazz el dia que el tanquen (les seves sabates vermelles de taló alt dins la cistella de la seva bicicleta), veurem com les dues imatges mostren diferents moments del dia, però si ens fixem bé veurem que són la mateixa cantonada del carrer. A la imatge de l’esquerra es representen els sorolls de la ciutat amb onomatopeies i a la de la dreta es veu a la Rosie en un imatge fosca, grisa, silenciosa, que representa la nit que s’acosta. La bústia que hi apareix a l’esquerra està feta amb col·lage i, en canvi, la de la dreta està pintada amb tons foscos, com indicant que en arribar la nit els objectes es tornen menys reals.
El llibre està ple de petits detalls intel·ligents. Des de les imatges i notes que veiem a la oficina d’en Herman fins a la casa de la Rosie on es pot veure com renta la roba (l’estenedor que va des del manillar de la seva bicicleta fins al televisor). Tot plegat ens dóna pistes de la vida d’aquests dos animals.
El llibre també juga en la idea de final feliç, però és un final al que sembla que no arribaran (el mapa de Manhattan amb el recorregut que fan els dos és meravellós) tot i que ja anem intuint que estan fets l’un per l’altre (bo i sabent que els cocodrils tenen tendència a menjar-se als cérvols).
El final no és ben bé una història d’amor però sí que és feliç. La música, com no!, els uneix.
En definitiva, un llibre sobre l’amistat que podem llegir tant els adults com els nens. Un tresor que convindria tenir a la biblioteca escolar perquè ens pot permetre múltiples activitats.
El quadern d’activitats que es troba al web de Gus Gordon el podeu descarregar AQUÍ
Els qui no vam poder assistir a la tercera edició de la Trobada “Lectura i Èxit Educatiu” celebrada el 22 de novembre de 2014 al CaixaForum Barcelona ara tenim l’oportunitat de fer un bon tast amb l’extraordinari vídeo resum que han editat i que val la pena de veure amb calma. Lecxit és un programa de la Fundació Jaume Bofill del qual ja n’hem parlat en aquest blog i que té per objectiu incrementar l’èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora. La clau de LECXIT està en treballar de forma lúdica i amena gràcies al voluntariat i a la implicació de l’entorn dels nens i nenes que participen en el programa.
L’il·lustrador d’aquest mes és en Mario Ramos, un autor que va néixer a Brussel·les el 1958, de mare belga i pare portuguès.
Com tots els nens, en Mario solia dibuixar, només que en el seu cas, simplement no va parar de fer-ho durant tota la seva vida.
Segons ell mateix explicava, dibuix sempre el va ajudar a viure. A casa seva no tenien televisor i les seves fonts d’inspiració artística van ser els còmics de Tintín i les pel·lícules de Charles Chaplin.
Va estudiar comunicació gràfica i els seus mestres van ser els dibuixos fabulosos de l’americà Saul Steinberg (el pare de tots els il·lustradors) i els de Tomi Ungerer.
El 1983 va començar a guanyar-se la vida com a il·lustrador. Primer va fer de cartellista i els seus dibuixos aviat es van veure publicats a la premsa: portades, dibuixos per anuncis, etc.
Cap al 1991 va començar a abandonar la publicitat perquè començava a avorrir-se i les seves millors idees mai no van ser utilitzades.
Va ser per aquella època que va fitxar per “L’école des Loisirs”, una editorial que va creure en els seus somnis i li va permetre desenvolupar el seu món personal.
Primer va il·lustrar alguns textos d’altres autors però el que realment volia era dedicar-se a les seves pròpies històries.
El 1995 va publicar el seu primer llibre(text i dibuixos): “El món al revés”.
En Mario tenia la idea que allò que interessa no són les il·lustracions, allò que aguanta un bon àlbum il·lustrat és la història que s’explica.
Els seus dibuixos busquen la senzillesa (que sovint exigeix molta feina).
Per conèixer-lo una mica més us transcric algunes frases que ens va deixar en una excel·lent entrevista que li van fer des de l’editorial francesa Ricochet. Jo era un nen molt rebel i l’únic que em tranquil·litzava eren els llibres. Realment tinc passió pels llibres. En compro molts i de tota mena. En un llibre, el que m’interessa és el que vull a compartir amb altres. Després ja em preocupo dels colors, la mida, el disseny, tot el podríem dir-ne la “decoració”. L’important és el missatge. un llibre és com una pel•lícula. Som narradors i no pintors. Això és l’essencial! Quan faig un llibre, m’importa que les històries siguin potents. Cada llibre m’ocupa uns cinc o sis mesos de creació. A “El petit soldat” volia parlar de la guerra, vaig començar amb el text i després ja vaig començar amb els dibuixos. No és una cosa que vagi abans que l’altre… Tots dos expliquen la història.
La major part dels seus llibres es representen amb animals:
A la major part dels meus llibres uso els animals, són animals amb actituds humanes, com si fossin les faules de Lafontaine. Treballo temes que m’encanten, com jugar amb el llop i els tres porquets. És una història que tots tenim al cap, és coneguda per tots nosaltres. Em serveixo d’aquestes històries per relacionar-les amb la nostra vida actual. Parlar del costat “menys positiu” o de les petites dificultats de la vida també m’obsessiona. Crec que els nens entenen i saben molt més del que pensem. Sovint confio en ells i sovint em sorprenen. Per exemple, si anem a un parc infantil, no hi ha res més cruel que els nens… M’encanta aquesta època de la vida de les persones ja que té una gran sinceritat. Una sinceritat que perdem una mica després. L’humor és una cosa molt important per a mi, primer perquè així és com m’agrada parlar. És part de la meva vida. En els moments més difícils, sempre m’he alliberat a través de l’humor. Crec que l’humor és la cortesia de la desesperació. Amb bon humor, podem fer front a les pitjors situacions i els pitjors personatges poden ser abatuts amb un humor ben escrit, ben triat. Jo no faig llibres per divertir, però jo faig servir l’humor per explicar històries que em toquen molt, com parlar de la diferència, la guerra, etc. Per exemple, a “el petit soldat” era important per a mi que el soldadet es trobi en roba interior en un moment de la història. Això fa riure a tots els nens, és clar. I no és un fet trivial. La guerra és l’orgull de l’uniforme i si els exèrcits estan en pantalons curts… A “El Rei està ocupat”, un llibre que aborda el poder, la història acaba amb el rei al lavabo. Això només pot fer riure, i, a més, es desmitifica la imatge del poder. El rei també va al bany. Que els ho diguem als nens és important. Una part de la meva feina és anar per les escoles. M’encanta conèixer al meva públic, perquè és qui em dóna de menjar i cal mantenir el contacte amb els nens, perquè no són els mateixos nens que jo coneixia quan jo era petit. No tenen les mateixes preocupacions.
Ja ho veieu: Amb llapis i paper, tot és possible. És màgia!
En Mario ens va deixar fa dos anys, el 16 de desembre de 2012, però segueix vivint en les nostres ments i els nostres cors, gràcies als seus magnífics àlbums il•lustrats.
Us deixo amb una tria dels millors llibres d’en Mario Ramos, traduïts al català per l’editorial Corimbo.
Sóc el més fort!
Quan un llop vol estar tranquil, què fa? Preguntar als habitants del bosc: “Digueu-me, qui és el més fort?”. I tothom, des de la Caputxeta fins als tres porquets, passant pels set nans, li responen el mateix: “El més fort ets tu, senyor llop”. Fins que un dia, una espècie de gripau li contesta una altra cosa. El llop s’enfada…
Mentre observava els nens jugant al pati de l’escola, en Mario va trobar la idea d’aquest llibre. Ho explica així: És una pregunta que ens fem sovint ( i no només els nens…) simplement hem de fer una ullada al nostre voltant o escoltar les notícies. Jo vaig construir la història amb humor: les trobades amb els personatges són divertides, però només el final li dóna a la història la seva veritable dimensió. Observeu com tot va bé sempre que el llop (símbol de poder) obté la resposta que està buscant. Sembla agradable, gairebé entranyable, però tan aviat com el contradiuen, apareix la seva veritable naturalesa. En aquest món basat en la competència, molts de nosaltres pensem que una mica de modèstia aniria bé a certes persones. De tota manera, tot és relatiu: depèn de amb qui et comparis. La reunió amb els set nans era inevitable ¿Havíeu pensat alguna vegada que els set nans treballen tot el dia, sota terra, en condicions terribles, i cantant tot el temps? És una bogeria, no és així? El que el llop no sap és que la mare ja està a la portada… ah, sí, mireu correctament, just al seu darrere.
Romeu i Julieta
Hi havia una vegada un enorme elefant, gran com una muntanya. El seu nom era Romeu i era feliç. Bé, gairebé … Només tenia un petit problema. Un petit problema de res, però que li molestava molt. Era tímid. Molt, molt tímid. Per res es posava vermell, es ruboritzava de cap a peus. Un llibre sobre les dificultats de viure amb els qui són diferents. La trobada amb la Julieta és fonamental per a en Romeu, perquè és la primera vegada que algú no li pren el pèl. Volia explicar la història d’una parella inusual: que ens preguntéssim què estan fent junts… D’altra banda, el més fort dels dos no és el qui estem pensant. Els elefants que li prenen el pèl, agrupats, són la imatge de la multitud monstruosa i idiota. El llibre acaba amb la següent frase: “Mai es van separar perquè eren, senzillament, feliços junts”. Un final feliç que implica que quan ja no siguin feliços, seran prou valents com per a separar-se.
Sóc el més ben plantat!
Després d’un bon esmorzar, el llop incorregible es posa les seves millors gales i se’n va a fer una passejada, per tal que tothom el pugui admirar.
De camí, es troba amb la Caputxeta Vermella, els tres porquets, els set nans, la Blancaneus, etc. És un llibre que ens parla sobre l’aparença, que ocupa cada vegada més espai en la nostra societat. Nomé cal mirar els anuncis o campanyes electorals, per exemple. I a més, qui no es reconeix una mica en el personatge del llop? La idea del llibre va sorgir a partir d’una trucada telefònica: la persona amb qui estava parlant em va dir: “Estic tan guapo!”. Em vaig posar a riure i li vaig dir que seria un molt bon títol. El llop estava tan feliç en el seu nou abillament que jo no ho podia deixar de passar l’oportunitat de fer-li fer una altra passejada pel bosc. Aquest llibre d’imatges recorda a ”Sóc el més fort!” Com que el tema és la bellesa, la trobada amb la Blancaneus era inevitable. Jo sé que ella no fa servir el mateix vestit que en la pel·lícula de Disney (que es va fer el 1937), però això és el normal: ella també disfruta canviant de roba de tant en tant. A la portada, fixeu-vos bé en el marc del mirall del llop: Hi podreu veure els tres porquets.
Al llit, petit monstre!
Què fa un monstruet abans de dormir? Fa ximpleries amb la pasta de dents, demana que li expliquin un conte o un got d’aigua i balla una samba a sobre del llit. L’únic moment en el petit monstre està en calma és quan escolta el seu llibre preferit: “Allà on viuen els monstres”, de Maurice Sendak, un gran clàssic. El llibre s’ha convertit en un gran èxit. Els pares vénen a dir-me que reconeixen la situació que experimenten totes les nits amb el seu fill. És sempre al voltant de l’edat de tres anys que el nen fa tot el possible per allargar l’hora d’anar a dormir. Quan vaig rebre el llibre imprès, em vaig adonar que hi havia un error en el dibuix dels lavabos però, sorprenentment, ningú no se n’ha adonat mai. Tots vosaltres heu estat en un bany, així que si busqueu com cal… detectareu l’error (i no és a les canonades!).
Mare!
Un nen crida a la seva mare a cada pàgina. La seva casa està plena d’animals inusuals en situacions còmiques. Al final, es descobreix per què està tan espantat…
Em va semblar divertit per explicar la història d’un nen obsessionat per un petit detall mentre, al seu voltant, tot s’ha tornat boig. Una mica com a la nostra societat. Un llibre que parla de diferents maneres de veure: els nens tenen una visió fragmentada de la realitat i els adults tenen una visió global. Els nens sovint veuen els petits detalls que els pares passen per alt. A cada pàgina, es representa el nombre. Per exemple, a la pàgina dels lleons, el 2 és el Gazelle Magazine, que és la seva revista favorita. A la dels cocodrils, el 4 és de Chanel 4, una colònia que no existeix: més barata que Chanel 5, però fa pudor, així que no us amoïneu a comercialitzar-la. A la pàgina dels porcs, el 8 és el trencaclosques de la Caputxeta Vermella. A les guardes, trobareu els números de 1-2970 (es podria haver continuat). Ho vaig fer per demostrar que els nombres són infinits (que sempre m’ha fascinat). Una vegada, quan estava signant llibres, una senyora em va dir que 2970 representa el nombre de vegades que diem “mama” a la vida. Em va semblar molt poètic.
El rei està ocupat
Tu és el personatge principal del llibre. Vas a veure al rei però els guàrdies t’ impedeixen entrar al castell: “El rei està ocupat! Torni un altre dia! ” Però no et conformes i trobes un passadís secret, que et permet entrar al castell. A traves dels passadissos, finalment arribes a la sala real. Però, on és el rei? Aquest llibre respon a una pregunta fonamental: ¿què fan totes aquestes persones importants (rei, president o primer ministre), per estar sempre tan ocupats? És un llibre que els nens els encanta. Un llibre per jugar, però no només per jugar. Hi ha molts altres camins per explorar. El principi és molt important: “Un va a veure al rei per dir-li tot el que està malament”. A partir d’aquí, podem demanar als nen què creuen que està malament al món, parlar-ne…
El llop que volia ser un xai
Són els petits somnis d’un llop que vol deixar el bosc i volar pel cel.
El llop ha vist que fan les ovelles: no tenen ales, però no obstant això, de vegades s’enlairen.
El mes astut
El llop, és clar, vol engolir a la Caputxeta Vermella.
Tot va bé fins que es posa la camisa de dormir de l’àvia… La història de la Caputxeta Vermella és el punt de partida per ridiculitzar el llop. És tan agradable burlar-se del Llop Ferotge.
L’últim il·lustrador d’aquest any és un dels meus preferits. Cada vegada que veig una fotografia o imatge d’un goril·la, em venen al cap els seus àlbums meravellosos, les seves aquarel·les a doble pàgina farcides de símbols i de detalls que no pots deixar d’admirar una i altra vegada. He explicat als infants algunes de les seves històries. Hem passat por amb El túnel, hem reflexionat sobre l’amistat amb Cosita linda, hem cantat la cançó de Me gustan los libros i sobretot hem aprés a llegir imatges amb Voces en el parque.
La fascinació d’Anthony pels goril·les, segons ell, prové del fet que va veure una similitud amb el seu pare que va morir sobtadament quan Anthony tenia només 17 anys. El pare era fort, boxejador professional, però també era tímid i sensible. Això és veu perfectament en els seus dibuixos de goril·les.
Però els goril·les no són els únics animals que ocupen un lloc destacat en els gairebé 40 llibres infantils que ha fet. També és molt apreciada la sèrie sobre el ximpanzé Willy, un personatge que es basa en la seva pròpia infància.
Tots els llibres d’Anthony Browne demostren la mateixa atenció als detalls, sovint amb escenes surrealistes que conviden a mirar-les i remirar-les una i altra vegada, i cada cop detectem detalls nous.
Anthony Browne va néixer al Yorkshire (Anglaterra) l’any 1946. Va estudiar disseny gràfic al Leeds College of Art i volia ser pintor. Per guanyar diners va començar a treballar com a il·lustrador mèdic al Leeds Royal Infirmary. Ho explica amb aquestes paraules: El treball consistia a entrar a veure com feien les operacions i fer il·lustracions per als estudiants de medicina. Jo dibuixava el cos com a carn… Tècnicament era una excel·lent formació, i vaig aprendre com utilitzar l’aquarel·la d’una manera molt precisa.
Després va treballar durant quinze anys en una agència de publicitat, dissenyant targetes de felicitació. Finalment, gairebé per atzar, li van encarregar un àlbum il·lustrat, i des de llavors ja no ha parat.
El seu estil és força sofisticat, amb moltes referències al surrealisme. La seva font d’inspiració podria ser Maurice Sendak però també li veiem similituds amb Van Allsburg. És fàcil trobar també referencies a Magritte en tots els seus àlbums ,així com reproduccions d’obres de nombrosos pintor reconeguts.
Va ser guardonat amb el prestigiós Premi Hans Christian Andersen, l’any 2000. També li han concedit la Medalla Kate Greenaway i el Premi Kurt Maschler. La concessió de la Medalla Chidren’s Laureate 2009-2011, el va comprometre com a ambaixador, promotor i defensor de la literatura per a infants.
Si voleu aprofundir una mica més sobre aquest il·lustrador podeu llegir una excel·lent entrevista que li van fer a la revista argentina Imaginaria. Cliqueu AQUÍ.
Els llibres que recomanem especialment d’Anthony Browne són:
El túnel. Un conte que té molt a veure amb els contes de fades. Recorda a Hansel i Gretel. Té unes il·lustracions farcides de detalls i els psicòlegs tenen feina a desentrellar tot el que hi ha de simbòlic en aquesta narració que explica que “Hi havia una vegada un germà i una germana que no s’assemblaven en res. Ella es quedava a casa, llegia i somiava. Ell jugava al carrer amb els amics, i reia, jugava a pilota i cridava. La nena era poruga, ell era valent. Un dia que van sortir junts, ell va trobar un túnel. Va voler saber el que havia a l’altre costat. Ella es va quedar esperant, però el seu germà no tornava. Així que, vencent la seva por, va anar a buscar-lo… “
Cosita linda és un llibre ideal per als alumnes de cicle infantil i per entrar en el món dels goril·les d’Anthony Browne. Explica és la història d’un goril·la que viu en un laboratori, ha aprés a comunicar-se per senyals, i gràcies a això té tot el que vol: menjar, beguda, diversió. No obstant, se sent sol i decideix demanar als seus cuidadors una mica de companyia. Una història carregada de tendresa i amb certes dosis d’humor.
Menjacabòries. Aquest és el més estimat per mi. Vaig tenir la sort de traduir-lo al català a partir de la versió anglesa “Silly Billy”. Narra les preocupacions d’en Bernat, un noi que sempre està preocupat. Preocupat pels barrets i preocupat per les sabates. Amoïnat pels núvols, la pluja, i, sobretot, pels ocells gegants.
Però té sort de la seva àvia que el compren molt bé i l’ajuda regalant-li un ninotets “menjacabòries”, que són el símbol d’aquest relat que ens obre la porta a la cultura guatemalenca on fabriquen aquests ninos amb petits trossos de fusta, retalls de roba i fils.
Al vespre, a l’hora d’anar a dormir, expliquen una preocupació a cadascun d’ells i els col•loquen sota el coixí. D’aquesta manera, els infants es desperten l’endemà sense preocupacions.
Anthony Browne crea un relat ple de misteri, amb unes il·lustracions que donen força a aquesta enigmàtica atmosfera. Les escenes de tensió es diferencien de les altres pel color:les pors d’en Bernat són de tonalitats grises que potencien la intriga i la inseguretat; i per altra banda, la profusió de colors omple les altres pàgines, especialment aquelles on apareixenels “menjacabòries”, fet que incrementa l’efecte bondadós dels ninotets dins la història.
Voces en el parque. Un dels llibres que millor expressa la relació entre la narració gràfica i la textual. El títol fa referència a quatre veus que representen quatre personatges, a través dels quals es descriu un parc i les relacions humanes que es desenvolupen en aquest espai. Així, tenim a la Mancha, una nena alegre i vital per a la qual el món està ple de llum i colors, i realment ho està, perquè la realitat, en el conte, es presenta tal com la nostra protagonista la veu i la sent. En Carlos, un noi que la Mancha coneix al parc, té en canvi una personalitat una mica trista i taciturna que es reflecteix clarament en els cels grisos i en els colors opacs. Tots dos tenen a més els seus respectius pares que ens ofereixen informació de la història des de les seves vivències i personalitats. Genial.
Me gustan los libros. Un llibre que sempre expliquem cantant-lo amb la magnífica composició que va fer Gabriela Huesca. Ideal per començar una sessió de narració de contes (o acabar-la).
A en Willy, el simpàtic ximpanzé creat per Anthony Browne, li agraden els llibres de contes, de rimes, de dinosaures, de nombres, de pirates, de pintar… Sí, a en Willy realment li agraden els llibres. Podeu sentir la cançó si cliqueu AQUÍ
Altres llibres d’aquest autor i que val la pena conèixer són: Un goril·la, El llibre dels porcs, La meva mama, El meu pare, Zoológico, Cambios, Las pinturas de Willy, Willy y Hugo, El juego de las formas, Willy el soñador, Mi hermano, La feria de los animales, Willy el campeón, Willy el tímido, Willy y el mago, Un cuento de oso, El libro del osito, Cosas que me gustan, Hansel y Gretel.
El meu amic Pere Sacot, enquadernador de llibres, és un enamorat dels quaderns. A mi també m’agraden, especialment els Moleskine. Els uso com a agenda i també amb fulls blancs per fer anotacions, escriure pensaments i gargotejar dibuixos d’aquells obsessius que fem quan parlem per telèfon o ens avorrim en alguna reunió.
En Pere m’ha passat la referència d’un capítol (anatomia del cuaderno) del llibre del poeta mexicà Vicente Quirarte que es troba dins del seu llibre “Enseres para sobrevivir en la ciudad” 1994 Ed. Conaculta.
Al llibre s’ofereix una mirada poètica dels objectes (com el llapis, per exemple) situacions i persones que viuen a les ciutats. Es una lloança a la bellesa que s’amaga darrera de la quotidianitat.
M’agrada compartir aquests elogis del quadern amb vosaltres.
ANATOMIA DEL CUADERNO
El Cuaderno supone por parte del usuario una periodicidad obligada, un proyecto preconcebido, una fidelidad sin condiciones. Para la escritura no exigente de fluidez o continuidad existen las hojas sueltas, la servilleta de café o cualquier otra superficie determinada por la urgencia. Cuando se escribe un libro, hacerlo en un cuaderno constituye la mitad de la victoria: desde el instante en que lo ocupamos, el texto no parece más un conjunto de hojas dispersas, sino un cuerpo unificado por la espiral, la grapa o la costura. De la múltiple fauna de los cuadernos, la tercera categoría es quizá la más exigente porque no admite mutilaciones impunes. En un cuaderno de espiral arrancamos sin mayor problema la hoja traicionera; en el de grapa, con un poco más de maña; pero la libreta encuadernada a la vieja usanza, objeto ya a punto de extinción, no es posible arrancar una hoja sin sufrir consecuencias funestas.
Si el lugar común del sabio Baudelaire señala que el artista es quien mantiene intacto al niño interno, el escritor, al igual que el pintor o arquitecto, prolonga los fetiches infantiles de los juguetes con que enfrenta su educación elemental. Solo el escritor continúa haciendo tareas –a veces no pedidas- con los mismos instrumentos de la niñez; sólo él persiste en explorar papelerías con la febril ilusión de la nueva entrada a clases; privilegio exclusivo del escritor es estrenar cuaderno, la sensación de libertad y miedo ante un territorio ilimitado donde las traiciones e infidelidades aún lo asechan.
Quien no recuerda los famosos cuadernos de Paul Valéry, donde alternaban los dibujos, poemas y operaciones matemáticas del maestro contemporáneo del “rigor obstinado”. De los posibles lugares sobre los cuales escribir la palabra Libertad, en el poema que la Resistencia hizo suyo, Paul Éluard no duda desde el primer verso: “Sur mes cahiers d´ecolier, j´écriston nom”. Basta examinar algunos títulos de nuestros escritores recientes para confirmar la vigencia del cuaderno: Los Cuadernos de Marsias, de Carlos Illescas; Cuaderno de Escritura, de Salvador Elizondo, cuya hermosa portada reproduce, precisamente, la cubierta jaspeada de las libretas clásicas; Cuaderno de Noviembre, de David Huerta; El Cuaderno de Blas Coll, de Eugenio Montejo. ¿Qué significa en ellos incluir la palabra cuaderno desde el título? Subrayar al lector que tal escritura es fruto de una constancia determinada por la propia estructura del cuaderno. Llamamos cuaderno de bitácora al diario de navegación que lleva el capitán del barco. El cuaderno del escritor es lo más semejante a este diario de pasiones calculadas: sólo el marino autentico puede descifrarlo, mientras el escritor, en el propio, se limpia de demonios y ofrece el producto terminado. Naturalmente, y por fortuna, no existent fórmulas para el cuaderno del escritor, aunque haya quien cae en la aberración de patentar una Agenda del Escritor. Para escribir, todo cuaderno sirve, desde los humildes cuadernos de portada de manila azul hasta las ostentosas libretas Il Papiro, cuya belleza es solo igual a la del Duomo y las italianas. Otro problema es que mientras más bello es el cuaderno, mayor miedo nos da usarlo. Lo más conveniente, como descubrió el José García de la inolvidable Josefina Vicens, es tener dos cuadernos: uno donde las tachaduras y señalamientos, trasposiciones y flechas que despertaron el odio de los tipógrafos a Balzac y Dostoievski, den testimonio de nuestras más oscuras pasiones, de nuestros continuos fracasos. Y otro donde la escritura fluya con toda libertad. Que corra como un pura sangre sin que se vea la sangre; que salte con pureza sin que la pureza estorbe; que nazca con la naturalidad con la cual se abre una mazorca. Y entonces, cuando nadie nos mire, hay que tomar amorosamente a nuestro cuaderno y decirle aquellas palabras de Luis Cernuda: “Tu no conocerás cómo domo mi miedo/ para hacer de mi voz mi valentía.”
Una proposta de construcció del propi hàbit lector.
El Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístic, dins del programa ILEC (Impuls de la lectura) ha editat uns materials que es repartiran a les escoles i instituts. Es diu La Piràmide de la lectura i vol ser “una eina de reflexió sobre algunes de les activitats que propicien la implicació de l’alumne en la lectura i, de retruc, faciliten l’adquisició de l’hàbit lector, amb la finalitat d’orientar o reorientar la seva tasca docent i establir línies de continuïtat amb la família i l’entorn”.
Segons podem llegir a la introducció del document que acompanya els cartells “El primer esbós va sorgir a l’Escola El Temple, de Tortosa, amb la pretensió de crear un recurs gràfic que permetés fer visibles diverses accions que podien afavorir el progrés lector dels alumnes i, alhora, establir les bases de l’hàbit lector.
L’Escola El Temple va veure que el concepte i el format de les piràmides ja existents (d’alimentació i d’activitat física) també podia ser útil per la promoció de la lectura. Una bona pensada! De la mateixa manera que hi ha certs tipus d’aliments i d’activitats físiques que, consumits i desenvolupades (respectivament) en la mesura adequada, contribueixen a crear uns hàbits de vida saludables, també hi ha accions o activitats relacionades amb la lectura que, fetes amb la freqüència adequada, poden propiciar el desenvolupament de l’hàbit lector en els alumnes.”
És un material senzill però ben pensat i molt pràctic. Té en compte que desenvolupar l’hàbit lector dels alumnes és una tasca a la qual els centres dediquen molts esforços. Mitjançant la piràmide es volen fer evidents algunes de les principals accions que permeten desenvolupar l’hàbit lector dels infants i dels joves.
La Maria José ha anat escrivint els seus poemes i ha tingut el reconeixement i el suport de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat que ens ha permès veure i llegir els, de moment, tres poemaris “esqueixada de versos”, “Descabellat de versos descabdellats” i “Disbagats”.
La invitació a la lectura 