El proper dijous dia 10 de març a les 19 h. a la llibreria Al·lots de Barcelona (carrer Consell de Cent, 266) ens trobem per parlar de Com adormir un lleó i altres cròniques verídiques, un llibreque recomanem per als infants de 7 a 10 anys i que ha escrit la Mar Benegas, poeta i dinamitzadora cultural que es desplaça des de València per a aquest acte.
El conte explica una història protagonitzada per l’Anna, una nena molt inquieta i molt intel·ligent, que vol ser periodista. Té una germana petita, la Sol, una àvia, periodista també, que li regala una gravadora, un avi misteriós, i un pare i una mare. Fins aquí tot sembla normal. Però, de sobte, comencen a succeir coses estranyíssimes a casa seva: l’Anna ho grava tot i en fa unes cròniques fabuloses. Així descobrirem com s’adorm un lleó, el vol que pot tenir una faldilla o fins on arriba una casa voladora… Això i moltes altres coses, és clar.
Si veniu a la presentació, segur que us passeu bé perquè els qui coneixen a la Mar Benegas ja saben que la sorpresa, la màgia i els riures estan assegurats.
No fa gaire, un companya mestra a Menorca, en un taller a Ciutadella, mentre conversàvem sobre Christian Voltz em va presentar en Hanoch Piven i l’únic llibre que té editat e en castellà: Objetos que hablan. Es tracta d’una obra on s’explica la seva tècnica de creació de quadres a partir dels objectes quotidians (collage).
Woody Allen
Bob Dylan
Steve Jobs
Einstein
Resulta que Piven fa més de vint anys que publica en la majoria de les revistes dels dos costats de l’Atlàntic i també en diaris com Time, Newsweek, Rolling Stone i en moltes publicacions europees des del London Times, a la suissa Die Weltwoche. També ha publicat llibres per a infants, aplicacions per l’iPad, campanyes de publicitat i programes de televisió.
Des de l’any 2001, aquest israelià que va néixer a l’Uruguai l’any 1963, viu a Barcelona on imparteix tallers creatius on s’apliquen els principis de la tècnica del collage, provocant que els nens i adults experimentin amb objectes d’ús quotidià i crein les seves pròpies obres d’art. A part de ser una manera fàcil i divertida d’experimentar la creativitat, els tallers són una eina eficaç de comunicació a través del joc. Hanoch Piven és també el director creatiu d’Aulas Creativas, una comunitat en línia de mestres i educadors d’arreu d’Espanya.
Val molt la pena visitar el seu web http://www.pivenworld.com/ i el seu blog http://www.drawger.com/piven/ on podem trobar les referències als seus llibres, i muntanyes de fotos i vídeos que ens ajuden a tenir idea de com treballa Hanoch Piven.
Al pròleg del llibre “Objetos que hablan” escrit per Fabricio Caivano podem llegir: ¿Qué pasa cuando la palabra árbol se encuentra con la palabra zapatilla? Un joven maestro llamado Gianni Rodari hizo esta sorprendente pregunta a sus alumnos en una pequeña escuela primaria rural italiana, allá por la mitad del siglo pasado. Lo que pasó fue aún más sorprendente que la misma pregunta: la gramática se enamoró de la fantasía, sedujo a los diccionarios y se puso a jugar con las palabras. Y así renació una manera creativa de mirar el mundo sin ataduras, de jugar con el lenguaje y de reinventar de paso un territorio nuevo para la literatura infantil. Así surgió la «gramática de la fantasía», un poderoso recurso imaginativo que saca a bailar a las palabras en una danza sintáctica sin límites. Algo similar hace Hanoch Piven con los objetos. En este libro el lector descubrirá una mirada similar a la de Gianni Rodari. Su autor también tiene dos sombreros, el del artista y el del maestro. Con uno imagina, con el otro sabe. Está dotado además, como buen viajero, de una aguda mirada que es capaz de deconstruir a los objetos más humildes y de darles una nueva oportunidad bajo el potente sol de nuevos significados. Objetos que resucitan en contextos nuevos. Su pregunta podría ser ésta: ¿qué sucede cuando el objeto zanahoria se encuentra con el objeto tijera? Su particular gramática de la fantasía nos enseña a mirar creativamente las formas del mundo desde perspectivas diferentes. Las cosas también son capaces de escapar a las rutinas que su esencia les dicta y de probarnos que tienen una secreta vocación transgresora. Basta con ponerlas a jugar entre ellas, dejar que se enamoren, se asocien entre sí y tengan descendientes felices. Mirar el mundo es sencillo. Basta con poner de acuerdo el simple acto de ver con el simple acto de nombrar. Es muy difícil confundir a una mujer con un sombrero, salvo que algo en el cerebro no funcione. Mirar es significar, dar nombre y función a una forma. Pero mirar creativamente a las humildes formas es otra cosa. ¿Qué diferencias hay entre mirar y mirar creativamente? No os lo voy a descubrir: lean este libro, déjense llevar por la magia de sus ilustraciones y suelten su imaginación. «Nada es más libre que la imaginación humana», escribió David Hume. Verán que basta con pocos recursos, algunos principios técnicos creativos que el autor nos regala y una maleta llena de imaginación. Además aprenderán sin darse cuenta tres secretos fundacionales del ser humano. Uno: nada es lo que parece ser y todo puede ser distinto de lo que es. Dos: todos tenemos un talento imaginativo oculto esperando su rescate. Tres: en el principio fue la mirada y ésta creó el orden infinito de las cosas. Y, por añadidura, verán que el artista suele ser un dios travieso que gusta de jugar a los dados para ilustrar un mundo nuevo. ¡Y si además tiene dos sombreros… ni les cuento!
Us deixo un dels molts vídeos que podeu trobar a youtube sobre aquest artista:
Les imatges d’aquesta entrada estan extretes del web de l’artista.
L’il·lustrador del mes de febrer és un dels meus preferits. Només hi ha editats tres llibres però són tres joies que cal tenir a la vista dels infants, especialment els de cicle mitjà i superior. El seu estil és únic i no cal explicar gaire perquè amb la simple observació de les imatges (belles imatges) segurament quedareu tan perduts com em passa a mi.
Les seves imatges ens parlen, són reconeixibles però alhora ens plantegen moltes preguntes perquè algunes són difícils de comprendre: Hi ha una realitat, o n’hi ha més?
Segur que us recorda a Escher i a Magritte.
Podeu trobar més informació al seu Facebook
I si voleu comprar alguna de les il·lustracions ho podeu fer a través de la pàgina Huckleberry Fine Art.
Els tres llibres d’aquest canadenc que hi ha al mercat, ara mateix són:
Imagina que pots bussejar entre les branques o nedar cap al sol. Imagina que no necessites ales per volar. Imagina’t un dia recrea els nostres somnis amb impressionants il·lustracions que ens fan entrar en un nou univers.
Imagina’t que una nit… no pots dormir, i saltes tan alt que voles per damunt d’un cobrellit de camps i boscos. Imagina’t una nit recrea tots els nostres somnis amb unes il·lustracions impressionants que ens fan entrar en un univers nou. Un àlbum per deixar volar la imaginació.
Imagina’t un lloc que et fa sentir lliure com un ocell. Imagina’t un lloc on sents que és allí on sempre has volgut arribar. Imagina’t un lloc fet de pura imaginació. Si pots imaginar–te’l, hi pots anar.
Amb molt de gust, comparteixo dos esdeveniments que des d’ARAE han organitzat per als propers dies, ambos relacionats amb la familia i l’educació.
El primer és la presentació de l’últim llibre dels responsables d’Arae, Miquel Àngel Alabart i Eva Martínez, que porta per titol Educació emocional i família. El viatge comença a casa
El presentaran, juntament amb els autors, l’Eva Bach, pedagoga, terapeuta i escriptora, experta en educació emocional, i la Rosa Guitart, directora de la col·lecció i professora de la UVic-UCC
Dia: dijous 4 de febrer de 2016, a les 18:30
Lloc: Sala d’actes del 1r pis del Seminari de Vic
Entrada lliure. En acabar se servirà una copa de cava.
L’altra és la Jornada Famílies i escoles: converses Unim mirades des de la diversitat
Amb la presentació d’experiències diverses com el Projecte Enxaneta, Comunitat Riu i SAT en família i també una conversa amb l’Eva Bach i en Carles Parellada
Mares i pares i famílies compartim l’objectiu d’acompanyar els nostres infants i adolescents en el seu camí de créixer, de desenvolupar el seu potencial i d’aprendre a interactuar amb el món. A nodrir, en definitiva, aquestes persones per tal que construeixin la seva identitat i la seva autonomia. Com podem donar-nos suport mútuament en aquesta tasca? Com podem sumar, cadascú des de la seva manera de ser i de pensar, amb la seva cultura d’origen i educativa, i des de la seva funció diferenciada? Com podem canviar el que de vegades són recels, per confiança? Quines eines i llenguatges podem compartir per tal que els nens i nenes en surtin beneficiats? Dins la gran diversitat de famílies i mestres, us convidem a compartir espais i converses que en permetin trobar-nos en la mirada.
Dia: dissabte 20 de febrer de 2016, de 10 a 14 h.
Lloc: Sala d’actes – Seminari de Vic
Més informació i inscripcions al web d’Arae: http://www.araebcn.com/agenda-activitats/
Un dels web que visito habitualment és diu Cultureta i està dedicat a les activitats culturals i familiars de les comarques gironines.
Cada dimecres editen un butlletí gratuït amb una selecció de propostes per gaudir en família relacionades amb teatre, música, cinema, museus, exposicions, dansa, circ, natura, sortides, tallers… perquè organitzar les activitats culturals i de lleure amb els infants sigui més fàcil.
Segons diuen la Marta Cairó i la Cristina Jutge, responsables de Cultureta, el que pretenen es “fomentar les activitats familiars que introdueixen els nens i nenes en el gaudi de la cultura per contribuir a formar els espectadors i usuaris de la cultura de demà: El futur de casa nostra.”
He tingut la sort i el plaer de compartir algunes entrades de “la invitació a la lectura” que tan amablement han volgut recomanar.
Si teniu una estona i us passegeu pel seu web comprovareu que moltes de les activitats i idees que proposen no són exclusives de les comarques gironines i fàcilment es poden adaptar a qualsevol altre realitat.
Entreu a la secció “píndoles cultureta” i segur que trobareu moltíssimes idees. A mi m’encanta la secció de l’Àngela Bosch (Encenent la Imaginació).
La il·lustradora (i autora) anglesa Helen Ward després de més de vint anys dedicada a aquesta feina solitària ha aconseguit un prestigi pel seu treball detallat i precís relacionat amb la història natural, especialment pels dibuixos d’ocells i peixos.
La Helen no es persona amant d’aparèixer en actes públics. Es bastant curosa de la seva vida privada, potser per un sentiment que no amaga i que te a veure amb la timidesa. No obstant aquesta vergonyeta manifesta, sabem força coses de la seva vida i de la seva obra.
Sabem que és molt treballadora i perfeccionista i s’esforça en que els seus llibres estiguin ben acabats. Cadascun dels seus llibres l’ocupa sis mesos de feina, treballant moltes hores cada dia, però el resultat és espectacular.
Helen Ward viu a Gloucestershire, a prop del lloc on va créixer. Comenta que la seva educació va ser “d’esquerres i atea”. Des de ben petita va dibuixar i pintar i tenia accés a la biblioteca de la universitat on el seu pare ensenyava.
Va estudiar a l’Escola d’Art de Brighton i gairebé sempre s’ha dedicat a dibuixar animals. Diu:
Jo prefereixo dibuixar animals. Els observo i els recordo; també utilitzo fotografies i pel·lícules de vida silvestre per veure com s’articulen els ossos, com es mou l’animal. Faig un munt de dibuixos. Tinc un ordinador però només en faig ús per descarregar les fotos. Em sembla complicat, de moment, dibuixar a través de la pantalla… Els treballs de l’Helen Ward estan fets amb aquarel·les amb l’ús ocasional del gouache. Els seus dibuixos són lluminosos, vibrants, tropicals, però també és capaç d’aconseguir tons més terrosos, més suaus i delicats, amb gradacions subtils de color.
La inspiració la troba passejant el gos pels camps del voltant de casa “recollint plomes de faisà, observant un corb, potser, trobant fòssils o una branqueta d’arbre coberta de líquens.”
Entre els seus llibres, en destaquem els següents:
El rei dels ocells explica que d’ocells n’hi ha de tota mena. Alguns canten molt bé, d’altres tenen unes plomes molt virolades, n’hi ha que no poden volar, n’hi ha que són bons constructors de nius, n’hi ha de nocturns, rapinyaires, grans, menuts, etc.
Un dia, els ocells decideixen que de la mateixa manera que hi ha un rei dels animals terrestres, un rei dels animals marins i un rei dels arbres, cal trobar un rei dels ocells.
De totes les solucions que es proposen, finalment decideixen que serà rei aquell que voli més alt, aquell que arribi més amunt en una cursa.
Molts s’hi apunten i comencen a enlairar-se. De mica en mica es van quedant els pardals, les gavines, els cignes, fins que allà dalt majestuosa l’àguila plana orgullosa d’haver arribat més amunt que cap altre ocell. En aquell moment, un ocell menudet que s’ha amagat entre les plomes de l’àguila fa un saltiró i arriba encara una mica més amunt.
L’ocellet, gràcies al seu enginy, és nomenat rei dels ocells i el bategen com a Reietó.
Aquesta és una adaptació d’un conte molt conegut arreu, especialment al Regne Unit. A Catalunya va ser recopilat per Mossèn Cinto Verdaguer i per Esteve Casaponce. En algunes versions, l’àliga és coronada reina i l’ocellet és nomenat “el rei petit” per la seva astúcia.
El reietó (o cargolet) és un ocell petitó que saltironeja pel sotabosc i sovint el confonen amb un rosegador. Canta melodies boniques i variades i fa nius falsos per enganyar els predadors, per això té fama de llest.
Helen Ward es val d’aquest conte per introduir més de cent aus, amb sorprenents detalls. Recordo que fa anys ens va servir com a eix del treball sobre els “ocells del pati” i que el vam poder disfrutar molt.
La llebre i la tortuga és la interpretació de la coneguda faula d’Isop amb un estil fresc, vital i intemporal. Ward s’acosta el antropomorfisme amb cautela i prefereix no posar en perill la dignitat dels animals vestint-los o caricaturitzant-los; per això es val d’una rara habilitat per suggerir les qualitats tàctils de la pell, plomes i ossos, que fan que el realisme dels animals sigui major.
El ratolí de camp i el ratolí de ciutat
Hi havia una vegada un ratolí normal i corrent. Vivia una vida senzilla i tranquil.la, veient passar les estacions de l’any. El Ratolí de Camp se sentia satisfet. Però, un dia de primavera, va arribar un visitant…, era un cosí elegant de la ciutat amb moltes coses per explicar.
Un dels seus darrers treballs exitosos es diu Varmints on explica és una estranya i fosca història – també és una pel·lícula d’animació – que parla en contra de la contaminació acústica i la forma en què les ciutats estan destruint els nostres camps. Vegeu el tràiler de la pel·lícula a continuació. https://vimeopro.com/studioaka/varmints-trailer
De Varmints també se n’han fet obres de teatre i espectacles musicals.
Tesoros de Egipto : manual de aprendizaje
Un format molt atractiu i centenars d’il·lustracions per explicar-nos la vida a l’Antic Egipte. El text es basa en les notes de l’Emily Sands, una egiptòloga que va viatjar per Egipte a la dècada dels anys 20 del segle passat. Per a nois de 12 a 14 anys.
Els vestits de la Jana Els vestits de la Jana és una bossa amb un conte, una conilleta de peluix, la Jana, i tres vestidets a mida, de princesa, d’infermera i de ballarina. Les nenes poden jugar a vestir la nina mentre llegeixen el conte.
A la trobada d’il·lustradors que organitza Casa Anita per Sant Jordi
Fa només cinc anys que es va publicar el primer àlbum il·lustrat de la Raquel Díaz Reguera. Des d’aquell primer ¿Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa? fins avui no ha parat d’escriure i sobretot de dibuixar amb un estil personal característic i molt identificable. Jo en vaig quedar enamorat del seu “Abuelas de la A a la Z” i, a partir de llavors, llegint els seus contes he anat trobant una constant i una preocupació sobre tot el que signifiquen les relacions humanes de proximitat.
Però anem al principi.
La Raquel Díaz va néixer a Sevilla i segons podem llegir al seu web des de petita es va sentir atreta per la màgia dels dibuixos, alhora que la seva imaginació la duia a inventar-se històries que, imagino, ella mateixa il·lustrava.
Després vingueren els anys de la Universitat on va estudiar Belles Arts (a Sevilla) i altres cursos de disseny gràfic i il·lustració digital. En un moment de la seva vida abandona els pinzells i es dedica a una de les seves altres passions: la música.
Se’n va a Madrid i comença a escriure cançons per a artistes com Victor Manuel, Noa, Zuchero, Nek, Alejandro Sanz, Miguel Ríos i altres. En paral·lel grava el seu primer disc fent duo amb la seva germana (Maldeamores).
Es veu que la fal·lera per pintar li atrau molt perquè al novembre del 2010, l’editorial Thule li publica el seu primer àlbum ¿Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa?. Des de llavors tot ha estat un no parar: Un amor tan grande, Un beso antes de desayunar El monumento a la cometa, Catálogo de besos, Un día de pasos alegres, Azulín, azulado y altres que comentarem més avall.
Un dels seus darrers invents és una trilogia de contes independents que es presenten en format de CUENTOS POR CORREO. Es tracta d’uns contes que van dins d’una capseta però dividits en vuit capítols, cadascun d’ells escrit al darrera d’una targeta, com si fossin postals. Es poden enviar via correu ordinari i l’infant rep, cada dia, una part del conte (una postal). Hi ha qui diu que és un conte-puzzle, d’altres que és una posta-conte i hi ha qui pensa que es un puzle-conte. Sigui com sigui, un cop es completa el cicle de vuit targetes, el lector ja té el conte sencer, així com la identitat del remitent.
Els tres títols que l’editorial Tres Tigres Tristes ha publicat fins ara són “ El ratón más grande del mundo”, “El bolso rojo” i “ Dibujos animados”.
Abans de continuar la presentació de les seves obres, estaria bé que li féssiu una ullada al següent vídeo per conèixer una mica més a la Raquel.
D’entre els seus llibres, destaquem:
Hay algo más aburrido que ser una princesa rosa?
La Carlota n’estava farta del color rosa i d’ésser una princesa. No volia petonejar gripaus i per descomptat li horroritzava que al besar-los es convertissin en prínceps blaus. Per què voldria un príncep blau?.
La Carlota vol saber per què no hi ha princeses que cacin dracs o volin amb globus.
Un beso antes de desayunar
Tots els matins, abans d’anar a treballar, la mare de la Violeta li deixa un petó al coixí. Aquell matí, el petó, després de besar la Violeta, va saltar per la finestra i va volar, va volar, va volar …
Catálogo de besos
En els prestatges de l’antic rebost, més d’una vintena de flascons de vidre reposaven ordenats i etiquetats amb una pulcríssima cal·ligrafia.
Hi ha persones que col·leccionen segells, gats de porcellana, encenedors, mussols d’ulls espantats.
L’Amanda col·leccionava petons … Un día de pasos alegres
Aquest matí m’he posat les meves botes de donar fabricar passos alegres. Són unes botes a les que els agrada cantar, dibuixar gargots, nedar en els tolls i que sempre, sempre em porten on vull anar.
Azulín, azulado
L’àvia Soledad que no tenia néts ni rebia visites acasa seva, acostumava a prendre el te amb la seva ombra. El seu jardí, en el qual abans jugaven els nens, estava abandonat. Però un dia va trucar a la seva porta un gos que recitava poesies … Algo que aprender
La granja en la qual viuen la vaca Marcelina, el porquet Paco, el ruc Faustino, l’ovella Clara, la gallina Carmela amb els seus cinc pollets i el gall Manuel és una granja qualsevol on, tots els matins, abans que surti el sol, el gall Manuel avisa de l’arribada del nou dia cantant alegrement.
Però un matí, el pobre gallet es desperta afònic i no pot cantar i tots es queden adormits… Abuelas de la A a la Z
Hi ha àvies en tots els llocs de la Terra. Tots n’hem coneguda a una o a moltes, a les nostres o les dels altres.
Els més afortunats troten algunes tardes sobre els genolls d’una àvia o es mamen els dits després de paladejar una abraçada de xocolata d’una altra. Molts saben que hi ha poques sensacions comparables a la de quedar-se adormits a la falda d’una àvia contacontes… Madre no hay más que una y aquí están todas
Elles són qui vetllen els nostres somnis. Elles són qui recorden que ens agraden les mandarines i que odiem el color marró. Elles són les que, discretament, ens han ensenyat el bo i el dolent, el correcte i l’incorrecte.
Passejant per les pàgines d’aquest llibre descobrim a la mare fetillera, la mare sergent, la tecnològica, la creativa, la hippie o la cantarina. Només cal estar atent. Abuelas. Manual de instrucciones
Així són i així eren les nostres àvies. Alguna vegada has pensat que la teva àvia, abans de ser la teva àvia, va ser mare? I abans d’això va ser filla, i encara molt abans, va ser una adolescent i, encara que sigui difícil de creure, també va ser una nena amb cues que, igual que tu, tenia la seva pròpia àvia. Les àvies d’avui van arribar a aquest món quan era molt diferent del que tu coneixes.
A la pàgina web de la Raquel podreu trobar molta més informació: http://www.raqueldiazreguera.com/
El proper dijous, 12 de novembre del 2015, a les 19h, a la llibreria La Central, (Mallorca 237, Barcelona), tindrà lloc la presentació de la nova col·lecció infantil Petit Fragmenta. A l’acte hi intervindran Inês Castel-Branco, directora de la col·lecció i autora de Respira, Joan-Carles Mèlich, professor titular de filosofia de l’educació a la UAB, Halil Bárcena i Mariona Cabassa, autor i il·lustradora d’Històries de Nasrudín, Àlex Tovar i Àfrica Fanlo, autor i il·lustradora de Funàmbulus, moderats per Ignasi Moreta, editor de Fragmenta.
Jo no hi podré asistir però crec que la col·lecció valdrà la pena i per això comparteixo la información publicada al webde Fragmenta editorial.
He conegut a la Rebeca Luciani. Ahir, 27 d’octubre, va presentar el seu darrer treball “Animales que hacen cosas en silencio” sobre un text de la Lolita Bosch, també present a l’acte que va conduir la Cristina Concellón de l’editorial Kalandraka.
La trobada va ser a la llibreria Abracadabra de Barcelona, amb un bon grapat d’amics i coneguts de les autores, i un ambient alegre i còmplice que fa que sempre sigui un goig visitar aquest espai únic.
De la Rebeca Luciani tinc un parell de records. Un, llunyà, de fa nou anys quan es va publicar El somriure de la Daniela, un àlbum del que vaig tenir la sort de seguir de ben a prop el procés de traducció al català. I el segon record, més recent, de fa tres cursos quan a l’escola vam gaudir moltíssim del conte El baile de la taràntula l’any que vam dedicar a la música. El baile de la taràntula ens va servir per conèixer i practicar amb els infants alguns passos de “la tarantel·la” napolitana. Ambdós llibres els conservo a la prestatgeria dels “llibres estimats”.
A la Rebeca no li agrada gaire que expliquem els seus mèrits però alguna dada sí que hem d’aportar, no?
Va néixer a La Plata, Argentina, on va estudiar dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de la Universitat Nacional. L’any 2000 va viatjar a Barcelona, on s’hi ha quedat fins ara i on ha il·lustrat la majoria de les seves obres de literatura infantil. També ha fet diversos cursos de formació artística i tallers d’il·lustració.
La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, alguns de realment importants com el el White Ravens International.
Allò que destaca de les seves il·lustracions és el seu estil ple de color, amb una paleta cromàtica amplia i càlida. Les seves figures són sempre molt vitals i traspuen sentiments molt potents.
La tècnica que empra habitualment és la tradicional: dibuixa amb llapis, pinta amb acrílics i, de vegades, també hi afegeix algun petit element enganxat. En aquest llibre d’“Animales…” es nota la presència del grafit. Normalment digitalitza les il·lustracions i, abans de lliurar-les a l’editorial, les millora amb alguns retocs fets a l’ordinador.
El llibre Animales que hacen coses en silencio és un text molt poètic que va encadenant situacions en les que els animals en són els protagonistes. No sé ben bé com classificar-lo, encara, perquè la primera lectura m’ha deixat “tocat” i el deixaré reposar uns dies abans de tornar-lo a agafar. He notat certa tristesa (¡Huy! Una punzada de tristeza en el centro de la panza. Como si un arco hubiera hecho diana) però també, encara que sembli contradictori, uns sentiments de vitalitat i unes ganes d’acompanyar als personatges que caminen pel poema, com la tortuga que es va perdre, el pop que es desplaça sobre la catifa d’eriçons de mar, els gats patinadors, les formigues constructores de paraigües, els dofins que es van empassar les grues de les ciutats dels nans de les platges rocalloses, etc.
Al web de Kalandraka podem llegir: “Animales que hacen cosas en silencio” no es un poemario al uso; es una colección de atractivas imágenes, una montaña rusa de emociones, una serie de reflexiones cotidianas que se desarrollan en un paisaje surrealista donde todo puede suceder. Se trata de un largo y un divertido poema que invita a la lectura en voz alta para así degustar mejor su sonoridad; un canto a la libertad creativa -tanto a nivel formal como estético que rezuma aromas mexicanos. Esta amplia composición de verso libre y lectura vertical se desarrolla sin solución de continuidad; la parte literaria es un todo. Una voz omnisciente interactúa con un amplio elenco de animales -desde hormigas a ranas, pasando por gatos o pájaros- al margen de estereotipos poéticos, e invita a la complicidad de los lectores: “¿Y tú? ¿Ya volaste?”. Lolita Bosch juega con el lenguaje metafórico, proyectando hermosas y rotundas imágenes. Las enumeraciones y repeticiones, los juegos tipográficos y las onomatopeyas, refuerzan el caràcter lúdico y transgresor de la obra: pensamientos en voz alta convertidos en auténtico lirismo. Las ilustraciones de Rebeca Luciani aportan la armonía estètica y potencian la creatividad de la obra literaria: levedad, verticalidad, dimensión onírica, ensoñación y saturación cromática son algunes cualidades de este trabajo artístico, elaborado con la técnica del grafito y las anilinas, donde también destaca el protagonismo de la naturaleza.”
Aquest poemari és per alumnes grans. Per a l’educació secundària o per al cicle superior (si el mestre fa un bon acompanyament, és clar!)
A la presentació van explicar molt bé el perquè del format del llibre, però no em van convèncer. M’hagués agradat un format més generós que no tallés les imatges per la meitat, a l’estil d’altres obres que la Faktoría ha editat. La limitació que imposa encabir un text en una col·lecció té aquestes coses.
Algunes imatges de la presentació del llibre, a continuació:
Altres llibres il·lustrats per la Rebeca Luciani: Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill. Kiwi. Un dia el Ratolí li va explicar una cosa sorprenent al Kiwi: «He sentit a dir que ets un ocell.» «Un ocell?», es va estranyar el Kiwi. «Com vols que sigui un ocell si no tinc plomes ni tampoc unes ales grans, no puc volar, el meu pèl punxa i tinc un bec llarg i bigotut…?» Un conte que ens parla de les diferències. El baile de la tarántula. En alguns llocs del sud d’Europa podria succeir que et piqués una taràntula. En aquest moment quedaves atarantat i només hi havia una manera de treure el verí de l’aranya: amb la música i el ball. Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però, com tots els titelles, és manipulat…Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna l’obscuritat del bagul on descansa. Mai no sent la mossegada de la soledat ni l’espurneig de l’alegria… Fins que un dia es deslliura dels fils que li lliguen l’ànima… La nube de Martín
Soy Martín, tengo una gata, un ojo de cada color y una nube. Me subo a ella todos los días, por la mañana, por la tarde o por la noche. No importa que esté en la cama, en el parque o en el metro. A veces, paso mucho tiempo en ella; otras, un poco menos. Da igual que llueva, nieve, haga sol o sople el viento. Estoy encantado con mi nube; aunque no les gusta a todos… El somriure de la Daniela
El somriure d’aquest conte te ales i vola d’un cor a l’altre, alhora que desprèn optimisme i alegria a tothom que estigui trist o decaigut… És un somriure contagiós.
Altres llibres de la Rebeca Luciani:
“Cachtánka”. Text de Chekhov . Globo Ed. 2013
“What’s the color of love?”. Text de Fatima Sharafeddine. Kalimat Ed. 2013
“Diáfana”. Text de Celso Sisto. Scipione Ed. 2011
“Vivir es fácil”. Poemes de Gabriel Celaya. Edelvives Ed. 2011
“La princesa malalta”. Text de Carme Bernal i Carme Rubio. Publicacions L’Abadia de Montserrat Ed. 2010
“Una puerta bajo la almohada”. Text d’Eulalia Canal. Baula Ed. 2009
“Canciones y palabras de otro cantar”. Text de Juan Carlos Martín. Edelvives Ed. 2009
“Carnaval”. Text de Javier Sobrino. La Galera Ed. 2008
“25 cuentos populares de Europa”. Textos de Michi Strausfeld and Ramon Besora. Siruela-Aura Ed. 2006
Més informació al web de la il·lustradora, clicantAQUÍ.
Aquest mes presentem un autor francès de molt de prestigi al seu país. Es un il·lustrador de línia clara i l’estil dels seus llibres s’assembla molt al dels còmics.
Yvan Pommaux va néixer l’any 1946 a Vichy, va estudiar Arts Plàstiques a Clermon Ferrand i Bourges i el 1970 va començar treball com a dissenyador per a l’editorial L’École des Loisirs, on va descobrir el treball de Sendak, Lobel i Ungerer. Així va néixer el seu interès pels llibres i la seva preocupació per desenvolupar un estil propi.
D’aquells primers anys comenta:
Era una època privilegiada en la qual es podia ser dissenyador sense haver estudiat l’ofici; on potser les relacions humanes comptaven més que l’exigència d’un rendiment professional immediat. En aquest llavors un no aprenia a nedar abans de llançar-se al’aigua, la qual cosa resultava perillós, però sens dubte, més emocionant perquè despertava en mi aquest esperit pioner, inventiu, semblant a aquell dels primers directors de cinema que creaven, amb urgència i instint, l’essencial del llenguatge del setè art.
Els seus personatges solen ser animals humanitzats que es mouen en escenaris que recorden els espais del cinema de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta.
Hi ha, probablement, dues categories d’autors o il·lustradors: aquells que dominen la situació, i aquells que són dominats per ella. Pommaux forma part de la segona categoria, més o menys com deia Picasso: La pintura fa de mi el que vol.
Les seves històries segueixen un procés particular. Segons el mateix autor, no té iuna idea preconcebuda, un guió que segueixi fil per randa, ans al contrari, són els personatges els qui el porten a construir la història. Per exemple, si dibuixa una versió del gat amb botes amb impermeable ja està creant un personatge de novel·la negra (DetectiuJohn Chatterton) i a partir aquí comencen a aparèixer altres personatges i altres objectes: La mare de la Caputxeta, el llop amb un elegant vestit creuat i amb una boina negra inquietant, etc. Tota una lògica s’encadena. Situa l’època als anys 50 i així aconsegueix que hi hagi una distància amb la nostra època. Els castells dels contes de fades esdevenen hotels dissenyats per prestigiosos arquitectes, els reis són poderosos caps de empreses i el bosc dels contes esdevé el parc d’una ciutat, de nit. I així de sobte va sorgint la trama.
Abans de llançar-me a fer un llibre, ¿tinc algun missatge que transmetre? Em responc: no. La meva pluja d’idees s’assembla a les papallones: Espècies comuns, espècies rares, espècies en vies d’extinció … Quan tinc una idea, intento no arruïnar-la i començo a esbossar els personatges que podrien ajudar-me a desenvolupar-la.
Al llibre de Lilia, una espècie de Blancaneus, el pare de Lilia no és un rei, sinó un tigre vestit i amb barret, que podem interpretar com un poderós home de negocis. El príncep encantat és un gos valent i fidel que treballa en un taller mecànic. Aquest àlbum, no és un tractat de la lluita de classes, però la intenció de pintar socialment la història és evident.
A La fugida, el propòsit és mostrar que un petit ésser, un gatet, tot i que ha viscut molt poc, pot guardar dins d’ell un record molt fort. Ell és infeliç en una família que no estima, i aquest record l’ajuda a viure. Al final, retroba l’amic que viu en la seva memòria: és un retrat d’una família de classe mitjana,consumista i estressada.
Pommaux és un gran defensort del poder de les imatges. Diu que si un nen encara no és capaç de llegir Proust, en canvi pot llegir les imatges tan bé com un adult. És una idea interessant.
El seu procés creador és força anàrquic. Diu:
Tinc sobre la meva taula trossos de paper plens d’esbossos, seqüències fetes ràpidament, algunes tallades i enganxades en un altre ordre, imatges ampliades formen garlandes que es gronxen davant meu. Jo retallo, elimino, enganxo, redibuixo per sobre del guaix. Afgegeixo llocs, objectes, vegetació… Però enmig de tot aquest desordre, sento que hi ha una història. I acabo trobant-la, amb la estranya impressió de ser ajudat per aquests personatges que el meu llapis, de vegades traça avançant-se al meu pensament. Dibuixo més ràpid que la meva ombra. Més endavant, quan executi els dibuixos finals, tindré el sentiment de perdre alguna cosa del primer impuls. Però, al principi, estic esglaiat ja que la història és aquí: desarreglada, desvestida, apedaçada, plena de goma i de tippex, feta de dibuixos poc llegibles envoltada de notes i de signes, que només jo puc desxifrar. I tal qual com està, m’agrada. No obstant això no m’oblido que he de fer un llibre digne d’aquest nom, és dir, que he de aprofundir, enriquir els meus personatges, tornar-los llegibles, reconeixibles, de front, de perfil, de tres quarts, i fins i tot d’esquena. Estimo el traç, les ratlles, el llapis que produeix textures en el paper, el llapis gras que difumino amb el meu dit o amb el cotó, estimo diluir l’aquarel·la dins l’aigua,etc. A més del llapis, en aquests llibres empro la tinta, el guaix, l’aquarel·la, el collage i en alguns vestits, les trames evoquen les textures de les teles de luxe. No obstant això, per a altres llibres, només utilitzo la tinta i la ploma.
Els llibres més interesants d’Yvan Pomaux són La fugida, Detectiu John Chatterton, El sueño interminable, Una noche, un gato, Antes de la tele i el mencionat Lilia.
A L’École des Loisirs podeu trobar altres llibres en francès, com La peur du Louvre, Angelot du Lac, Disputes et Chapeaux, etc.
Per saber una mica més d’aquest autor us deixem una entrevista al seu estudi:
La invitació a la lectura 