Tinc una emoció compartida amb molts mestres que fa anys estan jubilats. Son mestres que encara mantenen lligams amb els seus exalumnes i queden per conversar i recordar. Potser es creuen pel carrer en un encontre casual i s’aturen a saber com els va la vida.
En el meu cas, a més tinc la sort de poder compartir cada curs algunes sessions explicant contes als més menuts de cicle infantil. Ells gaudeixen dels relats i, en cada sessió, és com si tornés a reviure els moments increïbles viscuts a la biblioteca de l’escola Sant Josep – El Pi.
Algú va dir que no et jubiles mai de fer de mestre i és un pensament que comparteixo.
Al final de cada trimestre, s’edita RÀFEGA, que és una publicació digital de l’AFA en la que cada classe de l’escola fa un article, des d’I3 fins a 6è. Es destaquen, a manera de resum o memòria de les activitats més rellevants que s’han portat a terme en aquell trimestre. Em va demanar que expliqués el significat d’una placa que es troba incrustada misteriosament al terra, en un cantó del patí. I ho vaig fer, encantat de la vida, esclar!
No tinc permís per compartir-la sencera però, em fa il·lusió, deixar constància de la meva col·laboració amb la revista i us passo l’article en concret.
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
La HLO (Human Library Organization) és una organització que va néixer l’any 2000, a Copenhaguen. Promoguda per un grup de joves que volien denunciar l’homofòbia i els sentiments antiislamistes que percebien al seu voltant, partia d’una idea simple, aparentment. Es tractava de reconèixer en cada persona un “llibre”, algú que tingués una història per explicar.
Des d’aquella primera biblioteca humana fins avui, el moviment de Biblioteques Humanes s’ha anat estenent arreu del món. Ara arriba a l’Hospitalet.
Els usuaris d’aquesta biblioteca tenen l’oportunitat de parlar de manera informal durant una estona amb els llibres humans que triïn del catàleg que hi hagi. De vegades, es poden conèixer i comprendre la vida d’una bomber, d’un cirurgià militar, d’un sikh, d’un astrofísic, d’un alcohòlic en recuperació, d’un lampista, d’un cec, d’un policia gai, etc. Es tracta, com és fàcil imaginar, de promoure el diàleg, la comunicació positiva entre un grup variat de persones “en préstec”, persones molt diferents que ajudin a superar prejudicis, trencar estereotips i promoure la tolerància i la comprensió.
La idea es va inspirar en la novel·la Fahrenheit 451.
La 1ª Biblioteca Humana de L’Hospitalet se celebrarà el matí de dissabte 4 de novembre, a la Biblioteca La Florida.
En el catàleg de títols o “llibres humans”, trobareu persones que han patit discriminació o rebuig social a causa de les seves circumstàncies vitals i ens explicaran les seves històries (relacionades amb la salut mental, l’estatus social, la identitat de gènere, la migració o les relacions familiars, entre d’altres) amb la finalitat de trencar barreres socials, desafiar estereotips i prejudicis.
Per assistir-hi com a lector o lectora, us podeu inscriure (inscripció gratuïta), a la web del projecte o directament al taulell de la Biblioteca La Florida.
LES DADES: Biblioteca Humana de L’Hospitalet Edició Les Planes – La Florida Dissabte 4 de novembre de 2023, a partir de les 10:30h Biblioteca La Florida. Avda. del Masnou 40 08905 – L’Hospitalet del Llobregat
La Biblioteca Humana de L’Hospitalet ha estat promoguda per l’Ajuntament de L’Hospitalet, amb la col·laboració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de la Diputació de Barcelona, i co-organitzada per Biblioteques de L’Hospitalet (Biblioteca La Florida), Pla Integral Les Planes – Blocs Florida, Servei d’Acollida i Integració, Servei de Mediació Comunitària i l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament de L’Hospitalet, i per les entitats Escola de Vida Les Planes La Florida, l’Escola Joaquim Ruyra i Artticco. En el projecte també hi ha participat activament una àmplia xarxa de persones voluntàries i col·laboradores d’associacions, institucions i entitats del barri de Les Planes – La Florida.
El desè relat, el penúltim, és obra de l’Ireneu Castillo, una persona que coneix casa pedra, cada casa, cada racó de la nostra ciutat i que, a més, té la generositat de mostrar i compartir els seus coneixements a través del seu blog, imprescindible, sobre històries de l’Hospitalet. Aquest: https://ireneu.blogspot.com/
L’Ireneu és escriptor, historiador, coordinador de la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta” i impulsor de l’Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat (PERSEU). En paraules seves, es defineix com a «hospitalenc de tota la vida, el mateix esperit cosmopolita, inconformista i resistent de la meva ciutat ha modelat la meva forma d’entendre la vida i la relació amb tot el que m’envolta, el que m’ha portat a formar part activa de la vida associativa de l’Hospitalet. Escriptor amateur des de mitjans dels 80, sempre he trobat als relats curts una forma d’expressió personal davant les incongruències de la societat, barrejant a parts iguals una realitat molt propera al lector, la crítica social i el surrealisme més transgressor. Estudiant “interruptus” de geologia, geografia i història i ciències ambientals, parlo quatre idiomes (anglès, francès, castellà i català) i durant molts anys he combinat la sempre dura feina de ser botiguer al barri de Sanfeliu amb la d’escriptor a estones perdudes col•laborant amb diverses associacions i blocs, així com amb la de portaveu/coordinador de la plataforma veïnal “Protegim el Canal de la Infanta!”. O tal i com em va descriure un bon amic, “un home del Renaixement del S. XXI”.»
A les biblioteques de l’Hospitalet trobareu els seus llibres. Destaquem els darrers:
Edificis Catalans amb Història. Barcelona. L’Arca, 2023 Un recorregut on trobarem mil històries corresponents a les cases i edificis més emblemàtics del nostre país. Tots ells tenen alguna cosa que contar-nos, des de les grans icones del modernisme català de Barcelona fins a edificis singulars que van de les Terres de l’Ebre fins a Girona, passant per la Catalunya Central i les Terres de Ponent.
1001 curiositats dels castells catalans. Barcelona: L’Arca, 2020. Llegendes, històries i anècdotes curioses dels castells catalans més representatius.
1001 curiositats del Baix Llobregat i l’Hospitalet. Barcelona: L’Arca, 2018. Aquest llibre recull el bo i milllor del patrimoni d’aquesta comarca, amb l’afegit d’una població tan propera i important com l’Hospitalet del Llobregat, dels seus usos i costums, en forma de petites pinzellades, per tal de que el lector pugui conèixer més a fons un espai de vida tan rica com ho demostra la seva magnífica diversitat.
Per als “Relats que el vent s’endugué” ens ha compartit la següent història.
El col·leccionista de l’Oest
Era ell un enamorat del gènere, un autèntic “friki”. La seva col·lecció de novel·les de l’Oest era de les que feia sorprendre qualsevol que visités la seva biblioteca particular. Cridaven l’atenció les prestatgeries i prestatgeries plenes d’aquells llibres que explicaven les aventures dels texans, les seves lluites contra els indis, els caçadors de búfals, els buscadors d’or, els rodejos… i on no podia faltar l’heroic Setè de Cavalleria de Michigan. Tanta aventura, tant de tret, tant de duel i tant de “dolent” hi havia per aquelles atapeïdes llibreries que, fins i tot, l’olor de pólvora t’embafava només de passejar davant d’aquells llibres. La col·lecció, després d’anys i panys d’estar recopilant llibres per aquí i per allà, era increïblement completa amb alguns volums que eren autèntics incunables -tenia fins i tot una primera edició original d’El Virginiano, d’Owen Wister (1902)- i no faltava ni un sol autor. D’entre tots ells, el seu autor preferit era Marcial Lafuente Estefania del qual guardava gelosament tota la seva extensa obra. Aquell cowboy frustrat gaudia amb delit llegint aquelles novel·les i, si no hagués estat per aquella vida monòtona, anodina i grisa que l’envaïa fins al moll de l’ós a cada volta que feia la busca dels segons del seu rellotge de butxaca, no hauria dubtat a traslladar-se a les terres sense llei de Texas a vigilar la diligència del Paso, o a cavalcar per les planúries d’Arkansas sobre el seu cavall Mustang arrabassat als indis. La imaginació el portava a unes terres d’horitzó sense fi allà on la seva discapacitat física el lligava a un món reduït i massa proper. Aquestes novel·les eren, per a ell, alguna cosa més que la seva vida. Un matí, el nostre amic va aparèixer mort, postrat a la seva butaca amb un letal tret al mig del front. La policia va obrir una investigació, però van passar els mesos i no va donar cap llum sobre qui o quins havien estat els seus assassins. Es van interrogar amics, veïns, sospitosos. Es va regirar tot, però no hi va haver manera de trobar l’homicida ni, el que és pitjor, cap mòbil per justificar-ho. L’única pista, la bala obsoleta que va acabar amb la vida del nostre col·leccionista. Passats els anys, la policia va arxivar l’expedient d’aquella mort estranya. Un assassinat va quedar sense solució però, possiblement, tot hauria estat més fàcil si haguessin mirat el llibre que estava llegint en el moment de morir: Or i Plom, del seu adorat Marcial Lafuente Estefania. El seu pecat? Ficar-se massa a la trama de les seves lectures.
El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.
Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
“El escritor escribe. Si alguien quiere aprender a escribir podrá llegar a ser una persona que escribe, pero nunca será un escritor. Según Raimond Chandler, entonces soy un escritor, una persona que escribe. Me faltaría saber si escribo bien y si tengo un estilo propio. El estilo no se busca, se tiene o no se tiene y no se sabe el porqué. Nadie mejor que yo sabrá si escribo bien. Vivo de eso, vivo de criticar y analizar lo que otros han escrito. Enseño literatura.”
Les frases anteriors són les primeres de la pel·lícula “Lugares comunes”. Una veu en off que correspon al protagonista les pronuncia mentre veiem com les escriu amb la seva estilogràfica en un quadern. Es tracta d’un recurs narratiu que es repeteix en diversos moments i ajuda a comprendre el personatge, un professor de literatura de la Universitat de Buenos Aires que rep una notificació ministerial dient-li que el jubilen “d’ofici”. És una pel·lícula que m’agrada.
El proper dilluns 15 de maig, farem la segona trobada d’autors i autores de l’Hospitalet que han participat dels Relats que el vent s’endugué dels mesos gener, febrer, març i abril de 2023.
Ens acompanyaran l’Ignasi García-Barba, l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar.
Amb elles conversarem sobre literatura, sobre les seves obres i sobre què les motiva a escriure. No serà una conferència, el que volem és que la tertúlia flueixi de manera agradable i que puguin explicar anècdotes i reflexions en veu alta.
També coneixerem els seus lligams amb l’Hospitalet, els seus hàbits lectors, què llegien quan eren infants i si recorden algun llibre que els hagi marcat. També, si volen, els demanarem que ens facin cinc cèntims dels projectes que tenen entre mans.
I potser acabarem de manera divertida fent algun joc literari. Potser.
Les dades: II trobada d’autors i autores de l’Hospitalet Data:15 de maig de 2023 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12) Us hi esperem!
És un relat breu que ens ha compartit l’Ana de Lacalle, una persona sàvia i que coneix bé la condició humana perquè en els seus escrits hi predomina la reflexió filosòfica.
Les persones que coordinem “Els relats que el vent s’endugué” estem molt contentes perquè els relats que ens han enviat els autors i autores de l’Hospitalet són de molt nivell i ens permeten, a més, conèixer les persones que els han escrit.
Si tot va com ha d’anar, abans de Sant Jordi podrem fer la segona trobada amb els quatre autors dels mesos de gener a abril per conversar de les seves passions, els seus ideals i com escriuen i perquè. Serà molt interessant, seguríssim.
Qui és l’autora del mes de febrer?
L’Ana de Lacalle, als tretze anys arriba a L’Hospitalet –barri de La Torrassa- en un moment en què la majoria de nois/es de la seva edat eren fills de l’onada immigratòria provinent de la resta de l’Estat espanyol. Una generació que gràcies a l’esforç de les famílies va poder fruir d’uns estudis i una formació que no tenien els seus pares. Fet que va gestar alhora persones amb una sensibilitat social de la que es va beneficiar la ciutat a molts barris, mitjançant el moviment associatiu, i en concret en el que va participar, l’educació en el temps lliure. Avui aquestes entitats fan una tasca d’integració d’immigrants cabdal, a més de suplir la presencia dels pares per motius laborals o d’altres raons.
El seu primer contacte amb una biblioteca va ser amb la mítica Josep Janés, ubicada originalment a la Plaça Espanyola, i on va gaudir de mitjans que van facilitar els seus estudis.
Durant anys va fer voluntariat al camp de l’educació en el lleure del barri, comissió de festes…
Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, i després de dedicar-se vint-i-tres anys a la docència, publica una sèrie de títols en què predomina el que tradicionalment es consideren formats narratius, però en què sempre subjau una pretensió de reflexionar filosòficament sobre qüestions rellevants de la condició humana —Huérfanos de Sofía (2015), Híbrido (2018), Relatos y Aforismos (2019), Existo, para vivir (2020) i El mal que nos hacemos (2022). Obres col•lectives com Tren sin parada (2019), Virginidad y Mujer (2021), Cánones de Belleza (2022).
Actualment, desenvolupa la seva activitat filosòfica vinculada al Club Mundial de Filosofia i al Centro de estudios sociales Desiderio Sosa d’Argentina, a la Societat Lambayecana de Filosofia del Perú –com a membre d’honor– participant i organitzant Congressos i Esdeveniments filosòfics.
També col•labora puntualment a revistes de Filosofia i Literatura (ANGAÚ, Polisemia, COMUNAS del LITORAL).
El relat que ens comparteix farà molt contents al lectors i usuaris habituals de les biblioteques perquè ens reconeixerem fàcilment.
Bibliotecas: la morada de la intimidad colectiva
Adentrarse entre los pasillos, más o menos amplios, de la casa por excelencia de los libros que, y esto no es ninguna menudencia, están a disposición de cualquier persona que desee acceder gratuitamente a ese mundo de oscura luminosidad, es una experiencia simultáneamente de intimidad y de acción colectiva.
La primera de las vivencias se produce en ese contacto casi seductor entre quien anhela leer y quien escribe para ser leído. Merodeando, abrumados por la infinidad de posibilidades que se nos presentan, tocamos, cogemos y ojeamos aquellos ejemplares que despiertan nuestro interés, y con los cuales iniciamos una conexión única e intransferible: el mundo interior se desvela sin pudor es esa íntima relación, en la que nos sabemos inmunes a cualquier juicio ajeno. Solo tras este tránsito pausado, saboreado y enigmático entre nuestro yo y esos libros que amagan algo de nosotros entre sus páginas, podemos avanzar hacia la interacción con los otros.
Este aspecto colectivo se desgrana al transformar las bibliotecas no solo en almacenes de libros, sino en centros de cultura que partiendo de los libros se expanden a otras expresiones artísticas. Y esta dimensión colectiva nos convierte en una comunidad cultural, cuyo fundamento son los libros.
La concepción de lo que debe ser hoy una biblioteca pública se ha amplificado y enriquecido. Tan solo con acceder a la web de cualquiera de ellas, o acercarnos a realizar una visita —acto inigualable— constataremos que esa morada de intimidad colectiva contribuye a la necesaria interacción entre humanos a partir de la lectura, y, en definitiva, a compartir vida, ese acto tan profundamente humano que en nuestras sociedades está siendo minimizado contundentemente —obviamente la pandemia ha ayudado en esa macabra tarea—
Así, diría que quien está seducido por la lectura, lo está, a su vez, por los otros que han sucumbido a las artes librescas y que la cuna de las palabras mágicas está en el seno familiar. En su útero se gesta el embrión de la curiosidad por el contacto con lo Otro -otros mundos- y los otros; primero mediante la palabra escrita a la que, como he narrado, todos podemos tener acceso; después el gusanillo de la cultura adopta diversidades enriquecedoras.
Visitemos bibliotecas, conozcamos qué son ahora, y a partir de ahí decidamos quedarnos o marchar…
I si voleu l’adhesiu que us identifica com a lectors dels relats només cal que aneu a qualsevol de les biblioteques de la ciutat i us el donaran de franc. Ah! i de passada us podreu fer el carnet (si és que no el teniu) també de franc i us podreu emportar en préstec un bon grapat de llibres, àlbums, vídeos, revistes, etc. que us faran passar bons moments.
«Els relats que el vent s’endugué» són històries que s’escapen de les biblioteques de la ciutat i cada més es colen al «Diari de l’Hospitalet». Passen de mà, de boca a orella, de vegades descansen a la tauleta que hi ha al costat del sofà, circulen per la ciutat i ningú no sap on poden arribar perquè cada relat té el seu destinatari i segur que hi ha un lector que l’està esperant.
Abans d’ahir, 19 de setembre, vam iniciar una acció amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de l’Hospitalet i el Diari de l’Hospitalet. Cada mes, donarem a conèixer un relat breu d’un autor o autora de la ciutat que es podrà llegir en digital a lhdigital i també en format paper a les revistes que es bustien a totes les cases de la ciutat.
La idea és incloure un relat no gaire llarg, que formi part d’una sèrie d’escrits que es vagin guardant i col·leccionant. Aquest RELATS (poemes, cròniques urbanes, contes, notícies, etc.) escrits seran col·leccionables i als veïns que n’hagin llegit i guardat tres, se’ls oferirà la possibilitat d’anar-los a bescanviar per un adhesiu il·lustrat per la Màriam Ben Arab (https://www.instagram.com/mariam_benarab/) amb la frase «Aquí hi viu una família lectora»
L’adhesiu és per a la porta de casa, la motxilla, etc., i, qui vulgui, podrà enviar una foto a l’adreça (espaillampsicentelles@gmail.com) que els facilitarem. El dia que vagin a la biblioteca amb els tres relats, la bibliotecària els segellarà i els retornarà amb l’adhesiu i un escrit explicatiu del seu significat. I alguna altra sorpresa, també.
Quin és l’objectiu? Què aconseguirem? D’entrada, allò més necessari, que vagin a la biblioteca és un primer pas (un gran pas) i després, que s’afeccionen a llegir i a esperar el conte del mes següent. I si aconseguim que passin una bona estona, ja ho tindrem.
En síntesi, és això, albirar un futur on algun dia puguem escriure una bonica història que comenci dient que “a l’Hospitalet, ciutat lectora…”
Diumenge passat, 24 d’octubre, coincidint amb el «Dia de les biblioteques» vam aixecar la persiana a l’«Espai Llamps i Centelles», un observatori de la literatura infantil i juvenil que té com a objectiu acompanyar docents, bibliotecaris i altres mediadors de la lectura, compartint experiències i formació.
Es tracta d’un projecte obert i cooperatiu que col·labora amb les manifestacions culturals que tenen el llibre infantil i juvenil com a protagonista, especialment aquelles relacionades amb la ciutat de l’Hospitalet i, més enllà, amb els Països Catalans.
Una de les dèries que sempre hem tingut és imaginar que aquest país nostre és més culte i més lector. Malauradament, això ja ho sabeu, la cultura encara no està prou valorada. Prima la competitivitat, l’economia, i fa tristesa veure com ens estem allunyant dels valors de l’humanisme, d’aquella manera en que alguns autors com Stefan Sweig o Rilke, per exemple, entenien la vida.
En l’acte de presentació vam voler reunir a totes les persones que ho han fet possible i que no es coneixien entre sí. D’alguna manera venia a ser com l’escena final de la pel·lícula «Casablanca» quan Bogart li diu al policia: Louis, presiento que éste es el comienzo de una hermosa amistad.
I així va ser. Vam compartir riures, emocions, música, vermut i aquella “joie de vivre” que fa que valgui la pena estar envoltant de la bona gent. Vaig recordar una frase de Wiesenthal que en certa ocasió em va dir que seguís el meu somni si això és el que volia i també una altra d’en Ricardo Alcántara que afirmava que no ens podem jubilar de ser feliços.
Vaig intentar dir unes paraules raonables i explicar el perquè de tot plegat, com hem arribat a aquest punt i sobretot agrair les complicitats de (per ordre d’aparició):
En Ferran que ens va ajudar a trobar el local, sota la premissa que havia de ser a l’Hospitalet i més concretament al barri de Sant Josep.
L’Albert, el nostre API de capçalera, que va dir que endavant amb la compra i que s’encarregava del parquet, del trasllat i del que calgués.
La Montse i en Carles, llibreters meravellosos que ens van regalar el nom de “Llamps i centelles”, ens van assessorar en temes de decoració i ens van fer propostes de millora.
En Raül Castillo que va entendre perfectament la idea i va dissenyar el logo corporatiu tan preciós que llueix a l’entrada.
En Luciano que va trobar temps per fer les reformes durant el mes de juliol. Va pintar, va instal·lar els focus, el parquet, va sanejar els lavabos, va penjar els miralls, etc.
La Laura que ens va ajudar a muntar els mobles d’una coneguda empresa sueca que també està a l’Hospitalet.
La Rafaela, ex-mare de l’escola, que ens ha ajudat a ordenar els llibres, ens ha instal·lat les cortines i ens ha fet mil-i-una indicacions encertades de decoració.
La Carmencita, la millor germana que un pugui tenir i que ens va llençar un repte: Aquí quedaria bé la «alacena bajo la escalera de la família Dursley, la que surt a les pel·lícules de Harry Potter».
En Ricardo amb qui col·laborem en un projecte solidari amb les biblioteques de Colòmbia, gestionant la donació de llibres nous i usats per a biblioteques de Llatinoamèrica. Ho podeu llegir aquí.
La Família Guilera Guerra, més coneguts com la família Potter, que van fer realitat la frase de la Carmencita i d’ells hem aprés que «Las coses fáciles son para cobardes y nosotros no somos cobardes».
El José (Cirol) que va entendre el concepte del lloc i ens va grafitejar les persianes atenent a la consigna «per volar, els ocells tenen ales i els infants tenen llibres».
La Maria Antònia, la Rosa Mari i en Miquel amb qui hem dissenyat un racó dins l’Espai dedicat a la memòria d’un gran lector, l’Àngel García. Agraïm que haguin vingut a la presentació expressament des de Castelló, amb en Foc, el simpàtic gos que sempre està al seu costat.
L’Eric, un ex-alumne de l’escola, i la seva família. Juntament amb el seu pare ens van tocar un parell de peces musicals precioses.
Va ser un matí emotiu i inoblidable. Podeu veure algunes imatges en el següent vídeo:
En Carles Ferrer és una de les persones que millor coneix el món de les llibreries i si ens atenem a la ciutat on viu, l’Hospitalet, de llarg és qui més sap de projectes llibreters encetats o projectats. De fet, l’any 2017 va escriure un magnífic article al número 31 dels Quaderns d’estudi que promou el CEL’H titulat «De quan els llibres eren la clau. Llibreries de l’Hospitalet als anys 70» —el podeu llegir, clicant AQUÍ— on fa un recorregut exhaustiu a la presència dels espais considerats com a “llibreries de llibres” al llarg de la història del segle XX. En Carles és filòleg per la Universitat de Barcelona, documentalista per la UOC i cofundador de la llibreria Perutxo, però sobretot és un ésser inquiet i amant de la seva ciutat.
Diu coses com aquesta:
Segurament estarà content de veure com a l’Hospitalet ha obert les portes una nova llibreria. Concretament al populós barri de Collblanc, al carrer Llobregat, número 66. L’ha batejat com a Llibreria cooperativa Espai Llavors.
L’espai té dues sales i un pati i tenen la intenció d’organitzar, més endavant, tallers d’escriptura creativa, clubs de lectura i d’altres propostes d’activitats culturals i socials.
En el seu fons, hereu de la desapareguda Contrabandos (del barri de Rabal de Barcelona), trobem llibres de ficció i un fons especialitzat en pensament crític, història, moviments socials, feminismes, moviments LGTBI. També han habilitat una zona per a la literatura infantil i la juvenil. Bé.
Hi vaig anar divendres passat a fer-los una visita i vaig trobar el “Gus” de Tyto Alba i un parell de “Naufraguitos” que ja són a casa.
L’endemà, la sorpresa va ser gran perquè, en passar pel quiosc, vaig veure’ls a la portada de “elPeriódico”.
La invitació a la lectura 