Aquest mes presentem un autor francès de molt de prestigi al seu país. Es un il·lustrador de línia clara i l’estil dels seus llibres s’assembla molt al dels còmics.

Yvan Pommaux va néixer l’any 1946 a Vichy, va estudiar Arts Plàstiques a Clermon Ferrand i Bourges i el 1970 va començar treball com a dissenyador per a l’editorial L’École des Loisirs, on va descobrir el treball de Sendak, Lobel i Ungerer. Així va néixer el seu interès pels llibres i la seva preocupació per desenvolupar un estil propi.
D’aquells primers anys comenta:

Era una època privilegiada en la qual es podia ser dissenyador sense haver estudiat l’ofici; on potser les relacions humanes comptaven més que l’exigència
d’un rendiment professional immediat. En aquest llavors un no aprenia a nedar abans de llançar-se al’aigua, la qual cosa resultava perillós, però sens dubte, més emocionant perquè despertava en mi aquest esperit pioner, inventiu, semblant a aquell dels primers directors de cinema que creaven, amb urgència i instint, l’essencial del llenguatge del setè art.

Els seus personatges solen ser animals humanitzats que es mouen en escenaris que recorden els espais del cinema de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta.

Hi ha, probablement, dues categories d’autors o il·lustradors: aquells que dominen la situació, i aquells que són dominats per ella. Pommaux forma part de la segona categoria, més o menys com deia Picasso: La pintura fa de mi el que vol.

Les seves històries segueixen un procés particular. Segons el mateix autor, no té iuna idea preconcebuda, un guió que segueixi fil per randa, ans al contrari, són els personatges els qui el porten a construir la història. Per exemple, si dibuixa una versió del gat amb botes amb impermeable ja està creant un personatge de novel·la negra (Detectiu John Chatterton) i a partir aquí comencen a aparèixer altres personatges i altres objectes: La mare de la Caputxeta, el llop amb un elegant vestit creuat i amb una boina negra inquietant, etc. Tota una lògica s’encadena. Situa l’època als anys 50 i així aconsegueix que hi hagi una distància amb la nostra època. Els castells dels contes de fades esdevenen hotels dissenyats per prestigiosos arquitectes, els reis són poderosos caps de empreses i el bosc dels contes esdevé el parc d’una ciutat, de nit. I així de sobte va sorgint la trama.

Abans de llançar-me a fer un llibre, ¿tinc algun missatge que transmetre? Em responc: no. La meva pluja d’idees s’assembla a les papallones: Espècies comuns, espècies rares, espècies en vies d’extinció … Quan tinc una idea, intento no arruïnar-la i començo a esbossar els personatges que podrien ajudar-me a desenvolupar-la.

Al llibre de Lilia, una espècie de Blancaneus, el pare de Lilia no és un rei, sinó un tigre vestit i amb barret, que podem interpretar com un poderós home de negocis. El príncep encantat és un gos valent i fidel que treballa en un taller mecànic. Aquest àlbum, no és un tractat de la lluita de classes, però la intenció de pintar socialment la història és evident.

A La fugida, el propòsit és mostrar que un petit ésser, un gatet, tot i que ha viscut molt poc, pot guardar dins d’ell un record molt fort. Ell és infeliç en una família que no estima, i aquest record l’ajuda a viure. Al final, retroba l’amic que viu en la seva memòria: és un retrat d’una família de classe mitjana,consumista i estressada.

Pommaux és un gran defensort del poder de les imatges. Diu que si un nen encara no és capaç de llegir Proust, en canvi pot llegir les imatges tan bé com un adult. És una idea interessant.

El seu procés creador és força anàrquic. Diu:

Tinc sobre la meva taula trossos de paper plens d’esbossos, seqüències fetes ràpidament, algunes tallades i enganxades en un altre ordre, imatges ampliades formen garlandes que es gronxen davant meu. Jo retallo, elimino, enganxo, redibuixo per sobre del guaix. Afgegeixo llocs, objectes, vegetació… Però enmig de tot aquest desordre, sento que hi ha una història. I acabo trobant-la, amb la estranya impressió de ser ajudat per aquests personatges que el meu llapis, de vegades traça avançant-se al meu pensament. Dibuixo més ràpid que la meva ombra. Més endavant, quan executi els dibuixos finals, tindré el sentiment de perdre alguna cosa del primer impuls. Però, al principi, estic esglaiat ja que la història és aquí: desarreglada, desvestida, apedaçada, plena de goma i de tippex, feta de dibuixos poc llegibles envoltada de notes i de signes, que només jo puc desxifrar. I tal qual com està, m’agrada. No obstant això no m’oblido que he de fer un llibre digne d’aquest nom, és dir, que he de aprofundir, enriquir els meus personatges, tornar-los llegibles, reconeixibles, de front, de perfil, de tres quarts, i fins i tot d’esquena.
Estimo el traç, les ratlles, el llapis que produeix textures en el paper, el llapis gras que difumino amb el meu dit o amb el cotó, estimo diluir l’aquarel·la dins l’aigua,etc. A més del llapis, en aquests llibres empro la tinta, el guaix, l’aquarel·la, el collage i en alguns vestits, les trames evoquen les textures de les teles de luxe. No obstant això, per a altres llibres, només utilitzo la tinta i la ploma.

Els llibres més interesants d’Yvan Pomaux són La fugida, Detectiu John Chatterton, El sueño interminable,  Una noche, un gato, Antes de la tele i el mencionat Lilia.

A L’École des Loisirs podeu trobar altres llibres en francès, com La peur du Louvre, Angelot du Lac, Disputes et Chapeaux, etc.

Per saber una mica més d’aquest autor us deixem una entrevista al seu estudi: