Si algú es dedica a buscar llibres per a infants que continguin la paraula «Lluna» a la coberta, probablement la cerca serà interminable. Fins i tot, pot acabar “llunàtic” (és broma).
Un dels últims que he llegit amb el títol “LLuna” m’ha semblat enginyós, com una mena de joc entre l’autor i el lector.
En format reduït (16 x 16 cm.), en cartoné i fulls arrodonits, ideal per a infants més menuts que el puguin llegir acompanyats de l’adult.
A la coberta, ja ho veieu, un gat i un gos (bé, els infants diuen que és un llop la primera vegada que el veuen) que seran el protagonistes del relat perquè hi viuen junts en una casa. Tenen un problema: a casa seva no hi ha llum i al vespre no poden llegir. A partir d’aquí se les empescaran per trobar la solució.
La gràcia és que a cada pàgina doble trobem a l’esquerra una frase i a la dreta una imatge que complementa el relat.
Per exemple: Si a l’esquerra llegim que “van pujar a una”, a la dreta hi ha dibuixada una escala. I així successivament.
No cal dir que al final trobaran la llum que els cal per llegir un llibre que porta per títol, precisament, «Lluna».
Un llibre-endevinalla que agradarà als infants que comencen a tocar llibres.
És el primer relat que llegeixo d’aquesta editorial que publica en francès, castellà i català. Nöop és el nom curiós que té a veure amb l’origen del pares de l’editorial que són d’origen senegalès on aquesta paraula “Nöop” significa felicitat, la felicitat de transmetre boniques històries.
LES DADES: Títol: Lluna Autor: Christian Roux Il·lustrador: Christian Roux Editorial: Nöop Pàgines: 30 Barcelona, 2025
Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:
L’Amazònia, allà on tothom s’amaga: els animals s’amaguen d’altres animals, els animals s’amaguen dels humans, els humans s’amaguen dels animals i de vegades fins i tot d’altres humans.
Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.
En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.
En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.
En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.
El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat. El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.
Per exemple, mireu aquesta escena:
La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.
O aquesta altra escena de l’escola:
Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:
—Si dic que no, és que no!
Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.
De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.
Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.
LES DADES: Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia Autora: Eymard Toledo Il·lustradora: Eymard Toledo Traductora: Anna Soler Horta Editorial: Takatuka Pàgines: 52 Barcelona, 2025
L’«Atrapallibres» és una de les accions més reeixides que organitza cada any l’Ibbycat. Mou milers d’infants i joves d’arreu de Catalunya que llegeixen tres llibres adequats a la seva edat. La tria dels tres títols no és fàcil i cadascú de nosaltres en podria fer una diferent. Imagino que els especialistes que fan la selecció han de suar per acotar-la només a tres títols i deixar de banda la resta de bons relats. A la propera edició, a la franja d’edat dels 10 anys han triat aquests:
L’«A, B, C i la Sra. Smith» és un relat molt ben tramat protagonitzat per tres germans i la seva veïna, la senyora Smith, una dona solitària, que el primer dia de desembre decideix preparar-se per fer un viatge el dia de Nadal i marxar a un lloc ben llunyà, encara per decidir, on la vida sigui com ella la recorda de quan era petita. Llegim al primer capítol: Aquell 1 de desembre ja va ser massa: Els narcisos van florir al matí animats pel sol de primera hora, es van pansir havent dinat a causa d’una gelada sobtada, i van sortir volant al vespre quan va passar per allà un remolí. A tot això, si li va afegir la presència d’un os blanc, que va travessar el seu jardí aixafant les flors…
Però l’arribada d’uns veïns un xic diferents ho comença a trastocar tot. La nova veïna, la doctora Green, una científica inventora de màquines per millorar el medi ambient, i els seus tres fills, que tenen noms ben fàcils de recordar (A, B i C) donaran un canvi a la vida de la Sra. Smith i es veuran embolicats en unes aventures ben divertides. El final és emotiu, tanca de manera genial el relat i ens aporta una alenada de benestar que es d’agrair i ens convida a seguir estimant la lectura.
Lectura recomanada a partir de 10 anys. LES DADES: Títol: A, B, C i la Sra Smith Autora: Núria Parera Ilustrador: Kim Amate Editorial: Babulinka Llibres Pàgines: 160 Barcelona, 2024
A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.
El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.
Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”. Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut. Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots. Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo. Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.
Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.
Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”
Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.
LES DADES: Títol: No és una caixa, és una ciutat Autora: Antoinette Portis Il·lustracions: Antoinette Portis Traductora: Helena García Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 42 Barcelona, 2025
He llegit aquesta novel·la gràfica amb interès perquè tinc bon record de les anteriors “Somriu” i “Germanes”. En aquest cas, s’allunya de les autobiografies i se centra en una ficció que recorda al realisme màgic.
Ens parla d’una noia, la Cat que es muda amb la seva família a un poble del nord de Califòrnia (Bahía de la Luna) perquè la seva germana petita, la Maya, té fibrosi quística i l’aire fresc i salat li farà bé.
Allà coneixeran a un noi, en Carlos, un veí, que els explicarà costums mexicanes i perquè celebren el “Dia de los Muertos”, el mes de novembre. Aquesta és l’excusa que l’autora empra per explorar i comprendre què significa la mort.
El treball gràfic és espectacular i els nois i noies a partir de nou anys queden enganxats a la història des del primer moment.
Hi ha un parell de temes que m’han fet pensar.
Un és sobre la malaltia de la germana petita i diria que el tractament que se’ls fa als infants consisteix en visites periòdiques a l’hospital i després poden fer vida més o menys normal. Potser als Estats Units el seguiment mèdic és diferent. No ho sé, però m’ha sobtat.
L’altre aspecte és sobre la festa dels Morts i el Halloween que apareixen al llibre i que, de mica en mica, s’estan introduint en les nostres vides i en les nostres tradicions.
Bona traducció d’en Marc Donat.
L’Issuu que hi ha al web d’Entredos, a continuació:
LES DADES: Títol: Fantasmes Autora: Raina Telgemeier Il·lustradora: Raina Telgemeier Traductor: Marc Donat Editorial: EntreDos Pàgines: 256 Març, 2025
El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.
Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.
En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.
En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.
A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.
Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.
Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.
Per a cicle infantil.
LES DADES: Títol: On són les galetes? Autor: Chris Naylor-Ballesteros Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros Traductora: Núria Font i Ferré Editorial: Cruïlla Pàgines: 40 Barcelona, 2024
Quan posem un llibre en mans dels infants de cicle infantil, mai n’estem segur si serà una bona tria i entrarà a formar part dels seus preferits. No obstant, hi ha alguns indicadors que ens donen pistes perquè sigui ser entenedor, el infant pugui resseguir el relat i llegir i entendre les imatges.
L’editorial Takatuka acaba de traduir un àlbum escrit per Aviel Basil, un autor-il·lustrador egipci que ha seguit la fórmula tradiciconal de l’èxit.
«Una cosa» l’encerta amb el format: cantonades arrodonides, fulls de cartró que no es dobleguen, imatges apaïsades que l’infant lector pot sostenir amb els seves mans, mida ideal (21 d’ample i 18 d’alt).
També l’encerta amb els personatges. En aquestes edats, els animals ajuden a la identificació i si, com és aquest cas, per allà apareix un ratolí ja ho tindrem perquè el ratolí actua com a imant per als ulls dels infants. No sé perquè, però és així. El ratolins som com les estrelles del cinema, en quan apareix un, la resta de personatges passen a un segon pla.
Les il·lustracions destaquen pel fons neutre que ajuda a focalitzar la mirada. Com és estàtic, com un decorat de teatre, són els personatges els que van apareixent i afegint-se a la recerca de la “cosa”. Tenen tots la mateixa mida, tant és que sigui la tortuga, el conill o el ratolí. Apareixen per l’esquerra i avancen cap a la dreta, indicant-nos que la història no s’atura i que toca passa pàgina.
El relat explica que un Ratolí està molt enfeinat i cava sense parar. El Conill se li acosta i se’l queda mirant, encuriosit. —Què busques?, li pregunta. —Una cosa, respon el Ratolí.
El Conill no sap de què es tracta, però tant és: decideix ajudar-lo i es posa a cavar al seu costat. Van passant altres animals i l’escena es repeteix: tots s’uneixen a la recerca sense saber què deu ser això que el Ratolí busca amb tant d’afany. Entre tots arriben a la conclusió que ha de ser «una cosa bonica, brillant i grossa», i no s’equivoquen gens ni mica.
El relat, amb aquesta estructura acumulativa, permet un ritme in crecendo que ajuda a fer induccions, despertar la curiositat i les ganes de passar una pàgina rere l’altra.
La doble pàgina final ens mostra la cosa bonica, brillant, grossa i fantàstica, ideal per a ser compartida.
Alerta al talp!
Un llibre entranyable sobre la col·laboració i l’amistat que ens recorda que no fa falta cavar per a trobar coses boniques: l’únic que cal és obrir bé els ulls.
Títol: Una cosa Autor: Aviel Basil Il·lustrador: Aviel Basil Traductora: Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 36 pàgines Barcelona, 2025
El senyor Ruraru, l’home amb ulleres, bigoti i pantalons vermells, quan fa bo surt a passejar dalt d’una bicicleta, al turó que hi ha darrere de casa. Així comença la sisena aventura del senyor Ruraru i, com les anteriors, comparteix amb els animals que hi viuen per allà tot el que li passa.
En aquest cas, la història té dues parts. La primera explica un diumenge en que el senyor Ruraru surt amb la bicicleta, puja al turó i després el baixa camí del riu. Allà descansa, dina, fa una becaina i torna cap a casa. Un dia perfecte.
La segona part, segueix un mateix començament però apareix un ratolí que l’atura i li demana si se l’enduria a fer un volt amb la bicicleta. El senyor Ruraru li diu que sí sense saber que acaba d’obrir la porta a la resta d’animals que també hi volen pujar.
La imatge és molt còmica, com si d’un malabarista de circ es tractés. Pujar el turó serà més complicat però ho aconseguirà. Després vindrà la part més agradable i divertida del dia.
Unes imatges senzilles, de línia clara, amb uns personatges somrients i que els adults poden intuir que recorden a altres animals que els infants reconeixeran més endavant, potser. Segur que trobeu alguna coincidència amb el Grúfal o el Cobi, per exemple.
Ara mateix ja s’han publicat el sis primers títols i imagino que aniran sortint més aventrues fins a completar tota la col·lecció (deu) per a gaudi dels infants de cicle infantil.
En vam parlar en aquest blog el 15 de novembre passat.
LES DADES: Títol: la bicicleta del senyor Ruraru Autor i il·lustrador: Hiroshi Ito Traductora: Verònica Calafell Editorial: Club editor Pàgines: 32 Barcelona, 2025
Per començar, trobem una doble pàgina amb un mapa dels llocs per on passarà la història. S’agraeix perquè haurem d’anar-lo visitant sovint.
Després trobem un preàmbul de l’autor, en Mickaël Brun-Arnaud, on ens explica, entre altres coses:
“Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell.»
Passem pàgina i veiem el dibuix d’un arbre enorme que és la llibreria de l’Arxibald Guillot, una llibreria ben curiosa i particular perquè cada animal del bosc que ho desitgi pot deixar el llibre que ha escrit, amb l’esperança que algú altre el compri.
Un dia, l’Arxibald Guillot rep la visita del seu amic Frederic Talp, que està desesperat per trobar l’obra que va escriure on recopilava les seves memòries. De fet, pateix la malaltia de l’oblida-ho-tot, i el seu llibre és la seva única esperança de recordar i descobrir què li va passar a la Mat, la seva dona desapareguda. Però resulta que l’obra acaba de ser venuda a un personatge misteriós.
A partir d’aquí, i ajudats per algunes fotografies que en Frederic Talp ha trobat, el guillot i el talp emprenen un viatge pels diferents llocs que apareixen a les fotografies i que el talp va visitar amb la seva dona molts anys abans, quan eren joves.
Durant el relat, es descriuen situacions i moments on s’identifica amb precisió la malaltia de l’Alzheimer i les emocions de les persones que la pateixen, els seus dubtes, els seus lapsus, els oblits, etc. però també veiem com les persones properes també pateixen. Es llegeix prou bé però en alguns moments ens entra l’angoixa, malgrat la bona intenció de l’autor per destacar què es pot fer per donar millor suport als pacients, en el seu dia a dia.
El tema és complicat però se’n surt molt bé apostant per la solidaritat i la bondat d’uns personatges entranyables que fan tot el possible per ajudar en Frederic a recuperar els seus records.
Destaquem l’estil en que està escrit, amb frases i expressions acolorides vinculades al bosc i amanides amb certs tocs humorístics que ajuden a que el relat respiri molt bé.
També destaquen les magnífiques il·lustracions de la Sanoe que sap representar les atmosferes dels espais interiors amb gran bellesa.
Lectura recomanada a partir d’onze anys. LES DADES: Títol: Els records del Frederic Talp (Memòries del bosc #1) Autor: Mickaël Brun-Arnaud Ilustradora: Sanoe Traductora: Maria Cirera Editorial: Flamboyant
He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.
M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!
Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)
Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)
Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant. Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.
Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema. Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.
Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.
Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.
El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.
Lectura recomanada a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: El Gegant nan i el Nan gegant Autor: Werner Holzwarth Il·lustrador: Roger Olmos Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 48 Barcelona, 2024
La invitació a la lectura 