4 Novembre 2015 by jcentell

El viatge d’en Vintcèntims, una pràctica amb alumnes de cicle mitjà

A la biblioteca de L’Institut Escola “Mare de Déu del Portal” de Batea es realitzen diverses activitats de dinamització al llarg del curs, a Educació Infantil i a Primària. L’Asun Martí, l’Ana Ginata i la resta de mestres implicats en donar-li un bon ús al servei dissenyen i realitzen moltíssimes activitats a partir dels llibres de literatura infantil i juvenil.

Hi ha una que m’agrada especialment i que fan amb els alumnes de cicle mitjà. Està basada en el llibre “El viatge d’en Vintcèntims” i forma part del seu programa “Contes a fons”, que consisteix en donar a conèixer a l’alumnat històries en diferents tipus de suports.
Segons explica l’Asun:
Amb “el viatge d’en Vincèntims” els alumnes treballen les vuit competències bàsiques, gestionen la informació que tenen a l’abast per tal de transformar-la en coneixement i també es fomenta el gust per llegir.
“El viatge d’en Vintcèntims” és la història d’un segell que viu en un poble molt petit que es troba just on el món gairebé s’acaba. Vol fer el seu viatge però, per això, li cal un missatge al que acompanyar. Mentre el petit Vintcèntims espera es dedica a escoltar les històries d’altres segells més grans que ja han tingut l’oportunitat de ser útils i acompanyar una carta amb lletra bonica i rodona en un paper blanc o una targeta de colors vius. L’autora i il·lustradora ens va explicant cadascuna de les aventures donant-nos detalls de quina imatge i valor té el segell, quin ha estat el seu punt de partida, quins mitjans de transport ha fet servir i quin ha estat el seu destí.
Així doncs ens trobem davant d’un àlbum que ens dóna peu per ampliar coneixements de geografia, monedes del món, valor d’aquestes en euros, tipus i preu dels segells, mitjans de transport i funcionament d’una oficina de correus.

Totes les imatges d’aquesta entrada són propietat de l’Institut Escola Mare de Déu de Batea. Ens les han cedit i els ho agraïm, molt.

La lectura d’aquest conte i el posterior treball el distribueixen en sis sessions:

La pràctica comença contant el conte mentre els alumnes veuen les imatges a la PDI. Segueix una conversa sobre el canvi que ha representat l’aparició d’internet, mòbils… a l’hora de comunicar-se les persones.
En la segona sessió utilitzen els microportàtils en una cerca guiada per localitzar els diferents països i ciutats que hi van sortint.
Es fa una cerca guiada en la tercera sessió per saber a quin país pertanyen les monedes del conte i quin és el seu valor en euros.
La següent sessió la dediquen a observar una col·lecció de segells i a dibuixar un segell personal.
En la cinquena sessió la bibliotecària els dóna un sobre tancat que conté l’obsequi del llibre i una carta que els dirigeix en Vintcèntims. Cada alumne ha d’escriure la seva adreça i enganxar un segell de 37 cèntims. Visiten l’oficina de correus per tirar la carta i que la cartera els parli de la seva feina.
En la darrera sessió han de portar a l’escola les cartes que han rebut, obrir els sobres i llegir el que hi ha a l’interior. Finalment farem una avaluació de l’activitat.

Per a més informació podeu anar a l’enllaç: http://www.xtec.cat/web/projectes/biblioteca/experiencies/teb

També podeu consultar la revista GUIX de l’actual mes de novembre on expliquen abastament aquesta experiència.

2 Novembre 2015 by jcentell

Un llibre polèmic (tous à poil!)

Jean-Francois Copé, president de l’ Union pour un Mouvement Populaire (UMP), el partit de la dreta francesa, en un programa de televisió va treure un llibre infantil i el va fullejar i criticar davant les càmeres. El llibre es titula Tous à poil! ( “Tots nus!”) (ed. Rouergue) i mostra els cossos nus de diferents persones de totes les edats. Copé es va mostrar molt crític amb aquesta publicació que ha aixecat certa polseguera a França. Va dir que la sang li havia bullit i va qualificar el llibre de pertorbador i perillós.

Un dels autors, Marc Daniau, es va mostrar desconcertat per la reacció del polític i va dir:

Ens vam quedar sorpresos i estupefactes en veure el nostre llibre a les mans de Jean-Francois Copé en un programa de TV. Com va arribar a les seves mans? Amb la coautora del llibre, Clara Franek, no ho acabem d’entendre. “Tout à poil!”és un llibre que parla de la igualtat entre nenes i nens i que el Centre Regional de Documentació Educativa de l’Acadèmia de Grenoble recomana als mestres.

El llibre presenta una sèrie d’imatges amb molt poc text on es veu un seguit de persones despullant-se perquè -a l’ultima pàgina ho descobrim- són en una platja nudista i a punt de llençar-se a l’aigua, amb alegria i bon humor. Es tracta de persones de la vida quotidiana (la mestra, el policia, l’àvia, el mag, la cantant, el president-director general, etc.) dibuixats de cos sencer i amb totes les diferències (cossos grans, petits, negres, prims,…)

Jean-Francois Copé a la TV francesa

Crec que l’enfocament és divertit i, a l’escola o a casa, pot servir per parlar d’aquest tema que, com ens ha passat amb altres (pocs) llibres que tracten de sexualitat, interessen als infants. Ja vam tenir fa un parell d’anys l’experiència de “Montañas en la cama” (OQO Ediciones), malauradament exhaurit a les poques setmanes.

Imagino als alumnes de cicle superior fullejant aquest llibres, en una edat en que les preguntes sobre el seu cos, els metrallen el cervell: Sóc normal? Com són els altres?

A mi m’agrada aquest llibre perquè defuig la idea del cos perfecte, gairebé irreal, que veiem als anuncis de la tele i a la publicitat de diaris i revistes. Presenta cossos normals de gent normal.

A les llibreries i biblioteques franceses també hi ha hagut cert debat i alguns mestres han explicat que no se senten còmodes amb aquest tipus de publicació.

Tant de bo, alguna editorial de casa nostra s’atreveixi a traduir-lo i publicar-lo. M’agradarà veure la reacció del personal, perquè si a França, amb tota la seva grandeur s’ha produït aquesta polèmica, no crec que aquí siguem més moderns.

Bé, no cal ni dir que arrel de la intervenció del polític a la televisió, les vendes del llibre s’han disparat i que les xarxes socials dels països centreeuropeus on s’ha editat el conte van plenes d’opinions favorables i en contra.

26 Setembre 2015 by jcentell

L’illa de l’avi (Benji Davies)

Fa uns dies em va arribar una postal. Feia anys que, en obrir la bústia, no me’n trobava cap. Normalment hi ha notificacions del banc, alguna revista a la que estic subscrit i la inevitable publicitat.
Aquesta postal venia directament de “l’illa de l’avi” i estava escrita a mà, amb bolígraf blau i una grafia apressada. Deia:

Benvolgut Jaume,
En Leo i jo ho hem passat molt bé a l’illa. En uns dies ho podràs descobrir al nostre nou llibre. esperem que t’agradi.
L’avi + Leo

Ho vaig trobar una manera molt original de promocionar un llibre. En concret “L’Illa de l’avi” de Benji Davies, editat per Andana.

A part de la bona pensada que han tingut els d’Andana i que m’han fet content per uns moments, voldria comentar aquest segon àlbum il·lustrat que arriba de la mà d’un dels autors-il·lustradors que m’han sorprès més darrerament. Especialment després d’haver llegit La Balena, un àlbum que ja vam comentar en aquest mateix blog.

En aquesta aventura, un nen, en Leo, i el seu avi, un personatge que sembla Hemingway o el Pare Noel i que va vestit amb barret, sabatilles d’estar per casa, pantalons de pijama i l’inevitable bastó, fan un viatge a una illa.

El nen troba al seu avi a l’àtic de casa i a través d’una porta secreta, pugen a un vaixell (espectacular imatge del transatlàntic enmig de la ciutat, molt surrealista) i emprenen un viatge que, en realitat, és un viatge simbòlic, un viatge a un lloc del qual, com a la llacuna Estígia, l’avi no en tornarà.

La història va d’això, de la pèrdua d’un avi. El retorn a casa del nen, trist i solitari, però alhora sabent que l’avi és molt més feliç allà on s’ha quedat, és una manera bastant subtil d’explicar els sentiments de dol i l’acceptació de la mort d’un ésser proper.

Les il·lustracions són precioses, amb molt de detalls i uns colors molt alegres i vius. Recorden les illes paradisíaques dels fulletons propagandístics del Carib o dels Mars del Sud.

Ben aviat a les llibreries! Un deixo el booktrailer:

https://www.youtube.com/watch?v=LQ-wFuPmS6o

8 Juliol 2015 by jcentell

Salvaje d’Emily Hughes, premi Llibreter 2014

Salvaje
Emily Hughes
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Barcelona, 2014

Fa uns dies es va concedir el premi Llibreter a l’àlbum il·lustrat Salvaje d’Emily Hughes.
Coneixia aquest àlbum perquè l’havíem vist i comentat al Grup de Treball de l’Associació de mestres. És una bona historia que reviu un dels mites de la literatura universal. De fet, la idea d’intentar “domesticar” un infant de la selva fins i tot s’ha passat al cinema en diverses ocasions. El cas més conegut és el del Llibre de la selva però també formen part d’aquesta idea pigmaliana en Pinotxo, My fair lady o Pretty Woman. A la literatura d’adults també Borges ho va referenciar a Las ruinas circulares.
D’aquest àlbum sorprèn que l’autora sigui tan jove i hagi trobat un estil diferent i particular. Són unes imatges molt “salvatges” també, però per al meu gust una mica massa farcides i que poden costar d’entendre per als infants de cinc anys, per exemple (l’editorial recomana aquesta edat).
Els ullassos de la nena, a la portada ens conviden a obrir el llibre, i a dins trobem unes planes en les que predominen les imatges de natura exuberant i uns animals que ensenyen a la nena a parlar, a menjar i a jugar. La frase final “no se puede domar algo tan felizmente salvaje” és la cirereta del conte. Un acabament que ens convida a la conversa i a la reflexió sobre els límits que s’han de posar als nens.
No sé com ha anat la votació però imagino que haurà estat difícil triar perquè hi ha molts boníssims àlbums que ens fan veure el futur de la literatura infantil amb il·lusió. Allò que és important és que als mitjans de comunicació se’n parli i que la informació o l’existència d’aquests llibres arribi a les famílies.
Algunes pàgines les podeu veure a :

19 Mai 2015 by jcentell

El abuelo de Zulaimar

Han passat sis mesos des de les darreres publicacions de l’editorial OQO. Aquest mes de maig reprenen l’activitat amb dues novetats: El abuelo de Zulaimar i La mejor sopa del mundo.

El abuelo de Zulaimar, (escrit per Juan carlos Méndez i il·lustrat per Elsa Klever) m’ha agradat molt perquè és un conte molt positiu que parteix d’una carència, una nena que no té avi i fa servir la imaginació per fabricar-ne un a la seva mida.
Pel que he conegut, en paraules de l’amiga Pilar Férriz que el va explicar amb nens de cicle infantil del Lycée Français de Barcelona, la història és molt potent i toca la fibra sensible dels infants. Després d’explicar el conte van recrear l’avi de Zuleimar en uns murals molt bonics i li van posar nom al personatge.

Zulaimar no tenía abuelo.
Pero todas sus amigas tenían uno.
El de María era alto como una palmera.
El de Lucía, redondo como una O.
El de Susana, con los ojos oscuros como el café.
Por las tardes iban con ellos al parque.
Tomaban helados.
Hacían dibujos en la arena.

Però la Zulaimar no va aconseguir que cap de les seves amigues li deixés el seu avi. Llavors va decidir construir-ne un ella mateixa amb els objectes que tenia al seu voltant.

La Zulaimar no té avi i vol gaudir de la seva companyia i compartir jocs, abraçades, i experiències. És quan decideix fer ús del seu enginy i transformar l’absència.

L’escriptor veneçolà Juan Carlos Méndez Guédez destaca que el personatge de la seva història
“viu una experiència particular: és la pròpia Zulaimar qui ha de salvar el seu avi de l’hostilitat del món, i les seves eines per sobreviure són la capacitat de transformar en bellesa i tendresa els objectes corrents que l’envolten” .

Partint d’una mancança, Méndez ens submergeix en una emocionant i dolça història que ens recorda la importància de la capacitat creativa que permet generar idees noves, experimentar i buscar alternatives davant de situacions desfavorables.

La il·lustradora alemanya Elsa Klever recull aquesta idea de carència apuntada per l’autor. No en va veiem en la portada una butaca buit. Però de seguida ens introdueix en una acolorida proposta plàstica on una infinitat de personatges ens permeten seguir les peripècies de la petita protagonista que ens transmet el seu optimisme: “volia que es pogués seguir la història d’Zulaimar i, al mateix temps, descobrir nous detalls a cada pàgina. ”

Informació extreta, en part, del web d’OQO,

L’avi de la Zuleimar segons els nens de P4 del Lycée Français de Barcelona

L’altra novetat, La major sopa del mundo és una preciositat que haureu de descobrir vosaltres mateixos.

9 Abril 2015 by jcentell

Imagina, d’Aaron Becker

Aquests propers dies aniré presentant alguns dels llibres imprescindibles (entre cometes) que recomanarem aquest proper Sant Jordi.
Voldria començar amb una joia que ha publicat Kokoro Ediciones i que porta per títol Imagina, de l’autor americà Aaron Becker.
Aaron Becker és un autor desconegut aquí però si diem que ja heu vist el seu traç altres vegades en pel·lícules d’animació com Cars o L’Exprés Polar, potser ja us ensumeu quin és el seu estil.
Aquest Imagina m’ha deixat desencaixat, se m’ha caigut la mandíbula (metafòricament parlant) i només puc recomanar que el deixeu en mans dels nens, i prou.
El conte no té cap lletra, o sigui que si teniu alumnes nouvinguts és ideal per encomanar el gust per la lectura i els llibres. També per als d’aquí, naturalment.
Com que li han concedit diversos premis, totes les mirades es focalitzen i sempre hi ha qui troba defectes: Que si la traducció del títol no és encertada (l’original és JOURNEY) , que si l’emperador dolent sembla que apunti amb una pistola, que si s’assembla a Avatar, que la idea del guix ja apareix a El llapis d’en Harold, que si la porta d’entrada recorda a l’Alícia en terra de meravelles, que si la catifa voladora és com la de l’Aladí, que si l’habitació ens retrotrau a Allà on viuen els monstres, que si l’ombra de David Wiesner i el seu Flotante… Tot el que es vulgui però per a mi és
senzillament meravellós!

El web de l’autor: http://www.storybreathing.com/

I us deixo amb el booktrailer i un making off que us ajudarà a conèixer l’Aaaron Becker.

7 Abril 2015 by jcentell

Les aventures de Beekle, l’amic imaginari

Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:

El premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.

I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…

La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.

La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.

L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.

És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.

No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.

Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.

4 Abril 2015 by jcentell

Leo Lionni, l’il·lustrador del mes (abril 2015)

Leo Lionni va ser un dels autors-il·lustradors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX. Alguns dels seus llibres es troben a l’inici de la gran revolució de l’àlbum il·lustrat on, sobretot, cal destacar El petit blau i el petit groc. Som deutors dels seus llibres, juntament amb els d’en Maurice Sendak o Tomi Ungerer, entre d’altres il·lustradors que van ser capaços d’obrir nous camins i apuntar idees originals.

Un incís: Aquests dies s’ha publicat la llista dels 100 millors àlbums il·lustrats de la història i he quedat mig decebut (perquè ja imaginava per on aniria la cosa) de veure els oblits per desconeixement, imagino, de la bona feina que s’ha fet des d’alguns països europeus. Un altre dia en parlarem, potser, d’aquesta llista. Si la voleu consultar, aneu a http://time.com/100-best-childrens-books/

Tornant a Leo Lionni, una de les preguntes que més va haver de contestar al llarg de la seva vida va ser “D’on treu les idees?” i ell sempre responia :
—Sé que resulta poc romàntic però només es qüestió de treball dur.
I després ho explicava:
La majoria de la gent sembla pensar que tenir una idea és una cosa misteriosa i senzilla. Misteriosa, perquè la inspiració ha de provenir d’un particular estat de gràcia de les persones més dotades. Senzilla, perquè s’espera que les idees entrin en la ment d’un mateix convertides en paraules i imatges, a punt per ser transcrites i copiades en la forma d’un llibre, amb guardes i coberta.
I continuava explicant:
És cert que, de tant en tant, a partir del flux sense fi de la nostra imatgeria mental, sorgeix inesperadament alguna cosa que, vaga encara, sembla portar la promesa d’una forma, un significat i una càrrega poètica irresistible. Però això no és més que el germen d’una idea. Cada llibre, en l’origen del seu procés creatiu, té un moment així. Alguns tenen la sort de comptar, des del principi, amb un heroi fortament identificat i un destí ineludible. Altres són beneïts amb un començament prometedor, o potser amb la visió d’un final. Altres provenen d’una situació de conflicte clarament articulada. I fins i tot pot succeir que en la foscor de les nostres ments neixi, del no-res, una constel·lació de paraules.
Treball dur. Leo Lionni apuntava que de tant en tant podem tenir moments d’inspiració en que l’imaginari ajudi a crear imatges o pensaments però ell entenia que la majoria dels llibres que feia provenien d’un procés complex en el qual la idea pren forma a poc a poc, per assaig i error, a través de camins secundaris que et condueixen a la solució final.

Leo Lionni va néixer a Amsterdam el 1910. De ben petit va manifestar la seva inclinació per l’art, segurament motivat per l’ambient familiar i les freqüents visites als museus de la seva ciutat. (De petit passava gran part del meu temps allà. Així de la manera més natural, vaig pensar que algun dia seria pintor – comentava)
Paradoxes de la vida, Leo Lionni no va estudiar Belles Arts, va seguir estudis d’Economia i va obtenir un doctorat en Economia Política a 1935. En 1939 va emigrar als Estats Units, iniciant allà la seva carrera en el món de la publicitat, en diverses publicacions periòdiques, entre elles la prestigiosa revista Fortune. Al mateix temps treballava com a pintor, escultor i ceramista.
Leo Lionni va publicar el seu primer llibre per a nens, El Petit Blau i el Petit Groc, el 1959. Conta la història de l’autor que aquest llibre va ser creat de manera atzarosa per entretenir els seus néts durant un viatge en tren, utilitzant petits trossos de paper de color com personatges. L’ús de la representació abstracta i del collage com a tècnica, introduïts per Lionni en aquest àlbum, va revolucionar la il·lustració dels llibres infantils. El petit blau i el petit groc representa la senzillesa i l´harmonia elevades a la categoria d´obra d´art, i també una metàfora sobre l´amistat, la innocència i la tendresa.
Lionni considera que el llibre-àlbum ocupa un lloc central en la formació dels petits lectors, tal com va apuntar en alguna ocasió:
Un dels ingredients més importants per estimular i dirigir la imaginació infantil és el llibre-àlbum. Allà és on el nen tindrà la seva primera trobada amb una fantasia estructurada, reflectida en la seva pròpia imaginació i animada pels seus propis sentiments. És on, amb la mediació d’un lector adult, descobrirà la relació entre el llenguatge visual i el verbal.
Sense saber-ho, aprendrà sobre el principi i de la fi, la causa i l’efecte, i la seqüència. I, sobretot, descobrirà un nou tipus de món verbal, molt diferent pel que fa a estructura i estil, al caòtic trànsit verbal que l’ha envoltat fins llavors. El llibre-àlbum, enmig d’un ambient complex, moltes vegades repressiu i incomprensible, es converteix en una illa imaginària.

Mitjançant la simplicitat gràfica de les seves imatges, l’ús de tècniques familiars i conegudes pels nens com el collage, les aquarel·les, els llapis de colors, cartolines…, Lionni construeix històries senzilles que sovint prenen forma de faula. És el cas de Frederick un dels seus llibres més famosos i premiats, on la tradicional faula d’Isop, “La cigala i la formiga”, es veu invertida de manera que resulta una altra de molt diferent, oposada, on es valora l’art i del seu lloc en la vida. El ratolí poeta, Frederick, és acceptat pels companys de cau i es preparen a gaudir de la seva poesia durant els crus mesos de l’hivern.

El somni d’en Mateu és un altre àlbum d’en Leo Lionni que ajuda a iniciar al públic infantil en l’educació estètica i en la interpretació de les formes i dels colors.
La primera visita a un museu canvia la vida d’en Mateu i li serveix per enfocar les seves aspiracions: de viure en unes golfes humils, passarà a viatjar i exposar les seves obres d’art a sales de prestigi internacional.

Neda-que neda és potser el conte d’aquest autor que més vegades he explicat. Potser perquè el missatge és potent o potser per la plasticitat d’unes imatges marines precioses, el cert és que aquest àlbum que aborda també la superació de les pors i la riquesa de la diversitat és un dels meus preferits.

La casa és gran del món narra la història d’una família de cargols i pertany a la galeria d’animalons que freqüenta les pàgines dels llibres de Leo Lionni. Són la memòria viva de la infància, quan arreplegava insectes i rèptils especialment, els posava dins un terrari de parets de vidre i els creava un món propi tot simulant l’hàbitat natural.
A les pàgines de Kalandraka hi podem llegir el resum següent: «Hi havia una vegada uns cargols que vivien en una col ben sucosa. S’hi movien a poc a poc i duien la seva caseta de fulla en fulla per buscar el tros més tendre i poder-lo rosegar. Un dia, un cargolet va dir al seu pare: “Quan sigui gran vull tenir la casa més gran del món.”
Quina bajanada!” va dir el pare, que era precisament el cargol més savi de tota la col. “En el pot petit hi ha la bona confitura.” I li va explicar aquesta història…».

Aquest cinc són els més coneguts a casa nostra. N’hi ha molts més d’aquest autor que va morir el 1999, fins a 40, però la majoria no s’han editat ni en català ni en castellà, malauradament. Hem d’agrair a les editorials Kalandraka i Hipòtesis el seu encert en recuperar aquests clàssics.
Molta més informació dels llibres de leo Lionni al web:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/
I uns vídeos interessants a la mateixa pàgina:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/videos/
Per saber-ne més, un parell d’articles d’on he tret algunes informacions:
Un de la Marcela Carranza per a la revista Imaginaria: http://www.imaginaria.com.ar/20/3/lionni.htm
Un altre de l’Ana Garralón per a la revista Babar: http://revistababar.com/wp/clsicos-infantiles-leo-lionni/

13 Març 2015 by jcentell

El oro de la liebre

S’acosta Sant Jordi i ja estem preparant el llistat de novetats. He vist que l’editorial Lóguez ha traduït el darrer llibre de Martin Baltscheit, l’autor del mític “El león que no sabia escribir”, i que es titula “El oro de la liebre”.

Aquest àlbum explica una història que ens deixa la pell de gallina. La llebre, un animal tímid, és a punt de morir i deixarà en testament un bagul ple d’or. Però serà – i aquí la sorpresa!- per a l’animal que demostri que és el més poruc.

Cadascun dels animals del bosc n’està convençut que té dret a l’or. No obstant això, després que tot expliquin els seus motius, resulta que el llop ferotge és el guanyador perquè diu que té por a la mort de la Caputxeta Vermella, al caçador i fins i tot a les set cabretes. Els altres animals estan desolats i coincideixen en que el llop ha de ser qui es quedi amb l’or.

I aquí tenim al llop, assegut a casa del conill, comptant el seu or i rient pels descosits, convençut que els ha enganyat a tots. Què estúpid són els altres animals! – pensa. Però llavors s’adona que ningú vigilarà el seu or quan se’n vagi a buscar menjar… quan surti a buscar una deliciosa cabra! I comença a sentir-se molt estrany, mirant per la finestra i notant una nova sensació a l’estomac, una sensació desconeguda, una sensació que no és gana, precisament.

Mentrestant, al bosc, els altres animals poden finalment dormir en pau.

Unes il·lustracions molt expressives, sobretot els ulls que són el reflex del cor. Cadascuna de les pàgines està ben treballada, i el seu missatge és profund i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre qüestions com els diners, la prosperitat o la soledat.

A partir de l’1 d’abril el podrem trobar a les llibreries.

Recomant per a cicle inicial.

Un tastet AQUÍ.

25 febrer 2015 by jcentell

Treballant els rols familiars a partir d’un àlbum il·lustrat

A l’escola 11 de setembre de Sant Quirze del Vallès, des de la biblioteca escolar, intenten oferir històries, treballar-les, comentar-les i permetre que les nenes i nens expressin les seves opinions. Creuen que una bona manera d’educar és fer-ho a partir de la lectura dels bons àlbums il·lustrats dels quals disposen.
La Mercè Carner, companya del grup de treball de l’Associació de mestres Rosa Sensat treballa a l’11 de setembre, hi creu en la biblioteca i ens ho explica en un article a la revista GUIX del mes de febrer. Ho exemplifica amb la pràctica sobre coeducació a partir de l’àlbum il·lustrat Ernest de la Lola Casas.
Segons la Mercè:
L’àlbum il·lustrat Ernest explica una història divertida, que passa al món dels animals on, a través del plantejament de qui és el caçador i qui recull els nens a l’escola, ofereix la possibilitat de parlar dels rols a la família, de qui fa quines coses i si pot ser diferent.

El conte comença amb una presentació dels animals que viuen a la sabana, un tema estrella perquè als infants sempre els agraden les històries d’animals, a més, ens permeten traslladar a un món paral·lel el que passa al nostre.
Els animem a parlar del que pensen, sovint surten tabús que val la pena expressar, cal oferir noves maneres de veure-ho, que permetin obrir l’horitzó d’una societat millor.

Dividim l’activitat en tres sessions:
1. Comencem presentant el llibre i mirant-nos la coberta, fixant-nos en les magnífiques il·lustracions d’en Gusti, els materials, descobrint entre tots com les deuen haver fet. A continuació obrim un debat sobre quins animals coneixen que viuen a la sabana, de què s’alimenten? Podem classificar-los d’alguna manera? Herbívors i carnívors, per exemple?
Després expliquem el conte i parlem de qui fa què a cada família i plantegem si podria ser diferent. També podem mirar altres llibres de la mateixa temàtica com El meu pare és mestressa de casa. I què?
Pengem a la vista de tots fotos dels animals de la sabana i anem llegint els noms i els enganxem on correspon. Afegim altres informacions que hem preparat i consultat de pàgines a Internet. Comparem les imatges del conte amb imatges reals.
2. En aquesta segona sessió elaborem un mural: Entre tots dissenyem, compartim feines i, una vegada fet el que toca a cadascú, decidim com el muntem.
3. A la darrera sessió, parlem de com ens ha quedat el mural, per què hem enganxat els animals com ho hem fet? Disfrutem de la feina feta entre tots i el pengem per tal que tota l’escola el pugui veure.

L’article el podeu trobar al GUIX núm. 412 i també a AULA en castellà. Si el voleu llegir complet podeu clicar AQUÍ.