Pam a pam, un clàssic de Leo Lionni

S’acaba de reeditar un altre llibre de Leo Lionni, un dels imprescindibles a qualsevol biblioteca infantil, autor dels meravellosos «Frederick», «El Petit Blau i el Petit Groc» o «Neda-que-neda». Es tracta de «Pam a pam», un àlbum il·lustrat, una faula que ens narra les aventures d’una eruga apamadora prou llesta com per salvar la vida d’una sèrie d’animals que volen cruspir-se-la.

Un bon dia un pit-roig va veure una eruga apamadora de color verd maragda que passejava per una branqueta.
Quan era a punt de cruspir-se-la…
–No te’m mengis, que soc una apamadora –va dir l’eruga–. Faig molt de servei, mesuro coses…

I així, continua mesurant, ara la cua del pit-roig, ara el coll del flamenc, el bec del tucà, les potes de l’agró… fins que quan és a punt de ser engolida la petita treurà partit de la seva intel·ligència i la seva imaginació per sortir airosa d’una manera sorprenent.
Aquest llibre, que va guanyar la primera de les quatre medalles Caldecott de Leo Lionni, planteja la dicotomia entre el que es pot mesurar (el bec del tucà) i el que no (una cançó) «Encara que no té una lliçó explícita, convida a buscar significat», va afirmar leo Lionni, autor d’aquesta obra amb un component simbòlic prou evident.

Destaca la tècnica del collage, que es pot treballar fàcilment a l’aula, però sobretot es pot fer un exercici formidable amb els infants de cicle infantil (P5) i primer de primària. El següent:

Després de llegir el conte i observar les il·lustracions és fàcil caure en la temptació d’imitar l’eruga apamadora i voler mesurar-ho tot, amb tota mena d’unitats (amb les mans, sí!, però també amb els peus, colzes, llapis, etc.) Si ens fabriquem una eruga apamadora de paper, per exemple, podrem saber quantes erugues fa la taula, el company de classe, la pissarra, etc.

Recomanat a partir de 4 anys. Senzill i bonic.

Les dades:
Títol: Pam a pam
Autor: Leo Lionni
Il·lustrador: Leo Lionni
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
32 pàgines
Barcelona, 2018
Llibre mereixedor de la medalla d’Honor Caldecott l’any 1961 i premi New York al millor llibre il·lustrat.

 

 

Leo Lionni, l’il·lustrador del mes (abril 2015)

LionniLeo Lionni va ser un dels autors-il·lustradors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX. Alguns dels seus llibres es troben a l’inici de la gran revolució de l’àlbum il·lustrat on, sobretot, cal destacar El petit blau i el petit groc. Som deutors dels seus llibres, juntament amb els d’en Maurice Sendak o Tomi Ungerer, entre d’altres il·lustradors que van ser capaços d’obrir nous camins i apuntar idees originals.

Un incís: Aquests dies s’ha publicat la llista dels 100 millors àlbums il·lustrats de la història i he quedat mig decebut (perquè ja imaginava per on aniria la cosa) de veure els oblits per desconeixement, imagino, de la bona feina que s’ha fet des d’alguns països europeus. Un altre dia en parlarem, potser, d’aquesta llista. Si la voleu consultar, aneu a http://time.com/100-best-childrens-books/

Tornant a Leo Lionni, una de les preguntes que més va haver de contestar al llarg de la seva vida va ser “D’on treu les idees?” i ell sempre responia :
—Sé que resulta poc romàntic però només es qüestió de treball dur.
I després ho explicava:
La majoria de la gent sembla pensar que tenir una idea és una cosa misteriosa i senzilla. Misteriosa, perquè la inspiració ha de provenir d’un particular estat de gràcia de les persones més dotades. Senzilla, perquè s’espera que les idees entrin en la ment d’un mateix convertides en paraules i imatges, a punt per ser transcrites i copiades en la forma d’un llibre, amb guardes i coberta.
I continuava explicant:
És cert que, de tant en tant, a partir del flux sense fi de la nostra imatgeria mental, sorgeix inesperadament alguna cosa que, vaga encara, sembla portar la promesa d’una forma, un significat i una càrrega poètica irresistible. Però això no és més que el germen d’una idea. Cada llibre, en l’origen del seu procés creatiu, té un moment així. Alguns tenen la sort de comptar, des del principi, amb un heroi fortament identificat i un destí ineludible. Altres són beneïts amb un començament prometedor, o potser amb la visió d’un final. Altres provenen d’una situació de conflicte clarament articulada. I fins i tot pot succeir que en la foscor de les nostres ments neixi, del no-res, una constel·lació de paraules.
peixTreball dur. Leo Lionni apuntava que de tant en tant podem tenir moments d’inspiració en que l’imaginari ajudi a crear imatges o pensaments però ell entenia que la majoria dels llibres que feia provenien d’un procés complex en el qual la idea pren forma a poc a poc, per assaig i error, a través de camins secundaris que et condueixen a la solució final.

Leo Lionni va néixer a Amsterdam el 1910. De ben petit va manifestar la seva inclinació per l’art, segurament motivat per l’ambient familiar i les freqüents visites als museus de la seva ciutat. (De petit passava gran part del meu temps allà. Així de la manera més natural, vaig pensar que algun dia seria pintor – comentava)
Paradoxes de la vida, Leo Lionni no va estudiar Belles Arts, va seguir estudis d’Economia i va obtenir un doctorat en Economia Política a 1935. En 1939 va emigrar als Estats Units, iniciant allà la seva carrera en el món de la publicitat, en diverses publicacions periòdiques, entre elles la prestigiosa revista Fortune. Al mateix temps treballava com a pintor, escultor i ceramista.
portada:Maquetaci—n 1Leo Lionni va publicar el seu primer llibre per a nens, El Petit Blau i el Petit Groc, el 1959. Conta la història de l’autor que aquest llibre va ser creat de manera atzarosa per entretenir els seus néts durant un viatge en tren, utilitzant petits trossos de paper de color com personatges. L’ús de la representació abstracta i del collage com a tècnica, introduïts per Lionni en aquest àlbum, va revolucionar la il·lustració dels llibres infantils. El petit blau i el petit groc representa la senzillesa i l´harmonia elevades a la categoria d´obra d´art, i també una metàfora sobre l´amistat, la innocència i la tendresa.
Lionni considera que el llibre-àlbum ocupa un lloc central en la formació dels petits lectors, tal com va apuntar en alguna ocasió:
Un dels ingredients més importants per estimular i dirigir la imaginació infantil és el llibre-àlbum. Allà és on el nen tindrà la seva primera trobada amb una fantasia estructurada, reflectida en la seva pròpia imaginació i animada pels seus propis sentiments. És on, amb la mediació d’un lector adult, descobrirà la relació entre el llenguatge visual i el verbal.
Sense saber-ho, aprendrà sobre el principi i de la fi, la causa i l’efecte, i la seqüència. I, sobretot, descobrirà un nou tipus de món verbal, molt diferent pel que fa a estructura i estil, al caòtic trànsit verbal que l’ha envoltat fins llavors. El llibre-àlbum, enmig d’un ambient complex, moltes vegades repressiu i incomprensible, es converteix en una illa imaginària.

FrederickMitjançant la simplicitat gràfica de les seves imatges, l’ús de tècniques familiars i conegudes pels nens com el collage, les aquarel·les, els llapis de colors, cartolines…, Lionni construeix històries senzilles que sovint prenen forma de faula. És el cas de Frederick un dels seus llibres més famosos i premiats, on la tradicional faula d’Isop, “La cigala i la formiga”, es veu invertida de manera que resulta una altra de molt diferent, oposada, on es valora l’art i del seu lloc en la vida. El ratolí poeta, Frederick, és acceptat pels companys de cau i es preparen a gaudir de la seva poesia durant els crus mesos de l’hivern.

interior-mateu

Sin t’tulo-2El somni d’en Mateu és un altre àlbum d’en Leo Lionni que ajuda a iniciar al públic infantil en l’educació estètica i en la interpretació de les formes i dels colors.
La primera visita a un museu canvia la vida d’en Mateu i li serveix per enfocar les seves aspiracions: de viure en unes golfes humils, passarà a viatjar i exposar les seves obres d’art a sales de prestigi internacional.

Neda-que neda és potser el conte d’aquest autor que més vegades he explicat. Potser perquè el missatge és potent o potser per la plasticitat d’unes neda-que-neda3imatges marines precioses, el cert és que aquest àlbum que aborda també la superació de les pors i la riquesa de la diversitat és un dels meus preferits.

portada CASA GRANDE.fh11

La casa és gran del món narra la història d’una família de cargols i pertany a la galeria d’animalons que freqüenta les pàgines dels llibres de Leo Lionni. Són la memòria viva de la infància, quan arreplegava insectes i rèptils especialment, els posava dins un terrari de parets de vidre i els creava un món propi tot simulant l’hàbitat natural.
A les pàgines de Kalandraka hi podem llegir el resum següent: «Hi havia una vegada uns cargols que vivien en una col ben sucosa. S’hi movien a poc a poc i duien la seva caseta de fulla en fulla per buscar el tros més tendre i poder-lo rosegar. Un dia, un cargolet va dir al seu pare: “Quan sigui gran vull tenir la casa més gran del món.”
Quina bajanada!” va dir el pare, que era precisament el cargol més savi de tota la col. “En el pot petit hi ha la bona confitura.” I li va explicar aquesta història…».

Aquest cinc són els més coneguts a casa nostra. N’hi ha molts més d’aquest autor que va morir el 1999, fins a 40, però la majoria no s’han editat ni en català ni en castellà, malauradament. Hem d’agrair a les editorials Kalandraka i Hipòtesis el seu encert en recuperar aquests clàssics.
Molta més informació dels llibres de leo Lionni al web:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/
I uns vídeos interessants a la mateixa pàgina:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/videos/
Per saber-ne més, un parell d’articles d’on he tret algunes informacions:
Un de la Marcela Carranza per a la revista Imaginaria: http://www.imaginaria.com.ar/20/3/lionni.htm
Un altre de l’Ana Garralón per a la revista Babar: http://revistababar.com/wp/clsicos-infantiles-leo-lionni/