El proper dijous, 12 de novembre del 2015, a les 19h, a la llibreria La Central, (Mallorca 237, Barcelona), tindrà lloc la presentació de la nova col·lecció infantil Petit Fragmenta. A l’acte hi intervindran Inês Castel-Branco, directora de la col·lecció i autora de Respira, Joan-Carles Mèlich, professor titular de filosofia de l’educació a la UAB, Halil Bárcena i Mariona Cabassa, autor i il·lustradora d’Històries de Nasrudín, Àlex Tovar i Àfrica Fanlo, autor i il·lustradora de Funàmbulus, moderats per Ignasi Moreta, editor de Fragmenta.
Jo no hi podré asistir però crec que la col·lecció valdrà la pena i per això comparteixo la información publicada al webde Fragmenta editorial.
En la sala de lectura del edificio Thomas Jefferson de la Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos, en Washington, se rodó una escena maravillosa. Empieza con un plano picado que enfoca las manos de los protagonistas. Son las manos de Bob Woodward y Carl Bernstein, dos reporteros del periódico The Washington Post, que están revisando las fichas de préstamo de los libros solicitados por la Casa Blanca en los dos últimos años sobre el presidente Kennedy.
La cámara retrocede iniciando un suave ascenso y vemos a los periodistas sentados de lado, con las americanas en el respaldo de las sillas respectivas, las mangas de las camisas remangadas, una azul y otra blanca —símbolo de poder y autoridad—, concentrados, pasando las tarjetas deprisa. Se escucha, a todo volumen, el sonido del parpadeo del papel en un compás acelerado superponiéndose a la música que acompaña la escena hasta el final de la toma. La cámara sigue subiendo, vemos la mesa y, a continuación, el plano se abre progresivamente mostrando todo lo que les rodea hasta situarse cerca de la cúpula del techo. Se usan un par de disoluciones que acortan el tiempo hasta poder ver una panorámica cenital en la que a lo lejos distinguimos a los protagonistas —interpretados por Robert Redford y Dustin Hoffman— como dos hormiguitas dentro de un laberinto.
El rodaje tuvo sus dificultades porque no podían usar una grúa y tuvieron que instalar un cabestrante en la parte superior de la Biblioteca del Congreso que arrastrara la cámara hacia arriba. Pusieron estabilizadores para eliminar las sacudidas aunque no lograron evitar un leve balanceo. Era el año 1976 y los medios técnicos no eran los actuales. Hoy un dron lo hubiese resuelto perfectamente. Cuentan que la escena costó alrededor de 90.000 dólares.
El simbolismo de la sublime escena es patente porque manifiesta, en los 45 segundos que dura, el trasfondo de la película, es decir, el intento de dos hombres por desenmascarar las fechorías cometidas por el gobierno estadounidense. La imagen de las mesas concéntricas de la sala de lectura recuerda las redes del poder. Por primera vez en la cinta, tenemos la sensación que, finalmente, los dos reporteros han encontrado el camino correcto y percibimos que, además, van a trabajar en equipo. Todos los hombres del presidente explica la historia de los reporteros del Washington Post durante su investigación de las circunstancias que rodearon un robo en el edificio Watergate y cómo su perseverancia les llevó a descubrir las corrupciones del gobierno, forzando la renuncia del presidente Nixon. La película no es sobre el “caso Watergate”. El objetivo es mostrar el trabajo de unos periodistas de investigación que indagaban la detención de unos ladrones —bastante torpes— que estaban en las oficinas del partido demócrata y los conectaron con los nombres de las persones que trabajaban en la administración de la Casa Blanca y usaban los fondos de la campaña presidencial con fines poco claros.
En la primera parte de la película, los dos reporteros intentan contactar con diversas personas, siempre mediante el teléfono de la redacción del periódico. El teléfono fijo está presente en la mayoría de escenas, siempre en primeros planos, en una época en que el uso de internet ni se soñaba.
Una de las llamadas precipita la investigación. Es la que hacen a la bibliotecaria de la Casa Blanca para preguntarle si algún asesor ha estado buscando material relacionado con el rival presidencial de Nixon, Ted Kennedy, y lo ha solicitado a la Biblioteca del Congreso. Ella les facilita información bastante útil pero mientras habla, llega algún superior y pone el teléfono en modo espera. A continuación, continúa hablando y desmiente todo lo dicho anteriormente, en un mar de contradicciones y silencios sospechosos. Woodward y Bernstein se dan cuenta que ha mentido y esa mentira refuerza su teoría.
A partir de ahí, los dos protagonistas se acercan a la biblioteca del Congreso a buscar los registros de los préstamos de libros a la Casa Blanca. Primero los atiende un bibliotecario de aspecto agradable el cual les dice que no se los puede facilitar porqué son material confidencial. Persisten y van a dar con otro bibliotecario, un bibliotecario negro con melena afro, que les pregunta:
—¿Quieren todos los préstamos? ¿Desde cuándo? —Todos los del año pasado. —le responden. —No creo que los quieran… pero los tengo.
Y les saca una montaña de tarjetas que son las que vemos sobre la mesa de la escena comentada anteriormente.
Es poco frecuente ver bibliotecarios hombres en las películas pero que además sean negros ya es una rareza. Probablemente formaba parte de la idea de transgresión que planea en toda la cinta y que tenía su paralelismo en los movimientos sociales en aquella época en los Estados Unidos. Bravo por Pakula.
La película, de visión obligada en la facultad de periodismo, tiene otros atractivos. Uno de los más fascinantes es la presencia de las máquinas de escribir en algunas secuencias clave. Reseguir los diálogos sobre el acto de escribir, sobre cómo debe redactarse un buen artículo, es una delicia. Todos los hombres del presidente es una cinta que aguanta bien el paso del tiempo y que es una obra maestra en el uso de la iluminación, el movimiento de la cámara, los primeros planos, la música, etc. Muy recomendable.
L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 43 (tardor 2015).
El sumari de la revista el pots veure AQUÍ.
Us deixo el vídeo de la seqüència que comentem.
A la biblioteca de L’Institut Escola “Mare de Déu del Portal”de Batea es realitzen diverses activitats de dinamització al llarg del curs, a Educació Infantil i a Primària. L’Asun Martí, l’Ana Ginata i la resta de mestres implicats en donar-li un bon ús al servei dissenyen i realitzen moltíssimes activitats a partir dels llibres de literatura infantil i juvenil.
Hi ha una que m’agrada especialment i que fan amb els alumnes de cicle mitjà. Està basada en el llibre “El viatge d’en Vintcèntims” i forma part del seu programa “Contes a fons”, que consisteix en donar a conèixer a l’alumnat històries en diferents tipus de suports.
Segons explica l’Asun: Amb “el viatge d’en Vincèntims” els alumnes treballen les vuit competències bàsiques, gestionen la informació que tenen a l’abast per tal de transformar-la en coneixement i també es fomenta el gust per llegir. “El viatge d’en Vintcèntims” és la història d’un segell que viu en un poble molt petit que es troba just on el món gairebé s’acaba. Vol fer el seu viatge però, per això, li cal un missatge al que acompanyar. Mentre el petit Vintcèntims espera es dedica a escoltar les històries d’altres segells més grans que ja han tingut l’oportunitat de ser útils i acompanyar una carta amb lletra bonica i rodona en un paper blanc o una targeta de colors vius. L’autora i il·lustradora ens va explicant cadascuna de les aventures donant-nos detalls de quina imatge i valor té el segell, quin ha estat el seu punt de partida, quins mitjans de transport ha fet servir i quin ha estat el seu destí. Així doncs ens trobem davant d’un àlbum que ens dóna peu per ampliar coneixements de geografia, monedes del món, valor d’aquestes en euros, tipus i preu dels segells, mitjans de transport i funcionament d’una oficina de correus.
Totes les imatges d’aquesta entrada són propietat de l’Institut Escola Mare de Déu de Batea. Ens les han cedit i els ho agraïm, molt.
La lectura d’aquest conte i el posterior treball el distribueixen en sis sessions:
La pràctica comença contant el conte mentre els alumnes veuen les imatges a la PDI. Segueix una conversa sobre el canvi que ha representat l’aparició d’internet, mòbils… a l’hora de comunicar-se les persones.
En la segona sessió utilitzen els microportàtils en una cerca guiada per localitzar els diferents països i ciutats que hi van sortint.
Es fa una cerca guiada en la tercera sessió per saber a quin país pertanyen les monedes del conte i quin és el seu valor en euros.
La següent sessió la dediquen a observar una col·lecció de segells i a dibuixar un segell personal.
En la cinquena sessió la bibliotecària els dóna un sobre tancat que conté l’obsequi del llibre i una carta que els dirigeix en Vintcèntims. Cada alumne ha d’escriure la seva adreça i enganxar un segell de 37 cèntims. Visiten l’oficina de correus per tirar la carta i que la cartera els parli de la seva feina.
En la darrera sessió han de portar a l’escola les cartes que han rebut, obrir els sobres i llegir el que hi ha a l’interior. Finalment farem una avaluació de l’activitat.
Jean-Francois Copé, president de l’ Union pour un Mouvement Populaire (UMP), el partit de la dreta francesa, en un programa de televisió va treure un llibre infantil i el va fullejar i criticar davant les càmeres. El llibre es titula Tous à poil! ( “Tots nus!”) (ed. Rouergue) i mostra els cossos nus de diferents persones de totes les edats. Copé es va mostrar molt crític amb aquesta publicació que ha aixecat certa polseguera a França. Va dir que la sang li havia bullit i va qualificar el llibre de pertorbador i perillós.
Un dels autors, Marc Daniau, es va mostrar desconcertat per la reacció del polític i va dir:
Ens vam quedar sorpresos i estupefactes en veure el nostre llibre a les mans de Jean-Francois Copé en un programa de TV. Com va arribar a les seves mans? Amb la coautora del llibre, Clara Franek, no ho acabem d’entendre. “Tout à poil!”és un llibre que parla de la igualtat entre nenes i nens i que el Centre Regional de Documentació Educativa de l’Acadèmia de Grenoble recomana als mestres.
El llibre presenta una sèrie d’imatges amb molt poc text on es veu un seguit de persones despullant-se perquè -a l’ultima pàgina ho descobrim- són en una platja nudista i a punt de llençar-se a l’aigua, amb alegria i bon humor. Es tracta de persones de la vida quotidiana (la mestra, el policia, l’àvia, el mag, la cantant, el president-director general, etc.) dibuixats de cos sencer i amb totes les diferències (cossos grans, petits, negres, prims,…)
Jean-Francois Copé a la TV francesa
Crec que l’enfocament és divertit i, a l’escola o a casa, pot servir per parlar d’aquest tema que, com ens ha passat amb altres (pocs) llibres que tracten de sexualitat, interessen als infants. Ja vam tenir fa un parell d’anys l’experiència de “Montañas en la cama” (OQO Ediciones), malauradament exhaurit a les poques setmanes.
Imagino als alumnes de cicle superior fullejant aquest llibres, en una edat en que les preguntes sobre el seu cos, els metrallen el cervell: Sóc normal? Com són els altres?
A mi m’agrada aquest llibre perquè defuig la idea del cos perfecte, gairebé irreal, que veiem als anuncis de la tele i a la publicitat de diaris i revistes. Presenta cossos normals de gent normal.
A les llibreries i biblioteques franceses també hi ha hagut cert debat i alguns mestres han explicat que no se senten còmodes amb aquest tipus de publicació.
Tant de bo, alguna editorial de casa nostra s’atreveixi a traduir-lo i publicar-lo. M’agradarà veure la reacció del personal, perquè si a França, amb tota la seva grandeur s’ha produït aquesta polèmica, no crec que aquí siguem més moderns.
Bé, no cal ni dir que arrel de la intervenció del polític a la televisió, les vendes del llibre s’han disparat i que les xarxes socials dels països centreeuropeus on s’ha editat el conte van plenes d’opinions favorables i en contra.
Sembla mentida però ja fa set anys que vam començar aquesta insòlita aventura. I a cada nova edició ens trobem la sala plena. Les cinquanta-cinc places s’esgoten sempre.
Ara ja estem preparant la trobada del 14 de novembre. Serà com sempre pel matí, de 10:30 a 12, i a la tarda lliurarem els premis.
Si viviu a una distància prudencial i us animeu… afanyeu-vos a inscriure!
Les bases són les mateixes de cada any. Podeu llegir-les a continuació:
Bases:
1. Pot participar tota persona que tingui, com a mínim, 16 anys.
2. Les consignes a partir de les quals s’haurà d’escriure el text no es donaran a conèixer fins el moment de començar el concurs.
3. L’activitat es durà a terme en una única sessió a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell, s/n), el dissabte dia 14 de novembre a partir de les 10:30 del matí. Es concediran 90 minuts de temps per a la redacció dels textos, acabats els quals els participants hauran d’haver lliurat els seus treballs.
4. Els textos hauran de ser en català o en castellà, i hauran d’ocupar un màxim, dos fulls de 30 línies escrits per una sola cara (unes 3.000 lletres). Seran escrits en fulls pautats que facilitarà la pròpia biblioteca.
5. Els concursants que vulguin optar als premis hauran lliurar els originals al jurat.
6. La il·legibilitat cal·ligràfica (contrastada pels jurats) pot ser motiu d’exclusió.
7. El mateix dia 14 de novembre, a les 17 h. es farà públic el veredicte final a la mateixa biblioteca.
8. Després de l’activitat, els textos seran retornats a aquells participants que ho sol·licitin. La biblioteca se’n quedarà una còpia per a la seva Col·lecció Local. El treball guanyador i el finalista seran reproduïts a la web de la biblioteca, o en publicacions gratuïtes del propi centre.
9. El jurat estarà format per 3 persones vinculades al món de la literatura.
10. El veredicte del jurat serà inapel·lable. El premi podrà ser declarat desert.
11. Els premis consistiran en:
a. 200 € i una cafetera pel guanyador
b. 100 € i una cafetera pel finalista
Els dos rebran un diploma acreditatiu
12. Per participar cal inscriure’s a la biblioteca. El termini finalitza 15 minuts abans del començament del concurs. La inscripció és gratuïta, i s’ha de fer en persona a la Biblioteca Vapor Vell (Passatge del Vapor Vell s/n), o bé telefònicament trucant al telèfon 93 409.72.31). El període d’inscripció serà del 15 d’octubre al 14 de novembre a les 10:15h.
13. Les places són limitades. Fins un màxim de 55 persones.
14. La formalització de la inscripció suposa l’acceptació d’aquestes bases. Qualsevol incidència no prevista en les mateixes serà resolta pel jurat des del moment de la seva constitució.
Les places són limitades (fins un total de 55). Cal inscriure’s prèviament.
Activitat Gratuïta.
Organitza el Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc i les Biblioteques de Barcelona.
He conegut a la Rebeca Luciani. Ahir, 27 d’octubre, va presentar el seu darrer treball “Animales que hacen cosas en silencio” sobre un text de la Lolita Bosch, també present a l’acte que va conduir la Cristina Concellón de l’editorial Kalandraka.
La trobada va ser a la llibreria Abracadabra de Barcelona, amb un bon grapat d’amics i coneguts de les autores, i un ambient alegre i còmplice que fa que sempre sigui un goig visitar aquest espai únic.
De la Rebeca Luciani tinc un parell de records. Un, llunyà, de fa nou anys quan es va publicar El somriure de la Daniela, un àlbum del que vaig tenir la sort de seguir de ben a prop el procés de traducció al català. I el segon record, més recent, de fa tres cursos quan a l’escola vam gaudir moltíssim del conte El baile de la taràntula l’any que vam dedicar a la música. El baile de la taràntula ens va servir per conèixer i practicar amb els infants alguns passos de “la tarantel·la” napolitana. Ambdós llibres els conservo a la prestatgeria dels “llibres estimats”.
A la Rebeca no li agrada gaire que expliquem els seus mèrits però alguna dada sí que hem d’aportar, no?
Va néixer a La Plata, Argentina, on va estudiar dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de la Universitat Nacional. L’any 2000 va viatjar a Barcelona, on s’hi ha quedat fins ara i on ha il·lustrat la majoria de les seves obres de literatura infantil. També ha fet diversos cursos de formació artística i tallers d’il·lustració.
La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, alguns de realment importants com el el White Ravens International.
Allò que destaca de les seves il·lustracions és el seu estil ple de color, amb una paleta cromàtica amplia i càlida. Les seves figures són sempre molt vitals i traspuen sentiments molt potents.
La tècnica que empra habitualment és la tradicional: dibuixa amb llapis, pinta amb acrílics i, de vegades, també hi afegeix algun petit element enganxat. En aquest llibre d’“Animales…” es nota la presència del grafit. Normalment digitalitza les il·lustracions i, abans de lliurar-les a l’editorial, les millora amb alguns retocs fets a l’ordinador.
El llibre Animales que hacen coses en silencio és un text molt poètic que va encadenant situacions en les que els animals en són els protagonistes. No sé ben bé com classificar-lo, encara, perquè la primera lectura m’ha deixat “tocat” i el deixaré reposar uns dies abans de tornar-lo a agafar. He notat certa tristesa (¡Huy! Una punzada de tristeza en el centro de la panza. Como si un arco hubiera hecho diana) però també, encara que sembli contradictori, uns sentiments de vitalitat i unes ganes d’acompanyar als personatges que caminen pel poema, com la tortuga que es va perdre, el pop que es desplaça sobre la catifa d’eriçons de mar, els gats patinadors, les formigues constructores de paraigües, els dofins que es van empassar les grues de les ciutats dels nans de les platges rocalloses, etc.
Al web de Kalandraka podem llegir: “Animales que hacen cosas en silencio” no es un poemario al uso; es una colección de atractivas imágenes, una montaña rusa de emociones, una serie de reflexiones cotidianas que se desarrollan en un paisaje surrealista donde todo puede suceder. Se trata de un largo y un divertido poema que invita a la lectura en voz alta para así degustar mejor su sonoridad; un canto a la libertad creativa -tanto a nivel formal como estético que rezuma aromas mexicanos. Esta amplia composición de verso libre y lectura vertical se desarrolla sin solución de continuidad; la parte literaria es un todo. Una voz omnisciente interactúa con un amplio elenco de animales -desde hormigas a ranas, pasando por gatos o pájaros- al margen de estereotipos poéticos, e invita a la complicidad de los lectores: “¿Y tú? ¿Ya volaste?”. Lolita Bosch juega con el lenguaje metafórico, proyectando hermosas y rotundas imágenes. Las enumeraciones y repeticiones, los juegos tipográficos y las onomatopeyas, refuerzan el caràcter lúdico y transgresor de la obra: pensamientos en voz alta convertidos en auténtico lirismo. Las ilustraciones de Rebeca Luciani aportan la armonía estètica y potencian la creatividad de la obra literaria: levedad, verticalidad, dimensión onírica, ensoñación y saturación cromática son algunes cualidades de este trabajo artístico, elaborado con la técnica del grafito y las anilinas, donde también destaca el protagonismo de la naturaleza.”
Aquest poemari és per alumnes grans. Per a l’educació secundària o per al cicle superior (si el mestre fa un bon acompanyament, és clar!)
A la presentació van explicar molt bé el perquè del format del llibre, però no em van convèncer. M’hagués agradat un format més generós que no tallés les imatges per la meitat, a l’estil d’altres obres que la Faktoría ha editat. La limitació que imposa encabir un text en una col·lecció té aquestes coses.
Algunes imatges de la presentació del llibre, a continuació:
Altres llibres il·lustrats per la Rebeca Luciani: Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill. Kiwi. Un dia el Ratolí li va explicar una cosa sorprenent al Kiwi: «He sentit a dir que ets un ocell.» «Un ocell?», es va estranyar el Kiwi. «Com vols que sigui un ocell si no tinc plomes ni tampoc unes ales grans, no puc volar, el meu pèl punxa i tinc un bec llarg i bigotut…?» Un conte que ens parla de les diferències. El baile de la tarántula. En alguns llocs del sud d’Europa podria succeir que et piqués una taràntula. En aquest moment quedaves atarantat i només hi havia una manera de treure el verí de l’aranya: amb la música i el ball. Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però, com tots els titelles, és manipulat…Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna l’obscuritat del bagul on descansa. Mai no sent la mossegada de la soledat ni l’espurneig de l’alegria… Fins que un dia es deslliura dels fils que li lliguen l’ànima… La nube de Martín
Soy Martín, tengo una gata, un ojo de cada color y una nube. Me subo a ella todos los días, por la mañana, por la tarde o por la noche. No importa que esté en la cama, en el parque o en el metro. A veces, paso mucho tiempo en ella; otras, un poco menos. Da igual que llueva, nieve, haga sol o sople el viento. Estoy encantado con mi nube; aunque no les gusta a todos… El somriure de la Daniela
El somriure d’aquest conte te ales i vola d’un cor a l’altre, alhora que desprèn optimisme i alegria a tothom que estigui trist o decaigut… És un somriure contagiós.
Altres llibres de la Rebeca Luciani:
“Cachtánka”. Text de Chekhov . Globo Ed. 2013
“What’s the color of love?”. Text de Fatima Sharafeddine. Kalimat Ed. 2013
“Diáfana”. Text de Celso Sisto. Scipione Ed. 2011
“Vivir es fácil”. Poemes de Gabriel Celaya. Edelvives Ed. 2011
“La princesa malalta”. Text de Carme Bernal i Carme Rubio. Publicacions L’Abadia de Montserrat Ed. 2010
“Una puerta bajo la almohada”. Text d’Eulalia Canal. Baula Ed. 2009
“Canciones y palabras de otro cantar”. Text de Juan Carlos Martín. Edelvives Ed. 2009
“Carnaval”. Text de Javier Sobrino. La Galera Ed. 2008
“25 cuentos populares de Europa”. Textos de Michi Strausfeld and Ramon Besora. Siruela-Aura Ed. 2006
Més informació al web de la il·lustradora, clicantAQUÍ.
Com cada any la Fundación Alonso Quijano ha atorgat els premis de fotografia relacionats amb la lectura. Aquest any el nivell em consta que ha estat especialment elevat i el primer premi ha estat per a Ignacio Pérez Crespo, amb la seva fotografia “Lecturas”.
Podeu veure aquesta foto i les altres dotze selecciones anant al web de la Fundación Alonso Quijano o clicant AQUÍ
A mi, m’agrada especialment la de Fernando Zambide Ferradas titulada “Muy Interesante”
Si voleu disfrutar de les 40 fotos finalistes cliqueu AQUÍ
Anar de colònies amb el grup classe és una experiència genial. Comparteixes uns dies amb els teus alumnes, els pots conèixer millor i sobretot veus com es relacionen fora de l’aula. Especialment màgic resulta el moment d’anar a dormir. Treuen de la motxilla les seves mascotes, es posen els pijames divertits i passegen anant amunt i avall lluint-los. Després, quan ja són al llit, passes a explicar un conte que els convidi a descansar bé i els fas el petó de bona nit. Sempre hi ha qui s’enyora, plora una mica perquè vol “la mama” i l’has de consolar.
També hi ha alumnes que s’ha de posar el bolquer perquè encara no controlen el pipí. La majoria no tenen recança i se’l posen ells mateixos (els de 5 anys) i als altres (els de P3 o P4) els has d’ajudar. Però hi ha nens que pateixen i els fa vergonya. Tot depèn de com ho viuen a casa, naturalment.
Per tractar aquest tema a l’escola s’expliquen alguns contes. A mi m’agraden especialment dos. Un de Chema Heras que es titula “El Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis” i un altre de Manuela Olten “Tinc pipí”.
Ara, l’editorial Andana publicarà “El fantasma Pixallits”, una història que ha escrit l’Andreu Galán, de qui ja vam comentar l’anterior poemari, i ha dibuixat amb molta traça en Lluís Demano. El conte explica l’aparició del fantasma Pixallits al llit d’en Vicentet i tot el que això suposa. Les il·lustracions són generoses i el fantasma està molt aconseguit amb tons blaus, aquosos. El text és molt musical i segur que als nois i noies d’edats entre dos i vuit anys els agradarà. L’Andreu ha volgut anar més enllà i acompanya el conte amb merchandising variat (tovallola, tassa, xapa, samarreta, pòster, etc.)
Els qui normalment col·laborareu amb projectes de crowfundig (micromecenatge) ja sabeu com va la cosa. Aquí hem finançat alguns, els uns han sortit bé i els altres no. Aquest de “el fantasma Pixallits” crec que val la pena. Vaig tenir la sort que l’Andreu en expliqués el projecte i ens mostrés algunes imatges a tota la gent que vam compartir curs a Can Butjosa fa uns mesos.
Pel qui no sabeu que és Verkami us ho explico:
Verkami és un web en què qualsevol persona que cerca finançament per al seu projecte (un film, un disc de música, un documental, un llibre, etc.), crea un usuari i “penja” el seu projecte a l’abast de tothom amb un termini limitat de 40 dies. Aquest projecte (El fantasma Pixallits) porta implícita una quantitat total de diners que es necessita per a poder-lo fer efectiu (4000 €). Llavors les persones que hi volen col·laborar, durant quaranta dies poden fer aportacions econòmiques a canvi de les quals rebran el llibre, film, documental, etc., que es vulgui publicar, un cop s’hagi assolit la quantitat demanada.
El passat dissabte es va celebrar a Barcelona el dia sense cotxes i passejant pels carrers vaig recordar una acció que es va celebrar l’estiu passat a 75 ciutats del món. Es deia AL AIRE LIBRO i vaig pensar que era un bon moment per convocar a la parentela en algun dels carrers tallats al trànsit per fer quelcom similar. Crec que li enviaré la proposta a l’alcaldessa per a la propera edició perquè ho veig realitzable, divertit i reivindicatiu.
Foto extreta del web de la Biblioteca Nacional de Colombia
AL AIRE LIBRO és una acció poètica que vaig conèixer a través d’en Kepa Osoro i consisteix en reunir a tota la gent que hi vulgui acudir a un carrer cèntric i transitat de la ciutat per compartir lectures. Ho podeu veure en el vídeo següent:
L’estiu passat l’acció la van impulsar les entitats Saraswati-Arts Integrades i la Biblioteca Nacional de Colombia amb la intenció de generar comunitats de lectors a través de la “ocupació” d’espais públics en què els participants poden gaudir d’una sessió de lectura silenciosa.
Segons Zaida Ayala Melo i Liliana Moreno Muñoz, Directores Artístiques de Sarawasti- Arts integrades:
Al aire Libro és una iniciativa que pretén reunir diversos sectors de la població, entitats interessades en la promoció de lectura, biblioteques, estudiants dels diferents programes de literatura , escriptors, artistes de diverses disciplines i amants de la literatura en general, per celebrar l’experiència literària i contribuir a la transformació de la percepció que té el ciutadà comú sobre l’acció de llegir literatura.
Foto extreta de “Territorio cultural”
Aquí es va celebrar a la ciutat d’Eivissa.
El vídeo que ve a continuació també ho il·lustra prou bé.
El proper dimarts 20 d’octubre se celebrarà la desena edició de la Jornada de Biblioteques Escolars.
Està adreçada especialment a les persones responsables de les biblioteques escolars, els representants dels equips directius dels centres educatius, els serveis municipals implicats en el projecte i els representants del Centre de Recursos Pedagògics del Gironès i d’entitats interessades en la biblioteca escolar.
L’objectiu és oferir un espai de formació i intercanvi entre els membres dels diferents centres educatius, per tal de millorar l’acció desenvolupada per cadascun d’ells, augmentar el coneixement d’experiències que s’estan portant a terme, intercanviar aquestes experiències i dissenyar noves estratègies comunes de treball.
Destaco la ponència La biblioteca escolar, avui: reptes i propostes, a càrrec de la Mariona Trabal, responsable de la biblioteca Marta Mata de l’escola Orlandai de Barcelona
Podeu veure el programa clicant AQUÍ
O anar directament al webdel servei de biblioteques de Girona.