L’escola Lledoner de Granollers és una Comunitat d’Aprenentatge, és a dir, un projecte de transformació sociocultural del centre educatiu i del seu entorn per aconseguir una escola de qualitat i d’excel·lència per a tots els nens i nenes i les seves famílies. Com la resta de comunitats d’aprenentatge impulsen aquests processos de transformació social i educativa, a través de la participació democràtica de tota la comunitat del barri: famílies, professorat, voluntaris, entitats de l’entorn, etc.
Les comunitats d’aprenentatge són un model de centre participatiu obert i inclusiu. Es defineixen per tenir unes bases teòriques contrastades i unes pràctiques d’èxit compartit que, entre d’altres objectius, pretenen:
Apostar per una igualtat educativa en la societat de la informació
Proporcionar a totes les persones una educació de qualitat que respongui a les necessitats actuals.
Proporcionar la capacitat de diàleg i crítica per tal de construir una societat igualitària, intercultural i solidària.
Garantir que el centre educatiu estigui obert al territori.
Dins de les seves actuacions, convoquen actes on hi participen els mestres, els pares, els alumnes i el personal voluntari per fer balanç i consensuar línies d’actuació sobre temes concrets.
Aquests proper dijous, 23 de maig, tenen un plenari que tractarà sobre l’ensenyament/aprenentatge de la lectura.
M’han convidat a participar i tindré la sort de veure/viure un acte pedagògic de primer ordre. N’estic content i il·lusionat.
Qualsevol activitat que relacioni música i lectura té un component social fort. Comporta treball en equip, desinhibició i creativitat i, per això estem contents del treball que hem fet enguany sobre literatura infantil i música. Hem potenciat la música com potenciem el raonament, el treball cooperatiu, el viure el dia a dia amb l’alegria que ens caracteritza, i no ens hem preocupat gaire per allò que el ministre Wert defensa quan escriu al preàmbul de la LOMCE “L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat de un país. El nivell educatiu d’un país determina la seva capacitat de competir amb èxit en l’arena internacional i d’afrontar els desafiaments que es plantegen en el futur”. Competitivitat i economia són conceptes que, a alguns, ens plantegen dubtes, essent com som persones que apostem per una formació humanista que s’aliï amb la felicitat que ens atorga el coneixement de la cultura, l’art, la música, etc.
Del 23 d’abril al 10 de maig hem tingut muntada l’exposició “Cançons, contes i cacauets” a la biblioteca de l’escola. Ha estat el recull d’algunes activitats que durant el curs hem anat fent al voltant de la literatura infantil que té la música com a part principal de la narració. Hem fet una classificació en la que hem inclòs un primer grup que compren aquelles històries en les quals la música fa de fil conductor de l’aventura vital. L’hem anomenat La música a la vida de les persones i hem explicat i llegit històries tan genials com La fuga, Les sirenes de Belpeixao, El pájaro y el búfalo, Els cinc horribles, L’orquestra de la Clara i altres. Un segon grup recull aquelles narracions que giren al voltant del món de l’òpera com Bravo, Rosina! o L’Adelaida va a l’òpera.
El món de la dansa i el ballet ha estat representat per quatre narracions: Flora y el flamenco, Oliver Button es un nena, El meu gosset vol fer ballet i Billy Elliot.
Amb els nens de cicle infantil, hem vist els àlbums il·lustrats que relacionen sons, sorolls i silencis com El señor G, Sons, Los sonidos de la noche o El ruido que hace alguien que no quiere hacer ruido, entre d’altres.
Les músiques del món han estat presents amb la magnífica col·lecció de l’editorial Kókinos i els diferents estils musicals els hem pogut conèixer amb llibres com Nora i el jazz, Olivia y su banda, Elvis, No és possible, la Ruby balla un blues, etc.
De tot plegat han sortit tallers d’instruments i algunes creacions plàstiques i literàries que comentem breument a continuació. Els alumnes de P3 han fet un taller de maraques i un llibre col·lectiu que han anomenat Musicanimalari on es recullen els dibuixos d’algunes cançons d’animals que han aprés durant el curs.
Els de P4 han investigat sobre el món dels dracs i han aprés les cançons de “Paf el drac màgic”, “el monstre de l’estany” i “tinc un drac que canta”. Han il·lustrat un preciós llibre col·lectiu sobre una narració que han anomenat “el drac cantaire” Els de P5 van ballar la “tarantel·la” i van aprendre quà va ser el tarantul·lisme a partir de la narració “El baile de la Taràntula”. Com que el seu ritme és de 6/8 han aprofitat aquesta tornada per relacionar-la amb el seu llibre col”lectiu “Jo vull tocar”
A Primer de primària han treballat sobre “les cinc horribles” i “el meu gosset vol fer ballet” creant uns diorames a partir dels contes.
A segon de primària van xalar d’allò més amb les històries de l’Olivia i, en concret amb “Olivia y su banda” de la que van fer un petit mural. El cicle mitjà va investigar sobre els instruments musicals i va fer un musicalari amb instruments de tot el món. També uns pictogrames amb poemes del llibre d’en Desclot “música, mestre” i una maqueta a partir de la narració ”la melodia en la ciudad” d’en Benjamín Lacombe. A cicle superior van relacionar música amb totes les narracions que tenen els ocells i els seus cants com a protagonistes i van elaborar un diorama enorme basat en La primavera de Vivaldi.
La col·laboració de les famílies va consistir en fer uns petits treballs que tenien com a consigna “cacauets i música”. Va quedar genial.
A continuació us passo un muntatge amb algunes de les fotografies de l’exposició.
En els propers dies anirem entrant a l’apartat Propostes didàctiques les propostes dels llibres que hem anat treballant durant el curs.
Cinta anglesa rodada per George Pollock l’any 1961.
Al cinema, com a la vida real, la visió d’un bibliotecari home és poc freqüent. La proporció és d’un a cinc, respecte a les bibliotecàries dones. La majoria de les vegades sol tenir una imatge poc agraciada i es presenta com una persona despistada, malhumorada i lluny del que es pot considerar un heroi. Només cal recordar el bibliotecari anodí d’Indiana Jones i l’última croada.
Una de les poques pel·lícules en que el bibliotecari presenta un aspecte diferent és El tren de les 4:50. Aquí ens trobem amb un anglès elegantment vestit, gran lector de novel·les de detectius i que s’implica en la resolució d’un cas.
El tren de les 4:50 està basat en una novel·la d’Agatha Christie – Paddington 4,50 – i és una pel·lícula de misteri protagonitzada per la senyoreta Marple, la soltera que resol assassinats.
L’acció s’inicia quan la senyoreta Marple viatja en tren i, per una via paral·lela, veu com en el compartiment d’un dels vagons del tren adjacent es produeix l’estrangulament d’una dona jove.
El tren de les 4:50 és una pel·lícula feta amb afecte, una petita joia amb una fotografia en blanc i negre excel·lent i uns plànols panoràmics realment imaginatius.
L’article on comentem l’escena que se situa a la biblioteca del poble de la pel·lícula “el tren de las 4.50” forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 33 (primavera 2013). El podeu llegir entrant a la secció “de pel·lícula” o clicant AQUÍ
El canvi en la manera de llegir és previsible: la pantalla arraconarà el paper i, per això, els mestres haurem de ser capaços de dominar aquesta enorme font d’informació que es posa davant nostre.
Com que els nostres alumnes formen part d’una cultura on es clica i es llegeix en pantalla, no ens quedar altra opció que integrar-nos en aquest univers, si volem que siguin millors lectors. El procés és irreversible i, tot i que encara llegeixen més de pressa i comprenen millor en paper que en pantalla i són capaços de fer més bones interpretacions i inferències,
un canvi didàctic es fa necessari.
A l’article de la secció “Viure la lectura” de la revista Guix corresponent al número 394 del mes de maig comentem com, actualment, el treball de la poesia es pot fer de manera més senzilla mitjançant la navegació pel web “viulapoesia”.
Podeu llegir l’article clicant AQUÍ o anant a la secció Publicacions on, a més, trobareu la resta d’articles que des de fa tres anys i mig venim escrivint mensualment.
Aprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.
Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.
La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.
Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.
Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.
Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble, es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.
D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.
A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.
A La història d’Erika (2003), l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.
La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.
La Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.
Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.
A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.
Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il•lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”
A petició d’alguns companys, el proper mes de juny, un il·lustrador de casa nostra. Oído cocina!
El dijous 25 d’abril vam tenir una trobada molt emotiva amb un dels autors seleccionats per a la tria de “la lliga dels llibres” d’aquest curs. A la sala d’actes de la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet es van aplegar quatre grups d’alumnes de cinquè de primària de les escoles Bernat Desclot, la Marina, Pau Neruda i Sant Josep – El Pi. El motiu era comentar l’obra “las maletas encantadas” amb el seu autor, en Joan Manuel Gisbert.
Vaig tenir el plaer d’acompanyar-lo a la taula i de fer-li la presentació.
El llibre “las maletas encantadas” planteja l’aparició d’una misteriosa maleta al mig del bosc que revoluciona els animals que hi viuen i els planteja moltes preguntes: que hi haurà dintre? Qui l’ha portada fins allà? Qui podrà quedar-se amb ella? I com aconseguiran obrir-la?
La musaranya, que és qui ha trobat la maleta aparentment abandonada, no vol pronunciar-se sobre si en el seu interior hi haurà instruments de música que allarguin la vida als qui escoltin els seus sons, pergamins amb les paraules més belles de tots els idiomes, rialles que vénen de milers d’anys abans, claus per obrir torrasses solitaris i castells enigmàtics o urnes de vidre amb flors immortals. . . L’única cosa que creu és que, quan aconsegueixin obrir-la, les vides de tots ells canviaran.
Quan arribi un home desconegut que es mou furtivament pel bosc es produiran revelacions sorprenents i inesperades. . .
Aquesta narració d’en Joan Manuel Gisbert ens permet entrar en el seu món únic i en un gènere, el realisme fantàstic, del qual va ser el precursor al nostre país. Les seves aventures plenes de misteris, amb un vocabulari ric i magnífic, han atrapat a milers de lectors que ens hem convertit en fans de les seves novel·les.
Va ser un matí molt especial i màgic i una oportunitat per als alumnes de conèixer l’artista que s’amaga darrera d’una obra de creació literària.
No cal ni dir-ho però el nostre agraïment més sincer a en Joan Manuel Gisbert per haver compartit un matí literari. L’agraïment és extensiu a les companyes del servei de biblioteques de l’Ajuntament de l’Hospitalet, a la biblioteca Tecla Sala i a les escoles que hi van participar. Una menció especial al regidor de cultura, senyor Jaume Graells, que va tenir la delicadesa de seguir la trobada, assegut en una discreta cadira, al final de la sala.
Adjunto algunes fotografies de l’acte, l’autoria de les quals és de la companya bibliotecària Gemma Isern. Les podeu veure AQUÍ.
Seguint amb els actes de celebració del centenari de la Joana Raspall, ja s’ha editat el jclic amb alguns dels seus poemes. Està accessible des del portal edu365.cat.
Ha quedat preciós i a l’escola estem molt contents de veure com la poesia forma part del nostre dia a dia. Els dibuixos i les veus dels nens que hi ha a l’apartat poemes del jclic els vam dibuixar i gravar fa un parell de mesos.
Aquests mateixos vint poemes són els que els nois i noies van llegir ahir a l’acte homenatge a la Joana Raspall. Va ser una jornada emotiva amb la participació de tot l’alumnat i moltíssims pares i mares que ens van acompanyar.
Ens ha agradat compartir aquesta experiència amb els mestres i alumnes de l’escola Brasil de Barcelona.
Un agraïment especial a l’Imma Palahí i a la Tona Castells, tècniques del Departament d’Ensenyament pel seu estil i la manera tan dolça i delicada de tractar-nos.
Si voleu veure el Jclic també podeu clicar AQUÍ.
Dimarts celebrarem la gran festa. Per als amants de la lectura és el nostre dia. Vull desitjar-vos que tingueu una jornada meravellosa i no se m’acut res millor que penjar un parell de vídeos breus, a l’espera d’endreçar tot el material que hem preparar a l’escola (exposició “cançons, contes i cacauets”, treball de la poesia de la Joana Raspall i celebració de la diada de Sant Jordi).
Un dels vídeos és un clàssic anomenant “l’alegria dels llibres” i l’altre és el darrer anunci de la coneguda marca de cervesa Damm. M’agrada sentir la veu en off quan diu: Si t’hi arrisques, et pots equivocar. Potser perdràs el cap, l’honor, la glòria. Potser suposarà el ridícul, el desterrament, o l’oblit. Però si vius com tu vols, fins les darreres conseqüències, potser, i només potser, arribis a ser qui ets”
Olé!
Jordi Sierra i Fabra, l’autor més prolífic en el camp de la literatura juvenil en català i castellà ha obert un centre al barri de Sants (Barcelona).
En aquests temps en que es tanquen llibreries, editorials i l’ambient cultural i literari està més aviat ensopit, que algú aposti per apropar la literatura als joves és motiu d’alegria.
Molts de nosaltres coneixem en Jordi Sierra i ens l’hem anat trobant en diversos esdeveniments. Si més no, hem llegit algunes de les seves obres mes emblemàtiques com “Camps de maduixes” , “Aydin” o “La fàbrica de núvols”.
A l’escola va venir fa molts anys a compartir una estona amb els alumnes de cicle superior, quan teníem setès i vuitès d’EGB. Uns anys després el vaig veure en una trobada amb els seus lectors a Madrid, un capvespre al parc del Retiro on va inventar una història a partir dels objectes que li anàvem donant… però el moment més sorprenent va ser quan vaig anar convidat a la Universitat d’Antioquia a Medellín (Colòmbia) i vaig saber de la gran tasca que feia amb la seva Fundació. Em va impressionar que fos considerat gairebé com un Nobel de les lletres i, pel que em van comentar, les seves trobades amb els joves eren multitudinàries, com si d’una estrella de rock and roll es tractés.
Estic esperant, amb ganes, que obri al públic, el proper mes de maig, la seva seu al Carrer Carreras Candi per anar-hi a fer una visita, com qui va a un temple.
Us adjunto l’enllaç al seu web oficial
i la notícia que va editar l’Ajuntament de Barcelona al seu portal bcn.cat.
La literatura infantil ens ha donat exemples de personatges superllestos com Matilda, Harry Potter o Pere Vidal, per posar algun exemple, però també trobem exemples de bonhomia en personatges delicats i fràgils. És el cas del Petit Príncep que ens defensa de l’aspror i brutalitat de la vida amb valors tan humans com la puresa de cor i una certa innocència en el tracte amb els demés.
Un Petit Príncep prou valent i decidit com per viatjar fins al nostre planeta guiat per una estrella.
El llibre va ser publicat per primera vegada el 1943 i ara han començat les celebracions dels 70 anys d’aquest conte francès, el més conegut arreu, l’obra atemporal d’Antoine de Saint-Exupéry.
El personatge s’ha convertit en una icona mundial que transmet valors positius com la pau, la protecció del nostre planeta, la tolerància, el dret a l’educació…
Els qui defensem la seva lectura guiada sabem que, de vegades, hi haurà capítols més complicats de llegir i que alguns alumnes es quedaran només en la historieta, sense arribar a copsar el seu simbolisme. Costa d’entendre, de vegades, que una finestra, per exemple, té tres lectures: Com a objecte físic, com a possibilitat de veure el que hi ha a fora i com a símbol de llibertat.
Però, tot i així, crec que a partir de cicle superior i a l’educació secundària estan prou preparats per llegir aquests llibre i per compartir la seva sensibilitat.
Aviat ens arribaran notícies d’esdeveniments que es celebraran i que podrem disfrutar a Barcelona, però mentre això no arriba, i per anar fent boca, podeu entrar al web oficial del Petit Príncep.
També us adjunto un extracte d’una conferència que vaig tenir la sort de compartir amb les mestres i els mestres de Lleida, allà per la tardor del 2009. La vaig anomenar “cinc-cents milions de cascabells” i una part del que vaig explicar està AQUÍ.
La invitació a la lectura 