paciència

by

Cesc i Alabert: Un dia de pic-nic

El tercer títol de la sèrie d’en Cesc i Alabert porta com a títol “On són les galetes?” i m’ha recordat molt a un relat que va publicat l’editorial Joventut l’any 1981 i avui descatalogat i impossible de trobar. Parlo de “En Marti i les galetes coco” i estava basat en les anècdotes dels fills del matrimoni alemany, l’Inger i la Lasse Sandberg. De fet, era una sèrie de llibre de mida petita, ideals per narrar-los als infants de cicle infantil. El de les galetes de coco, és un dels meus preferits i encara l’explico, acompanyat d’unes galetes de coco que vaig menjant mentre avança el relat, fins al sorprenent final.

Quan he vist “On són les galetes?” he recordat el d’en Martí perquè la facècia és molt semblant, igual de divertida, I amb un final també sorprenent.

En aquesta ocasió, el Cesc i l’Alabert van al camp a fer un pícnic, però com acostuma a passar, alguna cosa falla.

En Cesc ha portat una sorpresa saborosa però li diu al seu amic que no la pot obrir fins després de la migdiada. Com podem imaginar, la curiositat fa que l’Alabert no pugui esperar a obrir la capsa i oh!, descobreix que en Cesc ha cuinat les seves galetes preferides.

A partir d’aquest punt, i mentre en Cesc descansa, l’Alabert pensa que si se’n menja una, només una, no passarà res. Però la galeta és tan bona que no es pot resistir i, després d’una, ve una altra, i una altra,… i ja podeu imaginar com acaba.

Quan en Cesc es desperta, ai!, veu la capsa buida. L’Alabert intenta inventar-se alguna explicació però després se sent culpable i pensa que cal reconèixer els fets, tot i que les coses no sempre són com esperem.

Un relat molt divertit que ens parla d’amistat, paciència i demanar perdó.

Per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: On són les galetes?
Autor: Chris Naylor-Ballesteros
Il·lustrador: Chris Naylor-Ballesteros
Traductora: Núria Font i Ferré
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019

by

«El concert més animal», una aventura “boja”

De vegades, ens preguntem perquè ens atrau determinat llibre. Sovint és la il·lustració de la coberta.

Per contra, sovint, també, en llegir la història que hi ha pàgines endins quedem decebuts.

I encara una circumstància freqüent és quan una coberta poc atractiva no ens crida l’atenció, passem de llarg i ens perdem un bon relat.

És curiós, si més no, tot plegat. Per això convé girar el llibre i veure quines pistes ens aporta la contracoberta i també obrir el llibre i fer-li una ullada a la primera frase que sol indicar el ritme, l’estil i el vocabulari que s’emprarà.

En aquest “El concert més animal” hi diu:
Temps era temps, un matí de primavera, al corral de Mas Pagès va a haver-hi un gran enrenou perquè la gallina Fina, enlloc d’un ou en va pondre tres!

I així ja sabem que el relat té forma de rondalla, de conte atemporal (temps era temps) i està situat en un lloc concret (corral de Mas Pagès), en un temps (primavera) i ens anticipa el conflicte es pot derivar (la gallina pon tres ous enlloc d’un). Bon inici.

Si, a més, a la portada llegim que ha estat mereixedor del Premi Emili Teixidor, tenim un altre motiu per seguir amb la lectura.

I això fem, perquè el format és ideal per als infants de segon o tercer de primària. Ens costa trobar aventures per aquestes edats que no siguin àlbums il·lustrats sense mots o històries amb un missatge implícit des de la primera paraula, d’aquelles que ja veiem el que volen aconseguir i que tracten de sentiment i de com s’han de comportar les criatures.

«El concert més animal» és una aventura esbojarrada que ens fa riure i que, si volem, també conté un missatge (un parell de missatges, millor) però que no és indispensable perquè l’aventura per l’aventura s’ho val.

De què va? D’una gallina que pon tres ous i d’un masover que entra al corral per triar-ne una per fer-ne el brou per al sopar. La gallina Fina arreplega com pot els tres ous (un a sota de cada ala i el tercer al bec) i fuig com pot.

En la fugida, una sèrie de despropòsits fan que quedi allunyada dels ous i aquí comencen les dues aventures paral·leles: la dels animals del bosc que troben els ous i miren de covar-los com poden i la peripècia de la Fina en el seu intent de tornar i trobar els seus tres ous.

Una història força divertida que conté, al final, el concert de celebració i on hi ha entre els assistents un llop que també vol participar i cantar. La seva peça fa així:


Tots, bèsties i humans,
Sempre heu cregut que els llops som agressius.
Tots, petits i grans,
Ens acuseu de ser monstres assassins.
Sense pietat penseu això de mi,
I ara esteu tots amb el cul encongit.
Perquè … us han dit que em menjo iaies, sí,
I em carrego set cabretes, jo sol,
I amenaço els pastors.
….

Una bona lectura per als infants a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El concert més animal
Autora: Anna Fité
Il·lustrador: Pedro Simón
Editorial: laGalera
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

by

«El encargo», una rondalla oriental

«El encargo» és un llibre singular que presenta una història prou coneguda que forma part de diversos reculls de narracions orals.
Explica que una vegada un emperador va cridar a palau al millor artista perquè li pintés un quadre d’un gall. L’emperador era un amant d’aquestes aus i volia una plasmació ben bonica en forma de pintura.

El pintor va acceptar l’encàrrec i va marxar. El temps anava passant. Els dies, les setmanes, els mesos, els anys se succeïen i l’emperador estava impacient per veure l’obra. Quan no va poder esperar més, va anar a veure el pintor i li va retreure la seva mandra i la poca dedicació. L’emperador no sabia que per a fer un dibuix cal, abans, fer esbossos, proves i més proves, des de tots els angles, fins a trobar la imatge precisa.

El missatge que ens envia «El encargo» és que cal tenir paciència perquè tot costa molt de fer. És un ensenyament que ens repetia l’entrenador de bàsquet, als entrenaments. Ens deia que per encistellar un tir lliure calia llançar-ne molts, amb bona tècnica, respirant i concentrant-nos. Ens demanava que ens prenguéssim seriosament els entrenaments i així, el dia dels partits, no fallaríem. És un bon consell que es pot aplicar a moltes feines, especialment les creatives.

El llibre té una part gràfica que lliga perfectament amb el text perquè constantment veiem com la il·lustradora va fent esbossos del gall i de l’emperador, alguns millors que d’altres. Amb les il·lustracions i les proves de color que anem veient ens fem una idea de com és de complexa la feina de l’il·lustrador. Al final, l’espera té premi i els galls resultants són espectaculars.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El encargo
Autora: Claudia Rueda
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 48
Barcelona, 2019

by

Fils d’aigua, rius de tinta

delta2

Sortida al Delta de l’Ebre

Yo no sé
lo que dicen los cuadros ni los libros
(no todos los cuadros ni todos los libros,
sólo algunos),
pero sé lo que dicen
todos los ríos.
Tienen el mismo idioma que yo tengo.

El río (fragment) Pablo Neruda

Com a ciutadans del món estem compromesos en el coneixement i l’estimació del nostre entorn més proper. A les escoles, s’intenta fer evidents els aspectes socials i naturals relacionats i es programen sortides que ajuden a interpretar i conèixer in situ la realitat que ens envolta.

Cada curs, moltes escoles s’impliquen amb l’agenda 21 i intenten avançar compartint una visió del món propera als postulats del que s’anomena ecoeducació. Es tracta d’educar pel canvi de les relacions socials i ambientals actuals i fomentar una cultura de respecte envers el nostre planeta. En aquest sentit, convé programar lectures d’obres de ficció que complementen l’estudi i el coneixement, per exemple, dels rius.

Les possibilitats pedagògiques que ens ofereixen les narracions que parlen sobre els rius són nombroses: els ponts, el comerç, l’aigua, el transport, els peixos, la contaminació, les inundacions, les granotes, etc. Depenent dels aspectes que es vulguin tractar, quan es visita la desembocadura o el naixement d’un riu, quan s’estudien les colònies tèxtils o els molins paperers, quan es creua un pont, quan es vol conèixer el cicle de l’aigua, etc., un relat relacionat amb aquest tema pot ajudar a fer-ho més entenedor.

Per exemple, un projecte sobre els ponts romànics és un bon projecte si es vol treballar les matemàtiques, la física i la història, i un projecte sobre la contaminació de les aigües fluvials involucrarà les àrees socials i naturals, també.jonás castellà

A les escoles, la música, la plàstica, la matemàtica, les ciències naturals i socials, etc. normalment formen part del mateix projecte si es treballa de forma globalitzada i s’entén que tot hi està connectat, que l’estudi ha de ser interdisciplinari i el treball cooperatiu. Per aquest motiu, les lectures de ficció relacionades poden esdevenir un bon aliat, una bona eina per a qualsevol tema que es vulgui investigar.

En aquest cas, si ens centrem en el riu com espai de vida i de cultura podem resseguir el viatge a través d’un riu amb la narració de Tomek, el rio al revés, si ens interessem pels recursos industrials i energètics ens pot anar bé recordar Las lavanderas locas, o si el que volem en aprofundir ens les comunicacions, L’ogre, el llop, la nena i el pastís és ideal.

A la revista GUIX del mes de desembre fem esment del treball que sobre els rius vam elaborar el curs anterior amb les companyes del Grup de treball “Passió per la lectura” i que ja vam apuntar en una entrada en aquest mateix blog. Els llibres treballats els podeu consultar, també, a l’apartat Propostes didàctiques.

delta3