A Dinamarca hi ha la ciutat d’Odense on va néixer Hans Christian Andersen. Allà va fer un stage la meva neboda Marina i quan parlem esmenta com es respira el record permanent d’aquest autor.
No és estrany que el 2 d’abril, data del seu naixement, hagi estat triada, en honor seu, com a Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil.
Enguany, la secció de Xipre d’IBBY és qui s’ha fet càrrec de l’efemèride, amb el lema “Planteu històries i el món florirà”, un missatge que posa en valor el poder transformador de les històries, els llibres i la lectura, i que alhora convida a adoptar formes de vida més respectuoses amb el medi ambient.
El poema d’aquest any és obra d’Elena Perikleous, mentre que el cartell ha estat dissenyat per Sandra Elephteriou. La traducció al català és de Mercè Guitart Ribas.
El relat és emotiu. El podeu llegir i difondre entre els vostre alumnes. Us ho agrairan, segur.
Planteu històries i el món florirà!
Hi havia una vegada un nen que volia viure millor que els herois dels contes, que s’acontentaven a viure només bé.
El nen anava creixent i anava canviant.
Llegia i s’anava transformant. Es convertia en el Quixot i lluitava contra els molins de ventes convertia en l’Alícia i feia renéixer les meravelles es convertia en Robin Hood i salvava els boscos es convertia en llop i formava bandades per cantar a la lluna.
Els anys anaven passant, però el món no canviava com ell desitjava. Amb tot, va aconseguir fer-se un món només seu, en un pati amb un jardí, i hi va posar tot allò que li agradava.
Van passar encara més anys i, com que amb tot el que llegia cada vegada s’anava fent més savi, va trobar la solució.
Va arribar la tardor, i va preparar bé la terra i hi va plantar.
Després va venir l’hivern, i va esperar fins que la catifa blanca es desfés. Amb la companyia excel·lent dels seus llibres, va prendre paciència.
A la primavera van brotar les primeres fulles. Els troncs i les branques van créixer, van començar a brotar les poncelles, i l’ànima se li va omplir de colors i d’olors.
I a l’estiu? Barques, velers, globus, bicicletes… Va viatjar per tot arreu!
Ara ja no en tenia cap dubte: només així podria canviar el món. I es va fer cultivador.
Un cultivador d’històries màgiques, que sembrava paraules, adobava imatges, llaurava la màgia i regava la imaginació, i en sortien històries.
I després? Podava amb amor i regalava rams de flors a tothom qui trobava. Rams de pau, d’esperança, de força, de fe en l’impossible. Rams de petits miracles per a tothom.
Cada primavera, el 2 d’abril, les històries que plantava fl orien arreu del món.
Ah, i amb els seus tallers de jardineria va compartir els seus coneixements de cultiu amb grans i petits.
I el seu jardí es va convertir en el Jardí de l’Esperança, i el seu pati, en el Pati de les Meravelles, amb aquell mag que sempre desenredava els fils vermells de les seves històries.
Els quioscos on anem a comprar els diaris semblen basars. Hi trobes de tot (joguines, llaminadures, cromos, recepció de paquets, etc.) i algun diari (pocs). Si vas tard et quedes sense. En canvi de revistes n’hi ha de tota mena: de viatges, de cuina, d’història, d’esoterisme, esportives, etc., del que vulguis.
De revistes, en compro poques, perquè les que m’interessen m’arriben per subscripció.
Les revistes es llegexien d’una altra manera, diferent a les novel·les. Mires l’índex, tries l’article que més t’atrau (pel títol o el contingut) i després el llegeixes, el subratlles o no, i quan acabes tanques la revista i l’aparques per llegir un altre dia un altre article. Bé, així és com ho faig.
Algunes revistes les conservo, però la majoria acaben al contenidor blau.
De les que conservo, voldria comentar la “Faristol”. Surt cada trimestre, quatre números l’any. M’agrada que la primera part sigui un monogràfic sobre un tema de literatura infantil i juvenil.
He acabat de llegir la darrera que va arribar a casa al desembre, fa més d’un mes. Està dedicada a Robert Louis Stevenson, l’escriptor de la gran aventura “L’illa del tresor” i els seus personatges mítics (Jim Hawkins, John Silver, John Trelawney, el capità Smollett).
Molt bona feina del consell de redacció que cuida i està amatent als detalls del text, la composició i el tipus de paper per fer una revista bonica, delicada, que convida a llegir (i rellegir) i sobretot a conservar-la.
En aquest número 102, l’Arantxa Bea, la directora, escriu:
Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor. Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».
Molt interessant l’entrevista a en Toni Galmés: la llibertat creativa d’un il·lustrador.
Tornen les tertúlies. Aquest curs, n’hem programat sis, dues per a cada trimestre escolar. Les anirem anunciant periòdicament.
Aquesta primera l’hem titulada Liternatura, un terme que ens agrada i que vam conèixer gràcies a una xerrada d’en Gabi Martínez, reconegut escriptor i periodista hospitalenc compromès amb la defensa del medi ambient.
En aquests temps que vivim, la liternatura aposta per donar a conèixer una altra manera de viure, d’acord amb la defensa del medi ambient i evidenciant aspectes d’un estil de vida que ens està abocant a un consumisme que altera l’equilibri de la terra. Penseu en la tala d’arbres a l’Amazònia per introduir plantacions de palma per a fabricar cosmètics, els productes de plàstic d’un sol ús, la contaminació, etc.
Què poden fer els autors, els il·lustradors? Molt, ja estan fent molt, per tal que els lectors tinguem consciència crítica.
Si, a més a més, hi ha editorials que tenen una filosofia on prima la idea d’editar llibres de producció pròpia, fets amb criteris de sostenibilitat, minimitzant l’ús de plàstics i l’impacte ambiental, apostant per les impremtes de proximitat, amb paper ecològic, etc., el resultat és un producte digne i que ens marca un camí més d’acord amb el futur que albirem per als nostres infants i joves.
De tot això en parlarem i ens acompanyarà una persona que es dedica a fer llibres preciosos, d’aquells que ens fan pensar i ens inspiren.
Si teniu interès i voleu assistir a la Clandestina, anoteu les dades:
Dia: Dijous, 23 d’octubre de 2025 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 08901 L’Hospitalet Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella) Contrasenya per accedir-hi: Ara i aquí.
L’últim capítol de «Les aventures de Pippi Calcesllargues» ens ofereix una imatge fascinant de la nena asseguda a la taula de la cuina, amb el cap recolzat entre les mans, contemplant amb ulls somiadors la tremolosa flama d’una espelma que té al davant.
Aquesta lluentor en els ulls i la mirada endavant ens agrada perquè és poderosa. Sortosament, la literatura infantil i juvenil ens ofereix propostes “anticonservadores” i ens obre camins mostrant relats en els que prevalen formes de relació igualitàries i no sexistes entre els personatges.
Hi ha personatges femenins intensos a les lectures adreçades a totes les franges d’edat: La porqueta Olivia d’Ian Falconer, l’aventurera Hilda de Luke Pearson, la intrèpida Kas creada per Gemma Pasqual, l’Anastasia Krupnik de Lois Lowry o la Jo March, per citar-ne algunes.
Oferir als infants i joves llibres compromesos amb la igualtat de gènere són necessaris per construir un món pacífic, pròsper i sostenible. La literatura infantil i juvenil també té una funció social i ha de servir de model on els sentiments com el coratge, la voluntat, la confiança en un mateix, les dificultats, el sentit de l’honor, la generositat, l’amistat i tots els valors siguin presents i serveixin d’exemple els lectors.
Llegir és una bona manera d’acabar amb xacres com el matrimoni infantil, eliminar les lleis discriminatòries, aconseguir que les dones estiguin representades en peu d’igualtat, ocupant llocs de poder i lideratge al lloc de treball i que hi hagi igualtat de representació als parlaments.
Si aquests dies recordem el 8 de març com a dia internacional de la dona, una bona manera és fer-ho amb lectures i relats que ajudin a entendre, com diu el manifest d’aquest any, que la igualtat no és el futur, és el present.
Dijous passat vam celebrar la catorzena tertúlia clandestina amb un convidat que fa cinquanta anys va publicar el seu primer llibre al nostre país. Per accedir a la tertúlia calia saber la contrasenya i en aquest cas “Guaraçú” era una pista determinant que ens indicava que en Ricardo Alcántara ens faria passar una estona agradable i emotiva, com solen ser les converses amb ell.
La idea inicial era que ens parlés de l’ofici d’escriptor i si es pot viure només d’escriure per a infants i joves. Segons ell, depèn del ritme de vida que tinguis perquè si el que vols és sortir cada nit a sopar, anar al teatre, viatjar i altres capricis això és una cosa, però si tens una vida ordenada i discreta sí que es pot. Em va recordar el poema de Pedro Salinas (Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!)
Ep, va dir “ordenada” i va afegir que sobretot has de ser “treballador”. Això ho comenta sovint en Ricardo perquè cada dia escriu o s’asseu a escriure. A la tertúlia li vam recordar que la seva vida s’assembla a la d’en Josep Maria Folch i Torres que explicava:
«Em llevo bastant de matinet. Molts dies a les sis ja estic llevat; i, tot just vestit, me’n vinc aquí i em poso a treballar fins a les vuit. Són les dues hores que escric més a gust i amb major eficàcia. El cap reposat i la quietud absoluta, ajuden a la feina d’una manera esplèndida. De vuit a nou em rento, m’afaito, em vesteixo i em veig alegrat per les salutacions de la mainada que se’n va a col·legi, i esmorzo. També deia Folch i Torres que molt sovint durant les estones de descans és quan van madurant i prenent forma les idees que “ballen” pel cervell.»
Crec que en Ricardo comparteix aquests pensaments.
Vam fer una repassada a la seva vida a Barcelona, quan va arribar l’any 1975 i es va trobar amb una societat força gris (eren els mesos previs a la mort del dictador) i això també es reflectia en la literatura. Diu que quan va arribar provinent del Brasil, la gent es girava per veure les seves samarretes de colors grocs o vermells. En aquest context es va publicar “Guaraçú” que parla d’un nen de la selva, que camina despullat i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.
Després vam recordar la col·lecció “Amb els cinc sentits” que va publicar en Ramon Besora a Aura i el desconcert que va provocar veure llibres amb les cobertes de color negre.
També va explicar la relació amb tots els il·lustradors que l’han acompanyat i va insistir especialment en la seva amistat amb en Gusti.
Ens va divertir amb un munt d’anècdotes personals, ens va narrar de viva veu el conte ”Tomàs i la goma màgica” i vam haver de dir-li que el temps de la tertúlia s’havia acabat. Podríem haver estat hores i hores escoltant el seu verb fàcil i la seva vida de pel·lícula.
Us comparteixo un vídeo que van elaborar l’Albert Asensio i la Noemí Vilamuza amb la complicitat de la Montse Marcet i en Jaume Maruny, per celebrar els 50 anys. Es va passar el diumenge dia 29 de setembre en un dinar d’homenatge al Ricardo, al restaurant 7 portes de Barcelona, amb una bona colla d’amics.
A continuació, compartim dos documents: Un és una breu biografia de la seva trajectòria com a escriptor i l’altre és un escrit del Ricardo Alcántara on ell mateix es defineix. Són documents que es van publicar amb motiu de la festa de reconeixement de 40 escriptors que han estat determinants en la Literatura infantil i juvenil de Catalunya. Els podeu trobar al web de Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/)
El primer glosa la seva història:
Ricardo Alcántara es converteix en escriptor, bàsicament, gràcies a una imaginació molt fèrtil. Quan li pregunten quan comença a ser-ne, confessa que just en el moment que descobreix l’espai que hi havia entre la banyera i la paret, que era on ell es refugiava. Era el lloc idoni perquè un nen fantasiós imaginés les coses a la seva manera. Als deu anys, la seva tia àvia li regala Alícia en el país de les meravelles, amb el qual comprova que hi ha altres persones capaces d’imaginar coses increïbles i descobreix el plaer de la lectura. Més tard, es convertirà en un lector voraç. El 1970 abandona Montevideo després que les autoritats tanquin la universitat i es trasllada a São Paulo, on estudia Psicologia, però a mesura que s’acosta al final de la carrera es va adonant de la poca predisposició que té per dedicar-s’hi.
Aquest procés corre paral·lel al seu desig d’escriure, just l’activitat que més li agrada, i pensa que és el moment de canviar d’activitat i de continent. Per casualitat, veu un anunci on es convoca un concurs de literatura infantil i dedica tot el seu esforç a redactar un conte. Així apareix Guaraçú, que rebria una menció d’honor al Premi de Literatura Infantil Governador do Estado de São Paulo. La mateixa obra guanyaria l’any següent el primer premi Estudvais de l’estat de Guanabara. El 1975 arriba a Barcelona amb la convicció que vol ser escriptor. És una època convulsa i de canvis polítics importants, i durant un any i mig es dedica a l’elaboració de productes d’artesania, treballa en una escola d’educació especial i fa de cuiner. Durant gran part de la seva vida, Ricardo Alcántara s’ha dedicat en cos i ànima a la creació d’obres literàries per a infants i joves. Amb el temps, ha esdevingut un referent –no només per als lectors sinó també per als escriptors que s’han incorporat més tard al panorama literari–, pel que fa a contes per a primers lectors i a novel·les per a infants d’edats mitjanes, en les quals aquests fan el pas del relat breu a la novel·la. L’obra d’Alcántara destaca per la concisió, la precisió i una enorme sensibilitat a l’hora de tractar temes delicats que afecten les persones, com ara les pors, la diferència… tot barrejant, sovint i subtilment, realitat i fantasia.
L’escrit d’en Ricardo, a continuació:
Vaig néixer i créixer a prop d’un riu gran com un mar. I a prop seu vaig aprendre a necessitar la proximitat de l’aigua i el so de les onades per sentir-me a gust. Per això, quan vaig decidir instal·lar-me a Europa, Barcelona em va semblar el lloc ideal. Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i il·lusions i tots tan eixelebrats que no tenia on desar-los. Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig aconseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb Maria Rius (il·lustradora) com a companya d’aventures. A partir de llavors, com passa amb l’arribada de la primavera, el camí va començar a canviar de tonalitats, i fins i tot va deixar de ser tan dur caminar. Una mica més tard va sorgir la terrible pregunta: «D’on ets?». M’ho preguntaven aquí, perquè l’accent em delatava. També m’ho preguntaven allà, perquè ja no parlava com els altres uruguaians. «D’on soc?», intentava descobrir, com si fos una novel·la de misteri i amb les dades que em donava l’autor no tingués prou informació per intuir el final del llibre. Finalment em vaig aclarir, però em va caldre un temps. Soc d’allà, de prop del riu, perquè és el lloc on vaig néixer, on vaig aprendre a reconèixer els sons i els colors, on vaig rebre les primeres carícies i abraçades (i també unes quantes esbroncades), on em van llegir els primers contes, on vaig anar al cinema per primer cop i on em van ensenyar a caminar amb el meu propi pas per trobar el meu lloc. També soc d’aquí, perquè amb la cadència del Mediterrani de fons, i gairebé sense adonar-me’n, em vaig començar a atansar als nous veïns i a conviure-hi, a compartir-hi desigs i aspiracions, a entendre algunes paraules de l’idioma que parlaven molts d’ells; el nou entorn va passar a ser la meva font d’inspiració, les parets del pis de lloguer van esdevenir l’únic lloc on em sentia a gust per poder escriure, perquè aquí el meu gran somni va deixar de ser absurd i es va fer realitat. Amb el pas del temps, sense exigències ni pressions, vaig perdre la vergonya i em vaig llançar a xampurrejar el català; això va passar a Londres, on només em podien sentir els meus amics Isabelle i Joan. I avui dia parlo en català, penso en català i fins i tot ben sovint somio en català. He arribat a la conclusió que el lloc on vaig triar viure, després d’un període de convivència, finalment m’ha adoptat, i també per això avui soc d’aquí. Escriure em fa feliç, m’ajuda a ser una persona millor, perquè ajuntant lletres, pensaments i emocions ventilo les meves parts més fosques; escriure m’omple de vida, fa créixer en mi l’esperança que gràcies a les històries inventades es poden canviar algunes coses de la realitat que no estan bé. No sé per què escric literatura infantil i juvenil; el món de la creativitat té els seus secrets. que no comparteix ni tan sols amb la persona interessada. Sé que soc on he de ser fent el que he de fer, amb totes les ganes i il·lusions del primer conte, enderiat a fer-ho cada cop millor.
Un agraïment a les companyes que han compartit les fotos de la tertúlia que heu vist en aquesta entrada. Gràcies Désirée, Imma, Laura i Maribel.
I també a en Ramon Besora i en Pere Sacot, ells ja saben perquè.
Cada any se celebren esdeveniments relacionats amb el llibre infantil i juvenil. Els que tenim a prop, els visitem fàcilment. A un cop de metro, cotxe o tren estem al port de Barcelona (la Setmana), a Medinyà o a Madrid, per exemple.
Hi ha altres fires que les tenim a la llista de “coses a fer abans de morir”, com són la Fira de Bolonya, la de Guadalajara (Mèxic), la de Frankfurt o a de Montreuil. Les persones que conec que les han visitades em recomanen començar per la París.
A prop de Paris, a Montreuil, se celebra el «Salon du livre de jeunesse». És una cita anual on s’hi organitzen tallers i trobades amb autors per a sessions de signatura d’autògrafs, dedicatòries i lectures. Es proposen visites guiades als visitants, particulars, grups escolars i grups de centres de lleure.
Aquest any, hem tornat a repetir l’experiència. Abans d’ahir vam mantenir una conversa prou interessant on vam aprendre molt veient el que ens van mostrar les companyes bibliotecàries que, saberudes com son, compren allò que els agrada i que intueixen que no s’acabarà publicant aquí: Llibres rars, lletjos, amb pestanyes, miralls, troquelats impossibles, etc. Llibres curiosos dels que poden gaudir els infant francesos i que, potser, tal com es va apuntar, marquen una manera d’entendre i gaudir la literatura diferent a la nostra quitxalla.
De tots els llibres que van presentar, em quedaria amb aquests tres:
Lundi, d’Anne Herbaut. Un àlbum bonic de veres. Em recorda que la primera exposició que vam fer a l’escola (la Lluna) va ser d’aquesta autora, precisament, a qui tinc en gran estima.
Cailloux, un còmic filosòfic que em va recordar un personatge que vaig incloure en un dels contes per a cicle infantil (em va costar convèncer a les editores de Cruïlla, però allà està la pedra donant consells a la Mina, la protagonista) Les pedres que apareixen als contes m’agraden, en soc fan i més si porten barret.
Je, d’Olivier Douzoux em va semblar extraordinari per fer activitats amb els infants de cicle inicial al voltant de les formes geomètriques, més o menys, com fa l’Imapla amb els seus àlbums.
Va ser un matí prou emotiu. A més, em va agradar trobar-me amb l’Andrea —la feia a Califòrnia—, després d’una pila d’anys sense saber res d’ella.
Compartir lectures, analitzar-ne els detalls, els temes, i intuir per on camina la literatura infantil i juvenil fora del nostre país, ens fa afinar més en les nostres recomanacions i això vol dir que els infants tindran millors orientacions i seran lectors més crítics.
Com a la pel·lícula “Casablanca”… sempre ens quedarà Montreuil!
La setena edició de La Setmana de l’Àlbum va començar ahir dijous amb una activitat per a infants a Rellinars…
I ja serà un no-parar durant tot novembre. Es diu “La Setmana”,però en realitat és “El Mes”.
Tot plegat ho organitza l’Associació Àlbum que està formada per vint-i-cinc editorials independents de Literatura Infantil i Juvenil. Aquestes:
A Buen Paso • Akiara • A fin de cuentos • Babulinka • bookolia • Bululú • CocoBooks • CuatroAzules • Diego Pun • Ekaré • Galimatazo • GatoSueco • Juventud • Kókinos • Liana • Libre Albedrío • Libros del Zorro Rojo • NubeOcho • NuevoNueve • Pastel de luna • Pípala • Takatuka • Thule •Tres Tigres Tristes • WonderPonder
L’objectiu de la Setmana és donar visibilitat i rellevància social a l’àlbum il·lustrat amb propostes desenvolupades conjuntament amb llibreters, biblioteques i escoles. L’àmbit d’actuació abasta tot el territori nacional, a diferents províncies d’Espanya (Catalunya, Madrid i Almeria).
El tema de la Setmana d’enguany és «Els àlbums agosarats», i el cartell l’ha dissenyat l’il·lustrador Ximo Abadia.
Estic content que m’hagin convidat a fer una xerrada a Mollerussa, el proper dimarts 7 de novembre, a la Biblioteca. El títol ho diu tot: Perquè la lectura és l’acte més revolucionari que hi ha actualment?
L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.
Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.
A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) ion podeu llegir el següent:
Jo amb la host dels meus llibres
El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.
Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.
És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell…
Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.
Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).
La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.
Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.
No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura. Salut hi hagi!
I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)
El dimecres, 17 de maig, a les 6 de la tarda, a l’Espai Llamps i Centelles (L’Hospitalet) tenim una nova TERTÚLIA.
La tertúlia es titula «DIBUIXA’M UN XAI», i el títol fa referència a un capítol del llibre “El petit príncep” d’Antoine de Saint-Exupéry.
El capítol comença quan un aviador que ha caigut al desert està intentant reparar el motor del seu avió (Caure al desert és un símbol i aquest relat n’està ple, de símbols. Aquí vol significar un cert bloqueig creatiu i, fins i tot, en aquest allunyar-se de les persones podem entreveure la possibilitat de no sobreviure físicament), se li apareix un infant que ni plora, ni està nerviós ni li demana que el salvi. Simplement li diu:
— Si us plau… dibuixa’m un xai!
L’aviador li fa un primer dibuix que no li agrada al nen (el Petit Príncep) i li’n demana un altre i encara un tercer fins que finalment li dibuixa una caixa.
—Això és la caixa. El be que vols és a dins.
—És exactament així, que el volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
Li podia haver demanat una altra cosa creativa (canta’m una cançó, per exemple) però li demana que li faci un dibuix perquè l’aviador ha explica’t en el primer capítol els fracassos amb els seus dibuixos 1 i 2 (el de la boa que es menja l’elefant) i de com a l’edat de sis anys va abandonar la seva magnífica carrera de pintor.
Però no parlarem d’«El petit Príncep» sinó de com s’enfronta un il·lustrador a un text per donar-li forma. La convidada ens explicarà el procés de realització d’un àlbum des del seu punt de vista (la unitat narrativa, el temps, la lògica narrativa, la direccionalitat esquerra-dreta, la força de les cobertes, els materials a emprar i com condicionen el relat, etc.) i podeu estar segurs que n’aprendrem molt!
No podem explicar més, ja ho sabeu.
Enviarem, uns dies abans, un correu electrònic directament a les persones que formeu part del grup dels habituals, per recordar-vos (que no caldrà perquè segur que ja l’esteu anotant) la trobada.
RECORDEU:
Tertúlia clandestina “Dibuixa’m un xai. L’ofici d’il·lustrar llibres per a infants”
Data: dimecres 17 de maig de 2023
Hora d’inici: 18:00
Hora d’acabament: 19:30
Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és ECOLINES, però si mostreu el carnet VIP podreu entrar directament.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet.
Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
La tertúlia d’aquest mes ens endinsarà en el món del vi.
Malgrat la poca presència del vi en la literatura infantil i juvenil, el podrem localitzar en algunes obres de Selma Lagerlöf o Roald Dahl, per exemple. També a la rondallística tradicional i als còmics trobem persones que beuen vi, de vegades més del compte, com li acostuma a passar al capità Haddock.
Per aquesta tertúlia hem convidat un Ambaixador de la Cultura del Vi, una persona que ha viscut i viu investigant una relació que prové de vuit mil anys d’història compartida.
És un humanista i ens parlarà de filosofia, d’ètica, d’art, de viatges, de poesia, de Rilke, de Josep Pla, de Maurice Sendak, del Quitxot, de censura i d’autocensura, i potser, potser, farem un tast d’algun dels vins de les seves vinyes riojanes.
Ah! També parlarem de Neruda i la seva «Oda al vino» que conté versos tan bonics com aquests:
… vino encaracolado y suspendido, amoroso, marino, nunca has cabido en una copa, en un canto, en un hombre,…
LES DADES:
Data: Dissabte, 26 de novembre de 2022 Hora d’inici: 12:00 h. Hora d’acabament: 13:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat) Contrasenya per accedir a l’Espai: «Nautilus»
Com és habitual, si aviseu que us deixareu caure per l’Espai, us ho agrairem. Si no ens dieu res i us presenteu a l’hora indicada també sereu benvinguts/des; això sí, fins a completar l’aforament. Correu electrònic: espaillampsicentelles@gmail.com
La invitació a la lectura 