Demà, dijous 24 d’octubre serà un bon moment per reivindicar les Biblioteques escolars de qualitat com a llocs acollidors, entranyables, on els infants es diverteixen s’emocionen i aprenen.
És el tercer any que la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil, amb el suport de ANELE i el Ministerio de Cultura, organitza aquest esdeveniment.
Enguany el cartell l’ha dissenyat la Laia Giménez Buenaventura (23 octubre de 1995-Vilobí d’Onyar, Girona). Va estudiar il·lustració i fotografia a l’escola superior de disseny d’Olot, Girona i s’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil.
El text és d’en Patxi Zubizarreta (1964) nascut a a Ordizia (Guipúscoa) i que viu amb la literatura a Vitòria-Gasteiz (Àlaba). És un autor premiat i persona molt sensible de qui no us podeu perdre “Corre, Kuru, corre!”, “Kasai vas arribar pels aires” i altres novel·les com “l’anell de Mides”, per exemple. Va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. A l’Hospitalet ens l’estimem molt, ell ja sap perquè.
El relat que ens ofereix, a manera de pregó, estaria bé que es llegís a les escoles:
Sempre vaig pensar que havia tingut una infància sense biblioteca, encara que, pensant-ho millor, potser en vivia envoltat, de biblioteques: cada fòssil que trobàvem a la muntanya ens parlava de temps llunyans, de peixos que havien nedat per on jo caminava; les pedres estranyes que identificava amb restes de meteorits em transportaven a galàxies remotes; els esquelets de les coves em recordaven els ossos que hi van hibernar; fins i tot els anells dels arbres eren veritables biblioteques, testimonis de sequeres i d’altres fenòmens extrems. Però, especialment, m’agradaven els contes, les llegendes o les cançons que escoltava de les meves àvies i els meus avis: a través de les seves emocions, de les seves penes i alegries ens transmetien tota una saviesa oral. Potser per això es diu que quan mor una persona gran es tanca una biblioteca.
Sempre vaig pensar que al meu poble natal (Ordizia, Guipúscoa) no havia tingut biblioteca, però m’equivocava: vaig créixer envoltat de fòssils, suposades restes de meteorits, esquelets, anells arboris i, sobretot, de l’eco i de les veus dels nostres avantpassats, tota una enciclopèdia d’humanitat i natura. Després van arribar els llibres, cadascun com una finestra i un resum del món, com una biblioteca jivaritzada.
Si un llibre és un jardí que es porta a la butxaca, les biblioteques es van convertir en els meus oasis particulars, on vaig trobar el meu hàbitat natural. Ara soc conscient que la meva vida hi ha estat molt lligada; de fet, gairebé diàriament em refugio a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria-Gasteiz i, sovint, les biblioteques escolars són el marc de les nostres trobades literàries. Encara que també he de reconèixer que m’han donat algun disgust, com quan em van comunicar que s’havia cremat l’escola d’Oronoz- Mugairi, al nord de Navarra. Des d’allà van fer una crida per donar llibres i, entre tots, reconstruir la biblioteca calcinada. Hi vaig enviar encantat uns quants exemplars, però una altra petició va sumar-se al meu petit consol: «Ens escriuries un conte?», em van suggerir els escolars.
De fet, estava descobrint una altra particularitat de l’escola perquè, cada curs, les nenes i els nens del centre redactaven un conte —per als més petits escriure és sinònim de dibuixar—, i després l’enquadernaven amb un paper d’un gramatge especial, en una edició tan imperfecta com única. A la petita escola cada any creaven un llibre i en acabat feien torns per portar-lo a casa i mostrar-lo orgullosos a les famílies. Aquesta obra singular més endavant formava part de la seva pròpia biblioteca escolar, un lloc de trobada i participació dirigit per bibliotecàries intrèpides, dotades d’un esperit i un entusiasme que comparteixo i reivindico.
De manera que aquell curs també va resultar memorable perquè, basat en el text breu que els vaig enviar —Marabara, maraberi—, l’àlbum va tenir un tiratge més gran que va consistir en dos exemplars: un, com de costum, està disponible a la biblioteca i l’altre …, l’altre l’atresoro jo.
Si bé és cert que cada llibre guarda una biblioteca a dins, també les escoles actuals són un petit compendi del món, ple de fòssils, meteorits, esquelets, boscos, i cada cop de més ecos i de més veus. Sense anar més lluny, a l’escola Urdaneta del meu poble natal avui en dia s’hi compten més de vint orígens diferents entre les famílies de l’alumnat i, a més de l’euskera i del castellà, s’hi senten més d’una trentena d’idiomes: àrab, xinès, edo, romanès, urdú… També des d’allà em van proposar escriure un conte: Munduketariak —una cosa així com Monautes, com els mosqueters del món…
Gaudeixo quan viatjo sense sortir de les biblioteques scolars, quan l’Aitor, l’Areesha, l’Harmony, la Llúcia, la Ping-Ping o en Sekou m’expliquen les seves vides i els seus somnis. Afortunadament, a ells no els falta la biblioteca i, a més a més, cada cop que una nena nova, cada vegada que un nen nou ve a una escola, estrenem biblioteca!
Patxi Zubizarreta
La invitació a la lectura 