Una de les coses més boniques que m’ha donat la vida és conèixer persones entusiastes i positives com en Carles Ferrer. He tingut la sort de compartir molts moments amb ell, un savi lletraferit capaç d’engrescar-nos en les aventures més inimaginables. Li estic agraït per molts motius però un de meravellós va ser la possibilitat de conèixer en Werner Hotzwarth, autor de “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”.
Segueixo amb interès les seves entrades al blog “Amics de la talpeta” i tenia pendent de recordar que aquest estiu hem celebrat els 36 anys de la primera publicació del conte que, segons les dades fiables d’en Carles, va ser l’agost del 1989 quan va arribar a les llibreries alemanyes.
Quan pugueu, feu una visita al blog. Val la pena i n’aprendreu molt.
Aptic és l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. Tenen un local molt acollidor al passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, on organitzen trobades, xerrades i esdeveniments diversos.
Recordo quan les traduccions dels llibres infantils i juvenils no tenien gaire en compte aquesta baula del procés i ara, en canvi, tenim uns professionals que treballen de manera acurada i comencen a ser valorats per algunes editorials que escriuen el seu nom a la coberta.
Si teniu algun escrit i voleu l’assessorament d’aquests professionals, hi ha un algunes guies i orientacions que us poden fer servei. Si entreu al seu web, les trobareu, així com molta altra informació útil: https://www.aptic.cat/
El passat dilluns 16 d’octubre es va fer una presentació sobre les diferents traduccions de “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap” i en Carles Ferrer, la persona que millor coneix els processos de traducció d’aquest àlbum clàssic va explicar un munt d’anècdotes sobre les diferents versions. Va parlar del títol, de les onomatopeies, del nom del gos, etc. Va ser una xerrada deliciosa i que se’ns va fer curta. Si esteu interessats en conèixer com estan traduïdes les talpetes, només cal que entreu al web d’en Carles (amics de la talpeta) i allà trobareu un munt de reflexions interessants. Val molt la pena: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Com que feia un parell de setmanes havia estat a Frankfurt com a Ambaixador del grup d’amics de la talpeta (segons consta al meu carnet) per visitar a l’autor del relat, en Werner Holzwart, li vaig demanar que gravés un missatge per als assistents a la xerrada i no només va dir unes paraules assenyades, sinó que va regalar una gorra per a la persona que encertés la pregunta que va fer en Carles. El vídeo de la gravació:
Algunes fotos de la xerrada, amb l’aparició de la talpeta, al final:
Com són les coses, oi? Allò que no t’esperes és trobar un amic per a tota la vida gràcies a un llibre. Tot va començar fa un any i mig, quan en Werner va venir a l’Hospitalet a celebrar els 33 anys de la primera edició. A partir d’aquell moment, ens vam anar enviant correus electrònics i vam programar una devolució de visita a Frankfurt. Quan vaig veure les temperatures que s’estilen per la zona, vam decidir ajornar-ho. No era qüestió de quedar congelat a vint graus sota zero. Després, a la primavera, diverses circumstàncies van anant ajornat el viatge fins que a principis d’octubre, vam poder retrobar-nos.
D’aquella visita tinc molts records com els extraordinaris museus que vam conèixer, especialment la Casa Museu d’en Goethe i també el Museu que recull la història d’un llibre infantil mític: Der Struwwelpeter. És un llibre infantil alemany de 1845 escrit i il·lustrat per Heinrich Hoffmann. Consta de deu contes il·lustrats i rimats, sobretot infantils. Cada conte és una advertència i té una lliçó moral clara que demostra les conseqüències desastroses de la mala conducta d’una manera exagerada. El títol de la primera història proporciona el títol de tot el llibre. Der Struwwelpeter (Pedro Melenas) és un dels primers llibres per a nens que combina narracions visuals i verbals en format de llibre, i es considera un precursor dels còmics.
I de Frankfurt, allò que més em va sorprendre va ser veure al pàrquing del centre comercial, places reservades per a dones.
A banda de les visites semiturístiques, vam poder parlar amb en Werner i la seva família i ens va explicar la pila de projectes que té en marxa, mentre ens mostrava tots els llibres que ha vist publicats i les temàtiques que li interessen. Un pou de saviesa, en Werner Holzwart!
No vaig poder resistir-me i demanar-li que ens portés al parc on el gos del carnisser va deixar anar “allò” i que va ser l’origen del conte de “la talpeta”.
Aquí, la foto on assenyalo el lloc exacte:
Hem quedat en veure’ns a l’Hospitalet, quan es publiqui a la primavera el segon dels llibres que li està traduint l’editorial Takatuka. El primer, crec que acaba de sortir i és la història d’una granota i una cigonya que no són amigues, precisament. En parlarem en una altra ocasió.
Amb l’agraïment a la Isabel Llasat i la Gemma Brunat!
El passat dimecres 28 de juny vam celebrar La FESTA DE LA TALPETA per recordar que fa 34 anys de la seva publicació. La festa serà un esdeveniment anual que anirem repetint en diferents escenaris de la ciutat, amb convidats que ens aportaran la seva visió i així anar ampliant el coneixement d’aquest formidable àlbum il·lustrat. La propera trobada serà el 2024 i celebrarem els 35 anys amb una sessió de narració de contes que, com “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”, han esdevingut clàssics imprescindibles. Anirem informant.
La jornada va començar amb la visita de la talpeta que va voler fotografiar-se amb tots nosaltres i amb els agraïments als assistents i a les entitats col·laboradores (Biblioteca Tecla Sala i Juvé i Camps) que ens aporten una part de la logística que ens fa més còmoda i divertida la reunió.
Després vam tenir uns moments per recordar la figura i l’obra d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador de la talpeta, que ens va deixar el passar desembre. Vam comentar “El pato, la muerte i el tulipán”, un àlbum preciós que ens explica de manera tranquil·la el tema de la mort. Llegiu que va escriure en Carles al blog: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2023/01/04/wolf-erlbruch-ets-aqui-per-estimar-la-vida/
Després vam presentar les dues convidades, la Isabel Llasat i l’Anna Llisterri, traductores de literatura infantil i juvenil que van oferir-nos una visió del seu ofici, una feina poc coneguda i diria que poc valorada però que resulta imprescindible per gaudir de la bona literatura.
Ens van explicar el seu mètode de treball, les obres que han traduït i sobretot les dificultats amb que es troben davant de segons quines traduccions com pot ser la poesia. Va ser un luxe irrepetible poder sentir les seves opinions.
La gràcia d’aquestes trobades és, a banda d’aprendre, conèixer gent que ens aporta la seva saviesa. Això no té preu, ens enriqueix i ens fa millors persones.
Després, en Carles Ferrer es va deixar anar i ens va explicar algunes curiositats de com ha anat fornint la col·lecció de gairebé 40 talpetes en diferents idiomes i de les converses mantingudes amb els traductors i traductores d’arreu del món. I , com a punt final, ens vam centrar en les traduccions angleses i les tres versions en castellà, aturant-nos en la sorprenent versió mexicana d’“El topito Birolo”.
Us compartim un petit vídeo amb imatges de la trobada. Fins a la propera!
El proper dimecres 28 de juny, a l’Espai Llamps i Centelles, celebrarem la darrera trobada del curs. Serà força especial, sobretot per als qui vau venir l’any passar a disfrutar de l’exposició de «La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap» i conèixer en Werner Holzwart, el seu autor. Ho podeu recordar, clicant a:
Enguany, tal com vam prometre, celebrarem “El dia de la talpeta” amb la intenció de consolidar aquesta festa i anar variant de destinataris. En aquesta ocasió, volem convidar als adults que estigueu interessats en conèixer el complicat món de les traduccions i per això ens acompanyaran dues de les millors traductores de literatura infantil i juvenil: La Isabel Llasat i l’Anna Llisterri.
També recordarem la figura d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador del conte, que ens va deixar el passat mes de desembre. Coneixerem altres llibre que ha fet i que, de ben segur, heu tingut a les vostres mans.
En Carles Ferrer, ens explicarà com està ara mateix la col·lecció de talpetes i les noves adquisicions. Podrem tocar (aquest any, sí) tots els exemplars. També hi haurà alguns dels plafons més significatius de l’exposició de l’any passat.
Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.
Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.
També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.
Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…
A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.
Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.
Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
A la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet fa quinze anys que funciona un club de lectura molt entranyable. És el club de lectura en veu alta que coordina en Carles Ferrer.
El seu funcionament és l’habitual. Cadascú té un exemplar del mateix llibre i van llegint una estona cadascú, en veu alta. Es troben els dimarts al matí, entre les 11 i 12.
Han llegit obres de tota mena. Algunes, clàssiques com elQuitxot, d’altres imprescindibles com Cien años de soledad i altres que aporten reflexió i saviesa a qui les llegeix.
Ara, en tornar de vacances s’atreviran amb els àlbums il·lustrats. Començaran amb “Els estels”, seguiran amb “La escoba de la viuda” i així aniran fent, un àlbum a cada sessió, analitzant el contingut i interpretant les imatges.
Dimarts passat van visitar l’Espai Llamps i Centelles i vam fer una primera aproximació a la qüestió dels àlbums.
Vaig començar explicant un clàssic que no s’ha arribat a traduir a casa nostra: «The wednesday surprise», un relat que explica com l’àvia i la seva neta, la noia que narra la peripècia, estan planejant una meravellosa sorpresa per a l’aniversari del pare. Cada dimecres, mentre la mare treballa fins tard, l’àvia ve amb una bossa plena de llibres i llegeix amb la neta.
El pare, que condueix un camió, torna a casa just a temps per al gran dia i porta regals per a la seva família: una pedra del desert per a la col·lecció de roques de l’Anna, un ram de flors silvestres per a la mare i una revista esportiva per al germà de la noia.
I dissabte, després de l’àpat li fan al pare el millor regal que es pugui imaginar. L’àvia agafa un llibre i comença a llegir. El pare no s’ho acaba de creure i li expliquen que cada dimecres la seva filla ha ensenyat a llegir a l’àvia. Aquesta és la gran sorpresa.
Després vam mostrar altres àlbums potents com “La lavandera de San Simón”, “Imagina”, “Emigrantes”, etc.
Va ser un matí genial que vam acabar amb unes galetes i una conversa sobre el nostre tema preferit: el barri de Sant Josep i com han canviat les coses en els darrers anys.
No vaig poder estar-me d’explicar que el meu pare, quan va arribar al barri, l’any 1950, va tenir la primera feina com a repartidor de gel i també els vaig contar la relació amb la tauromàquia que hi havia a l’Hospitalet. Tot molt emotiu. Em va agrada moltíssim retrobar-me amb la Maria, mare de l’escola Sant Josep i recordar els seus quatre fills que vaig tenir com a alumnes. La vida és una contínua sorpresa (agradable, això sí!).
En Carles Ferrer és una de les persones que millor coneix el món de les llibreries i si ens atenem a la ciutat on viu, l’Hospitalet, de llarg és qui més sap de projectes llibreters encetats o projectats. De fet, l’any 2017 va escriure un magnífic article al número 31 dels Quaderns d’estudi que promou el CEL’H titulat «De quan els llibres eren la clau. Llibreries de l’Hospitalet als anys 70» —el podeu llegir, clicant AQUÍ— on fa un recorregut exhaustiu a la presència dels espais considerats com a “llibreries de llibres” al llarg de la història del segle XX. En Carles és filòleg per la Universitat de Barcelona, documentalista per la UOC i cofundador de la llibreria Perutxo, però sobretot és un ésser inquiet i amant de la seva ciutat.
Diu coses com aquesta:
Segurament estarà content de veure com a l’Hospitalet ha obert les portes una nova llibreria. Concretament al populós barri de Collblanc, al carrer Llobregat, número 66. L’ha batejat com a Llibreria cooperativa Espai Llavors.
L’espai té dues sales i un pati i tenen la intenció d’organitzar, més endavant, tallers d’escriptura creativa, clubs de lectura i d’altres propostes d’activitats culturals i socials.
En el seu fons, hereu de la desapareguda Contrabandos (del barri de Rabal de Barcelona), trobem llibres de ficció i un fons especialitzat en pensament crític, història, moviments socials, feminismes, moviments LGTBI. També han habilitat una zona per a la literatura infantil i la juvenil. Bé.
Hi vaig anar divendres passat a fer-los una visita i vaig trobar el “Gus” de Tyto Alba i un parell de “Naufraguitos” que ja són a casa.
L’endemà, la sorpresa va ser gran perquè, en passar pel quiosc, vaig veure’ls a la portada de “elPeriódico”.
Que «la tapeta que volia saber qui li havia fet allò al cap» és un conte que té l’èxit assegurat amb els infants, ja ho sabia.
Que al seu darrera hi ha un ensenyament, també. Alguns hi veuen tenacitat, d’altres curiositat, d’altres venjança, etc.
Que en Wolf Erlbruch és un gran il·lustrador també ho coneixem (n’havíem parlat a la secció l’Il·lustrador del mes, el juny del 2014)
Però que l’amic Carles Ferrer té uns quants exemplars en diferents idiomes, això ja no és tan sabut. En Carles Ferrer, lletraferit amant de l’Hospitalet i de la seva gent i la seva història, és un dels impulsors d’accions literàries singulars com la llibreria Perutxo, les tertúlies que organitza el col·lectiu tres quarts per cinc quarts o el club de lectura en veu alta per a gent gran i normalment el podeu trobar a la primera planta de la biblioteca Tecla Sala envoltat de fulletons, post-its i llibres de tota mena.
Conec en Carles des de fa més de trenta anys i sovint hem anat coincidint en diversos esdeveniments hospitalencs i crec que puc entendre perquè aquesta dèria per la tapeta, però això ho deixo per a un altre dia, no fos cas…
Ara, que els exemplars dels que disposa ja són una veritable col·lecció (en calen més de setze per ser considerada com a tal) ens comparteix tot el que la talpeta li ha aportat i ho fa en petites pinzellades que periòdicament anirà publicant al web que ha creat.
Estaré atent al que explica i segur que, més d’un, acabarem fent-nos “fans” de la tapeta.
La invitació a la lectura 