Un dels llibres que més m’han impactat darrerament és El gran show de las pequeñas cosas, de l’artista francès Gilbert Legrand, editat per Ediciones Jaguar.
En la línia de Christian Voltz (millor, fins i tot), és un llibre d’imatges que comença amb la porta entreoberta d’un armari per on s’escapen un darrera l’altre els petits objectes que ens acompanyen en la nostra vida diària però transformats en personatges increïbles. Així, podem trobar un ganivet, un llevataps, una aixeta, un xiulet, un pinzell… però pintats amb cares i vestits. A mesura que anem passant les planes desfilen davant dels nostres ulls tots els personatges com si es moguessin.
Estem davant d’una obra d’un humor poètic espatarrant perquè l’autor aconsegueix crear un món propi on els objectes més senzills esdevenen un superheroi, un monjo o un gos.
Gilbert Legrand va néixer a París però viu i treballa a Tolosa des de fa 20 anys. Graduat en Arts Plàstiques i Disseny, després de cinc anys de treball en diverses agències va passar, a partir dels 80, a ser il•lustrador independent per a la indústria editorial i publicitària. L’artista és un autèntic geni disfressant objectes que podem trobar a les escombraries i que en les seves mans es converteixen en escultures tendres i divertides.
Cada vegada que el torno a fullejar em fa descobrir nous detalls sorprenents. A l’escola pot ser motiu d’investigacions i imitacions imaginatives perquè en mans dels infants és com l’espurna que fa esclatar el volcà de la imaginació.
Si heu de regalar un llibre i voleu quedar superbé, no ho dubteu, aquest és el regal.
De l’1 al 4 de juliol se celebrarà la Segona Escola d’Estiu per a mestres organtizada per l’Associació ARAE. Es farà a Vic, a l’Escola Andersen.
Segons diu el programa “les persones que treballem en Educació tenim el repte d’oferir el millor de nosaltres mateixos dia rere dia. Els temps difícils que vivim, sens dubte ens conviden a reflexionar i a depurar la nostra pràctica, a optimitzar els nostres recursos professionals i personals, i a mantenir-nos fidels a la idea que l’Educació, quan és de qualitat, pot fer del nostre món un lloc millor”.
Hi haurà un curs anomenat “Contes per a la Vida (Educació Emocional, Creixement Personal)” que serà impartit per la Mercè Escardó, en Pep Duran i l’Eva Martínez.
Un altre curs sobre “Matemàtiques, geometria i càlcul”, el farà l’incombustible Maria Antònia Canals.
També “Aprendre d’Art” amb la Roser Caritx
I un final de festa espectacular amb la conferència oberta de Joan Domènech, mestre i autor del llibre “Elogi de l’Educació Lenta”, Ed. Graó.
Han tingut la gosadia de convidar-me per parlar de lectura. No he pogut negar-m’hi perquè compartir el curs amb l’Artur Noguerol no passa tots els dies. L’Artur Noguerol ha estat un dels referents de molts mestres, sempre molt vinculat a la renovació pedagògica.
Pel qui no el coneixeu us deixo unes reflexions seves en un vídeo que conté un conjunt de sketch per fomentar la discussió sobre certs prejudicis al voltant del plurilingüisme.
Podeu accedir al programa complet de les jornades clicant AQUÍ
Fa uns pocs dies es va presentar el document “La lectura en un centre educatiu. Saber llegir, llegir per aprendre i gust per llegir. El pla de lectura de centre” que ve a ser el referent de totes les actuacions que fa el Departament d’Ensenyament al voltant de la lectura a les escoles i instituts, tant les que estan vinculades pròpiament a l’Impuls de la Lectura, com a les relacionades amb la potenciació de les biblioteques escolars, i també les propostes que es facin des del currículum per desenvolupar les competències bàsiques de l’àmbit lingüístic.
El document s’articula, com el títol indica, al voltant de tres eixos Saber llegir. Llegir per aprendre i Gust per llegir i també s’hi poden trobar unes orientacions de com elaborar un Pla de Lectura adequat a les necessitats de cada centre educatiu, on se’n fa la definició, es descriuen els objectius i els continguts bàsics, es fa una proposta d’elaboració i d’aplicació, s’estableix la relació entre el document i el currículum, la biblioteca escolar, les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement, i l’entorn.
Més enllà de si presenta o no aspectes novedosos, crec que és un molt bon document per ser comentat als claustres. Tinc la sensació, compartida, que encara no s’acaba de tenir clar com cal treballar la lectura a l’escola.
M’agradaria saber qui en són els autors d’aquest document per poder-los felicitar personalment…
L’escola Lledoner de Granollers és una Comunitat d’Aprenentatge, és a dir, un projecte de transformació sociocultural del centre educatiu i del seu entorn per aconseguir una escola de qualitat i d’excel·lència per a tots els nens i nenes i les seves famílies. Com la resta de comunitats d’aprenentatge impulsen aquests processos de transformació social i educativa, a través de la participació democràtica de tota la comunitat del barri: famílies, professorat, voluntaris, entitats de l’entorn, etc.
Les comunitats d’aprenentatge són un model de centre participatiu obert i inclusiu. Es defineixen per tenir unes bases teòriques contrastades i unes pràctiques d’èxit compartit que, entre d’altres objectius, pretenen:
Apostar per una igualtat educativa en la societat de la informació
Proporcionar a totes les persones una educació de qualitat que respongui a les necessitats actuals.
Proporcionar la capacitat de diàleg i crítica per tal de construir una societat igualitària, intercultural i solidària.
Garantir que el centre educatiu estigui obert al territori.
Dins de les seves actuacions, convoquen actes on hi participen els mestres, els pares, els alumnes i el personal voluntari per fer balanç i consensuar línies d’actuació sobre temes concrets.
Aquests proper dijous, 23 de maig, tenen un plenari que tractarà sobre l’ensenyament/aprenentatge de la lectura.
M’han convidat a participar i tindré la sort de veure/viure un acte pedagògic de primer ordre. N’estic content i il·lusionat.
Qualsevol activitat que relacioni música i lectura té un component social fort. Comporta treball en equip, desinhibició i creativitat i, per això estem contents del treball que hem fet enguany sobre literatura infantil i música. Hem potenciat la música com potenciem el raonament, el treball cooperatiu, el viure el dia a dia amb l’alegria que ens caracteritza, i no ens hem preocupat gaire per allò que el ministre Wert defensa quan escriu al preàmbul de la LOMCE “L’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat de un país. El nivell educatiu d’un país determina la seva capacitat de competir amb èxit en l’arena internacional i d’afrontar els desafiaments que es plantegen en el futur”. Competitivitat i economia són conceptes que, a alguns, ens plantegen dubtes, essent com som persones que apostem per una formació humanista que s’aliï amb la felicitat que ens atorga el coneixement de la cultura, l’art, la música, etc.
Del 23 d’abril al 10 de maig hem tingut muntada l’exposició “Cançons, contes i cacauets” a la biblioteca de l’escola. Ha estat el recull d’algunes activitats que durant el curs hem anat fent al voltant de la literatura infantil que té la música com a part principal de la narració. Hem fet una classificació en la que hem inclòs un primer grup que compren aquelles històries en les quals la música fa de fil conductor de l’aventura vital. L’hem anomenat La música a la vida de les persones i hem explicat i llegit històries tan genials com La fuga, Les sirenes de Belpeixao, El pájaro y el búfalo, Els cinc horribles, L’orquestra de la Clara i altres. Un segon grup recull aquelles narracions que giren al voltant del món de l’òpera com Bravo, Rosina! o L’Adelaida va a l’òpera.
El món de la dansa i el ballet ha estat representat per quatre narracions: Flora y el flamenco, Oliver Button es un nena, El meu gosset vol fer ballet i Billy Elliot.
Amb els nens de cicle infantil, hem vist els àlbums il·lustrats que relacionen sons, sorolls i silencis com El señor G, Sons, Los sonidos de la noche o El ruido que hace alguien que no quiere hacer ruido, entre d’altres.
Les músiques del món han estat presents amb la magnífica col·lecció de l’editorial Kókinos i els diferents estils musicals els hem pogut conèixer amb llibres com Nora i el jazz, Olivia y su banda, Elvis, No és possible, la Ruby balla un blues, etc.
De tot plegat han sortit tallers d’instruments i algunes creacions plàstiques i literàries que comentem breument a continuació. Els alumnes de P3 han fet un taller de maraques i un llibre col·lectiu que han anomenat Musicanimalari on es recullen els dibuixos d’algunes cançons d’animals que han aprés durant el curs.
Els de P4 han investigat sobre el món dels dracs i han aprés les cançons de “Paf el drac màgic”, “el monstre de l’estany” i “tinc un drac que canta”. Han il·lustrat un preciós llibre col·lectiu sobre una narració que han anomenat “el drac cantaire” Els de P5 van ballar la “tarantel·la” i van aprendre quà va ser el tarantul·lisme a partir de la narració “El baile de la Taràntula”. Com que el seu ritme és de 6/8 han aprofitat aquesta tornada per relacionar-la amb el seu llibre col”lectiu “Jo vull tocar”
A Primer de primària han treballat sobre “les cinc horribles” i “el meu gosset vol fer ballet” creant uns diorames a partir dels contes.
A segon de primària van xalar d’allò més amb les històries de l’Olivia i, en concret amb “Olivia y su banda” de la que van fer un petit mural. El cicle mitjà va investigar sobre els instruments musicals i va fer un musicalari amb instruments de tot el món. També uns pictogrames amb poemes del llibre d’en Desclot “música, mestre” i una maqueta a partir de la narració ”la melodia en la ciudad” d’en Benjamín Lacombe. A cicle superior van relacionar música amb totes les narracions que tenen els ocells i els seus cants com a protagonistes i van elaborar un diorama enorme basat en La primavera de Vivaldi.
La col·laboració de les famílies va consistir en fer uns petits treballs que tenien com a consigna “cacauets i música”. Va quedar genial.
A continuació us passo un muntatge amb algunes de les fotografies de l’exposició.
En els propers dies anirem entrant a l’apartat Propostes didàctiques les propostes dels llibres que hem anat treballant durant el curs.
Cinta anglesa rodada per George Pollock l’any 1961.
Al cinema, com a la vida real, la visió d’un bibliotecari home és poc freqüent. La proporció és d’un a cinc, respecte a les bibliotecàries dones. La majoria de les vegades sol tenir una imatge poc agraciada i es presenta com una persona despistada, malhumorada i lluny del que es pot considerar un heroi. Només cal recordar el bibliotecari anodí d’Indiana Jones i l’última croada.
Una de les poques pel·lícules en que el bibliotecari presenta un aspecte diferent és El tren de les 4:50. Aquí ens trobem amb un anglès elegantment vestit, gran lector de novel·les de detectius i que s’implica en la resolució d’un cas.
El tren de les 4:50 està basat en una novel·la d’Agatha Christie – Paddington 4,50 – i és una pel·lícula de misteri protagonitzada per la senyoreta Marple, la soltera que resol assassinats.
L’acció s’inicia quan la senyoreta Marple viatja en tren i, per una via paral·lela, veu com en el compartiment d’un dels vagons del tren adjacent es produeix l’estrangulament d’una dona jove.
El tren de les 4:50 és una pel·lícula feta amb afecte, una petita joia amb una fotografia en blanc i negre excel·lent i uns plànols panoràmics realment imaginatius.
L’article on comentem l’escena que se situa a la biblioteca del poble de la pel·lícula “el tren de las 4.50” forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 33 (primavera 2013). El podeu llegir entrant a la secció “de pel·lícula” o clicant AQUÍ
El canvi en la manera de llegir és previsible: la pantalla arraconarà el paper i, per això, els mestres haurem de ser capaços de dominar aquesta enorme font d’informació que es posa davant nostre.
Com que els nostres alumnes formen part d’una cultura on es clica i es llegeix en pantalla, no ens quedar altra opció que integrar-nos en aquest univers, si volem que siguin millors lectors. El procés és irreversible i, tot i que encara llegeixen més de pressa i comprenen millor en paper que en pantalla i són capaços de fer més bones interpretacions i inferències,
un canvi didàctic es fa necessari.
A l’article de la secció “Viure la lectura” de la revista Guix corresponent al número 394 del mes de maig comentem com, actualment, el treball de la poesia es pot fer de manera més senzilla mitjançant la navegació pel web “viulapoesia”.
Podeu llegir l’article clicant AQUÍ o anant a la secció Publicacions on, a més, trobareu la resta d’articles que des de fa tres anys i mig venim escrivint mensualment.
Aprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.
Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.
La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.
Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.
Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.
Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble, es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.
D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.
A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.
A La història d’Erika (2003), l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.
La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.
La Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.
Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.
A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.
Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il•lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”
A petició d’alguns companys, el proper mes de juny, un il·lustrador de casa nostra. Oído cocina!
Un dels llibres que més m’han impactat darrerament és El gran show de las pequeñas cosas, de l’artista francès Gilbert Legrand, editat per Ediciones Jaguar.
L’artista és un autèntic geni disfressant objectes que podem trobar a les escombraries i que en les seves mans es converteixen en escultures tendres i divertides.
detalls sorprenents. A l’escola pot ser motiu d’investigacions i imitacions imaginatives perquè en mans dels infants és com l’espurna que fa esclatar el volcà de la imaginació.
La invitació a la lectura 