Roberto Piumini

by

«Topotip i Topotap» a L’Ofici d’educar

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

«Topotip i Topotap» és una faula d’Isop però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives.

En Topotip és un ratolí de camp que convida en Topotap, a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats.

La visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla.

—M’estimo més tornar a casa —diu en Topotip amb la lliçó apresa— val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Igual que moltes de les faules d’Isop, la història del ratolí de camp i el ratolí de ciutat tampoc ha perdut vigència.

Com a tots els programes, fem una pregunta relacionada amb el llibre que presentem i entre els participants sortegem el llibre gentilesa de l’editorial, en cast cas “libros del Zorro Rojo”. La pregunta per al concurs sobre el llibre «Topotip i Topotap» és:

Quina és l’amenaça més gran que troben en Topotip i en Topotap a la ciutat?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 2 de novembre.

I al darrer concurs la guanyadora del llibre «A, B,C i la Sra Smith» és la Família Calvet Pocurull L’enhorabona!

Agraïm moltíssim que hi participeu encara que hagueu guanyat en alguna ocasió i imagineu que potser no tornareu a guanyar, però ens fa molt contents rebre les respostes perquè significa que escolteu el programa i ens feu costat.

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/topotip-i-topotap-de-roberto-piumini/audio/1258540/

……………………………………………………….

En el mateix programa es va parlar de:

Baralles i gelosia entre germans: com gestionar-les?

Voler que els germans no es barallin mai és un impossible. La relació entre germans és la primera escola de relacions i és una oportunitat per aconseguir eines per a la vida. Si els nostres fills es barallen tot el dia com gat i gos, què podem fer? Intervenir-hi o deixar-los fer? Com es gestiona l’arribada d’un germanet? Com es poden evitar els favoritismes i la gelosia entre germans? I com es pot gestionar la rivalitat entre germans bessons o entre germans de famílies reconstituïdes?

A “L’ofici d’educar”, estrenem “L’escola de pares” parlant de com tenir una relació sana entre germans amb la psicòloga de criança respectuosa Elisenda Pascual, autora d'”Amor de piel adentro”, “Criar i jugar”, “Maternitat invisible” i “L’ombra de la Clara” i psicòloga de la sèrie “Això no és Suècia”. I sentirem també Tània Garcia, educadora social, pedagoga i investigadora en neurociència i socioeducació, i autora de diversos llibres d’educació i neurociència, entre els quals hi ha “Germans”.

Per sentir tot el programa, cliqueu a:

https://www.3cat.cat/3cat/baralles-i-gelosia-entre-germans-com-gestionar-les/audio/1258542/

by

«Topotip i Topotap», dos ratolins es visiten mútuament

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants perquè s’interpreten com a masclistes, violents i altres adjectius. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

Una de les faules d’Isop que vaig sentir de menut de llavis del meu avi Vicenç era la del “Ratolí de camp i ratolí de ciutat” i fa uns mesos veig veure la versió d’en Roberto Piumini amb il·lustracions gairebé hiperrealistes d’Irene Volpiano i vaig tornar a llegir l’extraordinari relat.

Topotip i Topotap és la mateixa trama clàssica però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives. És un llibre molt bonic. Una companya mestra, el va explicar als seus alumnes de cicle inicial i em va dir que els va interessar molt com estava il·lustrat. També li va servir per buscar amb els alumnes els avantatges i els inconvenients de viure a la ciutat o viure al camp.

Al web de l’editorial podem llegir el següent resum:

En Topotip convida en Topotap a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats. Però la visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla. M’estimo més tornar a casa, es diu en Topotip amb la lliçó apresa: val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Topotip i Topotap
Autor: Roberto Piumini
Il·lustradora: Irene Volpiano
Traductor: Emili Manzano
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

by

En Mattia i l’avi, una obra d’art d’en Roberto Piumini

Hi ha autors que seguim amb devoció gairebé com si fóssim hooligans dels seus escrits. Un dels que més m’agraden és en Roberto Piumini. El segueixo des que vaig llegir «el portador de besos» un relat inclòs dins d’un llibre de contes de la col·lecció mítica d’Alfaguara infantil. És un conte que he explicat en diverses ocasions i que m’agrada especialment.
Aquests dies he acabat de llegir el magnífic «En Mattia i l’avi», una història meravellosa, molt ben escrita (la traducció d’en Josep M. Pinto ajuda), que parla de la mort, però sobretot de l’amor.
El llibre narra com en Mattia és un infant que veu com el seu avi és al llit, molt malalt, a punt de morir, envoltat dels pares i familiars.
«…l’avi, que tenia els ulls tancats i respirava lentament, movent el pit amunt i avall amb prou feines. Alguns li miraven els mans primes i fermes, una mica menys blanques que els llençols. Alguns miraven l’espona del llit, on hi havia una franja vermella. Alguns tenien els ulls tancats i miraven la foscor de dins dels ulls.»
És el primer encontre amb la mort d’en Mattia i se sent desconcertat. Però la narració ens depara una sorpresa perquè enmig del desconcert de l’infant, l’avi tomba el cap cap ell i el convida a fer un vol. Sense que ningú sembli adonar-se’n ambdós surten de l’habitació i inicien un viatge pel camps, seguint el riu, amb la companyia dels animals (peixos, cavalls, etc.) que van trobant. Especialment brillant és el capítol on veuen l’escorça d’un saltamartí, una exúvia. Una metàfora de la vida.

«—Avi, què és allò?
—Allò que hi ha al tronc?
—Sí.
—És una exúvia. És com l’escorça d’un saltamartí. Hi ha insectes que, quan creixen, l’armadura que porten no creix al mateix temps, sinó que se’n forma una altra a dins seu; la vella es trenca i en surt l’insecte més gran. I la pell vella es diu exúvia.
—Que estrany, sembla el record d’un insecte —va dir en Mattia—La podré agafar, després?»

Tot el viatge que fan està farcit de frases per emmarcar, frases que a voltes en recorden El petit príncep i a voltes l’Alícia en Terra de Meravelles. Per exemple, quan caminen per arribar al pont:
«—Avi, el pont encara és lluny—va dir en Mattia.
—Ja—va dir l’avi.
—Per què?
—Potser ho estem desitjant massa.
—Què dius?
—Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai—va contestar l’avi.»

La relació amb un cavall, Bergant, és un dels episodis més bonics, emotius i imaginatius del llibre. El cavall és de dos colors, blanc per un costat i negre per l’altre, i la seva presència va acompanyant el viatge, fins que finalment aconsegueixen atansar-se i tocar-lo… una metàfora del pas de nen a adult.
La novel·la té un element que es va repetint: Les observacions que fa el nen de la mida del seu avi. A mesura que van passant capítols, l’avi es va fent cada vegada més i més petit fins a tenir una mida microscòpica. El final és espectacular, no el revelarem.
Un llibre per a infants a partir de deu anys, sense moralina, literatura de la bona, molt recomanable.

Les dades:
Títol: En Mattia i l’avi
Autor: Roberto Piumini
Il·lustracions: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Viena
Col.lecció: El jardí secret de Viena, núm. 11
Data: 2015