Tertúlia clandestina #20: Un regal d’hivern amb Concha Pasamar

«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.

A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.

Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.

Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.

Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).

Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.

Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.

També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.

Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.

Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.

La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:

Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.

Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.

En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.

L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.

Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.

L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.

I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.

Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.

La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.

Us hi esperem!

«El racó de pensar», un àlbum il·lustrat brillant

Veient la coberta em va venir al cap la frase que se sentia en alguna ocasió a l’escola (poques, tot s’ha de dir) quan alguna mestra enviava a un racó de l’aula on hi havia “la cadira de pensar” a algun infant que havia fet una entremaliadura. Crec que és una pràctica que ja no s’estila i s’agraeix. Sempre em va remoure que s’associés “pensar” amb càstig.

Aquest àlbum il·lustrat comença amb un nen (en Jasper, segons llegim a la contracoberta) de cara a la paret amb una forquilla i un ganivet a les mans. També té fils d’espaguetis al cap, a la cara, a l’espatlla i enganxats a la paret.

Arriba una oca i li pregunta què hi fa? I ell respon que “diuen” que s’ha portat malament. És un detall molt important perquè no diu “m’he portat malament” sinó “diuen que m’he portat malament” i aquesta precisió serà determinant al final del relat.

Després arriba un gos dàlmata que diu que s’ha portat malament i també es queda de cara a la paret, al racó de pensar. Se’l veu amb una pilona arrencada del terra i lligada a la seva corretja.

A partir d’aquí, diversos animals van arribant i es van afegint al racó. Primer un ruc, després una serp i un ant. Cadascú va explicant la seva història.

El moment més hilarant és quan arriben les gavines i no són benvingudes. Marxen i es vengen deixant caure les excrements sobre el nen i els animals. Com que és una entremaliadura, les deixen unir-se al racó.

Les il·lustracions són brillants i tenen molts detalls divertits que cal anar seguint. No us perdeu les expressions de les cares.

Cap al final, l’ant es disculpa, diu “ho sento” i marxa. La resta d’animals fan el mateix i el nen es queda sol, novament. Un final sorprenent donarà molt de joc per a la conversa.

Molt recomanable per a cicle infantil.
LESDADES:
Títol: El racó de pensar
Autor: Pieter van den Heuvel
Il·lustrador: Pieter van den Heuvel
Traductora: Maria Rosich
Editorial: Litera
Pàgines: 40
Albuixech (València) 2025

«Les mans del meu pare». Tenir cura els uns dels altres

Les mans del pare, dures, aspres, grans, contrasten amb la pell suau i delicada del nadó que veiem a la coberta. Bé, per veure l’infant hem de treure la faixa que, en aquest cas, representa les mans del pare i a sota s’amaga el cos del nadó. Les mans de la faixa capten molt l’atenció perquè d’alguna manera abracen el fill. Entenem de seguida que el llibre va de com un pare té cura del seu fill. El fet que no aparegui la mare li confereix més força emotiva.

Es tracta d’un àlbum sense mots que ens explica el sentit de la vida.

A cada doble pàgina trobem a l’esquerra un cercle que ens recorda, com si estiguéssim mirant per un telescopi, les accions que fa un pare pel seu fill: lligar-li les sabates, tallar-li les ungles, vestir-lo, rentar-lo, donar-li de menjar, etc. Són gestos delicats, entendridors, de com el pare té cura del fill.

A la dreta, separats físicament pel plec del llibre es repeteix l’escena però en aquest cas ocupa la pàgina sencera i el nadó ara és un adult que cuida del seu pare gran. Són dues situacions que transcorren paral·leles.

Està molt ben trobada la gama cromàtica i els detalls que identifiquen a cada protagonista. Les ulleres, sobretot, i també els colors que diferencien ambdós parents: El groc del nadó esdevé el mateix groc del coll de la camisa del fill i les ulleres i el color verd ens mostren el pare que es fa gran.

Hi ha un moment molt ben resolt que són les pàgines centrals on es veu el nen créixer i créixer fins que arriba, cinc pàgines més endavant, a tocar les mans del pare i es llegeix la única frase del llibre:

“Les mans del meu pare són unes mans grans”

La idea que plana en tot moment és sobre la vida, i ja imaginem que el final serà trist, dur, però tendre, intens i sincer.

Lectura recomanada per a infants a partir de set anys

LES DADES:
Títol: Les mans del meu pare
Autor: Deok-Kyu Choi
Il·lustrador: Deok-Kyu Choi
Traductora: Maria Luna Cuberta
Editorial: Litera
Pàgines: 44
Albuixech (València) 2023