22 Agost 2016 by jcentell

Arnold Lobel, l’il·lustrador del mes (agost 2016)

Els llibres de l’Arnold Lobel crec que m’han acompanyat durant els anys que he treballat amb infants de cicle infantil. Especialment la seva sèrie de les dues granotetes Gripau i Gripou, mes conegudes com a Sapo y Sepo, dos amics gairebé més que amics. Em plau especialment recordar-los i compartir-los amb vosaltres.
Ara potser la qualitat de les seves il·lustracions no són d’allò més novedoses però cal recordar que el primer conte de la sèrie Gripau i Gripou (Frog and Toad are Friends) es va publicar l’any 1970 i va ser mereixedor del premi Caldecott.
Si anem una mica més enllà en el temps ja trobarem contes amb una estructura similar. Acabada la segona Guerra Mundial van apareixer un seguit de contes que tenien un vocabulari basat en les paraules més conegudes i comunes, amb frases senzilles i entenedores i histories força emotives. Aquest és l’estil d’Arnold Lobel, un estil molt reconeixible d’altra banda.
Els contes de Sapo y Sepo segueixen aquesta línia de paraules fàcils de llegir (en anglès), frases curtes, paraules que es van repetint i capítols breus. Els llibres de les dues granotes, a més, tenen una força especial per les històries que expliquen.
Arnold Lobel va néixer l’any 1933 i als cinc anys, degut a la separació dels seus pares, es va instal·lar amb la seva mare a casa dels avis, a Schenectady, Nueva York. Des de ben petit ja va tenir vocació pel dibuix i per inventar històries i així va ser com va anar a parar al Pratt Institute, on va estudiar art i va conèixer a Anita Kempler, il·lustradora de contes infantils que es va casar amb ell i va passar a signar els seus contes amb el nom d’Anita Lobel.
Els llibres que va fer Arnold Lobel, arriben al centenar, setanta dels quals són escrits per ell mateix. Malauradament a casa nostra no han arribat gaires títols, però actualment l’editorial Kalandraka està fent un esforç per anar–los traduint.
Arnold Lobel va morir a Nueva York l’any 1987 víctima de la SIDA, però si ens hi fixem bé encara el podrem veure amagat en moltes de les seves meravelloses il·lustracions.
Alguns dels llibres que podem trobar en català o castellà són:
La sèrie de llibres sobre Sapo y Sepo que gira al voltant de l’amistat entre aquests dos personatges força diferents. L’un és neuròtic, poruc i irritable,l’altre és més assenyat i comprensiu.

Sapo y Sepo son amigos
Sapo convida al seu amic Sepo a passejar pel bosc, però Sepo no té ganes de fer res perquè vol dormir. Per això, el seu amic s’inventa amb molt enginy alguna cosa que el motivi. Tots dos comparteixen una vida amb experiències molt divertides, gaudint del que els succeeix dia a dia.
Sapo y Sepo, inseparables
Sapo i Sepo ho comparteixen tot. Els dos surten a passejar, tenen cura del jardí, comparteixen el menjar i viuen aventures fantàstiques. Encara que són força diferents l’un de l’altre, es complementen perfectament.
Sapo y Sepo, un año entero
Es descriuen les aventures de Sapo i Sepo al llarg d’un any. A l’hivern, Sepo no vol sortir de casa perquè té fred. A la primavera s’amaga darrere d’una cantonada. A l’estiu té por que calor desfaci els seus gelats i a la tardor cauen les fulles. La història finalitza amb el sopar dels dos amics la nit abans de Nadal.

Días con Sapo y Sepo
Llibre dividit en cinc capítols.
En el primer, “Mañana”, es presenta a Sepo com un personatge mandrós i desordenat. La roba tirada pel terra de l’habitació… fins que decideix ser més endreçat.
En el segon, “La cometa”, Sapo i Sepo aconsegueixen que el seu estel voli molt alt, fins al cel.
En el tercer, “Escalofríos”, Sapo i Sepo tenen por i esgarrifances en recordar al “Viejo Sapo de las Tinieblas”.
En el quart, Sapo li regala a Sepo un barret pel seu aniversari però li va gran i per això, Sapo li recomana al seu amic que pensi en coses molt grans per a què li arribi a quedar a la seva mida.
I en l’últim, “Solo”, Sapo li explica a Sepo que el considera el seu millor amic però que hi ha estones en què li agradaria estar sol.

Histories de ratolins
– Pare, ara ja som tots al llit –van dir els ratolinet. Si us plau, explica’ns una història.
– Faré una cosa millor –va dir el pare. Us explicaré set històries, una per cadascun de vosaltres…
No hi ha res millor que anar-se’n a dormir amb un conte, i si a sobre en són set, com els que explica el pare Ratolí, encara millor.
“Històries de ratolins” s’ha convertit en un referent inprescindible, pels seus textos i il·lustracions senzilles i evocadores.

El porquet
El porquet vivia a la porquera de la masia, li agradava menjar, recórrer la masia amunt i avall i fer bones becaines. Però el que més li agradava era asseure’s al fang tovet i sucós i anar-s’hi enfonsant. El pagès i la seva dona s’estimaven el porquet.
–Per a nosaltres ets el millor porquet del món –li deien.
La neteja de la porquera desencadena una sèrie de despropòsits que converteixen el porquet en el protagonista d’una complexa operació de rescat. La seva desventura ens commou, però alhora ens fa riure. Les il·lustracions reforcen aquest sentit de l’humor, portant-nos des del camp a la ciutat, en un viatge d’anada i tornada inoblidable.

Sopa de ratolí
Però jo no tinc cap conte -va dir la mostela.
-Jo sí que en tinc. Si vols, te’ls explico ara mateix -va dir el ratolí.
-Sí. I afanya’t que tinc molta gana -va dir la mostela…
Un ratolí, que està a punt de ser cruspit per una mostela, li diu que perquè la sopa de rosegador sigui molt més saborosa necessita ingredients de molts contes. D’aquesta manera el protagonista comença a explicar històries a la mustela, que es queda totalment enlluernada.

L’oncle elefant
…Va venir una tempesta i el veler no va tornar. El pare i la mare s’havien perdut al mar. Estava sol. Vaig seure a la meva habitació amb les cortines tancades. Vaig sentir com s’obria la porta. –Hola, sóc l’oncle Elefant -va dir una veu.
Tendresa i sensibilitat són algunes de les emocions que desprèn aquest entranyable relat. El petit elefant, degut a la desaparició dels seus pares, passa un temps amb el seu oncle, el qual gràcies als contes que li explica, a les cançons divertides i als jocs de paraules, aconsegueix mitigar una mica la tristesa del seu nebot. Aquesta dolça història, amb final feliç, està organitzada en 9 capítols que segueixen una estructura circular i amb les il·lustracions realistes, senzilles, de colors suaus i amb clarobscurs que accentuen les formes robustes dels protagonistes.

El libro de los guarripios.
El llibre dels guarripios o porcs que en on els protagonistes dels versos.
Un cerdo, entre todas las cosas,
gozaba al cazar mariposas
y luego al dejarlas
bailar y mirarlas
haciendo piruetas airosas.”

Saltamontes va de viaje
Està descatalogat fa molts anys però si aconseguiu un exemplar de Saltamontes va de viaje xalareu de valent perquè veureu com cada dia és l’inici d’una nova vida.
Saltamontes va de viaje ens explica el viatge d’una llagosta que es va trobant molts personatges i amb cadascun d’ells viu una aventura diferent.

Les il·lustracions d’en Lobel expressen la mateixa tendresa que les històries que explica i formen part essencial de l’obra. Sense les imatges no s’entendrien. Té un traç ferm i una gama molt reduïda de colors.

7 Abril 2016 by jcentell

La mare se’n va de viatge (Mariana Ruiz Johnson)

De camí a la Fira de Bolonia, la Mariana Ruiz Johnson va fer una breu escala a Barcelona i de la mà de la Cristina Concellón va presentar el seu nou treball a la llibreria Abracadabra.
El llibre en qüestió es diu “La mare se’n va de viatge” i explica les angoixes inicials d’una mare que per motius laborals ha de deixar la casa per uns dies i pateix per com s’ho pendrà el seu fill.
Va ser una bona oportunitat per conversar amb l’autora sobre com il·lustra, quines són les seves motivacions personals, quins temes l’interessen i quins projectes futurs té al cap.

Al web de l’editorial Kalandraka podem llegir aquestes paraules:
Tras el éxito de “Mamá” (VI Premio Internacional Compostela de Álbum Ilustrado), Mariana Ruiz Johnson nos presenta en este nuevo álbum la experiencia de una madre que tiene que ausentarse del hogar por motivos laborales durante un tiempo. “El viaje de mamá” abarca todo el proceso: la preparación del equipaje, la despedida en el aeropuerto, los cambios en la rutina doméstica, la comunicación a distancia gracias a los avances de la tecnología y el regreso a casa. A través de un sencillo relato en primera persona, asistimos a la evolución en las emociones del hijo pequeño, que pasa de extrañar la presencia, la voz e incluso el aroma de su madre, a descubrir el día a día en compañía de su padre.
Los personajes de esta historia son animales humanizados que se mueven en escenarios próximos a los lectores, representándolos con tonos cromáticos suaves y cálidos. Más allá del texto, las ilustraciones también permiten apreciar los sentimientos de los miembros de la familia, pasando de la preocupación y la inseguridad inicial, a la normalidad, lo que finalmente depara una vivencia enriquecedora para todos. En suma, un álbum con el que muchas familias se sentirán identificadas, por la empatía con sus protagonistas.

Lectura recomanada per a cicle infantil.
Algunes imatges de la trobada:

28 Octubre 2015 by jcentell

Rebeca Luciani, la il·lustradora del mes (octubre 2015)

He conegut a la Rebeca Luciani. Ahir, 27 d’octubre, va presentar el seu darrer treball “Animales que hacen cosas en silencio” sobre un text de la Lolita Bosch, també present a l’acte que va conduir la Cristina Concellón de l’editorial Kalandraka.
La trobada va ser a la llibreria Abracadabra de Barcelona, amb un bon grapat d’amics i coneguts de les autores, i un ambient alegre i còmplice que fa que sempre sigui un goig visitar aquest espai únic.
De la Rebeca Luciani tinc un parell de records. Un, llunyà, de fa nou anys quan es va publicar El somriure de la Daniela, un àlbum del que vaig tenir la sort de seguir de ben a prop el procés de traducció al català. I el segon record, més recent, de fa tres cursos quan a l’escola vam gaudir moltíssim del conte El baile de la taràntula l’any que vam dedicar a la música. El baile de la taràntula ens va servir per conèixer i practicar amb els infants alguns passos de “la tarantel·la” napolitana. Ambdós llibres els conservo a la prestatgeria dels “llibres estimats”.

A la Rebeca no li agrada gaire que expliquem els seus mèrits però alguna dada sí que hem d’aportar, no?

Va néixer a La Plata, Argentina, on va estudiar dibuix i pintura a l’Escola de Belles Arts de la Universitat Nacional. L’any 2000 va viatjar a Barcelona, on s’hi ha quedat fins ara i on ha il·lustrat la majoria de les seves obres de literatura infantil. També ha fet diversos cursos de formació artística i tallers d’il·lustració.
La seva obra ha estat reconeguda amb diversos premis, alguns de realment importants com el el White Ravens International.

Allò que destaca de les seves il·lustracions és el seu estil ple de color, amb una paleta cromàtica amplia i càlida. Les seves figures són sempre molt vitals i traspuen sentiments molt potents.

La tècnica que empra habitualment és la tradicional: dibuixa amb llapis, pinta amb acrílics i, de vegades, també hi afegeix algun petit element enganxat. En aquest llibre d’“Animales…” es nota la presència del grafit. Normalment digitalitza les il·lustracions i, abans de lliurar-les a l’editorial, les millora amb alguns retocs fets a l’ordinador.

El llibre Animales que hacen coses en silencio és un text molt poètic que va encadenant situacions en les que els animals en són els protagonistes. No sé ben bé com classificar-lo, encara, perquè la primera lectura m’ha deixat “tocat” i el deixaré reposar uns dies abans de tornar-lo a agafar. He notat certa tristesa (¡Huy! Una punzada de tristeza en el centro de la panza. Como si un arco hubiera hecho diana) però també, encara que sembli contradictori, uns sentiments de vitalitat i unes ganes d’acompanyar als personatges que caminen pel poema, com la tortuga que es va perdre, el pop que es desplaça sobre la catifa d’eriçons de mar, els gats patinadors, les formigues constructores de paraigües, els dofins que es van empassar les grues de les ciutats dels nans de les platges rocalloses, etc.

Al web de Kalandraka podem llegir:
“Animales que hacen cosas en silencio” no es un poemario al uso; es una colección de atractivas imágenes, una montaña rusa de emociones, una serie de reflexiones cotidianas que se desarrollan en un paisaje surrealista donde todo puede suceder. Se trata de un largo y un divertido poema que invita a la lectura en voz alta para así degustar mejor su sonoridad; un canto a la libertad creativa -tanto a nivel formal como estético que rezuma aromas mexicanos.
Esta amplia composición de verso libre y lectura vertical se desarrolla sin solución de continuidad; la parte literaria es un todo. Una voz omnisciente interactúa con un amplio elenco de animales -desde hormigas a ranas, pasando por gatos o pájaros- al margen de estereotipos poéticos, e invita a la complicidad de los lectores: “¿Y tú? ¿Ya volaste?”.
Lolita Bosch juega con el lenguaje metafórico, proyectando hermosas y rotundas imágenes. Las enumeraciones y repeticiones, los juegos tipográficos y las onomatopeyas, refuerzan el caràcter lúdico y transgresor de la obra: pensamientos en voz alta convertidos en auténtico lirismo. Las ilustraciones de Rebeca Luciani aportan la armonía estètica y potencian la creatividad de la obra literaria: levedad, verticalidad, dimensión onírica, ensoñación y saturación cromática son algunes cualidades de este trabajo artístico, elaborado con la técnica del grafito y las anilinas, donde también destaca el protagonismo de la naturaleza.”

Aquest poemari és per alumnes grans. Per a l’educació secundària o per al cicle superior (si el mestre fa un bon acompanyament, és clar!)
A la presentació van explicar molt bé el perquè del format del llibre, però no em van convèncer. M’hagués agradat un format més generós que no tallés les imatges per la meitat, a l’estil d’altres obres que la Faktoría ha editat. La limitació que imposa encabir un text en una col·lecció té aquestes coses.
Algunes imatges de la presentació del llibre, a continuació:

Altres llibres il·lustrats per la Rebeca Luciani:
Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill.
Kiwi. Un dia el Ratolí li va explicar una cosa sorprenent al Kiwi: «He sentit a dir que ets un ocell.» «Un ocell?», es va estranyar el Kiwi. «Com vols que sigui un ocell si no tinc plomes ni tampoc unes ales grans, no puc volar, el meu pèl punxa i tinc un bec llarg i bigotut…?» Un conte que ens parla de les diferències.
El baile de la tarántula. En alguns llocs del sud d’Europa podria succeir que et piqués una taràntula. En aquest moment quedaves atarantat i només hi havia una manera de treure el verí de l’aranya: amb la música i el ball.
Dimitri és un titella. Uns fils li mouen el cos de manera graciosa. Però, com tots els titelles, és manipulat…Les seves actuacions no li fan ni fred ni calor. No l’amoïna l’obscuritat del bagul on descansa. Mai no sent la mossegada de la soledat ni l’espurneig de l’alegria… Fins que un dia es deslliura dels fils que li lliguen l’ànima…
La nube de Martín
Soy Martín, tengo una gata, un ojo de cada color y una nube. Me subo a ella todos los días, por la mañana, por la tarde o por la noche. No importa que esté en la cama, en el parque o en el metro. A veces, paso mucho tiempo en ella; otras, un poco menos. Da igual que llueva, nieve, haga sol o sople el viento. Estoy encantado con mi nube; aunque no les gusta a todos…
El somriure de la Daniela
El somriure d’aquest conte te ales i vola d’un cor a l’altre, alhora que desprèn optimisme i alegria a tothom que estigui trist o decaigut… És un somriure contagiós.
Altres llibres de la Rebeca Luciani:

“Cachtánka”. Text de Chekhov . Globo Ed. 2013
“What’s the color of love?”. Text de Fatima Sharafeddine. Kalimat Ed. 2013
“Diáfana”. Text de Celso Sisto. Scipione Ed. 2011
“Vivir es fácil”. Poemes de Gabriel Celaya. Edelvives Ed. 2011
“La princesa malalta”. Text de Carme Bernal i Carme Rubio. Publicacions L’Abadia de Montserrat Ed. 2010
“Una puerta bajo la almohada”. Text d’Eulalia Canal. Baula Ed. 2009
“Canciones y palabras de otro cantar”. Text de Juan Carlos Martín. Edelvives Ed. 2009
“Carnaval”. Text de Javier Sobrino. La Galera Ed. 2008
“25 cuentos populares de Europa”. Textos de Michi Strausfeld and Ramon Besora. Siruela-Aura Ed. 2006
Més informació al web de la il·lustradora, clicant AQUÍ.

4 Abril 2015 by jcentell

Leo Lionni, l’il·lustrador del mes (abril 2015)

Leo Lionni va ser un dels autors-il·lustradors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX. Alguns dels seus llibres es troben a l’inici de la gran revolució de l’àlbum il·lustrat on, sobretot, cal destacar El petit blau i el petit groc. Som deutors dels seus llibres, juntament amb els d’en Maurice Sendak o Tomi Ungerer, entre d’altres il·lustradors que van ser capaços d’obrir nous camins i apuntar idees originals.

Un incís: Aquests dies s’ha publicat la llista dels 100 millors àlbums il·lustrats de la història i he quedat mig decebut (perquè ja imaginava per on aniria la cosa) de veure els oblits per desconeixement, imagino, de la bona feina que s’ha fet des d’alguns països europeus. Un altre dia en parlarem, potser, d’aquesta llista. Si la voleu consultar, aneu a http://time.com/100-best-childrens-books/

Tornant a Leo Lionni, una de les preguntes que més va haver de contestar al llarg de la seva vida va ser “D’on treu les idees?” i ell sempre responia :
—Sé que resulta poc romàntic però només es qüestió de treball dur.
I després ho explicava:
La majoria de la gent sembla pensar que tenir una idea és una cosa misteriosa i senzilla. Misteriosa, perquè la inspiració ha de provenir d’un particular estat de gràcia de les persones més dotades. Senzilla, perquè s’espera que les idees entrin en la ment d’un mateix convertides en paraules i imatges, a punt per ser transcrites i copiades en la forma d’un llibre, amb guardes i coberta.
I continuava explicant:
És cert que, de tant en tant, a partir del flux sense fi de la nostra imatgeria mental, sorgeix inesperadament alguna cosa que, vaga encara, sembla portar la promesa d’una forma, un significat i una càrrega poètica irresistible. Però això no és més que el germen d’una idea. Cada llibre, en l’origen del seu procés creatiu, té un moment així. Alguns tenen la sort de comptar, des del principi, amb un heroi fortament identificat i un destí ineludible. Altres són beneïts amb un començament prometedor, o potser amb la visió d’un final. Altres provenen d’una situació de conflicte clarament articulada. I fins i tot pot succeir que en la foscor de les nostres ments neixi, del no-res, una constel·lació de paraules.
Treball dur. Leo Lionni apuntava que de tant en tant podem tenir moments d’inspiració en que l’imaginari ajudi a crear imatges o pensaments però ell entenia que la majoria dels llibres que feia provenien d’un procés complex en el qual la idea pren forma a poc a poc, per assaig i error, a través de camins secundaris que et condueixen a la solució final.

Leo Lionni va néixer a Amsterdam el 1910. De ben petit va manifestar la seva inclinació per l’art, segurament motivat per l’ambient familiar i les freqüents visites als museus de la seva ciutat. (De petit passava gran part del meu temps allà. Així de la manera més natural, vaig pensar que algun dia seria pintor – comentava)
Paradoxes de la vida, Leo Lionni no va estudiar Belles Arts, va seguir estudis d’Economia i va obtenir un doctorat en Economia Política a 1935. En 1939 va emigrar als Estats Units, iniciant allà la seva carrera en el món de la publicitat, en diverses publicacions periòdiques, entre elles la prestigiosa revista Fortune. Al mateix temps treballava com a pintor, escultor i ceramista.
Leo Lionni va publicar el seu primer llibre per a nens, El Petit Blau i el Petit Groc, el 1959. Conta la història de l’autor que aquest llibre va ser creat de manera atzarosa per entretenir els seus néts durant un viatge en tren, utilitzant petits trossos de paper de color com personatges. L’ús de la representació abstracta i del collage com a tècnica, introduïts per Lionni en aquest àlbum, va revolucionar la il·lustració dels llibres infantils. El petit blau i el petit groc representa la senzillesa i l´harmonia elevades a la categoria d´obra d´art, i també una metàfora sobre l´amistat, la innocència i la tendresa.
Lionni considera que el llibre-àlbum ocupa un lloc central en la formació dels petits lectors, tal com va apuntar en alguna ocasió:
Un dels ingredients més importants per estimular i dirigir la imaginació infantil és el llibre-àlbum. Allà és on el nen tindrà la seva primera trobada amb una fantasia estructurada, reflectida en la seva pròpia imaginació i animada pels seus propis sentiments. És on, amb la mediació d’un lector adult, descobrirà la relació entre el llenguatge visual i el verbal.
Sense saber-ho, aprendrà sobre el principi i de la fi, la causa i l’efecte, i la seqüència. I, sobretot, descobrirà un nou tipus de món verbal, molt diferent pel que fa a estructura i estil, al caòtic trànsit verbal que l’ha envoltat fins llavors. El llibre-àlbum, enmig d’un ambient complex, moltes vegades repressiu i incomprensible, es converteix en una illa imaginària.

Mitjançant la simplicitat gràfica de les seves imatges, l’ús de tècniques familiars i conegudes pels nens com el collage, les aquarel·les, els llapis de colors, cartolines…, Lionni construeix històries senzilles que sovint prenen forma de faula. És el cas de Frederick un dels seus llibres més famosos i premiats, on la tradicional faula d’Isop, “La cigala i la formiga”, es veu invertida de manera que resulta una altra de molt diferent, oposada, on es valora l’art i del seu lloc en la vida. El ratolí poeta, Frederick, és acceptat pels companys de cau i es preparen a gaudir de la seva poesia durant els crus mesos de l’hivern.

El somni d’en Mateu és un altre àlbum d’en Leo Lionni que ajuda a iniciar al públic infantil en l’educació estètica i en la interpretació de les formes i dels colors.
La primera visita a un museu canvia la vida d’en Mateu i li serveix per enfocar les seves aspiracions: de viure en unes golfes humils, passarà a viatjar i exposar les seves obres d’art a sales de prestigi internacional.

Neda-que neda és potser el conte d’aquest autor que més vegades he explicat. Potser perquè el missatge és potent o potser per la plasticitat d’unes imatges marines precioses, el cert és que aquest àlbum que aborda també la superació de les pors i la riquesa de la diversitat és un dels meus preferits.

La casa és gran del món narra la història d’una família de cargols i pertany a la galeria d’animalons que freqüenta les pàgines dels llibres de Leo Lionni. Són la memòria viva de la infància, quan arreplegava insectes i rèptils especialment, els posava dins un terrari de parets de vidre i els creava un món propi tot simulant l’hàbitat natural.
A les pàgines de Kalandraka hi podem llegir el resum següent: «Hi havia una vegada uns cargols que vivien en una col ben sucosa. S’hi movien a poc a poc i duien la seva caseta de fulla en fulla per buscar el tros més tendre i poder-lo rosegar. Un dia, un cargolet va dir al seu pare: “Quan sigui gran vull tenir la casa més gran del món.”
Quina bajanada!” va dir el pare, que era precisament el cargol més savi de tota la col. “En el pot petit hi ha la bona confitura.” I li va explicar aquesta història…».

Aquest cinc són els més coneguts a casa nostra. N’hi ha molts més d’aquest autor que va morir el 1999, fins a 40, però la majoria no s’han editat ni en català ni en castellà, malauradament. Hem d’agrair a les editorials Kalandraka i Hipòtesis el seu encert en recuperar aquests clàssics.
Molta més informació dels llibres de leo Lionni al web:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/
I uns vídeos interessants a la mateixa pàgina:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/videos/
Per saber-ne més, un parell d’articles d’on he tret algunes informacions:
Un de la Marcela Carranza per a la revista Imaginaria: http://www.imaginaria.com.ar/20/3/lionni.htm
Un altre de l’Ana Garralón per a la revista Babar: http://revistababar.com/wp/clsicos-infantiles-leo-lionni/

11 Juny 2014 by jcentell

“El Garbell”, amb les recomanacions de literatura infantil i juvenil per aquest estiu

Ja es pot consultar al web de l’Associació de Mestres Rosa Sensat el Garbell – 2, un document molt útil en el que ha treballat totes persones que formen part del Seminari de Bibliografia Infantil i Juvenil, adscrit a la biblioteca de Rosa Sensat.

El Garbell-2 és un butlletí que conté una molt bona tria dels darrers llibres publicats i serà presentat el proper dijous 12 de juny a les 17.30 h a la Biblioteca de l’Associació.

Clica sobre la imatge que és la portada del butlletí.

Segons podem llegir al web de l’Associació :

“Un Garbell, el segon, que ens omple les motxilles de llibres per seguir gaudint de bones lectures durant l’estiu, que ens fan pensar en accions diverses per traspassar les emocions de les paraules ben dites i de les imatges ben expressades.

D’ençà de la publicació del primer Garbell ha passat tot un trimestre que ha estat farcit d’esdeveniments literaris, però amb poca producció editorial adreçada a infants i joves. Ja ens ho pensàvem, que aniria així; el gruix de la producció editorial es concentra al Nadal i a Sant Jordi. Per això hem aprofitat aquest període més tranquil de novetats per recordar aquells llibres que cal tenir presents per recomanar com a lectures d’estiu, per valorar si es poden convertir en lectures d’aula, o, simplement, per llegir sota la capçada d’un arbre o a la terrassa d’un cafè.”

Ara que s’acosta el final de curs, està bé recordar a les famílies que l’estiu és una època meravellosa per llegir.

Si podeu, feu difusió del document perquè val la pena.

El podeu veure aquí.

I si, després de la presentació del dijous, us animeu, podeu atansar-vos a la llibreria Abracadabra perquè es fa la presentació del darrer llibre de Kalandraka “Elefante, un guisante” amb la presència de l’il·lustrador Marc Taeger.

Un no-parar, tu!

8 Agost 2013 by jcentell

Rosa Osuna: la Il·lustradora del mes d’agost

La il·lustradora Rosa Osuna és llicenciada en Belles Arts, en l’especialitat de Disseny. Actualment, compagina diverses facetes artístiques: el disseny gràfic, el dibuix publicitari, la creació de ninots per animació amb plastilina i la il·lustració de llibres i publicacions diverses.

Els seus primers treballs en el món de la literatura infantil i juvenil ens van arribar a partir de l’any 2003, amb tres fantàstics àlbums que va publicar l’editorial Kalandraka.

Segons diu ella mateixa:

De los trabajos que podría desempeñar para ganarme las lentejas disfrutando, dibujar es mi favorito. Me gusta sorprenderme a mi misma de lo que sale de los lápices, y me gusta imaginar las caras de mis sobrinos viéndolo después. Igualmente me alegra pensar que gente que no conozco vibra en la misma onda y se conmueve con las mismas cosas que yo, si es que esto puede ocurrir contemplando una ilustración (y a pesar de que uno ilustra el trabajo de otro). Yo, desde luego, no podría vivir en un mundo sin dibujos.
En cuanto a la técnica, me da un poco igual, siempre que el resultado sea un ser “vivo”. La acuarela es muy delicada y permite muchos matices y pocas correcciones (por eso la uso), pero tampoco me asusta una gran brocha pringada de acrílico o incluso el ordenador. Lo que no quisiera es acabar dibujando sólo para profesionales. La habilidad y el “estilo” para mí no tienen valor en sí mismos si no comunican emociones, así que si un día descubro que me miro demasiado el ombligo, me tendré que buscar otro oficio.

La vaig conèixer amb l’àlbum Avis, el text del qual és d’en Chema Heras, però allò que realmente em va impresionar va ser No és fácil, petit esquirol i també em va agradar molt Un regal diferent. Anys després em va sorprendre amb els dos àlbums que ha fet amb personatges de plastilina Historia de l’U i Ese otro (ambdues històries a Thule ediciones).

Us els presento a continuación:

No es fàcil, petit esquirol parla d’un esquirol que perd la seva mare. El sentiment que l’acompanya i el procés per superar-ho està molt ben explicat i, sobretot, l’ús del color és extraordinari. Les primeres pàgines en tons freds (fins i tot plou) i hi ha un dibuix que marca el canvi (del dolor a l’acceptació) amb l’ombra d’un arbre. És genial. Hi ha també el record, la presencia de la mare absent que està dibuixada amb unes espirals molt suggerents.

La història explica el procés de dol i les fases per les quals tothom hi passa: el dol, la destrucció, l’acceptació i el record , que apareixen perfectament marcades en el text. L’esquirol experimenta una evolució, un creixement emocional o psicològic.

És un àlbum que obre les portes a la possibilitat de conversa amb els infants.

Quan a l’escola tenim noticia de la mort d’algun ésser estimat (normalment els avis) fem arribar a les famílies alguns llibres que expliquen què ha passat. Aquest és un d’ells, perquè és un manual de psicologia perfecte.

Un regal diferent és la historia de dos amics, un dels quals, en Marcel, celebra el seu aniversari. L’altre, en Tristán, li porta un regal, que és un tros de roba. Tot i que el desig d’en Marcel és rebre una baldufa, acaba agraint aquest regal perquè s’adona de la quantitat de utilitats que pot tenir un simple drap: per netejar-se, protegir-se del sol, travessar un riu, abrigar-se del vent, escapar dels perills…

El conte ens parla de valorar els objectes, per molt insignificants que semblin: cartró, pinces, xapes, suros, cordes, un mitjó o una pedra poden convertir-se en una joguina meravellosa, una fascinant capsa de sorpreses.

A banda del text, la Rosa Osuna aporta unas altres elements que no es citen, com la presència d’un misteriós personatge que segueix al Tristán i al Marcel en les seves peripècies. La seva tècnica combina els pastels amb col·lages de roba.

Amb els infants els fema donar de les línies que dibuixa la Rosa per indicar cap on van i d’on venen. En acabar el conte, sempre els regalem un trosset de roba igual al del conte perquè hi juguin. Curiosament la reacció dels nostres alumnes és fer-la servir de capa o de mocador per al cap.

Avis, explica la historia de dos vellets, el Manuel i la Manuela, que accepten amb naturalitat el pas dels anys. La Manuela és presumida i al Manuel li encanta ballar amb ella. A través d’una estructura acumulativa i d’ un text poètic, Avis ens invita trobar la bellesa a través dels ulls de l’amor, ens mostra tot l’afecte que pot existir quan el cos es marceix i ens descobreix els avantatges de viure amb un somriure als llavis.

Les aquarel·les de Rosa Osuna destaquen el sentit líric del text, amb colors suaus, que insinuen la dolçor continguda en els personatges.

Aquest àlbum va ser guardonat amb el Premi Llibreter l’any 2003

Història de l’U suposa un canvi de registre en l’estil de la Rosa Osuna. Aquí es val de la plastilina per mostrar-nos el personatge de l’U.

l’U té forma d’u, però no és un u qualsevol. L’U és així, de plastilina i es pregunta per què ell és com és, i pensa com li agradaria ser. Es qüestiona qui és i per a què serveix. És un superheroi, un artista, un músic o un científic? és part d’un conte o només és un inútil ninot de plastilina? Però, al cap i a la fi, el que cadascú sigui només depèn d’ell mateix.

Ese otro segueix la idea de Historia de l’U. Ens explica que un dia a casa de Yo, una altra ninot de plastilina, molt ordenada i puntual, a qui no agraden les sorpreses i gairebé no té amics, un dia, arriba un parent amb el seu gos i alteren tota la seva ordenada vida amb els seus malabars, la seva música i la seva afició a jugar, a passejar, a divertir-se.

Un àlbum que ens convida a compartir amb els altres, encara que no ens agradin les mateixes coses, ens ensenya a entendre altres formes de ser.

12 Octubre 2012 by jcentell

Premi a l’editorial Kalandraka

El Ministeri d’Educació, Cultura i Esport li ha concedit a KALANDRAKA el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural 2012 pel “compromís amb la literatura infantil, destacant-ne la cura dels textos, juntament amb la qualitat de la il·lustració i la dedicació a gèneres més complexos com la poesia “. És la primera vegada que una editorial especialitzada en Literatura Infantil i Juvenil rep aquest guardó.
M’alegra especialment aquest reconeixement i em fa feliç per les persones que hi treballen des de fa molts anys i amb qui he mantingut una relació molt entranyable. He tingut el plaer de col·laborar amb ells fent les traduccions al català de títols com “Sóc un cavall”, “El vestit de torero”, “Gossos petaners” i “Menjacabòries”

Al seu bloc podem llegir l’agraiment que ens fan a tots plegats:

Gracias a todos y todas los que nos habéis felicitado, gracias a los que nos criticáis porque así aprenderemos a ser mejores, gracias a los autores e ilustradores que formáis parte de nuestro catálogo, gracias a los que deseáis estar en él, gracias inmensas a los que se han ido para siempre pero que permanecen en nuestros corazones: Avelino Hernández, Pablo Prestifilipo, Fernando Krahn, Juan Farias, Esther Tusquets. ¡Gracias!

Gracias a los que nos habéis apoyado desde el principio: el profesorado incombustible, las bibliotecarias entusiastas, los mediadores cómplices, los medios que proyectan nuestro trabajo, los distribuidores leales, las librerías generosas, los dependientes amables y risueños, los traductores y correctores que dan brillo a las palabras, los impresores impecables, los maquinistas alquimistas, los encuadernadores detallistas… ¡Gracias!

Gracias a los compañeros de viaje, a las editoriales minúsculas como diamantes entre la hierba, a las editoriales mayúsculas que han abierto caminos, gracias a las Fundaciones, Asociaciones y ONGs que saben que la primera patria es la infancia; gracias a los comités de selección que nos han llevado a las bibliotecas de Chile, México, Argentina, Colombia, Guatemala, Brasil…

Gracias a las ciudades que nos acogen y que comparten proyectos; gracias a las mamás y a los papás, y a los abuelos, tíos y padrinos: a las familias que nos eligen para ser de su familia; gracias a los que nos eligen para hacer compañía a los que no tienen familia. Gracias al jurado del premio y a quien propuso la candidatura de Kalandraka.

Gracias, por fin, a los que dan sentido a nuestro esfuerzo colectivo; nuestra ilusión y empeño es por y para ellos: niños y niñas del mundo, que son ahora la memoria del futuro. ¡Gracias!

Aquí teniu un vídeo amb la notícia.

26 Novembre 2011 by jcentell

Menjacabòries

Estem contents quan es reediten els bons llibres que en algun moment ens han fet gaudir. L’editorial Kalandraka de tant en tant fa aquesta aposta i ara acaba de reeditar el mític “Silly Billy” de l’Anthony Browne.

Hem tingut la sort de col·laborar en la traducció catalana i aquest Nadal serà un dels regals estrella, sens dubte.
Si li vols fer ullada a l’original anglès, només has de clicar aquí.