A la novel·la de Dickens, Oliver Twist, hi ha un capítol en que el nen va a casa d’un senyor anomenat Brownlow on hi ha una habitació plena de llibres i queda fascinat pensant que pugui haver algú que hagi llegit tants llibres. De tota conversa hi ha una frase que és aquesta:
—Molts llibres i molt bons, no és veritat, fill meu? —va preguntar amb dolçor el senyor Brownlow en reparar la curiositat amb què Oliver contemplava els prestatges. Per cert que la seva lectura t’agradarà molt més que les seves cobertes… És a dir, no sempre, ja que hi ha llibres el mèrit únic dels quals és a l’enquadernació.
A l’època en que va ser escrita la novel·la els llibres eren poc freqüents i estaven preciosament enquadernats. Els veiem, els olorem i quedem fascinats per aquells lloms de cuir i les lletres daurades.
L’ofici d’enquadernador és artesanal. A Barcelona en queden molt pocs. Els podem comptar amb les dits d’una ma. Segueixen una tradició de moltíssims anys i veure’ls com fan els quaderns seguint diverses com ara la japonesa, la copta, la francesa, etc. i utilitzen materials com paper, tela, goma, tisores, plegadora. Entrar en un dels seus tallers és com entrar en un spa, un espai de relaxació, lluny del brogit de la vida quotidiana. Veiem eines que conviden a tocar-les amb aquella tremolor de qui acarona un objecte valuós, passes els dits per les robes, pel paper i quedes enamorat a l’instant de les textures, dels colors, dels relleus.
A la properes tertúlia hem convidat un d’aquests enquadernadors i restauradors, un sastre de llibres, perquè ens parli de la seva feina i perquè puguem fer-li preguntes al voltant de com cuidar els llibres.
Podrem conversar sobre si els llibres han d’anar folrats o no amb plàstic, si per reparar un ful trencat convé usar cel·lo, com podem recosir un llibre que s’ha desmanegat, etc.
La tertúlia clandestina serà el dimecres vuit de maig a les sis de la tarda, com sempre.
La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: Cel·lo, no!
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrrassa (línia 1, la vermella)
Cada any se celebren esdeveniments relacionats amb el llibre infantil i juvenil. Els que tenim a prop, els visitem fàcilment. A un cop de metro, cotxe o tren estem al port de Barcelona (la Setmana), a Medinyà o a Madrid, per exemple.
Hi ha altres fires que les tenim a la llista de “coses a fer abans de morir”, com són la Fira de Bolonya, la de Guadalajara (Mèxic), la de Frankfurt o a de Montreuil. Les persones que conec que les han visitades em recomanen començar per la París.
A prop de Paris, a Montreuil, se celebra el «Salon du livre de jeunesse». És una cita anual on s’hi organitzen tallers i trobades amb autors per a sessions de signatura d’autògrafs, dedicatòries i lectures. Es proposen visites guiades als visitants, particulars, grups escolars i grups de centres de lleure.
Aquest any, hem tornat a repetir l’experiència. Abans d’ahir vam mantenir una conversa prou interessant on vam aprendre molt veient el que ens van mostrar les companyes bibliotecàries que, saberudes com son, compren allò que els agrada i que intueixen que no s’acabarà publicant aquí: Llibres rars, lletjos, amb pestanyes, miralls, troquelats impossibles, etc. Llibres curiosos dels que poden gaudir els infant francesos i que, potser, tal com es va apuntar, marquen una manera d’entendre i gaudir la literatura diferent a la nostra quitxalla.
De tots els llibres que van presentar, em quedaria amb aquests tres:
Lundi, d’Anne Herbaut. Un àlbum bonic de veres. Em recorda que la primera exposició que vam fer a l’escola (la Lluna) va ser d’aquesta autora, precisament, a qui tinc en gran estima.
Cailloux, un còmic filosòfic que em va recordar un personatge que vaig incloure en un dels contes per a cicle infantil (em va costar convèncer a les editores de Cruïlla, però allà està la pedra donant consells a la Mina, la protagonista) Les pedres que apareixen als contes m’agraden, en soc fan i més si porten barret.
Je, d’Olivier Douzoux em va semblar extraordinari per fer activitats amb els infants de cicle inicial al voltant de les formes geomètriques, més o menys, com fa l’Imapla amb els seus àlbums.
Va ser un matí prou emotiu. A més, em va agradar trobar-me amb l’Andrea —la feia a Califòrnia—, després d’una pila d’anys sense saber res d’ella.
Compartir lectures, analitzar-ne els detalls, els temes, i intuir per on camina la literatura infantil i juvenil fora del nostre país, ens fa afinar més en les nostres recomanacions i això vol dir que els infants tindran millors orientacions i seran lectors més crítics.
Com a la pel·lícula “Casablanca”… sempre ens quedarà Montreuil!
La propera tertúlia clandestina serà d’aquelles que toquen un tema delicat, en aquests moments. Parlarem de contes populars i reflexionarem sobre si són un illot del passat en una escola que s’està renovant i prepara els infants per a la societat del segle XXI.
De comentaris n’hem sentit de tota mena. A favor i en contra, perquè els contes populars tenen múltiples cares, amb alguns amb aspectes ocults i obscurs, i que fan referència a la seva carrega ideològica.
Intentarem esbrinar: • Quins són els missatges que envien els contes populars al conscient i a l’inconscient de la ment dels infants per tal d’ajudar-los a resoldre els conflictes que planteja el viure en societat?
• Quins aspectes positius trobem que ajuden a desenvolupar el seu intel·lecte?
• Què passa amb aspectes truculents com l’assassinat de les set filles de l’ogre a “El petit polzet”? I amb l’incest a “Pell d’Ase”?
• Què hem de fer? Canviar els finals? No és això també una forma de manipulació, de la nostra manipulació? Edulcorem a tort i a dret per evitar situacions que creiem ideològicament inacceptables? Privem al nen del veritable sentit de la història?
• Ens arrisquem recordant que “on no hi ha risc no hi ha emoció”?
És un debat apassionant que, en aquests temps que estem vivint estan portant a moltes mestres a desistir d’explicar-los per no tenir problemes amb les famílies de pell fina (que n’hi ha, i tots coneixem casos)
Creiem que pot ser una tertúlia profitosa i, en aquesta ocasió, ens centrarem en la vessant psicològica del contes populars de la mà d’una persona que ens donarà respostes a saber si són tan importants per als infants, si són cruels, o què passa amb els versions ensucrades de la factoria Disney, per exemple.
Parlarem de “Els tres porquets”, “La Ventafocs”, “La Caputxeta”, “Les set cabretes i el llop”, “l’aneguet lleig”, “La Blancaneu” i altres rondalles molt conegudes.
Us ho explicarem tot plegat a la trobada del dimecres 6 de març. Us hi esperem!
RECORDEU: Tertúlia clandestina “LA VENTAFOCS, ENVELLEIX?” Data: dimecres 6 de març de 2024 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: En aquesta ocasió és LA BRUIXA HA DE MORIR, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
El passat dijous 18 de gener ens va visitar l’il·lustrador Marc Boutavant. Va ser una tarda molt profitosa i va ser molt generós explicant un munt d’anècdotes personals i dels autors amb els que treballa.
Va començar la trobada explicant com es va iniciar en la lectura. Resulta curiós que, igual que molts dels autors que conec, expliqués històries relacionades amb els tebeos. En el seu cas, a la seva infantesa, en un poblet a prop de Dijon, va recordar com anava a una mena de lloc on s’abocaven deixalles i allà recollia tebeos que l’apassionaven i dels que encara conserva una bona pila. També ens va comentar que era una època que les parets de casa seva estaven cobertes de paper pintat i el de la seva habitació tenia dibuixos d’esquirols, de boscos i animals diversos, i potser per això té aquesta tendència de fer animals en els seus contes.
Recorda que de petit dibuixava i no parava de dibuixar mentre els seus companys donaven puntades de peu a una pilota o tocaven el violí. No pensava que el seu futur estaria lligat a la il·lustració i no sabia que podia ser una professió. De fet, fins que va tenir divuit anys tenia la idea de dedicar-se a la medicina. Un dia, li van dir que hi havia escoles per aprendre a dibuixar, escoles de comunicació visual, i aquesta va ser la decisió que el va convèncer per marxar del seu poble i anar a París. Com podem imaginar, anar a París amb 18 anys és com si s’obrissin les portes del cel.
Ara hi viu a París i una de les aventures del Gos Pudent i el Gat Xafat, potser de les més estimades pels nens francesos, succeeix en aquesta ciutat. Fins i tot se n’ha fet una pel·lícula de dibuixos animats.
A París, en Marc treballa actualment a un estudi que té a casa seva però durant molt de temps va compartir un altre estudi amb un munt d’artistes (crec que va dir que eren disset).
També el conegut La volta al món d’en Muk que és amb el que es va donar a conèixer. Li va costar tres anys i era trencador perquè anava contracorrent en un moment en que les il·lustracions tendien a tons suaus i pastels i ell va arriscar creant un llibre amb molt de color i fulls brillants amb uns personatges que parlaven diferents idiomes mentre un os menut, en Muk, viatjava per tot el mon amb bicicleta.
És un llibre del que també es va fer una pel·lícula i els diferents capítols tenen cançons divertides. Les podeu trobar a Youtube. Aquí una, per si voleu fer karaoke: https://www.youtube.com/watch?v=uYNs3MavjNo
En Marc també crea o ha creat joguines i trencaclosques per al conegut fabricant de joguines, Djeco, ha fet campanyes publicitàries per a Ford, Vodafone, així com embalatges per a Marks & Spencers o SONY, entre d’altres activitats plàstiques.
La xerrada a l’Espai Llamps i Centelles es va centrar en les dues sèries més exitoses i conegudes: L’Ariol i el Gos Pudent.
ARIOL
Una sèrie de còmics dels que ja se n’han publicat una vintena a França i aquí en trobem en castellà i ara s’està traduint al català també (ja ha sortit el primer). En Marc al principi no ho veia clar però la insistència de l’autor, l’Emmanuel Guibert, el va convèncer i van començar a escriure i il·lustrar unes aventuretes, —ens recorden les trapelleries del petit Nicolas—, que es publicaven a revista per a infants J’aime Lire i quan en tenien unes quantes es passaven a llibres. D’aquella primera relació en va sortir una forta amistat entre ells.
En Marc ens va explicar com treballa, des de fa 22 anys amb una tauleta gràfica Wacom. Abans treballava amb acrílics i es tornava boig, diu.
En va mostrar l’evolució dels personatges i com, de mica en mica, van anar guanyant en profunditat, vocabulari i centrant-se més ens personatges secundaris que, malgrat parlen poc, tenen unes expressions que complementen perfectament el relat. Tot plegat té una mirada irònica de la vida i ens va contar que neix de la interacció dels seus amics i fills. Les peculiaritats de la personalitat, els gestos i les reaccions davant les situacions es traslladen als seus personatges.
Com que el temps se’ns va tirar a sobre, no vam poder comentar gran cosa del Gos Pudent i ho vam deixar per al dia següent que vam repetir trobada a Rubí, a la llibreria “Lectors, al tren!”.
En acabar vam dedicar una estona a la signatura de llibres, a les fotos, i la copeta de cava corresponent. Va ser una tarda inoblidable.
Hem fet un petit vídeo que podeu veure a continuació:
Un agraïment a tot l’equip que ha fet possible aquestes trobades:
En primer lloc als assistents a les reunions per fer-nos costat i apostar per la literatura infantil i juvenil com a motor de canvi, com a eina que pot fer que els nostre infants (alumnes, fills) siguin més crítics i entenguin millor el món que els envolta.
Un segon agraïment a la Pilar i la Désirée, companyes del grup de treball i amigues que s’han ofert a acompanyar a en Marc Boutavant durant els tres dies que l’hem tingut a casa nostra. La Pilar i la Désirée en saben molt de literatura infantil i, a més, s’entenen bé amb francès. Ens van fer de traductores.
Un altre agraïment a la Montse i al Carles, llibreters de “Lectors, al tren!” una de les millors llibreries infantils que conec. Ens van fer el servei de venda de llibres de l’Ariol i del Gos Pudent.
Un agraïment a en Ferran que va ser l’instigador d’aquests encontres i qui va animar al Marc perquè vingués.
També a l’editorial Blackie Books, per subministrar-nos de llibres, pins, tattoos, adhesius i llaminadures diverses.
I finalment, un agraïment a en Marc Boutavant per acceptar la invitació. De fet, ell ja havia vingut a Catalunya en alguna ocasió. Crec recordar una participació seva al Mon Petit, i també una trobada amb els alumnes del Liceu Francès. Li agraïm que hagi vingut a l’Hospitalet i a Rubí, ciutats on necessitem el suport i l’impuls per fer-les més amables i millors. Estem més que agraïts quan això passa.
Aquesta darrera entrada de l’any és per agrair-vos el suport als qui, de tant en tant, entreu a aquest blog. Aviat farà 14 anys que el vam començar. La primera entrada va ser el juliol del 2010. Des de llavors hem publicat 1520 posts i, si seguim aquest ritme, el proper estiu haurem arribat al milió de visites. Tocarà celebrar-ho, naturalment.
Durant aquest anys hi ha seccions que han desaparegut i d’altres que s’han obert. Les desaparegudes estan a la part del darrere, la que no podeu veure, allà on hi ha totes les estadístiques: Quin és el dia de la setmana que té més visites, quina va ser l’entrada més llegida, de quins països són les persones que segueixen el blog (us en faríeu creus), quines persones han fet més comentaris i altres curiositats que comentarem més endavant.
De fet, el blog ens serveis per a tenir més o menys endreçada l’agenda, és como una mena de diari del que va passant i també com un arxiu on anar a cercar informacions diverses relacionades amb la literatura infantil.
Aprofito per invitar-vos a la propera Tertúlia que farem el dijous 18 de gener amb l’il·lustrador Marc Boutavant. Ens ha costat convèncer-lo que vingui des de París fins a l’Hospitalet però finalment el tindrem amb nosaltres perquè ens expliqui el seu ofici i sobretot que ens parli del Gos Pudent i de l’Ariol.
La gent que col·labora amb l’Espai Llamps i Centelles n’estem molt contents i confiem que sigui una tertúlia d’allò més profitosa. L’endemà l’acompanyarem a Rubí on farà una segona trobada a la llibreria “Lectors al tren”.
Tingueu una bona entrada d’any, amics i amigues i recordeu que “Per volar, els ocells tenen ales, i els infants tenen llibres”.
“De fil i cotó” és una expressió que ens recorda les cançons populars del País Valencià. Va ser idea d’uns mestres d’Elx que van recollir les cançons que es cantaven pels pobles dels voltants en un llibre que va fer fortuna i es va exhaurir ràpidament. D’aquell llibre, que després s’ha anat reeditant, en queda sobretot l’expressió “de fil i cotó”.
A l’Espai Llamps i Centelles vam organitzar la desena Tertúlia Clandestina amb mestres d’Elx que formen part, des de fa moltíssims anys, des del 1983, d’un col·lectiu que s’anomena “Col·lectiu Literari Pep Sempere” i el seu objectiu és molt semblant al de les persones que habitualment ens reunim a les Clandestines que no és altre que impulsar el coneixement de la literatura entre els infants i joves. Per aquest motiu ens va semblar idoni convidar-los a venir i que ens expliquessin com s’organitzen, i intercanviar idees, materials, estratègies, etc.
El Col·lectiu Pep Sempere està format en l’actualitat per deu persones lligades al món de l’educació, algunes jubilades i altres en actiu.
Vam començar cantant, aprofitant que era el dia de Santa Cecília i, com no podia ser d’altra manera, amb unes “cançonetes de fil i cotó”.
Després, els convidats, la María Blasco, la Josefina Jordán, la Llum Sabater i l’Antonio Pavón, ens van contar de diferents maneres alguns del llibres que els han agradat. Ho van centrar en el tema VIATGES. Va ser interessant veure com la Maria dramatitzava “Dos ratones” o com la Josefina ens feia veure què s’amaga darrera d’“On va aquesta gent”, la Llum ens relatava “El camí de la muntanya” i en Toni ens mostrava com a base de preguntes es pot fer veure als infants què s’amaga darrera d’un relat, en aquest cas, darrera de “Migrants”.
També vam signar un document per seguir en contacte i vetllar per una bona relació que ens pugui portar a ampliar l’Aliança, any rere any amb d’altres grups de mestres o persones interessades per la literatura infantil i juvenil d’altres indrets de la península (Navarra, Madrid, Andalusia, Galícia, etc) amb qui esporàdicament tenim intercanvis en les Jornades o Encontres que s’organitzen arreu. Imaginem una xarxa de persones connectades via correu electrònic, i amb algunes trobades presencials, que impulsin el coneixement de la bona literatura i facin créixer els nostres infants com a persones més crítiques, imaginatives i respectuoses.
Amb la presència dels vint-i-cinc assistents i emparats per l’Anna Vilar, que va fer de valedora, vam signar un acord —ALIANÇA L’HOSPITALET – ELX (ALHE)— que conté i ens compromet amb els següents punts i condicions.
Primera. Es comprometen a vetllar per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva, i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves. Segona. Mantenir un compromís ferm contra el pensament únic, contra la incapacitat d’imaginar un món millor, contra l’absència de riscos que trenquin la possibilitat d’aventures i contra una vida sense propòsits.
Tercera. Apostar per la rebel·lió dels lectors i potenciar el conreu de la imaginació, de la memòria, de la recerca de preguntes que busquin noves preguntes, conjurant-se per mantenir l’eterna curiositat, el desig de saber habitar les paraules. Quarta. Establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultin reeixits. Cinquena. Vetllar per l’ampliació de l’Aliança a d’altres grups, entitats o col·lectius del territori nacional. Sisena. Reivindicar constantment una lectura en llibertat, crítica, participativa, compromesa i creadora.
I després, la copeta de cava habitual i una conversa distesa recordant que la propera trobada serà el 18 de gener amb la presència d’en Marc Boutavant, il·lustrador francès de sèries exitoses com “Gos Pudent” “Ariol” i altres.
Els convidats de la propera tertúlia clandestina es declaren navegants però, en els temps actuals, el vent els duu a navegar per les xarxes socials i descobrint la força de la col·lectivitat.
Amb la idea d’establir connexions, el 22 de novembre iniciarem un projecte en el que creiem i volem anar de la mà dels millor navegants, capaços de “surfejar” els llibres però, sobretot, capaços de capbussar-se i arribar a l’interior, al fons, del que amaguen entre línies, en una cantonada del capítol catorze, o interpretant les imatges poderoses que ens ajuden a entendre el mon. Aquests convidats especials que tindrem a la propera tertúlia clandestina, ens recorden aquell neda-que-neda que ens convidava a “nedar tots molt junts, com si fóssim el peix més gran del món, nedant en l’aigua fresca del matí i en el sol del migdia, per espantar el gran peix…”
Abans de salpar, els hem obert les portes de l’Espai Llamps i Centelles per dissenyar les etapes del projecte, bo i sabent que arribarem a diferents ports i aconseguirem que altres navegants se sumin a l’aventura.
En aquesta primera trobada compartirem lectures i ens explicaran quins són alguns dels seus llibres preferits. També presentarem el tríptic de lectures recomanades que cada any, abans de Nadal, posem a la vostra disposició per si us serveix d’orientació.
Us recordem que no diem mai qui ve a la tertúlia però us donem algunes pistes. Una és el títol de la trobada: «De fil i cotó», una expressió que empren al lloc on viuen els convidats, un lloc on els agrada molt cantar. I per tant, ja és una bona pista perquè ens recorda que són bona gent. Un poble que canta no pot morir mai, diuen. Potser la contrasenya “Pep“, també us pot pistar.
Us ho explicarem tot plegat a la trobada del proper dimecres 22 de novembre. Us hi esperem!
RECORDEU: Tertúlia clandestina “DE FIL I COTÓ. Els millors llibres del 2023” Data: dimecres 22 de novembre de 2023 Hora d’inici: 18:00 Hora d’acabament: 19:30 Contrasenya per accedir: en aquesta ocasió és PEP, però si mostreu el carnet VIP podeu entrar directament i teniu seient reservat a la primera fila. Lloc: Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80, l’Hospitalet. Transport públic: Metro Torrassa (línies 1, 9 i 10) i Bus (L16 i M12)
El dijous 19 d’octubre vam parlar d’oralitat i ho vam fer de manera pràctica de la mà d’un gran narrador d’històries: En Daniel Becerra “La chistera”.
Ens vam aplegar una bona colla vinguda de diverses comarques de Catalunya (la Cerdanya, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i va ser un motiu de goig enorme sentir-nos partícips d’un anhel comú com és l’aposta imparable per la lectura com a motor de progrés.
No tenim més que paraules d’agraïment, a més, envers les famílies que van deixar per un dia les activitats extraescolars per compartir amb nosaltres una tarda de paraules, de contes i de màgia.
La tertúlia venia provocada pel neguit que ens crea veure com l’oralitat i el seu valor com a transmissora de coneixements i d’entreteniment s’està empobrint.
Va ser un plaer gaudir de les narracions d’en Daniel, un mestre bibliotecari, amb una llarga experiència a escoles internacionals de la Xina, el Japó i Tailàndia (especialment) i que ha tornat a Catalunya carregat de sabers i vivències extraordinàries.
Ens va explicar contes amb sons, contes cantats, il·lustrats, dramatitzats i li vam demanar que acabés amb uns contes de por, amb el seu inseparable Bonny, l’esquelet parlant.
Si voleu conèixer una mica més a en Daniel, en aquest blog hem anat fent diverses entrades durant els darrers dotze anys. Aneu aquí al costat, allà on diu Search i escriviu Daniel Becerra.
Moltes gràcies a totes les persones que ens feu costat i que ens animeu a seguir organitzant trobades inspiradores. Us deixem, com sempre, un petit vídeo amb imatges de la clandestina:
El passat dimecres 28 de juny vam celebrar La FESTA DE LA TALPETA per recordar que fa 34 anys de la seva publicació. La festa serà un esdeveniment anual que anirem repetint en diferents escenaris de la ciutat, amb convidats que ens aportaran la seva visió i així anar ampliant el coneixement d’aquest formidable àlbum il·lustrat. La propera trobada serà el 2024 i celebrarem els 35 anys amb una sessió de narració de contes que, com “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”, han esdevingut clàssics imprescindibles. Anirem informant.
La jornada va començar amb la visita de la talpeta que va voler fotografiar-se amb tots nosaltres i amb els agraïments als assistents i a les entitats col·laboradores (Biblioteca Tecla Sala i Juvé i Camps) que ens aporten una part de la logística que ens fa més còmoda i divertida la reunió.
Després vam tenir uns moments per recordar la figura i l’obra d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador de la talpeta, que ens va deixar el passar desembre. Vam comentar “El pato, la muerte i el tulipán”, un àlbum preciós que ens explica de manera tranquil·la el tema de la mort. Llegiu que va escriure en Carles al blog: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2023/01/04/wolf-erlbruch-ets-aqui-per-estimar-la-vida/
Després vam presentar les dues convidades, la Isabel Llasat i l’Anna Llisterri, traductores de literatura infantil i juvenil que van oferir-nos una visió del seu ofici, una feina poc coneguda i diria que poc valorada però que resulta imprescindible per gaudir de la bona literatura.
Ens van explicar el seu mètode de treball, les obres que han traduït i sobretot les dificultats amb que es troben davant de segons quines traduccions com pot ser la poesia. Va ser un luxe irrepetible poder sentir les seves opinions.
La gràcia d’aquestes trobades és, a banda d’aprendre, conèixer gent que ens aporta la seva saviesa. Això no té preu, ens enriqueix i ens fa millors persones.
Després, en Carles Ferrer es va deixar anar i ens va explicar algunes curiositats de com ha anat fornint la col·lecció de gairebé 40 talpetes en diferents idiomes i de les converses mantingudes amb els traductors i traductores d’arreu del món. I , com a punt final, ens vam centrar en les traduccions angleses i les tres versions en castellà, aturant-nos en la sorprenent versió mexicana d’“El topito Birolo”.
Us compartim un petit vídeo amb imatges de la trobada. Fins a la propera!
El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.
Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.
Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.
L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.
El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.
La invitació a la lectura 