“Bufallums”, la màgia dels titelles

A l’escola, a la rotllana, en converses de grup amb els infants, o a la biblioteca quan expliquem contes, de vegades usem un recurs infal·lible: el titella.

De tots els que he usat, n’hi ha un al que li tinc una estima especial i que em va acompanyar durant més de vint anys a la biblioteca de l’escola. S’estava en un raconet, envoltat de minillibres i es relacionava amb els infants (i amb els adults) mitjançant unes notes i uns regals que repartia en algunes sessions. També es va jubilar (o el vam jubilar) perquè estava força atrotinat. El “Sentadillu” forma part de la història de l’Escola Sant Josep – El Pi.

El titelles tenen molta màgia i anar a veure un espectacle és garantia de passar una bona estona. Assistir a una representació de titelles de companyies com l’Estaquirot, l’Estenedor, Cacauet teatre o altres, és meravellós perquè ens embadaleixen amb les seves històries inventades o tradicionals.

A Catalunya, hem tingut companyies mítiques que han anat marcant el camí. Recordo especialment els Putxinel·lis Claca, Marduix i el Centre de titelles de Lleida, i fora d’aquí resulten infal·libles els Titiriteros de Binefar o en Rodorín que no fa gaire va publicar un llibre on explica el seu mètode treball (Hagamos títeres de cachiporra).

Vaig tenir la possibilitat de visitar el taller de les “Bufallums”, dues dones que fan una aposta ferma pels titelles relacionats amb la rondallística popular i em va semblar admirable la feina que fan. Anem a pams.

Fa uns dies, vaig rebre un regal molt especial: un “ninot” personalitzat, fet a partir d’algunes de les meves vivències i relacions amb la literatura infantil. Em va agradar molt i vaig demanar per les persones que l’havien fet. Així vaig conèixer les “Bufallums”. Vam concertar una visita al seu taller, a Tona (Osona).

Quan arribes, puges per una escala que fa un petit recorregut encerclant l’edifici i et trobes davant la porta. Mentre puges, notes l’energia positiva que desprèn aquell indret. Plantes, arbres, un hotel d’insectes, tot ben cuidat i agradable a la vista i l’olfacte.

Ens reben l’Assumpta i la Dolors i ens conviden a passar. Semblem l’Alícia en Terra de Meravelles caient pel pou i arribant a espais preciosos que ben bé podrien ser la casa del barreter o el castell de la Reina de Cors. Titelles per tot arreu, de totes mides, de diferents èpoques, amb una característica comuna: fets amb paper maixé. N’hi ha que recorden personatges de quadres famosos com “Les Menines”, altres són bruixes, també hi ha alguns capgrossos de les trobades geganteres, etc.

En una petita habitació, titelles de guant i de dit que emplenen lleixes i armaris.

Pugem les escales i ens mostren el seu taller ple de titelles a mig fer, capses plenes de robes, sacs de papers trinxats, pots de pinzells, etc.

Vam tenir una conversa distesa parlant de tot i més, recordant els titelles clàssics i també ens van explicar el seu mètode de treball, les visites que fan a les escoles, les fires on participen (Santa Llúcia a BCN, per exemple, quan arriba el Nadal), els ninots personalitzats, i altres anècdotes personals que guardem en un nou calaixet que hem obert als nostres cors i on desem els sentiments i les connexions que acabem d’establir.

Us recomano, si voleu saber què fan, que seguiu el seu Instagram on són molt actives: @bufallums.titelles.i.ninots

També trobareu molta informació al seu web: https://www.bufallums.com/

M’ha agradat, especialment, l’aposta que fan pel conte tradicional i per una manera de fer artesanal que, a les escoles, ajuda a fomentar l’expressió oral.

Premiats sense pati!

A la revista GUIX del mes de març (núm. 464) hi ha una pràctica de lectura molt bonica. La protagonitza el conserge d’una escola i ens explica que:

«Els conserges de les escoles tenim un horari i unes funcions regulades i ben explícites. Ens correspon estar al cas de les portes de l’edifici i vetllar pel bon funcionament de les instal·lacions. Ens encarreguem de realitzar petites reparacions com canviar un pany malmès, collar quadres i taulers a les parets, canviar vàlvules i boies dels vàters, reparar endolls, interruptors o fluorescents, i altres feines relacionades.
Formem part, directament o mitjançant els nostres representants, dels Consells Escolars i ens sentim corresponsables del projecte educatiu del centre. A més, això ho sap tothom, som la primera cara que veuen els pares i les mares quan venen a l’escola a demanar informació, per exemple.
En el meu cas, puc dir sense vergonya que em sento afortunat de poder compartir moments màgics, d’una màgia que floreix d’una manera tan subtil que, de vegades, ni ens n’adonem. La màgia de la que parlo prové de l’energia que desprenen els infants quan arriben, cada dia, amb la mirada neta i ganes de parlar, de comunicar-se i de compartir.
No és estrany, doncs, si ens sentim implicats i oberts a fer més fàcil la vida dels nens i les nenes i a col·laborar en aquelles activitats que —sense interferir en la tasca educativa de les mestres— el temps del que disposem ens permet.


El curs anterior, a l’escola vam començar una acció, un dia a la setmana, a l’hora de l’esbarjo, que es deia «Li he llegit al Gonzalo» i es tractava d’asseure’s i escoltar els infants que volguessin venir a llegir-me. Va tenir força èxit i hi havia una llista d’espera tan llarga que ens va obligar a atendre dos alumnes cada divendres. Va ser un regal perquè en aquesta activitat no hi havia pressió i no s’avaluava la capacitat de llegir de l’infant. Ningú patia si llegia a poc a poc, no coneixia determinades paraules o s’entrebancava amb alguns mots de difícil pronunciació.»

Després ens conta com organitza els torns, l’espai de lectura, el desenvolupament de la sessió, etc.
El personatge en qüestió és el gran Gonzalo, conserge de l’Escola Gras i Soler d’Esplugues.

Podeu aconseguir l’article entrant al web de Graó.

 

 

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/