El Saló del llibre Infantil i Juvenil a Mollerussa

cartell-salo-llibre-2015-5Torna el  Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya que enguany arriba a la 31ena edició. Se celebrarà de nou a la ciutat de Mollerussa del 19 al 30 d’abril.

Si no hi heu anat mai, apunteu-vos ho a l’agenda perquè val la pena.

El tríptic del programa complet el podeu descarregar AQUÍ

A més, teniu tota la informació al web de la Biblioteca Comarcal de Mollerussa:

http://www.mollerussaciutat.com/biblio/index.asp?ap=3&sap=5

 

El mètode Glifing

DSC01702A la Jornada “Del somni a la lletra”, celebrada a Vic el dia 11 d’abril, vaig tenir la sort de compartir taula de reflexió amb la Montserrat García i l’Eva Martínez.
A l’Eva ja la coneixia d’altres trobades però amb la Montserrat era la primera vegada que coincidíem i vaig quedar molt sorprès de les coincidències que compartim pel que fa a la situació de la lectura entre els infants i joves. Malgrat que només vam poder disposar d’una mitja hora cadascú per fer les explicacions corresponents, sí que em va semblar que el seu treball, la seva passió i la seva dedicació valien la pena i anaven pel camí encertat.
Va parlar sobretot de com un cervell lector amb dificultats genera desajustos emocionals a l’infant que els pateix (baixa autoestima, tristesa, rebuig a l’escola, manca d’interès, desmotivació, sentiment de culpabilitat) i també al seu entorn familiar.
Ens va recordar, a més a més, que el 80% dels problemes d’aprenentatge són produïts per problemes de lectura i que a les aules hi ha molts alumnes que no se’n surten per culpa d’aquestes dificultats lectores.
DSC01700 DSC01707També va apuntar que sovint confonem capacitats intel·lectuals i dificultats específiques de l’aprenentatge perquè nens i nenes amb dificultats específiques poden fracassar a l’escola malgrat tenir una capacitat intel·lectual que els situa en la mitjana del seu curs i edat.
I allò més greu, és que els alumnes que no llegeixen bé, o al ritme dels companys poden quedar exclosos a l’escola.
Per intentar pal·liar aquestes dificultats, la Montserrat va presentar un mètode que ja fa uns anys estan posant en pràctica i que és eficaç i útil. L’anomenen Glifing i és un mètode d’entrenament de la lectura que s’adapta a cada nen i entrena la lectura a través d’un joc d’ordinador. ”
Com funciona el Glifing?
Primer es fa una avaluació mitjançant una prova Glifing dissenyada per especialistes. Dura pocs minuts i permet conèixer el perfil lector del nen de manera precisa i objectiva.
Després s’analitzen les dades obtingudes per saber què és exactament allò que el nen necessita reforçar.
A continuació, des de casa, amb un ordinador i fent de la lectura un joc, el nen treballa amb el mètode Glifing entre 15 i 20 minuts al dia 4 dies a la setmana.
Al final del procés es nota que millora l’actitud vers la lectura i l’autoestima. També descendeix el nombre d’errors de manera significativa alhora que va augmentant la velocitat de lectura. El resultat és una lectura més fluïda i una millor comprensió.
Si voleu contactar amb Monserrat García o conèixer què és aquest mètode visiteu el seu blog http://avesedari.blogspot.com.es i el web http://www.avesedari.com/ca/glifing/

DSC01722

La taula de reflexió amb la Montserrat García, l’Eva Martínez, la Carolina Moreno i jo mateix.

 

Eduardo Galeano

Galeano (1)Avui ens deixa orfes l’Eduardo Galeano. Ell, juntament amb Mario Benedetti, ens va fer conèixer històries màgiques, poemes genials, paraules sorprenents… ens va acostar a la bona literatura compromesa amb les persones, especialment amb els més febles.

Us deixo uns contes breus sobre infants d’aquest autor inoblidable. Serveixin d’homenatge…

El viaje
Oriol Valls, un médico que se ocupa de los recién nacidos en un hospital de Barcelona, dice que el primer gesto humano, es el abrazo. Al principio de sus días los bebés, los recién nacidos, mueven los brazos como… como buscando a alguien. Y otros médicos, especialistas en los ya vividos, dicen que al fin de sus días los viejos mueren moviendo los brazos… como buscando a alguien. Y así, así es la cosa. Por muchas palabras que le pongamos y por muchas vueltas que le demos al asunto… entre dos aleteos, transcurre el viaje.

Ventana sobre lo prohibido.
El hijo de Pilar y Daniel Wainberg fue bautizado en la costanera. Y en el bautismo le enseñaron lo sagrado:
Recibió una caracola… “Para que aprendas a amar el agua”;
Abrieron la jaula de un pájaro preso… “Para que aprendas a amar el aire”;
Le dieron una flor de malvón… “Para que aprendas a amar la tierra”…
Y también le dieron una botellita cerrada… “No la abras nunca, nunca, para que aprendas a amar el misterio”.

Duérmete mi niño.
Los más famosos cuentos infantiles, la literatura para niños escrita por los adultos, son obras terroristas que bien merecen figurar en el arsenal de los adultos contra las huestes de la gente menuda. Hansel y Gretel te advierten: “Serás abandonado por tus padres”. Caperucita Roja te informa que cada desconocido puede ser un lobo que te comerá. La Cenicienta te obliga a desconfiar de las madrastras y de las hermanastras… y así sucesivamente… los niños siguen siendo desde temprano entrenados para el terror: “Vendrá el ogro, y el ogro te devorará si no obedeces, si haces lo que no debes, si ejercitas tu Libertad”.

El arte para las niñas.
Mi buen amigo Onelio Jorge Cardoso, escritor cubano, hombre sabroso, escritor jugoso… Me contó lo que le ocurrió una vez, que una madre le pidió desesperada…”Auxilio”, porque la nena, la hija, chiquita, se negaba a comer. Tenía los puñitos cerrados, la boca cerradísima, la nariz fruncida.. y no comía y no había manera de que comiera. Y entonces la madre le dijo: “Onelio, tu que eres escritor, un escritor tan simpático… a ver si consigues que la niña coma… cuéntale un cuento Onelio, sé bueno… llevo horas aquí con ésta cuchara y la sopa se enfría… y nada…” Y Onelio con toda su sabiduría y su paciencia se acercó a la niña y le contó un cuento… al estilo de los cuentos que los adultos contamos a los niños… Había una vez una pajarita que no quería comer la comidita. Y la mamita le decía: Abre el piquito pajarita para comer la comidita porque sino te vas a quedar cortita y flaquita, en lugar de ser una pajarita bien crecidita… y entonces pajarita, por favor, abre el piquito para comer tu comidita…., pero la pajarita seguía con el piquito cerradito, cerradito y se negaba… Y ahí la niña interrumpió y dijo: “Qué pajarita de mierdita”.

La cultura del terror.
La extorsión, el insulto, la amenaza, el coscorrón, la bofetada, la paliza, el azote, el cuarto oscuro, la ducha helada, el ayuno obligatorio, la comida obligatoria, la prohibición de salir, la prohibición de decir lo que se piensa, la prohibición de hacer lo que se siente y la humillación pública, son algunos de los métodos de penitencia y tortura tradicionales en la vida de familia. Para castigo de la desobediencia y escarmiento de la libertad, la tradición familiar perpetúa una cultura del terror que humilla a la mujer, enseña a los hijos a mentir y contagia la peste del miedo.
En Chile, me comenta, Andrés Rodriguez: “Los derechos humanos, tendrían que empezar por casa”.

Ventana sobre el castigo.
Era Navidad. Y un señor suizo había regalado un reloj suizo a su hijo suizo. El niño desarmó el reloj sobre la cama… y estaba jugando con las agujas, el resorte, el cristal, la corona… y todos los demás engranajitos, cuando el papá lo descubrió y le propinó tremenda paliza.
Hasta entonces Nicole Ruan y su hermanito habían sido enemigos. Pero desde aquella navidad, la primera navidad que ella recuerda, los dos fueron por siempre amigos. Quizás ella supo entonces, que también ella sería castigada a lo largo de sus años… porque en lugar de preguntar la hora a los relojes… iba a preguntarles cómo son por dentro.

El pequeño Rey zaparrastroso.
Lejos de los demás, lejos de todos, el chiquilin se sentaba cada tarde a la sombra de la enramada y con la espalda apoyada contra el tronco, echado, con su perro siempre al lado acompañándolo… el perro con las orejitas bien paradas… se ponía a mover las manos. Contra el pecho la mano derecha bailaba como rascando el pecho, mientras la otra mano, la izquierda, se abría y se cerraba en pulsaciones rápidas… Así siempre, siempre lo mismo.
Un día le regalaron una guitarra. El la recibió. La miró… lustrosa, linda de tocar… probó las seis cuerdas a lo largo del diapasón y pensó: “Que suerte, ahora tengo dos”.

El maestro.
Los alumnos del Sexto Grado, en una Escuela de Montevideo, organizaron un concurso de Novelas. Participaron todos. Todos escribieron novelas en aquél concurso dónde yo fuí uno de los tres jurados; los otros dos eran: el Maestro, el Maestro Oscar, puños raídos, sueldo de faquir… y una alumna que era la delegada de los concursantes. A la ceremonia de premiación se prohibió la entrada de todos los adultos, con excepción del Maestro, yo, que era miembro del jurado y los niños que eran los participantes en el concurso. Todos fueron premiados. Hubo un premio para cada trabajo y con el premio una pequeña explicación de los méritos del trabajo presentado. Y cada premio fue celebrado con una ovación por todos los niños de la clase… y hubo lluvia de confetis y de serpentinas… y al final, me quedé conversando con los chiquilines, y el maestro me dijo, el Maestro Oscar me dijo: -Nos llevamos tan bien, que me dan ganas de dejarlos a todos, repetidores.
Y una nena, venida del interior, de un pueblito del interior me dijo que ella cuando llegó en los primeros tiempos era muy callada, no había manera de sacarle una palabra de la boca, y ahora…, me dijo, el problema es que no me puedo callar, hablo todo el el tiempo… y yo al Maestro Oscar lo quiero muuuucho, muuuchísimo, porque él me enseñó a perder el miedo de equivocarme.

La función del arte.
Diego no conocía la mar. Y su padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla. Viajaron al Sur, donde ella, la mar, escondida tras los altos medanos, los estaba esperando. Y cuando el padre y el hijo alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, la mar… estalló ante sus ojos. Y fue tanta su inmensidad y tanto su fulgor, que el niño quedó mudo de hermosura. Y cuando por fin consiguió hablar, tartamudeando, le pidió, al padre le pidió: -Ayudame a mirar.

Pájaros prohibidos.
Por increíble que parezca, la principal cárcel de la dictadura militar uruguaya, se llamaba Libertad. Y por increíble que parezca, estaba prohibido en esa cárcel llamada Libertad, que los presos dibujaran o recibieran dibujos de mariposas, estrellas, parejas y pájaros.
Uno de los presos, Didaskó Pérez, maestro de escuela, preso por tener, como dijo el oficial que lo detuvo…preso por tener “ideas ideológicas”, recibió un domingo la visita de su hija Milay de cinco años. La hija le trajo un dibujo de pájaros. Como los pájaros estaban prohibidos, la censura se lo rompió; los censores rompieron el dibujo a la entrada de la cárcel.
Al domingo siguiente Milay trajo un dibujo de árboles… como los árboles no estaban prohibidos… el dibujo, pasó. Y el padre le preguntó: -Esas frutas, esas frutas de colores que hay… ¿Qué son?, ¿Naranjas, limones, manzanas?, ¿Qué son?. Y la niña lo hizo callar: -Shhh, bobo, ¿No vés que son ojos? Los ojos de los pájaros que te traje a escondidas.

La abuela.
La abuela Raquel estaba ciega cuando murió. Pero algún tiempo después, en el sueño de Elena, la abuela veía. Y en el sueño, la abuela no tenía un montón de años, no era un puñado de cansados huesitos. Era nueva. La abuela era nueva en el sueño de la nieta. Tenía, la abuela, cuatro años. Y era una emigrante entre otros emigrantes, que estaba llegando, al cabo de una larga travesía por la mar, desde la remota Besarabia. Y en el sueño, la abuela pedía a la nieta que la alzara, porque quería ver el Puerto de Buenos Aires. Y así, la abuela, en brazos de la nieta, conoció el lugar donde iba a pasar todos los días de su vida.

El monstruo amigo mío.
Yo al principio no lo quería, porque creía que me iba a comer un pié. Los monstruos son agarradores de mujeres, que se llevan una mujer en cada hombro, y si son monstruos viejitos, se cansan y tiran a una de las mujeres en la cuneta del camino. Pero este monstruo, el amigo mío, no agarra mujeres ni nada. Todos le tienen miedo porque el pobre no sabe hablar, pero él es bueno. El problema es que es tan, pero tan grande que los gigantes le llegan al tobillo. Viene y me visita. En el cielo no vive, porque si viviera en el cielo como Dios, se caería. Es demasiado grande para vivir en el cielo. Hay otros monstruos, no tan grandes, que viven en Plutón, o en el infinito, o en el piranfinito, pero él vive en el África. Y de ahí viene y me visita. Ahora, cualquier día de estos va a aparecer ¿Eh?. Va a venir, caminando por el mar, va a venir, convertido en un guerrero que más inmenso no puede ser y echando fuego por la boca, y de un solo soplido va a reventar la cárcel donde lo tienen preso a mi papá y me lo va a traer en la uña del dedo chiquito y yo me lo voy a meter a mi cuarto, por la ventana me lo voy a meter y yo le voy a decir: “Hola” y el monstruo se va a volver al África despacito por la mar y entonces mi papá va a salir a comprarme caramelos y chocolatines y una nena. Y se va a conseguir un caballo de verdad y vamos a salir a galope por la tierra. Mi papá y yo. Yo agarrado de la cola del caballo al galope, lejos. Y después, cuando mi papá sea chiquito, yo le voy a contar la historia del monstruo amigo mío, para que mi papá se duerma cuando llegue la noche.

(contes extrets del web Lata del gofio)

 

 

Món llibre 2015

CartellPepEl cap de setmana vinent (18 i 19 d’abril) torna Món Llibre, el festival de literatura per a nens i nenes que fa onze anys que s’organitza. Enguany amb més de 100 activitats singulars i divertides concebudes per apropar els llibres als més petits amb la voluntat de despertar-los o fer créixer el gust per la lectura. Més de 40 editorials de literatura infantil i juvenil se sumen a aquesta iniciativa pionera que compta també amb la col·laboració de les biblioteques barcelonines, els espais del CCCB i el MACBA que obren les seves portes per l’ocasió.

Món Llibre d’enguany, ha volgut dirigir la mirada especialment cap els nens i nenes de 8 a 13 anys habilitant un espai d’ús exclusiu per a ells, l’Espai dels Grans, on s’organitzaran diverses activitats centrades en la popular obra de Lewis Carroll Alícia al país de les meravelles. Els més petits també gaudiran d’un espai per a ells, on podran, entre altres coses, sentir cançons de bressol en diferents llengües, mentre que els lectors i lectores empedreïts podran, literalment, instal·lar-se al cel i gaudir del plaer de la lectura en una biblioteca plena de núvols. Una altra novetat d’enguany és la flamant MónLlibreria, un nou espai ubicat a la Plaça dels Àngels que acull al voltant d’una desena de llibreries amb una secció permanent de literatura infantil i juvenil, on podran comprar-se llibres, seguint els consells del seu personal.

He tret la informació del web de MónLllibre, on podreu consultar totes les activitats, programació, espectacles i novetats:

http://lameva.barcelona.cat/monllibre/

 

Imagina, d’Aaron Becker

journey_slide2

Aquests propers dies aniré presentant alguns dels llibres imprescindibles (entre cometes) que recomanarem aquest proper Sant Jordi.
Voldria començar amb una joia que ha publicat Kokoro Ediciones i que porta per títol Imagina, de l’autor americà Aaron Becker.
Aaron Becker és un autor desconegut aquí però si diem que ja heu vist el seu traç altres vegades en pel·lícules d’animació com Cars o L’Exprés Polar, potser ja us ensumeu quin és el seu estil.
Aquest Imagina m’ha deixat desencaixat, se m’ha caigut la mandíbula (metafòricament parlant) i només puc recomanar que el deixeu en mans dels nens, i prou.
El conte no té cap lletra, o sigui que si teniu alumnes nouvinguts és ideal per encomanar el gust per la lectura i els llibres. També per als d’aquí, naturalment.dt.common.streams.StreamServer
Com que li han concedit diversos premis, totes les mirades es focalitzen i sempre hi ha qui troba defectes: Que si la traducció del títol no és encertada (l’original és JOURNEY) , que si l’emperador dolent sembla que apunti amb una pistola, que si s’assembla a Avatar, que la idea del guix ja apareix a El llapis d’en Harold, que si la porta d’entrada recorda a l’Alícia en terra de meravelles, que si la catifa voladora és com la de l’Aladí, que si l’habitació ens retrotrau a Allà on viuen els monstres, que si l’ombra de David Wiesner i el seu Flotante… Tot el que es vulgui però per a mi és
senzillament meravellós!

journey_slide1

El web de l’autor: http://www.storybreathing.com/

I us deixo amb el booktrailer i un making off que us ajudarà a conèixer l’Aaaron Becker.

Les aventures de Beekle, l’amic imaginari

Des del Japó, el meu amic Daniel Becerra de qui ja havia parlat en alguna ocasió (vegeu l’entrada que vaig fer quan estava a Xina AQUÍ) m’envia la següent informació:

portada beekleEl premi Caldecott d’enguany ha caigut al “The adventures of Beekle, the Unimaginary Friend”.
Vaig començar a llegir al llibre i… t’ho pots creure?… no l’entenia!
Comença aixi: “He was born on an island far away where imaginary friends were created. Here, they lived and played, each eagerly waiting to be imagined by a real child” (Va néixer en una illa llunyana on es creen els amics imaginaris. Aquí, viuen i juguen, esperant amb delit que un nen real els pugui imaginar)
Sincerament, vaig haver de fer un esforç, per intentar entendre de què anava la història.
I vaig entendre que estaven parlant de coses que no eren properes a mi. Amics imaginaris?
I he estat parlant amb altres profes de per aquí, perquè tenia molts dubtes de si els nens japonesos tenen “amics imaginaris”. I aquí les diferencies: els mestres americans em diuen que aixó és molt comú als EUA. Tots els nens en tenen. I per això el gran èxit de “Calvin and Hobbes”.
Però al Japó no en tenen ni idea.
I per a mi, tampoc hi havia gaires referències. Al nostre país pots tenir un amic imaginari, però es molt diluït. Normalment t’estimes jugar amb joguines, o jugar a jocs d’imaginació amb els amics. Però crear-te un amic a qui dones de menjar, portes a l’escola, presentes als avis..?
Recordo els Tamagochis, que eren una espècie d’Amics Imaginaris en una maquineta. Van tenir un petit èxit per la novetat, però van desaparèixer bastant aviat.

I en un altre correu em passa aquesta dada curiosa:
Països on NO es coneixen els amics imaginaris: Japó, Perú, Brasil….
Països on SÍ que hi ha amics imaginaris: EUA, Regne Unit, Sudàfrica…

La reflexió ve al cas de les converses que estem tenint sobre llibres premiats (premis Andersen, Caldecott, etc.) i sobre com pot ser que “Nicomedes el pelón” (en gallec), la divertida història de Pinto & Chinto, s’hagi colat a les llistes alemanes.

La història que comentem comença en una illa imaginària on viuen una pila d’esser estranys que estan esperant que un nen del món real els imagini. Entre ells n’hi ha un (serà batejat com a Beekle) que veu com tots marxen i ell no. Comença a perdre l’esperança i pren la decisió d’anar al món real a buscar ell mateix el nen que l’adopti com a amic imaginari, com a parella. Agafa una barca i navega cap a la ciutat (s’assembla a Manthatan). Aquesta situació recorda al viatge d’en Max, el de “Allà on vien els monstres” però a l’inrevés.

beekle_int_lores-2-dragged-1 dan-santat-beekle-3 dan-santat-beekle-8 dan-santat-beekle-11

L’autor és en Dan Santat i el personatge de Beekle m’ha recordat una espècie de Barbapapà blanc amb una corona al cap i uns dits grassonets. El conte està dibuixat amb tècnica mixta i l’ús dels grisos és molt encertat. L’elecció dels colors grisos, marrons i taronges per als primers moments d’amistat i els cercles de color groc que envolten les escenes de còmic on Alice, finalment, posa nom a en Beekle, li afegeix emotivitat.

És un llibre sobre l’amistat, amb final feliç.

No sé si s’arribarà a publicar al nostre país, però l’èxit que ha tingut als EUA em fa pensar en les paraules que va dir Josep Conrad quan comentava que ell només escrivia la meitat del llibre i l’altra meitat l’havia d’escriure el lector. És a dir, cada llibre té diverses lectures depenent del lector, del seu estat emocional, de les seves experiències, del seu entorn, dels seus aprenentatges, relacions i cultura. I això ens porta a pensar que quan fem recomanacions de lectures (i d’aquí a uns dies, a tocar de sant Jordi, en farem) hi deixem la nostra percepció que no és, òbviament, la de tothom. Per aquest motiu la meva recomanació sempre queda oberta i demano que es vagi a la biblioteca, que es visitin les llibreries perquè allà hi trobaràs el llibre que t’està esperant a tu, i només a tu.

Podeu consultar la llista dels premis Caldecott AQUÍ i la dels premis Newbery AQUÍ.

Contes-objecte

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa Montserrat Rebollo i els altres membres de la comunitat “cuscusiana” de Girona estan intentant tirar endavant un projecte editorial realment curiós. Ens els temps que corren, vista la situació general de les editorials de garatge, sembla una gosadia però m’alegra que hi hagi col·lectius que apostin pels llibres i per l’art i per la cultura humanista.

Han enviat una primera informació on diuen, entre altres coses:

Us enllaço un projecte editorial xulíssim que acabem d’endegar amb en Lluís Sabadell de cocreable i la comunitat “cuscusiana”.
Feu-hi un cop d’ull i si el cor us ho diu, ajudeu-nos a fer-lo possible.
Volem sortir amb una colla de llibres per Sant Jordi.
Un granet de sorra i un altre i un altre… fan una platja. Moltes gràcies!
Com ens podeu ajudar?:
-Fent una aportació (a canvi d’una recompensa)
-Fent difusió del projecte a través del vostre bloc
-Volem fer Tallers vinculats als llibres de l’editorial
-Aportant qualsevol idea, suggeriment o informació que creieu que ens pot ser d’ajuda pel projecte i la seva difusió.
Moltíssimes gràcies!
Abraçades cuscusianes,
MRat

guisanteAmb molt de gust faig l’enllaç al seu web perquè li doneu una ullada. Vosaltres mateixos.

 http://www.verkami.com/projects/11406-contes-objecte-co-creats-per-a-infants-i-adults/widget_portrait

Leo Lionni, l’il·lustrador del mes (abril 2015)

LionniLeo Lionni va ser un dels autors-il·lustradors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX. Alguns dels seus llibres es troben a l’inici de la gran revolució de l’àlbum il·lustrat on, sobretot, cal destacar El petit blau i el petit groc. Som deutors dels seus llibres, juntament amb els d’en Maurice Sendak o Tomi Ungerer, entre d’altres il·lustradors que van ser capaços d’obrir nous camins i apuntar idees originals.

Un incís: Aquests dies s’ha publicat la llista dels 100 millors àlbums il·lustrats de la història i he quedat mig decebut (perquè ja imaginava per on aniria la cosa) de veure els oblits per desconeixement, imagino, de la bona feina que s’ha fet des d’alguns països europeus. Un altre dia en parlarem, potser, d’aquesta llista. Si la voleu consultar, aneu a http://time.com/100-best-childrens-books/

Tornant a Leo Lionni, una de les preguntes que més va haver de contestar al llarg de la seva vida va ser “D’on treu les idees?” i ell sempre responia :
—Sé que resulta poc romàntic però només es qüestió de treball dur.
I després ho explicava:
La majoria de la gent sembla pensar que tenir una idea és una cosa misteriosa i senzilla. Misteriosa, perquè la inspiració ha de provenir d’un particular estat de gràcia de les persones més dotades. Senzilla, perquè s’espera que les idees entrin en la ment d’un mateix convertides en paraules i imatges, a punt per ser transcrites i copiades en la forma d’un llibre, amb guardes i coberta.
I continuava explicant:
És cert que, de tant en tant, a partir del flux sense fi de la nostra imatgeria mental, sorgeix inesperadament alguna cosa que, vaga encara, sembla portar la promesa d’una forma, un significat i una càrrega poètica irresistible. Però això no és més que el germen d’una idea. Cada llibre, en l’origen del seu procés creatiu, té un moment així. Alguns tenen la sort de comptar, des del principi, amb un heroi fortament identificat i un destí ineludible. Altres són beneïts amb un començament prometedor, o potser amb la visió d’un final. Altres provenen d’una situació de conflicte clarament articulada. I fins i tot pot succeir que en la foscor de les nostres ments neixi, del no-res, una constel·lació de paraules.
peixTreball dur. Leo Lionni apuntava que de tant en tant podem tenir moments d’inspiració en que l’imaginari ajudi a crear imatges o pensaments però ell entenia que la majoria dels llibres que feia provenien d’un procés complex en el qual la idea pren forma a poc a poc, per assaig i error, a través de camins secundaris que et condueixen a la solució final.

Leo Lionni va néixer a Amsterdam el 1910. De ben petit va manifestar la seva inclinació per l’art, segurament motivat per l’ambient familiar i les freqüents visites als museus de la seva ciutat. (De petit passava gran part del meu temps allà. Així de la manera més natural, vaig pensar que algun dia seria pintor – comentava)
Paradoxes de la vida, Leo Lionni no va estudiar Belles Arts, va seguir estudis d’Economia i va obtenir un doctorat en Economia Política a 1935. En 1939 va emigrar als Estats Units, iniciant allà la seva carrera en el món de la publicitat, en diverses publicacions periòdiques, entre elles la prestigiosa revista Fortune. Al mateix temps treballava com a pintor, escultor i ceramista.
portada:Maquetaci—n 1Leo Lionni va publicar el seu primer llibre per a nens, El Petit Blau i el Petit Groc, el 1959. Conta la història de l’autor que aquest llibre va ser creat de manera atzarosa per entretenir els seus néts durant un viatge en tren, utilitzant petits trossos de paper de color com personatges. L’ús de la representació abstracta i del collage com a tècnica, introduïts per Lionni en aquest àlbum, va revolucionar la il·lustració dels llibres infantils. El petit blau i el petit groc representa la senzillesa i l´harmonia elevades a la categoria d´obra d´art, i també una metàfora sobre l´amistat, la innocència i la tendresa.
Lionni considera que el llibre-àlbum ocupa un lloc central en la formació dels petits lectors, tal com va apuntar en alguna ocasió:
Un dels ingredients més importants per estimular i dirigir la imaginació infantil és el llibre-àlbum. Allà és on el nen tindrà la seva primera trobada amb una fantasia estructurada, reflectida en la seva pròpia imaginació i animada pels seus propis sentiments. És on, amb la mediació d’un lector adult, descobrirà la relació entre el llenguatge visual i el verbal.
Sense saber-ho, aprendrà sobre el principi i de la fi, la causa i l’efecte, i la seqüència. I, sobretot, descobrirà un nou tipus de món verbal, molt diferent pel que fa a estructura i estil, al caòtic trànsit verbal que l’ha envoltat fins llavors. El llibre-àlbum, enmig d’un ambient complex, moltes vegades repressiu i incomprensible, es converteix en una illa imaginària.

FrederickMitjançant la simplicitat gràfica de les seves imatges, l’ús de tècniques familiars i conegudes pels nens com el collage, les aquarel·les, els llapis de colors, cartolines…, Lionni construeix històries senzilles que sovint prenen forma de faula. És el cas de Frederick un dels seus llibres més famosos i premiats, on la tradicional faula d’Isop, “La cigala i la formiga”, es veu invertida de manera que resulta una altra de molt diferent, oposada, on es valora l’art i del seu lloc en la vida. El ratolí poeta, Frederick, és acceptat pels companys de cau i es preparen a gaudir de la seva poesia durant els crus mesos de l’hivern.

interior-mateu

Sin t’tulo-2El somni d’en Mateu és un altre àlbum d’en Leo Lionni que ajuda a iniciar al públic infantil en l’educació estètica i en la interpretació de les formes i dels colors.
La primera visita a un museu canvia la vida d’en Mateu i li serveix per enfocar les seves aspiracions: de viure en unes golfes humils, passarà a viatjar i exposar les seves obres d’art a sales de prestigi internacional.

Neda-que neda és potser el conte d’aquest autor que més vegades he explicat. Potser perquè el missatge és potent o potser per la plasticitat d’unes neda-que-neda3imatges marines precioses, el cert és que aquest àlbum que aborda també la superació de les pors i la riquesa de la diversitat és un dels meus preferits.

portada CASA GRANDE.fh11

La casa és gran del món narra la història d’una família de cargols i pertany a la galeria d’animalons que freqüenta les pàgines dels llibres de Leo Lionni. Són la memòria viva de la infància, quan arreplegava insectes i rèptils especialment, els posava dins un terrari de parets de vidre i els creava un món propi tot simulant l’hàbitat natural.
A les pàgines de Kalandraka hi podem llegir el resum següent: «Hi havia una vegada uns cargols que vivien en una col ben sucosa. S’hi movien a poc a poc i duien la seva caseta de fulla en fulla per buscar el tros més tendre i poder-lo rosegar. Un dia, un cargolet va dir al seu pare: “Quan sigui gran vull tenir la casa més gran del món.”
Quina bajanada!” va dir el pare, que era precisament el cargol més savi de tota la col. “En el pot petit hi ha la bona confitura.” I li va explicar aquesta història…».

Aquest cinc són els més coneguts a casa nostra. N’hi ha molts més d’aquest autor que va morir el 1999, fins a 40, però la majoria no s’han editat ni en català ni en castellà, malauradament. Hem d’agrair a les editorials Kalandraka i Hipòtesis el seu encert en recuperar aquests clàssics.
Molta més informació dels llibres de leo Lionni al web:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/
I uns vídeos interessants a la mateixa pàgina:
http://www.randomhousekids.com/brand/leo-lionni/videos/
Per saber-ne més, un parell d’articles d’on he tret algunes informacions:
Un de la Marcela Carranza per a la revista Imaginaria: http://www.imaginaria.com.ar/20/3/lionni.htm
Un altre de l’Ana Garralón per a la revista Babar: http://revistababar.com/wp/clsicos-infantiles-leo-lionni/

Dia Internacional del llibre infantil

dili_2015_cat

 

Avui, 2 d’abril, se celebra a tot el món el DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL per commemorar el naixement d’Andersen.
Cada any s’encarrega a un país membre de l’IBBY que elabori el cartell i el missatge adreçat a tots els infants del món. Enguany l’escollida ha estat la Unió d’Emirats Àrabs. La il·lustració del cartell és de Nassim Abaeian i el text de l’escriptora Marwa Al Agroubi.
El ClijCAT n’ha fet la traducció al català.

 

MOLTES CULTURES, UNA HISTÒRIA

“Parlem idiomes diferents i venim de diferents orígens, però compartim les mateixes històries”
Contes del món…, contes tradicionals
És la mateixa història per a tothom
En veus diferents
En colors diferents
No obstant això, segueix sent sempre…
Inici…
Argument…
I final…
És la mateixa història que tots coneixem i estimem
Que escoltem
En versions diferents i amb diferents veus
Però sempre és el mateix
Hi ha un heroi…, una princesa… i un dolent
Sense que importi la llengua o els seus noms,
Ni els seus rostres…
Sempre és el mateix
Inici,
Argument
I final
Sempre l’heroi…, la princesa i el dolent
Sense canvis a través dels segles
Ens fan companyia
Ens xiuxiuegen en els somnis
Ens bressolen per dormir
Les seves veus fa temps que van marxar
Però viuen per sempre en els nostres cors
Perquè ens uneixen en una terra de misteri i imaginació
Perquè que totes les diferents cultures es fonen en Una Història.

muntanya de llibresLa meva particular celebració ha estat la compra d’un àlbum il·lustrat. He triat La muntanya més alta del món de Rocío Bonilla, un conte que parla de l’amor pels llibres i com aquests ens poden canviar la vida. M’agraden les referències metaliteràries a autors com Carlo Collodi, Rudyard Kipling o Antoine de Saint-Exupéry, entre altres.

Feliç dia del llibre infantil!

María la Monarca

portada maríaEls llibres sobre papallones sempre m’han fascinat. Imagino que la poètica que desprenen aquest insectes, la seva fragilitat i el simbolisme que suposa la seva metamorfosi, han atret la meva curiositat. A més, la seva bellesa ha quedat molt ben dibuixada en llibres imprescindibles i que formen part de la meva biblioteca personal. Molts segur que els coneixereu. L’erugueta goluda d’Eric Carle n’és un bon exemple. Com també ho són Els amants papallona d’en Benjamín Lacombe, La caricia de la papallona de Christian Voltz, Orelles de papallona, de Luisa Aguilar o el desplegable Papallona Papallona de Petr Horacek.
homero

Aquests dies he llegit María la Monarca, un llibre d’Homero Aridjis, molt ben il·lustrat per Juan Palomino. Homero Aridjis és un poeta mexicà que va viure la seva infantesa a la zona per on passen les papallones monarca i ha dedicat bona part de la seva vida a la defensa d’aquests prodigis de la natura. L’any 1986 va aconseguir que el Govern mexicà protegís les zones de la monarca, i la seva lluita ha continuat fins l’any 2014 en que va adreçar-se al president dels EUA per sol·licitar la regulació dels pesticides i la creació d’un corredor per on transiten les papallones on hi hagués prou arbustos i plantes per a la seva supervivència.

El conte María la Monarca vol ser un crit d’alerta sobre els perill d’extinció d’aqueta espècie i ho fa explicant una història de realisme màgic en el que unes nenes faran tot el possible per lluitar contra uns bandits que volen desforestar el bosc i destruir l’entorn natural de Contepec, el poble mexicà on cada any arriben els milions de papallones monarca.
maría 2maria 3 El llibre, de tapes dures, té un apèndix molt ben fet on s’explica com neix aquesta papallona, com s’alimenta, com es desplaça, quina és la ruta que fa i una mica d’història dels homes i les dones que han contribuït a la seva preservació, malgrat estigui actualment en perill.

Una bona lectura per als infants a partir de vuit anys.
Confio en que ben aviat el puguem veure publicat a casa nostra. De moment, només es pot aconseguir a través de l’editorial mexicana Castillo, que depèn del grup Macmillan.
Podeu llegir una crònica que va fer Becky Rubinstein per a la revista Cuatrogatos AQUÍ.
I un vídeo on el mateix Homero Aridjis ens explica el què i el perquè d’aquest llibre.