Aquesta ha estat la quinzena temporada de “La invitació a la lectura”. Miro enrere i estic content perquè, malgrat l’accident que em va tenir uns mesos en stand by, no he deixat de pujar continguts al blog.
En alguna ocasió ja he comentat que el blog és com una porta que em connecta amb persones de llocs allunyats de casa i em permet fer descobertes literàries i accions que es fan arreu del país. També és una mena de diari on queda recollida l’evolució d’aquest món fascinant de la literatura infantil i juvenil, la infància, les famílies i les escoles.
De cara al proper any, algunes de les persones que m’envolten m’han recomanat passar-me a l’Instagram que és el que es consulta més. De tota manera, la meva intenció és seguir amb el blog, amb el mateix ritme de tres publicacions setmanals, unes 120 entrades l’any.
El tema d’Instagram el veig complicat però imagino que només serà qüestió de trobar algú que tingui prou paciència per regalar-me unes hores fins que aconsegueixi que el meu magí ho pugui entendre. Veurem.
Aquesta d’avui és l’avant penúltima entrada del 2025. En vindran dues més que seran les gravacions pendents del programa L’ofici d’educar (una és l’especial de Nadal que s’emetrà el 25 de desembre i l’altra estarà en antena el 28 de desembre). Després, descansarem fins al 7 de gener.
Aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal i unes bones vacances.
Us comparteixo el poema d’en Ramon Besora «Carta de les formigues als Reis de l’Orient».
La festa dels Encontats és la festa d’un art que ve de lluny, de quan els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.
El món ha canviat. Molt. Ara, l’infant està envoltat d’informacions, d’imatges que li arriben a través de les pantalles. Hi ha, però, un matís, i és que aquestes informacions arriben desproveïdes de la força, del sentit i de l’emoció que provoca escoltar un conte i sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives, farcides de repeticions, de ritmes, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris.
L’infant que les escolta se sent lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors. Els contes que, any rere any, s’expliquen a la plaça del Mercadal, a Balaguer, i als carrers de la ciutat, també són literatura, literatura oral. Els contes tenen unes estructures internes a través de les quals l’infant aprèn a trobar les seves pròpies paraules, a conèixer el seu propi ritme de pensament, els seus silencis, a seguir el fil d’una història.
A la festa dels Encontats es preparen diversos escenaris i des d’allà estant un narrador o narradora observa un munt de criatures que esperen aquell moment màgic en què les paraules Vet aquí, en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i set eren dolents… els transportaran a través del temps i de l’espai i tot el que sentiran serà versemblant, meravellós i possible. Asseguts en cadires o al terra, viuran, colze amb colze, una mateixa emoció i ells mateixos seran el llop, s’amagaran en una cova, trobaran el tresor, o entraran en un palau. Tot plegat gràcies a l’acció poderosa que la paraula, com a transmissora de percepcions, emocions i sensibilitats exerceix sobre la seva ment, fent sorgir, com per art d’encantament, les imatges viscudes dels objectes anomenats.
Quan algú escolta un conte, els valors ètics es reforcen, s’estimula la comunicació, es generen canvis en el desenvolupament lingüístic i es fomenta la creativitat. Els contes són edificants pel seu joc d’ombres, per l’alternança de llum i color que les seves imatges produeixen, per la complicitat que s’estableix entre qui narra i qui escolta.
Una dècada
Tot just, quan encara estàvem recordant com va ser de fantàstic el novè mercat del conte i el llibre il·lustrat, es va celebrar una reunió a la qual vaig estar convidat. Amb la presència de la Mari Carme Puigpelat, Regidora de cultura i turisme, l’Imma Montoliu, Tècnica d’Educació, la Núria Arbós, directora de la biblioteca Margarida de Montferrat i d’en Ramon Besora, home il·lustrat i coneixedor de tot allò que té a veure amb la literatura i el llibre, es va començar a preparar la desena edició. Se’m va oferir l’honor de fer el llibre que teniu a les mans, un assaig on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer i més enllà, atenent les nombroses famílies que cada any acudeixen a viure una jornada apoteòsica.
Vaig dir que sí, naturalment, per dos motius.
El primer, més simbòlic, es refereix a com per algunes doctrines el deu és el número de la perfecció. És el primer de dues xifres i tanca el cicle per retornar al principi, a l’u i al zero, recordant-nos que la vida és cíclica, que després de la tardor ve l’hivern i després del dia arriba la nit. Pitàgores, el matemàtic, l’anomenava el número de la perfecció perquè és la suma dels quatre primers i posats en pila formen la cara d’una piràmide, d’un triangle.
El segon motiu tenia a veure amb la possibilitat que se m’oferia de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.
Va ser George Steiner qui va dir que a cada llibre, hi ha una aposta contra l’oblit, una aposta contra el silenci que només es pot guanyar quan el llibre es torna a obrir i això és el que fem quan anem a la biblioteca i agafem un llibre escrit o il·lustrat per algun dels padrins. Llegim els seus missatges, comencem a aprendre i, de mica en mica, ens anem fent més savis, més crítics, però sobretot, quedem atrapats en la seva poètica, en la seva imaginació desbordant i no podem deixar de llegir un llibre rere un altre, com si respiréssim.
I així ha anat. M’he sentit com Neftalí, el noi del relat d’Isaac Bashevis Singer que anava pels camins de Polònia amb el seu cavall, venent llibres i contant històries. En certa ocasió, parlant amb un ancià anomenat Reb Zebulun li va preguntar:
—Què fan aquests nens sense llibres de contes? I Reb Zebulun contestà: —S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells. —Jo no podria viure sense ―va dir Neftalí.
Neftalí també sabia que les històries les escriuen homes i dones que les imaginen per a gaudi de tots nosaltres. En aquest viatge, el nen Neftalí en què m’he convertit, he trobat persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat com Josep Vallverdú, la família de Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.
De tots ells he après i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.
Estic content del resultat. Durant uns mesos he pogut entrevistar-me amb els padrins i les padrines i, de les converses, he extret algunes idees, frases, anhels personals i molta informació de cada padrí o padrina.
Ara em queda una sensació estranya perquè, per una banda, tanco una carpeta amb satisfacció pel resultat però per altra em queda una mena de buit després dels mesos de treball. Imagino que és normal.
Tinc un amic afeccionat a caminar pels boscos i pels camps, escodrinyant els llocs secrets on es troben els bolets. És un especialista en reconèixer i anomenar tots els tipus diferents de bolets, els comestibles i els verinosos.
L’he acompanyat en alguna ocasió a caçar bolets però no sabria tornar al lloc on vam trobar-los. Són coses dels boletaires que van, com a la cançó d’en Sisa, perseguint, dalt el cel, a sota els pins, amanita, rovellons i fredolics.
A la literatura infantil i juvenil, tenim personatges amb nom de bolet. Potser el més conegut és un petit gos anomenat Rovelló, creació d’en Josep Vallverdú. Al País Valencià és força popular en Fredolic, el caragolet que sempre té fred i passa mil aventures per a trobar l’escalforeta del sol. El va escriure en Joan Pla.
Ara, s’afegeix a la saga dels animals amb nom de bolet un gat que té unes taques al cos i es diu Moixeró, com el bolet. El gat Moixeró, de la mà del seu creador, en Ramon Besora, viurà mil peripècies fent un viatge per tot el món.
El relat, explicat en primera persona pel gat, transcorre per tota mena d’indrets, alguns propers i altres misteriosos, desconeguts i llunyans.
L’aventura d’aquest gat que volia conèixer animals del mon comença a l’escola:
Un dia vaig sentir que el meu avi deia que els gats tenim set vides i jo no sé pas si en tenim set, de vides, o una vida que val per set. Sigui com sigui, vaig decidir dedicar la primera de les set vides a aprendre a llegir, a escriure i a moltes, moltes coses.
I, tot seguit, a les següents vint pàgines, se’ns mostren activitats, endevinalles, embarbussaments, contes, informació d’espècies relacionades amb els gats, referències a poemes rodarians i altres llaminadures. Per exemple, aquesta endevinalla:
El ruquet la té I no la sap pronunciar. No la té la vaca i la diu sense parar.
El segon capítol ens mostra el gat Moixeró començant el seu viatge. La primera parada és la granja. Amb les seves paraules ens va mostrant com son les gallines, els sons que fan els ànecs, les ovelles, els pollets, etc. També hi trobarem embarbussaments, endevinalles i un conte sobre una gallina que va enganyar la guineu.
Un embarbussament comença així: Una ovella banyuga, banyega, bedega, llanuda, llanada, mena un anell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat. …
La següent parada és el bosc. Aquí, en Moixeró coneixerà insectes, llops, serps, mussols, caderneres, esquirols, senglars, papallones, formigues, etc.
És el capítol més llarg (32 pàgines) i, al meu entendre, el que aporta més informacions interessants per als infants quan vagin d’excursió als boscos del nostre voltant, amb el grup escolar o amb la família.
Del capítol de la visita al bosc he gaudit intentant contestar les enganyifes. Per sort, en Besora s’ha preocupat d’ajudar-nos per si no les sabem. Només cal girar el llibre i trobarem el solucionari.
Per què les cigonyes amaguen una pota a l’hora de dormir? Què fan dotze gats en una teulada?
El viatge continua per la selva, la sabana i la mar. Acaba amb el poema Don Gatu, una versió semblant a la que canta (o cantava) la mainada al pati de l’escola en la versió castellana. Molt divertit.
Destaquen les il·lustracions de la Natasha Domanova, divertides, precises, amb molts detalls, pintades amb tinta i aquarel·les, ben maquetades i que ajuden a seguir el text, oferint molts espais que permeten al text respirar bé.
Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món, combina de manera perfecta els dos mons: el de la imaginació i el del medi natural. Les bibliotecàries tindran feina per saber si el classifiquen com a ficció o com a coneixement.
M’agradaria destacar un parell d’aspectes més: la maquetació i la guia didàctica.
La maquetació és bonica de veres, amb un format adequat, dobles pàgines a sang, primers plans plens de detalles i que distingeix els animals que són part del relat de ficció humanitzant-los amb detalls de vestimenta, per exemple, dels que són apunts de la fauna i la flora dels llocs per on passa el gat. En resum, un llibre que es llegeix de manera tranquil·la, amb un ritme que manté la musicalitat llegit en veu alta, i un text que acompanya i facilita la seva comprensió, sense perdre el punt d’exigència recomanable.
Si entreu al web de l’editorial Meraki podeu descarregar-vos gratuïtament la guia didàctica elaborada por la Margarida Prats Ripoll, professora honorífica de la Universitat de Barcelona. Val la pena i ens ofereix alguns recursos que podem usar a casa o a l’aula. A més, n’hi ha per a tots els cicles. Entreu a: https://editorialmeraki.com/wp-content/uploads/2025/08/Moixero-guia-didactica-digital.pdf
El viatge continuarà, segur. El gat Moixeró és curiós i no podrà estar-se de recórrer altres indrets fantàstics i, fins i tot, és possible que pel camí es trobi amb el Rovelló i el Fredolic. Mai se sap!
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
LES DADES: Títol: Moixeró, el gat que volia conèixer animals del món Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Natasha Domanova Editorial: Meraki Pàgines: 127 La Seu D’Urgell, 2025
Fa deu anys es va començar a gestar la idea d’organitzar una jornada en què hi hagués espai per a la narració oral de contes i relats amb el suport del llibre. Es van preparar jocs, tallers, espais per a les signatures de llibres, una cercavila i altres accions relacionades amb el meravellós món dels contes. Aquella primera jornada es va celebrar el diumenge 10 d’abril de 2016, uns dies abans de la diada de Sant Jordi.
El resultat de tots els esforços va ser un èxit i les expectatives inicials es van superar amb escreix: va participar-hi un públic familiar, es van ocupar espais no habituals del barri antic per fer-hi activitats, es va donar a conèixer el col·lectiu d’il·lustradors locals i es van complementar els projectes que es duien a terme a la Biblioteca al voltant de la promoció de la lectura dels infants i joves, com Creixem llegint i Educar en família.
Va ser l’impuls necessari per donar pas a celebrar la Jornada, de manera periòdica, un cop l’any. I així ha estat.
Per celebrar els deu anys, enguany es publicarà un llibre que recull l’esperit de la festa i, sobretot ens permetrà conèixer de més a prop els padrins i les padrines de totes les edicions anteriors, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país. Són persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat. Trobareu referències a Josep Vallverdú, Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.
Se’m va oferir l’honor de fer el llibre commemoratiu i estic content del resultat, malgrat que és un escrit on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer.
He tingut la gran sort de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.
De tots ells he après molt i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.
He estat acompanyat per un extraordinari equip que m’ha orientat i m’ha ajudat a fer un treball digne, començant per la Núria Arbós i en Ramon Besora. També he d’agrair el suport de la correctora Jordina Vilalta, en Sebastià Martí, autor de la il·lustració de la coberta i de l’Estudi Dosgrapas que han fet una maquetació excel·lent.
La presentació del llibre serà el dissabte 20 de setembre a les 12.00 h al pati de l’edifici de la Biblioteca.
A casa, tenim un petit racó al rebost on guardem botelles de vi i de cava que obrim en ocasions especials. Algunes botelles fa molt de temps que hi són i les obrirem en el moment pel qual van ser triades. Poden passar dècades abans no els arribi el dia. Altres botelles convé consumir-les perquè hi ha el perill que es facin malbé.
Amb els llibres de pedagogia passa una cosa similar. A casa en tinc alguns que, en el seu dia, em van marcar o em van inspirar alguns projectes i maneres d’entendre la feina. Els conservo, encara que no els rellegeixi; sé que hi són i els tinc a mà. Las invariantes pedagògicas, per exemple, n’és un, com també ho són Carta una maestra o La pedagogia del oprimido, per exemple.
També, de tant en tant, toca fer esporga i els llibres que no han aguantat el pas del temps acaben al contenidor de paper. Acostumen a ser teories que han tingut el seu moment però que no ens han aportat res o gairebé res. No citaré títols per no molestar ningú però segur que els teniu al cap.
Aquest mes s’ha reeditat “Escola i creativitat”. Encara conservo l’edició original del 2003.
Recordo que em va fer molt de servei i em va inspirar per fer algunes accions d’escriptura a la biblioteca, seguint els consells que en Ramon Besora explica en aquest assaig.
L’edició que s’ha publicat té l’afegit d’un pròleg d’en Josep González-Agàpito, doctor en Ciències de l’Educació, on podem llegir frases tan elogioses com aquesta:
També hi trobarem, en aquesta publicació, entre línies, tota una subtil guia didàctica. Una engrescadora proposta per motivar els alumnes a atansar-se a la nostra esponerosa herència cultural tot encomanant el plaer de l’escriptura, la lectura i l’autèntica literatura.
M’ha agradat tornar a llegir les paraules de la Marta Mata presentant l’obra i emprant paraules tan valuoses per a nosaltres com escola, creativitat, llibertat, educació, rotllana, etc. La Marta Mata va ser un referents de molts mestres i serà mereixedora d’un gran homenatge el proper curs en què recordarem els cent anys del seu naixement.
I, per acabar-ho de rematar, una contracoberta que és la cirereta que hi posa en Gabriel Janer Manila i que de ben segur ha fet vesar alguna llagrimeta a en Ramon.
De què va Escola i creativitat?
És un recull de les experiències viscudes per en Ramon durant els anys que va estar a l’escola El Puig d’Esparreguera. Explica tot el treball que van fer els alumnes relacionat amb la poesia i especialment amb l’obra d’en Miquel Martí i Pol.
Ens mostra fil per randa tot el cicle per arribar a fer viure el fet poètic als alumnes, anant de la teoria a la pràctica, llegint, il·lustrant, aprenent a recitat, creant les pròpies poesies, aproximant-se a la poesia visual, elaborant relats col·lectius, etc. En definitiva tota una lliçó de com aconseguir encendre la passió per les paraules, per les rimes, per l’observació de la natura i dels petits detalls.
Especialment imaginatiu és el capítol dedicar a “Sarpingàlia”, els jocs de les lletres i les paraules. Crec que és un bon llibre per als mestres que comencen i no tenen clar el camí a seguir.
M’alegra que torni a estar a la nostra disposició. Aquesta “Escola i creativitat” és com els bons vins. Millora amb el pas del temps.
Felicitats Ramon!
LES DADES: Títol: Escola i creativitat. Experiències pedagògiques Autor: Ramon Besora Editorial: Associació de Mestres Rosa Sensat Pàgines: 144 Barcelona, 2025
El cap de setmana passat, vam anar al XX Encuentro de animadores a la lectura, que es va celebrar a Arenas de San Pedro.
Són unes jornades que organitza el col·lectiu “Pizpirigaña” i allà s’aplega gent que comparteix el mateix interès per la literatura: autors, editors, periodistes, mestres, bibliotecàries, animadors, contacontes, etc.
En aquesta edició hi havia 170 persones inscrites.
La gràcia de les Jornades és que se celebren en un lloc preciós, al peu de la Sierra de Gredos, a Arenas de San Pedro, enmig del bosc. Voldria destacar l’excel·lent organització, la col·laboració de les escoles de la zona i la cura amb que cuiden tots els detalls. No és estrany, doncs, que moltes de les persones assistents siguin repetidores un any i un altre.
Nosaltres vam anar a recollir el Premi Pep Sempere i a fer la presentació de les activitats que organitzem a l’Espai Llamps i Centelles. En Ramon Besora, la Laura Lagunas i jo mateix vam parlar de com incentivar els infants i joves a llegir i escriure. Se’ns va fer curt. L’any vinent hi tornarem.
Demà, després de la Tertúlia, dedicarem una estona a comentar com va anar tot plegat i els contactes que hem fet amb grups com el nostre d’Andalusia, Castella-la Manxa i la Rioja.
El dimecres 4 de desembre vam gaudir d’una conferència inoblidable, d’aquelles que et fan veure com ha de ser la relació amb els infants per encomanar-los el gust per la lectura i, sobretot, les ganes d’escriure.
Amb el títol «Assortiment poètic», en Ramon Besora volia enllaminar-nos amb els sabors que amaguen les paraules. I ho va aconseguir, contaminant-nos del poder de la paraula dita amb ritme, amb color, amb mètrica i sonoritat.
Agraeixo a en Ramon per oferir-me la possibilitat de conduir l’acte. Va ser un honor per a mi fer-ho a la sala de l’Associació de Mestres Rosa Sensat on he viscut, igual que molts dels que hi érem presents, reunions amb persones que ens han il·luminat amb les seves paraules sàvies i ens han fet comprendre el valor de la nostra feina.
L’acte va tenir dues parts.
La primera va començar amb els agraïments protocol·laris. Es va triar la data del 4 de desembre perquè arreu del món se celebra el Dia Internacional de la Galeta i ens va semblar una data ideal pel seu simbolisme, perquè serà fàcil de recordar i perquè té quelcom de poètic també.
Abans de la intervenció del Ramon van parlar representats d’entitats que han col·laborar en fer realitat l’esdeveniment. Van parlar de poesia i d’escola perquè saben que els infants també són poetes, tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules. També tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i ensinistrar-les. Els infants poden il·luminar la nit quan somien desperts.
Primer va parlar la Mar Hurtado, Presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, a qui agraïm les facilitats per obrir-nos les portes d’aquest espai.
Després va prendre la paraula en Xavier Coromina, representat de la casa BIRBA que ens va fer riure explicant com va anar la visita d’en Besora a la seva empresa per presentar-los el prototip que usava a les trobades amb infants i joves. D’aquelles trobades va sortir la proposta de fer una edició única, singular i limitada. També es va recordar com algunes grans empreses han emprat la poesia en els seus anuncis com a element que commou i ens fa arribar directament el missatge a través de la poesia. Per exemple, l’empresa de begudes Cocacola es va valdre del poema “Llamado por los malos poetas” de Rodolfo Fogwill, per promocionar la beguda a l’Argentina. També, la cervesa Cruzcampo va usar el poema de Lorca “Cancioncilla del primer beso”, i Birba en va fer un, rapejant uns versos, que es va veure a TV3 el 2018.
A continuació, en Dani Espresate, coordinador del grup transVersant la poesia, va explicar els objectius i les motivacions del grup per fer arribar la poesia a les escoles i instituts.
Va parlar, tot seguit, la Marta Roig, representant de l’IBBY CAT, la marca del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, una federació d’organismes que representa i aglutina tots els sectors de la LIJ en llengua catalana i que aposta clarament per la poesia.
I va acabar la roda de col·laboracions, la Montse Caralt, directora de la Fundació Miquel Martí i Pol, que va recordar els lligams d’en Ramon Besora amb la FMMP i també les accions i activitats que tenen en marxa.
La segona part va estar dedicada a presentar l’Assortiment poètic.
Es va enumerar la trajectòria d’en Besora com a mestre a l’escola El Puig d’Esparreguera, com a editor a Barcanova i a Aura Comunicació, com a creador de llibres-objecte, i els darrers anys com a escriptor de poesia, la seva gran passió, amb llibres per a infants, que promouen i activen les ganes de llegir i els ajuden a millorar l’expressió, la seva capacitat per jugar amb les lletres, amb les paraules, en definitiva, de jugar amb el llenguatge.
El leitmotiv de la presentació era l’Assortiment poètic, que alguns han pogut llegir i gaudir, com l’escriptor Gabriel Janer Manila, el qual en una carta adreçada a en Ramon va dir:
Estimat amic Ramon: Avui he rebut una de les joies més preuades de l’any. Quina sort que tinc de tenir amics com tu. Gràcies, gràcies pel teu assortiment poètic. Quina idea més gran! Cada galeta és un tast breu, un tast meravellós de poesia. Quin prodigi i quin enginy: “El ball de les formigues”, “El Sol”, la Lluna, “la Tortuga”… i totes les altres. Me les he empassat tres o quatre vegades. Aconsegueixes que aquestes galetes es multipliquin en la imaginació de qui té la sort de degustar-les. M’agrada cada un dels poemes per la seva delicadesa, per la seva simplicitat, per les paraules tan ben escollides, pel ritme com un joc. Em recorden Sarpingàlia, aquell projecte que vas dur a terme fa tants anys. Llavors ja ens vas demostrar que sempre t’has plantejat la poesia com un joc: amb les paraules que n’atrauen unes altres i la imaginació que no sap estar quieta. Enhorabona, Ramon, per aquest assortiment poètic, objecte meravellós sorgit de les mans d’un mag. Una abraçada gran
Abans d’arribar a l’Assortiment, en Ramon va explicar d’on ve tot plegat i va fer referència als seus inicis com a mestre, ara fa més o menys 45 anys, quan estava a l’Escola El Puig, a Esparreguera, i va començar a interessar-se per l’obra d’en Marti i Pol i a inculcar als seus alumnes l’estimació per les paraules, per les metàfores, per la mètrica i la rima. Va passar unes imatges dels treballs dels infants, de l’exposició Sarpingàlia, dels llibres obra dels alumnes que van ser publicats i que van deixar màcula en molts d’ells.
Després es va posar el vestit de poeta, ens va convidar a transformar-nos en alumnes de cinquè i, com qui no vol la cosa, ens va anar embolicant amb propostes per estimar i viure la poesia. Accions amb llibres seus com “La lletra que tot ho canvia”, “Els comences a comptar?”, “Poesia tot l’any” i altres, li van servir per recordar-nos el poder i la necessitat de viure amb entusiasme cada moment. Mentre en Besora feia la masterclass (que, en definitiva, això va ser) em van venir al cap uns versos de Celaya al seu poema “La poesia es un arma cargada de futuro” (Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse) i vaig admirar el seu compromís amb l’educació i vaig sentir-me afortunat de poder gaudir de la seva amistat.
El final de la presentació va ser espectacular perquè vam poder gaudir del procés de creació i degustació de l’Assortiment poètic. Una festa.
Al llibre «Lideratges valents», en Xavier López fa un exercici literari a partir d’entrevistes amb persones del món de la cultura i altres àmbits. En un dels capítol recorda l’ocasió en que en Lluís Llach li va dir a Miquel Martí Pol:
—Escolta, Miquel, quan et pregunten com et defineixes i dius que ets un poeta sona d’una pedanteria bestial.
En Miquel va somriure i no va respondre. Van passar un o dos anys. I un dia li va fer llegir un poema seu. Quan en Llach va acabar la lectura va dir:
—És la tercera vegada que llegeixo aquest poema davant teu i cada vegada entenc coses noves, més àmplies, més profundes, amb més matisos.
—És per això que et vaig dir un dia que soc un Poeta. A vegades dic coses que quan escric no tinc la intenció de dir-les. I quan després les llegeixo penso: ‘Ah, també he dit això?’ I per això em crec amb tot el dret de proclamar que soc un Poeta—li va respondre en Miquel, esbossant un somriure.
El llibre que presentem és obra d’en Ramon Besora, amic d’en Miquel Martí i Pol i poeta com ell. Però en Ramon és més polièdric i es nota, entre altres coses, en la manera de veure el llibre com a objecte. La seva és la mirada d’un editor, d’un artista podríem dir.
El títol ja és una declaració d’intencions perquè ens recorda que la poesia no és només qüestió dels dies previs a la celebració de Sant Jordi, o del 21 de març —Dia Mundial de la Poesia— sinó que és motiu de lectura al llarg de l’any.
La poesia d’en Besora és subjectiva i, per tant, no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula). Mireu, per exemple, el primer poema “Papallones blanques” dedicat al mes de gener:
Arribat l’hivern amb fred i boirines, davallen del cel —al compàs de l’aire com fràgils joguines— papallones blanques espurnes d’estel.
També considera en Ramon que la poesia és per a ser viscuda i ens aporta una visió del món diferent emprant les metàfores que ens ofereix la natura, metàfores com les papallones blanques, la flauta dolça de la merla del poema de març o la pilota que de nit es veu al cel del poema de desembre.
Hem comentat que la seva mirada és la d’un editor i es nota en la gosadia de fer un leporello, un llibre que es desplega com un acordió de 3,80 metres, els poemes sobre fons blau que és el color més difícil per a l’impressor, i el text escrit a mà amb molta traça per la Sara Masià, autora també de les il·lustracions.
El llibre conté dotze poemes, un per a cada mes i trobem els elements habituals que empra en Besora: els animals del bosc, la musicalitat dels sons de la natura, els arbres, el cel, el dia i la nit, etc.
Lectura recomanada per a infants i adults.
LES DADES:
Títol: Poesia tot l’any Autor: Ramon Besora Il·lustradora: Sara Masià Editorial: Meraki Pàgines: 52 La Seu d’Urgell 2024
Endevina, endevineta, qui me l’endevinarà? A fira d’endevinalles, anem tots a endevinar. Pica ben fort, pica ben fort, que piques fusta, pica ben fort.
Amb aquesta cantarella, acostumo a començar les sessions de contes. Proposo algunes endevinalles i d’aquesta manera aconsegueixo centrar l’atenció dels infants.
Les endevinalles també són un bon recurs per començar el dia o per acabar-lo.
Conec mestres que organitzen diferents tallers (espais, racons) on les endevinalles hi són presents per tal que els alumnes practiquin de manera autònoma o en petit grup la discriminació dels sons de les paraules, la lectura de les síl·labes i les puguin combinar i descodificar.
En aquests espais, els infants solen estar acompanyats de la mirada de la mestra que pot intervenir ajudant o preguntant, segons el nivell de dificultat. Un taller, per exemple, pot tractar d’associar paraules a imatges, o anar més enllà emprant definicions que facin treballar el magí per trobar les respostes.
Tot depèn del nivell de dificultat i del nivell de l’alumnat. Es tracta de millorar la comprensió lectora i, també, que vagin agafant l’interès per la lectura.
Per aquest motiu, empren o elaboren el que diuen jocs de lectura, però, en realitat, són materials didàctics que segueixen les normes de jocs coneguts per facilitar el seu ús.
L’editorial Meraki ha editat dues capses que tenen aquesta mateixa idea d’ajuda a les escoles (també a les famílies) oferint quatres jocs basats en les conegudes normes del dòmino.
Les comentem a continuació.
La primera capsa s’anomena DESCOBERTA DE L’ABECEDARI I DEL LLENGUATGE ESCRIT
És per als més petits i conté un dòmino d’aparellar lletres i imatges i un altre de compondre paraules i imatges.
APARELLAR LLETRES I IMATGES A cada fitxa hi ha un dibuix i un lletra que ens dóna pistes i ens indueix a buscar una paraula que comenci per aquesta lletra. Per exemple:
Es juga repartint les 27 peces entre els infants (es pot jugar amb menys fitxes) i anar composant la tirallonga.
COMPONDRE PARAULES I IMATGES Té una dificultat una mica més gran però la gràcia està en que l’infant no ha d’esforçar-se tant com quan ha de llegir una paraula sencera. De vegades, trobem nois a qui costa desxifrar-la perquè requereix més energia, no saben seguir les pistes o no anticipen les estratègies de comprensió.
En aquest joc, les pistes visuals són fàcils, ajuden a trobar la solució i animen els alumnes a gaudir de l’activitat. No estan tan centrats en desxifrar, amplien el seu lèxic i comprenen millor.
Un exemple:
La segona capsa s’anomena COMPRENSIÓ LECTORA DE TEXTOS BREUS i te dos jocs.
El primer és DEFINICIONS
A cada fitxa hi ha una definició d’un objecte, d’un animal o d’una lletra i a la banda esquerra un dibuix que s’ha de casar amb la definició anterior. És l’esquema habitual.
El segon és ENDEVINALLES El nom és prou explícit. Es tracta de llegir cada endevinalla i pensar, ajudant-se de les pistes visuals quina pot ser la solució.
Són quatre jocs, senzills, fets amb materials resistents que aguantaran bé a l’escola però també poden anar bé a les biblioteques, ara que moltes comencen a disposar de jocs per prestar.
L’autor dels textos és en Ramon Besora i les il·lustracions són de la Sara Masià.
Si Rodari visqués segur que ens recordaria que joc i lectura van molt units i que amb aquesta mena de materials estem evitant que els nois i noies esdevinguin, quan siguin adults, allò que anomenem “analfabets funcionals”, persones que saben llegir però a qui costa llegir entre línies, amb un nivell de lectura baix i que només llegeixen per obligació, mai per plaer.
Un poeta és aquella persona que sap expressar la sensació que notem quan l’aigua s’escola entre els nostres dits, ens fa sentir la poesia que arriba dolçament en forma de música empesa pel vent, ens fa emocionar davant d’una escultura que potser no s’acaba d’entendre del tot.
Aquest “no acabar d’entendre què ens vol transmetre un poema perquè se’ns fa estrany per la forma o el sentit” és precisament allò que ens porta a obrir una finestra a un espai de somni i de misteri, a obrir una porta al món, perquè els poemes es llegeixen com si fossin un quadre on cadascú troba detalls significatius diferents i on, de vegades, es difícil entendre el sentit que el poeta ens vol explicar.
Poesia no és només «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat de l’ordinador. Poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quan ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls.
La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.
De poesia en sap molt en Ramon Besora perquè fa més de mig segle que s’hi dedica. A més, té la voluntat de fer-nos-la entenedora i d’encomanar-nos el gust per conèixer què s’hi amaga darrera d’una metàfora concreta, la paciència per explicar-nos què significa determinada paraula que no coneixem, el desig de convidar-nos a no tenir por d’obrir un llibre de poemes.
En Besora té, a més, la capacitat d’anar més lluny, d’albirar més enllà de la corba del camí que pregonava en Pessoa, i imaginar noves formes de presentar els poemes. Ho hem vist en els seus llibres-objecte i en el darrer projecte que hem tingut l’oportunitat de viure en directe: Peramola, tot l’entorn és poesia.
Finalment, el dissabte 25 de maig, vam agafar els cotxes i ens vam dirigir cap a Peramola, un poblet de l’Alt Urgell. La cita era a la Plaça Josep Roca, davant l’escola, on ens esperava en Ramon. Ens vam aplegar 29 persones vingudes de diversos indrets de Catalunya i amb diferents motivacions. La majoria ens coneixíem perquè estem relacionats directament amb el món de l’educació.
En aquesta ocasió veníem d’unes setmanes de pluja i la natura estava esplendorosa. Va ser una delícia de passejada. Algunes fotos, a continuació:
La segona part, la que ens havia convocat, va ser un recorregut pels carrers del poble on vam poder llegir i admirar les instal·lacions que van fer els alumnes de l’Escola Massana de Barcelona, interpretant el sentit de cada poesia. Les obres estan a les façanes de diferents cases i són versos de poetes catalans coneguts com Carner, Espriu, Martí i Pol, Leveroni, Marçal, etc.
La idea era deturar-se a cada instal·lació per llegir el poema i en Besora ens anava explicant el perquè s’havia triat aquell indret singular de Peramola, una mica d’història de cada racó i alguna anècdota curiosa del procés d’instal·lació. De moment hi ha nou obres, però la idea és anar ampliant l’oferta en properes edicions.
Després de dinar, ens vam reunir sota les moreres de Cal Pedret on vam conèixer de primera mà les darreres publicacions i els projectes futurs d’aquest autor peramolí que, amb la seva generositat, ens va fer estimar una mica més la poesia.
Ens va comentar el darrer dels seus llibres publicats: Un metre d’històries de metre, un llibre acordió il·lustrat per l’Albert Asensio i editat per Meraki.
També vam conèixer els materials que acaben de sortir al mercat sobre comprensió lectora. Són uns jocs basats en el dòmino i que es presenten en dues caixes per als diferents nivells educatius.
Els explicarem en una altra entrada d’aquest blog, ens els propers dies. Un dels jocs el vam poder jugar.
La jornada la vam acabar fent un Bingo poètic que ens va servir de recordatori de tot el que havíem viscut.
Un agraïment a en Ramon i la Núria, cicerones d’aquesta jornada bonica i inoblidable!
La invitació a la lectura 