A la darrera tertúlia, vaig descobrir aquesta biografia que rescata el llegat de la Maria Goyri, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.
El llibre té un format deliciós, com un quadern d’aquells que usen els exploradors i aventurers, amb la goma que protegeix els fulls com si d’una Moleskine es tractés.
L’autor, l’Alejandro Pedregosa, relata moments significatius en la vida de la María Goyri: la seva infantesa a l’escola de la natura pel parc del Retiro, l’educació humanista i liberal rebuda a l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, la creació d’un centre de formació per a universitàries, la seva col·laboració amb la Institución Libre de Enseñanza, etc.
El relat explica que va ser una de les primeres dones llicenciades i doctores en Filosofia i Lletres, a més de dedicar la seva vida a la docència a la Residencia de Señoritas i al Colegio Estudio de Madrid, del qual va ser directora. Formant “equip” amb el seu marit, Ramón Menéndez Pidal, va crear un arxiu imprès i sonor per conservar les “joies del patrimoni oral” que atresora el Romancero.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar ens remeten a l’època que va viure la María Goiry amb detalls molt cuidats dels vestuaris, objectes, paisatges, etc.
El llibre és una joia i quan acabeu de llegir-lo és molt probable que us vinguin ganes de tornar a llegir algun Romancero com el d’en Lorca, per exemple ( Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas. El barco sobre la mar y el caballo en la montaña.)
Lectura recomanada a partir de dotze anys.
Les dades: Títol: A la sombra de un romance Autor: Alejandro Pedragosa Il·lustradora: Concha Pasamar Editorial: Kalandraka Pàgines: 80 Pontevedra, 2025
«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.
A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.
Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.
Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.
Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).
Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.
Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.
També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.
Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.
Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.
La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:
Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.
En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.
L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.
Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.
L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.
I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.
Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.
La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.
Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.
De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.
La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.
Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.
La promo de l’editorial Bookolia explica que:
Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany. Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas. A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.
Aproximadament la tercera part de la superfície terrestre està coberta per boscos que ens proporcionen aliments, refugi, ens protegeixen i ens ajuden a combatre el canvi climàtic.
Una manera excel·lent de conscienciar i sensibilitzar l’alumnat sobre com cal conservar els arbres és recordar les persones o les organitzacions que van ocupar la seva vida a intentar que el nostre planeta no es degradi.
Coneixem la història del cap indi Seattle de la tribu Suwamish i la carta que va enviar als president dels estats Units, un text preciós que podem llegir en una edició molt acurada, publicada també per Akiara.
Sabem de la vida de la Wangari Maathai, política i ecologista kenyana Premi Nobel de la Pau i tot el que va fer al seu país plantant milers d’arbres.
I, naturalment, llegim amb interès i emoció els relats que traspuen estimació per la natura, com l’obra de Jean Giono“L’home que plantava arbres” perquè uns i altres saben que la Terra ens dóna tot allò que necessitem per viure i per això cal respectar-la.
«Plantar el món» és un llibre de poesia però també de coneixements. Ens parla de la vida dels arbres, talment com si fossin persones perquè
els arbres tenen somnis I els arbres no es rendeixen mai
Aquestes quaranta pàgines segueix una mena de fil argumental que comença una primavera quan
El blau es va fer flor i el verd en fulla es va convertir. L’escuma es va escampar i els arbres van poblar la terra.
I continua explicant com són —són lliures i també captius— a què s’assemblen, quines aventures s’expliquen al lloc on viuen, quis fruits donen, els perills a què estan sotmesos, els noms que reben, i sobretot, sobretot, què podem fer perquè es compleixin els seus somnis.
Les il·lustracions de la Concha Pasamar plenes de color i espontaneïtat, com si es tractés d’un quadern de camp, són precioses.
El llibre forma part de la col·lecció “Akipoeta” i està enquadernat a fil vist, que permet que s’obri completament i així gaudir de la seva lectura.
Poemari recomanat a partir de cicle inicial. LES DADES: Títol: Plantar el món Autor: Javier Sobrino Il·lustradora: Concha Pasamar Traductores: Glòria de Valdivia i Elena Martín Editorial: Akiara Pàgines: 40 Barcelona, 2024
La invitació a la lectura 