Una dent es mou
i ens molesta quan mengem, quan parlem…,
però no hi ha manera que caigui:
Aquí segueix com si res!

A vegades, tot resulta molt senzill:
fas una mossegada a una poma i, de sobte, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.
Estàs a classe de matemàtiques
i, en fer una multiplicació, zas!,
aquesta dent que es movia, cau.

Però altres vegades, com passa en aquest llibre, no és fàcil, ni de bon tros. Per a aquests casos difícils, l’escriptor Pep Bruno i la il·lustradora Amrei Fiedler presenten un seguit de propostes divertides, imaginatives i un tant surrealistes, que no garanteixen al cent per cent que la dent acabi caient, però sí que garanteixen riallades.
Segons conta el mateix Pep Bruno al seu bloc (www.pepbruno.com)

Un dia d’agost (de 2011) a Juan, el meu fill gran, se li movia una dent. Era una d’aquelles dents que es mouen prou perquè siguis conscient que hi és, ballaruga, però no prou com per caure amb una petita ajuda. Recordo que llavors li vaig explicar que una vegada, quan jo tenia la seva edat, vaig intentar treure’m una dent lligant un fil a una porta i, després d’esperar pacientment, quan la meva mare va obrir la porta, aquesta ho va fer cap a dins (cap a mi), i tot va ser en va.
Després d’aquella història (real) vaig començar a imaginar diferents maneres per treure una dent i així facilitar aquesta tasca als nens i nenes que es troben en aquesta tessitura.

El llibre presenta quinze maneres d’arrencar la dent. Així, hi ha mètodes clàssics com lligar un fil a la dent i, per l’altre extrem, al pom d’una porta, a l’espera que algú obri la porta i, ¡ tatxan! , s’emporti la dent, o més romàntics, com fer-li un petó a algú, o científics, en els quals s’aplica el principi d’Arquímedes.
La gràcia de cadascuna de les pàgines està, a més a més en gaudir de les il·lustracions
i del requadre que hi apareix a cadascuna d’ells amb tres indicacions precises: Avantatge, inconvenient i consell.

Per exemple, al Mètode esportiu (també anomenat ¡Mira, mamà: sense mans!) que consisteix en pujar a la bici i circular primer sense una mà, després sense l’altra, i sense un peu i, finalment, sense l’altre peu. (aquest mètode també es conegut com: ¡Mira, mamà: sense dents!

El requadre ens diu:
Avantatge: Es pot gaudir del paisatge metre es va en bicicleta
Inconvenient: es possible que siguin més d’una les peces dentals que, a l’hora, deixin el seu allotjament.
Consell: És recomanable saber anar amb bicicleta, tot i que, tal vegada, tampoc sigui gaire important.

¡Maldito diente! no és només un ventall d’estratègies, totes divertides, per acabar amb el molest bellugueig d’una dent. Aquest manual es converteix també en font d’inspiració per a altres enginyosos usos, com apunta la mateixa il·lustradora, a qui li agradaria construir “una màquina com la del Mètode Entretingut però amb una funció diferent, com un rellotge despertador o una màquina per alimentar gats” .
Les il·lustracions, realitzades amb petits pinzells i acrílics, plenes de curiosos detalls que conviden a noves i divertides lectures, sobretot si ens aturem a observar els quadres que apareixen recurrentment en les seves pàgines.

A l’escola ens ha agradat molt i l’hem anomenat “el llibre estimadíssim del mes de novembre”. El recomanem especialment per als alumnes de cicle mitjà perquè segur que entendran les picades d’ullet que ens fan els autors i de ben segur podran fer quelcom de semblant a partir d’algun enunciat del tipus “mètodes per aconseguir la
mascota que vull i que, probablement, mai no tindré”, “”mètodes per fer desaparèixer el menjar que no m’agrada sense que ho vegin els pares” o el clàssic “ mètodes per aprovar els exàmens sense estudiar”

Un cop més, i van la tira, reivindiquem aquestes editorials que arrisquen i busquen noves fórmules de plantejar el futur de l’àlbum il·lustrat. No sé perquè però ensumo que el boom dels anys vuitanta està a punt de fer un segon esclat i una nova revolució d’aquesta “lectura de la imatge” ben aviat ens mostrarà nous camins. Gràcies OQO.

(algunes informacions d’aquest escrit les he tret del web d’OQO. La cita d’en Pep Bruno l’he trobada al seu propi web)