Fils d’aigua, rius de tinta

delta2

Sortida al Delta de l’Ebre

Yo no sé
lo que dicen los cuadros ni los libros
(no todos los cuadros ni todos los libros,
sólo algunos),
pero sé lo que dicen
todos los ríos.
Tienen el mismo idioma que yo tengo.

El río (fragment) Pablo Neruda

Com a ciutadans del món estem compromesos en el coneixement i l’estimació del nostre entorn més proper. A les escoles, s’intenta fer evidents els aspectes socials i naturals relacionats i es programen sortides que ajuden a interpretar i conèixer in situ la realitat que ens envolta.

Cada curs, moltes escoles s’impliquen amb l’agenda 21 i intenten avançar compartint una visió del món propera als postulats del que s’anomena ecoeducació. Es tracta d’educar pel canvi de les relacions socials i ambientals actuals i fomentar una cultura de respecte envers el nostre planeta. En aquest sentit, convé programar lectures d’obres de ficció que complementen l’estudi i el coneixement, per exemple, dels rius.

Les possibilitats pedagògiques que ens ofereixen les narracions que parlen sobre els rius són nombroses: els ponts, el comerç, l’aigua, el transport, els peixos, la contaminació, les inundacions, les granotes, etc. Depenent dels aspectes que es vulguin tractar, quan es visita la desembocadura o el naixement d’un riu, quan s’estudien les colònies tèxtils o els molins paperers, quan es creua un pont, quan es vol conèixer el cicle de l’aigua, etc., un relat relacionat amb aquest tema pot ajudar a fer-ho més entenedor.

Per exemple, un projecte sobre els ponts romànics és un bon projecte si es vol treballar les matemàtiques, la física i la història, i un projecte sobre la contaminació de les aigües fluvials involucrarà les àrees socials i naturals, també.jonás castellà

A les escoles, la música, la plàstica, la matemàtica, les ciències naturals i socials, etc. normalment formen part del mateix projecte si es treballa de forma globalitzada i s’entén que tot hi està connectat, que l’estudi ha de ser interdisciplinari i el treball cooperatiu. Per aquest motiu, les lectures de ficció relacionades poden esdevenir un bon aliat, una bona eina per a qualsevol tema que es vulgui investigar.

En aquest cas, si ens centrem en el riu com espai de vida i de cultura podem resseguir el viatge a través d’un riu amb la narració de Tomek, el rio al revés, si ens interessem pels recursos industrials i energètics ens pot anar bé recordar Las lavanderas locas, o si el que volem en aprofundir ens les comunicacions, L’ogre, el llop, la nena i el pastís és ideal.

A la revista GUIX del mes de desembre fem esment del treball que sobre els rius vam elaborar el curs anterior amb les companyes del Grup de treball “Passió per la lectura” i que ja vam apuntar en una entrada en aquest mateix blog. Els llibres treballats els podeu consultar, també, a l’apartat Propostes didàctiques.

delta3

El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu

peludiuQue algunes llibres infantil són bonics ja ho sabem, com també sabem que, de tant en tant, cau a les nostres mans alguna “joia”.

La última que he trobat i que no puc estar de comentar és El meravellós peludiu-renudiu-xiquitiu, un àlbum il·lustrat per la italiana Beatrice Alemagna, la mateixa que ja ens va delectar fa uns anys amb Un lleó a Parísels cinc desastres, o les il·lustracions d’alguns contes del gran Rodari.

En aquest àlbum s’explica l’aventura de una nena de cinc anys, Edith, anomenada Eddie pels seus amics, que sovint se sent una mica inútil. Un matí escolta la seva germana parlar del seu regal d’aniversari de la mare (aniversari-mare-peludiu-renudiu-xiquitiu) i pensa que ella també li ha de fer un regal. Es col·loca la seva jaqueta de color rosa sobre les seves fràgils espatlles i surt al carrer on comença a preguntar als botiguers del seu barri (fleca, floristeria, antiguitats…) si saben que és o si tenen un peludiu-renudiu-xiquitiu. Ningú li pot proporcionar aquest objecte però cadascú li fa un petit obsequi.

Desanimada, la nena torna a casa i, pel camí, troba una petita bola peluda, fluorescent. Finalment ha trobat el que buscava, el seu meravellós regal.

04_doduUn àlbum encantador que presenta una nena amb una gran estima per la vida i pels altres.

peludiu2Les il·lustracions són genials, amb uns fantàstics dissenys amb les cases del barri tortes i unes botigues que permeten veure a través de les finestres mil i un detalls.

Hi ha quelcom que no sé dir que m’ha recordat la Pippi Langstrump.

Recomanable a partir dels quatre o cinc anys.

Editat per Combel.

Us deixo el book-trailer (versió en francès):

Faules de sempre i altres contes d’animals

Baner Faules_

Les faules són un gènere literari molt antic que conserva, encara, la força de la seva imaginació i la possibilitat d’extreure’n un ensenyament. Normalment són peces breus que les fan ideals per començar o cloure una sessió de contes.
Isop, Fedre, però sobretot, La Fontaine, han estat els grans mestres d’aquest gènere en el que els personatges són animals que posen l’accent en alguna qualitat, virtut o vici humà, per oferir-nos una moralitat que ens fa reflexionar en com som les persones.

L’editorial Eumo, adscrita a la Universitat de Vic, que normalment publica textos pedagògics, també té una col·lecció que anomenen Contes. Dins d’aquesta col·lecció acaben de presentar un recull de faules. De la mà de la Maica Bernal i la Carme Rubio, dues excel·lents professores de l’escola de mestres de la UVIC, amb qui he tingut la sort i el plaer de compartir algunes aventures relacionades amb la literatura infantil i l’educació, ens ofereixen aquestes Faules de sempre i altres contes d’animals.
Algunes de les  faules són abastament conegudes, com és el cas de La tortuga i els dos ànecs, adaptació lliure d’una faula de La Fontaine però n’hi ha d’altres que provenen de la tradició búlgara, sarda o italiana i, de ben segur, ens sorprendran.

A la promoció que fa l’editorial podem llegir:paó i deesa007
Aquest llibre ens porta al món fantàstic de gallines més astutes que una guilla, formigues eixerides, ratolins presumits i óssos gemegaires. En comptes de comportar-se com el que són, aquests animals actuen com les persones. I ens mostren, amb humor i murrieria, tots els defectes humans.

Les faules s’acompanyen d’unes il·lustracions de la Laura Reixach, que usa els colors càlids i terrosos per donar-li un aire més proper i alguns dels animals els humanitza amb petits detalls de peces de roba (bufandes, camises, etc..). Una il·lustració clàssica i elegant.
L’edició està cuidada, amb lletra de cos generós i paper del bo, que fan d’aquest llibre un objecte delicat que caldria incloure en la carta als Reis.
Amb la col·laboració del servei de biblioteques de L’Hospitalet han organitzat una presentació a la biblioteca Tecla Sala. M’han convidat i ja he començat a preparar la narració d’una d’aquestes faules, tal com faran les autores. Crec que pot ser una presentació diferent, a la que hi esteu convidats, faltaria més!
El fliyer que anuncia la presentació és el següent:

presentacio_Faules_Hospitalet (2)
Aprofito per citar les tres darreres novetats de la col·lecció Contes, relacionades amb la cultura popular i les nostres tradicions:

Coberta_BusquemHome.smallBusquem l’home dels nassos
Pilarín Bayés | Adelina Palacín | Assumpta Verdaguer
Dins la col·lecció En Pau i la Laia, que ja deu anar al voltant dels quaranta títol de la sèrie, aquest home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any, es passeja per pobles i ciutats cada 31 de desembre. En Pau i la Laia el volen veure de totes passades, però comença a nevar i es fa difícil circular pel país. Aconseguiran de veure’l, malgrat tot?

fem-el-pessebre_9788497665285.smallFem el pessebre d’Eva Santana Bigas
Avui la Maria s’ha posat a fer el pessebre. Ho té tot a punt: la molsa, el bou i la mula, el nen Jesús, un caganer, fins i tot un dimoni! Què seria un Nadal sense pessebre! I un pessebre sense neu?

 

on_ha_anat_tio.smallOn ha anat el tió? d’Eva Santana Bigas
On ha anat el tió? S’ha escapat de casa? Aquest matí, en Pau s’ha endut un bon ensurt quan ha vist que no hi era.

He arribat tard perquè…

img070He arribat tard perquè… és el títol del nou llibre de Davide Cali, amb il·lustracions de Benjamin Chaud (lligat definitivament a l’elefant Pomelo). Està editat per Andana i segueix el fil de l’anterior No he fet els deures perquè… i és un enfilall de situacions hilarants i boges explicades per un nen a la seva mestra, quan arriba tard a l’escola.

La narració comença amb el nen dormint al seu llit. Al terra hi ha un llibre obert, cap per avall, que és precisament el que tenim a les mans. Hi ha també un gos, que l’acompanyarà en tot moment, mirant sorprès el rellotge despertador que marca, aaagg!, l’hora de llevar-se. A partir d’aquí tot són corredisses i presses fins que arriba a l’escola i la mestra li pregunta:

Aleshores… Digue’m, per què has arribat tard?
Doncs… és una història ben llarga. —respon el nen.img071

I comença un regitzell superdivertit d’excuses que ens recorden el “nonsense” (sense sentit)  d’alguns llibres anglesos: Formigues gegants, ninges malvats, majorets espantoses, talps misteriosos… es confabulen per evitar que el noi arribi a temps a l’escola.

El llibre conté moltes referències i evocacions a altres històries. Per exemple a “Alícia en terra de meravelles” (El que em va passar és que tot just després em vaig encongir), a “La aventura formidable del hombrecillo indomable” (vaig haver de lluitar amb una esponja gegant), a “La caputxeta vermella” (vaig trobar una nena petita que em va demanar ajuda per trobar la casa de la seva àvia), a “Hansel i Gretel” (paràrem a fer un mos pel camí), a “El flautista d’Hamelín” (no vaig poder evitar seguir un nen que tocava una flauta màgica…), etc.

flautista ietiLes invencions del nen, a mesura que avança el conte, són cada vegada més esbojarrades. Diversos personatges com el Ieti, el Bigfoot o els marcians, finalment, no aconseguiran que el nen arribi tard… Bé, arriba tard perquè ha de tornar a casa a buscar la motxilla que s’ha oblidat. Però alguna cosa surt malament…

He rigut molt i m’ha agradat l’actitud pacient de la mestra que sembla animar al nen a seguir inventant excuses.

El llibre té molt bon ritme i es llegeix amb interès. Crec que els alumnes de segon o tercer de primària s’ho passaran d’allò més bé amb aquest llibre que, a més, obre la porta a continuar inventant excuses per arribar tard a l’escola.  També es presta a fer un anàlisi del vocabulari (especialment dels adjectius que usa l’autor).

Lectura recomanada.img072

 

Todos los hombres del presidente

cartelEn la sala de lectura del edificio Thomas Jefferson de la Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos, en Washington, se rodó una escena maravillosa. Empieza con un plano picado que enfoca las manos de los protagonistas. Son las manos de Bob Woodward y Carl Bernstein, dos reporteros del periódico The Washington Post, que están revisando las fichas de préstamo de los libros solicitados por la Casa Blanca en los dos últimos años sobre el presidente Kennedy.
La cámara retrocede iniciando un suave ascenso y vemos a los periodistas sentados de lado, con las americanas en el respaldo de las sillas respectivas, las mangas de las camisas remangadas, una azul y otra blanca —símbolo de poder y autoridad—, concentrados, pasando las tarjetas deprisa. Se escucha, a todo volumen, el sonido del parpadeo del papel en un compás acelerado superponiéndose a la música que acompaña la escena hasta el final de la toma. La cámara sigue subiendo, vemos la mesa y, a continuación, el plano se abre progresivamente mostrando todo lo que les rodea hasta situarse cerca de la cúpula del techo. Se usan un par de disoluciones que acortan el tiempo hasta poder ver una panorámica cenital en la que a lo lejos distinguimos a los protagonistas —interpretados por Robert Redford y Dustin Hoffman— como dos hormiguitas dentro de un laberinto.Imagen 2
El rodaje tuvo sus dificultades porque no podían usar una grúa y tuvieron que instalar un cabestrante en la parte superior de la Biblioteca del Congreso que arrastrara la cámara hacia arriba. Pusieron estabilizadores para eliminar las sacudidas aunque no lograron evitar un leve balanceo. Era el año 1976 y los medios técnicos no eran los actuales. Hoy un dron lo hubiese resuelto perfectamente. Cuentan que la escena costó alrededor de 90.000 dólares.
El simbolismo de la sublime escena es patente porque manifiesta, en los 45 segundos que dura, el trasfondo de la película, es decir, el intento de dos hombres por desenmascarar las fechorías cometidas por el gobierno estadounidense. La imagen de las mesas concéntricas de la sala de lectura recuerda las redes del poder. Por primera vez en la cinta, tenemos la sensación que, finalmente, los dos reporteros han encontrado el camino correcto y percibimos que, además, van a trabajar en equipo.
Todos los hombres del presidente explica la historia de los reporteros del Washington Post durante su investigación de las circunstancias que rodearon un robo en el edificio Watergate y cómo su perseverancia les llevó a descubrir las corrupciones del gobierno, forzando la renuncia del presidente Nixon.
Imagen 1La película no es sobre el “caso Watergate”. El objetivo es mostrar el trabajo de unos periodistas de investigación que indagaban la detención de unos ladrones —bastante torpes— que estaban en las oficinas del partido demócrata y los conectaron con los nombres de las persones que trabajaban en la administración de la Casa Blanca y usaban los fondos de la campaña presidencial con fines poco claros.
En la primera parte de la película, los dos reporteros intentan contactar con diversas personas, siempre mediante el teléfono de la redacción del periódico. El teléfono fijo está presente en la mayoría de escenas, siempre en primeros planos, en una época en que el uso de internet ni se soñaba.
Una de las llamadas precipita la investigación. Es la que hacen a la bibliotecaria de la Casa Blanca para preguntarle si algún asesor ha estado buscando material relacionado con el rival presidencial de Nixon, Ted Kennedy, y lo ha solicitado a la Biblioteca del Congreso. Ella les facilita información bastante útil pero mientras habla, llega algún superior y pone el teléfono en modo espera. A continuación, continúa hablando y desmiente todo lo dicho anteriormente, en un mar de contradicciones y silencios sospechosos. Woodward y Bernstein se dan cuenta que ha mentido y esa mentira refuerza su teoría.imagen 4
A partir de ahí, los dos protagonistas se acercan a la biblioteca del Congreso a buscar los registros de los préstamos de libros a la Casa Blanca. Primero los atiende un bibliotecario de aspecto agradable el cual les dice que no se los puede facilitar porqué son material confidencial. Persisten y van a dar con otro bibliotecario, un bibliotecario negro con melena afro, que les pregunta:

—¿Quieren todos los préstamos? ¿Desde cuándo?
—Todos los del año pasado. —le responden.
—No creo que los quieran… pero los tengo.

Y les saca una montaña de tarjetas que son las que vemos sobre la mesa de la escena comentada anteriormente.
Es poco frecuente ver bibliotecarios hombres en las películas pero que además sean negros ya es una rareza. Probablemente formaba parte de la idea de transgresión que planea en toda la cinta y que tenía su paralelismo en los movimientos sociales en aquella época en los Estados Unidos. Bravo por Pakula.portadamibiblioteca14
La película, de visión obligada en la facultad de periodismo, tiene otros atractivos. Uno de los más fascinantes es la presencia de las máquinas de escribir en algunas secuencias clave. Reseguir los diálogos sobre el acto de escribir, sobre cómo debe redactarse un buen artículo, es una delicia.
Todos los hombres del presidente es una cinta que aguanta bien el paso del tiempo y que es una obra maestra en el uso de la iluminación, el movimiento de la cámara, los primeros planos, la música, etc. Muy recomendable.

L’escrit que has llegit forma part de la sèrie d’articles sobre biblioteques de pel·lícula que venim escrivint per a la revista MiBiblioteca. Aquest correspon al número 43 (tardor 2015).

El sumari de la revista el pots veure AQUÍ.
Us deixo el vídeo de la seqüència que comentem.

El viatge d’en Vintcèntims, una pràctica amb alumnes de cicle mitjà

20150421_190053A la biblioteca de L’Institut Escola “Mare de Déu del Portal” de Batea es realitzen diverses activitats de dinamització al llarg del curs, a Educació Infantil i a Primària. L’Asun Martí, l’Ana Ginata i la resta de mestres implicats en donar-li un bon ús al servei dissenyen i realitzen moltíssimes activitats a partir dels llibres de literatura infantil i juvenil.

Hi ha una que m’agrada especialment i que fan amb els alumnes de cicle mitjà. Està basada en el llibre “El viatge d’en Vintcèntims” i forma part del seu programa “Contes a fons”, que consisteix en donar a conèixer a l’alumnat històries en diferents tipus de suports.
Segons explica l’Asun:
Amb “el viatge d’en Vincèntims” els alumnes treballen les vuit competències bàsiques, gestionen la informació que tenen a l’abast per tal de transformar-la en coneixement i també es fomenta el gust per llegir.
“El viatge d’en Vintcèntims” és la història d’un segell que viu en un poble molt petit que es troba just on el món gairebé s’acaba. Vol fer el seu viatge però, per això, li cal un missatge al que acompanyar. Mentre el petit Vintcèntims espera es dedica a escoltar les històries d’altres segells més grans que ja han tingut l’oportunitat de ser útils i acompanyar una carta amb lletra bonica i rodona en un paper blanc o una targeta de colors vius. L’autora i il·lustradora ens va explicant cadascuna de les aventures donant-nos detalls de quina imatge i valor té el segell, quin ha estat el seu punt de partida, quins mitjans de transport ha fet servir i quin ha estat el seu destí.
Així doncs ens trobem davant d’un àlbum que ens dóna peu per ampliar coneixements de geografia, monedes del món, valor d’aquestes en euros, tipus i preu dels segells, mitjans de transport i funcionament d’una oficina de correus.

2014-02-14 16.27.35

Totes les imatges d’aquesta entrada són propietat de l’Institut Escola Mare de Déu de Batea. Ens les han cedit i els ho agraïm, molt.

La lectura d’aquest conte i el posterior treball el distribueixen en sis sessions:

La pràctica comença contant el conte mentre els alumnes veuen les imatges a la PDI. Segueix una conversa sobre el canvi que ha representat l’aparició d’internet, mòbils… a l’hora de comunicar-se les persones.
En la segona sessió utilitzen els microportàtils en una cerca guiada per localitzar els diferents països i ciutats que hi van sortint.
Es fa una cerca guiada en la tercera sessió per saber a quin país pertanyen les monedes del conte i quin és el seu valor en euros.
La següent sessió la dediquen a observar una col·lecció de segells i a dibuixar un segell personal.
En la cinquena sessió la bibliotecària els dóna un sobre tancat que conté l’obsequi del llibre i una carta que els dirigeix en Vintcèntims. Cada alumne ha d’escriure la seva adreça i enganxar un segell de 37 cèntims. Visiten l’oficina de correus per tirar la carta i que la cartera els parli de la seva feina.
En la darrera sessió han de portar a l’escola les cartes que han rebut, obrir els sobres i llegir el que hi ha a l’interior. Finalment farem una avaluació de l’activitat.

Per a més informació podeu anar a l’enllaç: http://www.xtec.cat/web/projectes/biblioteca/experiencies/teb

També podeu consultar la revista GUIX de l’actual mes de novembre on expliquen abastament aquesta experiència.

2014-02-12 13.06.23 2014-02-14 12.29.14 2014-02-14 12.47.39

Un llibre polèmic (tous à poil!)

portada Jean-Francois Copé, president de l’ Union pour un Mouvement Populaire (UMP), el partit de la dreta francesa, en un programa de televisió va treure un llibre infantil i el va fullejar i criticar davant les càmeres. El llibre es titula Tous à poil!  ( “Tots nus!”) (ed. Rouergue) i mostra els cossos nus de diferents persones de totes les edats. Copé es va mostrar molt crític amb aquesta publicació que ha aixecat certa polseguera a França. Va dir que la sang li havia bullit i va qualificar el llibre de pertorbador i perillós.

Un dels autors, Marc Daniau, es va mostrar desconcertat per la reacció del polític i va dir:

Ens vam quedar sorpresos i estupefactes en veure el nostre llibre a les mans de Jean-Francois Copé en un programa de TV. Com va arribar a les seves mans? Amb la coautora del llibre,  Clara Franek, no ho acabem d’entendre.  “Tout à poil!”és un llibre que parla de la igualtat entre nenes i nens i que el Centre Regional de Documentació Educativa de l’Acadèmia de Grenoble recomana als mestres.

El llibre presenta una sèrie d’imatges amb molt poc text on es veu un seguit de persones despullant-se perquè -a l’ultima pàgina ho descobrim- són en una platja nudista i a punt de llençar-se a l’aigua, amb alegria i bon humor. Es tracta de persones de la vida quotidiana (la mestra, el policia, l’àvia, el mag, la cantant, el president-director general, etc.) dibuixats de cos sencer i amb totes les diferències (cossos grans, petits, negres, prims,…)

cope

Jean-Francois Copé a la TV francesa

Crec que l’enfocament és divertit i, a l’escola o a casa, pot servir per parlar d’aquest tema que, com ens ha passat amb altres (pocs) llibres que tracten de sexualitat, interessen als infants. Ja vam tenir fa un parell d’anys l’experiència de “Montañas en la cama” (OQO Ediciones), malauradament exhaurit a les  poques setmanes.

Imagino als alumnes de cicle superior fullejant aquest llibres, en una edat en que les preguntes sobre el seu cos, els metrallen el cervell: Sóc normal? Com són els altres?

A mi m’agrada aquest llibre perquè defuig la idea del cos perfecte, gairebé irreal, que veiem als anuncis de la tele i a la publicitat de diaris i revistes. Presenta cossos normals de gent normal.

apoillamaitresseA les llibreries i biblioteques franceses també hi ha hagut cert debat i alguns mestres han explicat que no se senten còmodes amb aquest tipus de publicació.

Tant de bo, alguna editorial de casa nostra s’atreveixi a traduir-lo i publicar-lo. M’agradarà veure la reacció del personal, perquè si a França, amb tota la seva grandeur s’ha produït aquesta polèmica, no crec que aquí siguem més moderns.

Bé, no cal ni dir que arrel de la intervenció del polític a la televisió, les vendes del llibre s’han disparat i que les xarxes  socials dels països centreeuropeus on s’ha editat el conte van plenes d’opinions favorables i en contra.

Tous-a-poil

El fantasma Pixallits

Anar de colònies amb el grup classe és una experiència genial. Comparteixes uns dies amb els teus alumnes, els pots conèixer millor i sobretot veus com es relacionen foraolten de l’aula. Especialment màgic resulta el moment d’anar a dormir. Treuen de la motxilla les seves mascotes, es posen els pijames divertits i passegen anant amunt i avall lluint-los. Després, quan ja són al llit, passes a explicar un conte que els convidi a descansar bé i els fas el petó de bona nit. Sempre hi ha qui s’enyora, plora una mica perquè vol “la mama” i l’has de consolar.
També hi ha alumnes que s’ha de posar el bolquer perquè encara no controlen el pipí. La majoria no tenen recança i se’l posen ells mateixos (els de 5 anys) i als altres (els de P3 o P4) els has d’ajudar. Però hi ha nens que pateixen i els fa vergonya. Tot depèn de com ho viuen a casa, naturalment.
Per tractar aquest tema a l’escola s’expliquen alguns contes. A mi m’agraden especialment dos. Un de Chema Heras que es titula “El Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis” i un altre de Manuela Olten “Tinc pipí”.

Ara, l’editorial Andana publicarà “El fantasma Pixallits”, una història que ha escrit l’Andreu Galán, de qui ja vam comentar l’anterior poemari, i ha dibuixat amb molta traça en Lluís Demano. El conte explica l’aparició del fantasma Pixallits al llit d’en Vicentet i tot el que això suposa. Les il·lustracions són generoses i el fantasma està molt aconseguit amb tons blaus, aquosos. El text és molt musical i segur que als nois i noies d’edats entre dos i vuit anys els agradarà.
llibre-amb-jirafa-i-osL’Andreu ha volgut anar més enllà i acompanya el conte amb merchandising variat (tovallola, tassa, xapa, samarreta, pòster, etc.)
Els qui normalment col·laborareu amb projectes de crowfundig (micromecenatge) ja sabeu com va la cosa. Aquí hem finançat alguns, els uns han sortit bé i els altres no. Aquest de “el fantasma Pixallits” crec que val la pena. Vaig tenir la sort que l’Andreu en expliqués el projecte i ens mostrés algunes imatges a tota la gent que vam compartir curs a Can Butjosa fa uns mesos.

2_Cat
Pel qui no sabeu que és Verkami us ho explico:
Verkami és un web en què qualsevol persona que cerca finançament per al seu projecte (un film, un disc de música, un documental, un llibre, etc.), crea un usuari i “penja” el seu projecte a l’abast de tothom amb un termini limitat de 40 dies. Aquest projecte (El fantasma Pixallits) porta implícita una quantitat total de diners que es necessita per a poder-lo fer efectiu (4000 €). Llavors les persones que hi volen col·laborar, durant quaranta dies poden fer aportacions econòmiques a canvi de les quals rebran el llibre, film, documental, etc., que es vulgui publicar, un cop s’hagi assolit la quantitat demanada.


9_CatSi hi voleu participar o simplement donar-li una ullada podeu entrar a
http://www.verkami.com/locale/ca/projects/13071-el-fantasma-pixallits
El termini que han establert acaba el 22 de novembre. El conte es publicarà també en castellà (El fantasma Quememeo).
Enllaç en castellà:
http://www.verkami.com/locale/es/projects/13071-el-fantasma-quememeo

 

M’agrada llegir! (Escola Betúlia)

IMG_2379 - Versió2 (1)

llegint al pati de l’escola Betúlia

A Badalona, ja ho hem explicat en alguna ocasió, estan superengrescats en intentar aconseguir que els seus alumnes esdevinguin bons lectors.

Una de les experiències que podeu llegir aquest mes d’octubre a les pàgines de la revista GUIX és, precisament, la que han escrit les companyes Anna Pruneda i Maria S. Dauder.

Elles, juntament amb el claustre de l’Escola Betúlia de Badalona, tiren endavant un programa que anomenen M’AGRADA LLEGIR!

Segons diuen:

La lectura és quelcom necessari. És la base del llenguatge; és el viatge a la màgia i la creativitat; és la via  per conèixer nous mons i viure les millors aventures i emocions. És el camí per aprendre paraules, per millorar l’ortografia, l’estructura textual…És per això que des de les escoles és fonamental que es treballi el gust per llegir.

A l’Escola Betúlia de Badalona, al llarg de tot el curs, tota l’escola dedica una hora setmanal al plaer per la lectura el mateix dia i a la mateixa hora. Des de p3 fins a 6è de primària es treballen diferents activitats per potenciar l’hàbit lector.

A tots ells se’ls engresca seguint diferents metodologies, en funció de l’edat. Des d’Educació Infantil fins als primers cursos de Primària agafem els contes com a eix vertebrador. Les activitats solen ser: escoltar la mestra mentre els explica una història, narrar contes…Altres vegades expliquen llegendes mitjançant la dramatització; el grup s’inventa històries a partir d’un tema que suggereixi la mestra, o que s’estigui treballant a classe; l’alumnat crea i proposa diferents finals a històries que el docent ha deixat inacabades per desenvolupar-los la imaginació,…

Pel que fa als alumnes una mica més grandets,  de 3r a 6è de primària, es focalitza molt la recomanació de llibres als seus companys. Els nens i nenes presenten tot tipus de lectures al grup classe: poden ser contes de la seva infància, còmics, llibres de coneixement, diccionaris, atles o novel·les d’aventures. Es tracta que expressin per què és important per a ells aquesta lectura i per quina raó consideren que pot interessar als seus companys. A l’aula hi ha un quadre amb els títols dels llibres recomanats i la llista d’alumnes del curs. Amb aquesta graella es crea un servei de préstec dels llibres que els propis companys recomanen.

Si voleu conèixer millor aquesta experiència ho podeu llegir al GUIX o també us podeu posar en contacte amb l’Anna i la Maria, a través del correu de l’escola Betúlia.

Correu electrònic: betulia@escolabetulia.cat

IMG_2679

Premis de la Crítica de l’AELC (quadern divulgatiu 53)

logo-aelcL’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha editat el Quadern Divulgatiu número 53, que aplega algunes de les crítiques sobre els llibres que han guanyat els Premis de la Crítica de l’AELC del 2015: els Premis de la Crítica Catalana, els «Cavall Verd» i els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Setembre de 2015.
Al web de l’AELC podeu descarregar-vos la publicació i també consultar les crítiques. Entreu a

 http://www.escriptors.cat/publicacions-quadernsdivulgatius53

qd53-cobertaAllà hi podreu veure els comentaris sobre els llibres guanyadors. Han tingut la gentilesa d’incloure un dels comentaris que en aquest mateix blog vaig escriure sobre el llibre de l’Andreu Galán. Els ho agraeixo. Molt.

Si voleu, podeu descarregar el quadern en format pdf clicant AQUÍ

Els deu llibres guanyadors en les diverses categories han estat:

1984pwhitman cor d'elefant els nois la nosa mingú més portada-o-web Qui no sap riure no sap viure_Andreu Galan sang i patria vista parcial

La_cinquena_planta