Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla de com de relatives solen ser totes les coses. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són. Es un conte il·lustrat per en Roger Olmos amb unes imatges exigents que ens fan pensar en com de necessari que puguem comparar. Si tots els il·lustradors fossin de la mateixa escola seria molt avorrit. El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants on una criatura és a punt de nèixer i tothom l’espera amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.). En aquest país imaginari tothom parla amb la vocal “O” i llegit en veu alta fa riure. Proveu a dir, per exemple: Holo, com ostòs?
Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
Com que és diferent és rebutjat. Això ens sona, oi? El rebuig al diferent, ja sigui per la seva creença religiosa, pel color de la seva pell, la seva ideologia, o el que sigui. El cas és que el nen ha de marxar de Gegantolàndia.
La segona part ens situa a Nanolàndia i allà tornem a veure la mateixa situació però invertida: neix un nan molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”: “Is in nin”. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions són per mirar-les i analitzar els detalls. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
HI ha un detall que m’ha agradat molt: Un conill amb una caca al cap. És una picada d’ullet a l’autor, en Werner Holtzwart, que fa molts anys va escriure “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”. A cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre i al guanyador del sorteig li regalem el llibre, en aquesta ocasió gentilesa de l’editorial Takatuka. La pregunta és:
Amb quina vocal parlen a Gegantolàndia?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 23 de març. Animeu-vos que no és tan difícil!
En l’anterior programa, la guanyadora del concurs del llibre «Mites grecs?» és la Montserrat Ramos. L’enhorabona!
Per escoltar el pòdcast de la secció, només cal clicar a:
He llegit aquesta darrera obra d’en Werner Holzwarth i en acabar m’ha vingut al cap el concepte de relativitat.
M’explico: No vull dir que Einstein volta pel llibre ni que estem davant d’un tractat de física, no!
Tampoc a la idea de percepció personal que tenim quan diem, davant d’un esdeveniment, que el temps passa més de pressa per a uns que per a d’altres. Per exemple, no fa gaire vaig acompanyar un amic a un concert de música d’un dels seus grups preferit (heavy metal!) i en acabar em dir que se li havia fet curt. En canvi, a mi em va avorrir molt i se’m va fer llarg (no li vaig dir, esclar!)
Em refereixo a quan afirmem el que sigui i ho podem comparar amb altres factors. Per exemple, si diem d’algú que està molt gras és perquè hi ha altres persones que no ho són.
Aquest és el nus del conte «El gegant nan i el nan gegant».
El relat comença a Gegantolàndia, un país de gegants com podria ser el regne de Brobdingnag que va visitar Gulliver en les seves famoses aventures arreu del món. S’explica que una criatura està a punt de néixer. Tothom espera la seva arribada amb alegria, fent els preparatius per a l’esdeveniment (mitjons llarguíssims, pastissos de la mida d’una roda de tractor, peluixos grandiosos, etc.)
Passem plana i veiem una llevadora cridant “os on non!” i en aquest moment ens adonem que els gegants parlem només amb la vocal “o” i fan que tot soni potent. Fa gràcia si ho dius en veu alta i cridant. Al cap de poc temps, s’escampa la notícia que el bebè és petit i comencen a impacientar-se en veure que passen els dies, les setmanes, els mesos, i no creix. Proven diferents mètodes estrambòtics per mirar de fer-lo créixer: estirar-lo de braços i cames, donar-li beuratges fets amb saliva de girafa i arrels de sequoia i altres bestieses, però sense èxit.
I tornem al nus perquè, a Gegantolàndia, tenen els mateixos pensaments i impulsos que nosaltres i tot allò que és diferent ens decepciona o ens fa por.
Si esteu amb un grup d’infants, és un bon moment per aturar el relat i reflexionar sobre aquest tema. Seguim. Acaba l’episodi i el Gegant nan ha d’abandonar el seu país.
Girem pàgina i una nova aventura comença a Nanolàndia, que ve a ser con la terra dels lil·liputencs dels viatges d’en Gulliver.
Sorprenentment, passa quelcom de semblant perquè li preparen regals, roba a mida dels nans, etc. i quan neix és molt gran. La història es repeteix, aquí parlen amb la lletra “i”. “Is in nin” crida la llevadora.
El nan gegant acabarà marxant del seu regne i caminarà perdut durant uns quants dies fins que es trobarà amb un altre nen que ve de Gegantolàndia. Imagineu-vos el final.
Les il·lustracions d’en Roger Olmos tenen el seu estil i ha afegit detalls que fan créixer el relat. La paleta de colors suaus contrasta amb algunes expressions dels personatges que poden semblar estranyes. Juga amb la idea de mostrar els contrastos del relat: colors suaus-expressions rudes.
L’àlbum és de mides generoses, amb imatges a sang que presenten diferents perspectives i maximitzen el que es vol explicar, convidant a mirar-les diverses vegades.
Lectura recomanada a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: El Gegant nan i el Nan gegant Autor: Werner Holzwarth Il·lustrador: Roger Olmos Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau Editorial: Takatuka Pàgines: 48 Barcelona, 2024
Quan arriben aquestes dates, apareixen nombroses edicions de la famosa llegenda. Moltes editorials busquen narradors i il·lustradors que posin el seu toc personal. Només cal passejar-se per les llibreries i comprovar la quantitat de llibres que hi ha als aparadors amb la Llegenda de Sant Jordi.
De tots els llibres que podem trobar, destaco la reedició d’un que feia anys que estava exhaurit i els afortunats que el tenien, el custodiaven com si fos un tresors irrepetible. A la biblioteca de l’escola en teníem un. Editat per Baula el 2008.
Ara s’ha tornat a publicar per a gaudi de tots nosaltres. Gràcies a la tenacitat del seu autor, en Josep-Francesc Delgado, el podem tenir a les nostres mans. El text és molt poètic i les il·lustracions d’en Roger Olmos són bellíssimes.
Com que és una versió lliure de la clàssica llegenda, en Delgado posa l’accent en la valentia de la princesa i en l’amor i la generositat per a enfrontar-se a les adversitats.
“La princesa no entenia res, i quina fou la seva sorpresa quan va girar el seu esguard cap al camí! Els rosers havien renascut en un cluc d’ulls i ara les roses s’obrien perfumades i frondoses. Encara entenia menys el que havia passat. Però, com que un silenci sepulcral s’havia ensenyorit de tot, va decidir tornar a dins de la muralla.”
Lectura recomanada a partir de cicle mitjà i especialment adequada per a cicle superior i secundària.
LES DADES Títol: La llegenda de Sant Jordi Autor: Josep Francesc Delgado Il·lustrador: Roger Olmos Editorial: Edicions del Roure de Can Roca Pàgines: 40 La Garriga, 2024
El curs passat, vaig compartir algunes tardes amb pares i mares dels alumnes de els escoles que participen del programa Lecxit de la Fundació Bofill. Recordo que en una de reunions, a l’escola Mediterrània, una mare va explicar que la seva filla de vuit anys estava llegint El baró rampant. Ho vaig guardar al pensament com a exemple del que diem de vegades (aquesta lectura és per a tal edat o per a tal altra) i com ens equivoquem perquè els nens són tan diferents entre ells i els seus interessos tan variats que convé ser curosos amb determinades afirmacions.
Fa uns dies, els Reis de l’Orient em van regalar, precisament, una versió extraordinària de El baró rampant. Es titula Cosimo, com el protagonista de la novel·la i l’ha il·lustrat en Roger Olmos (de qui ja vam parlar en aquest blog el 2013: AQUÍ.)
Aquest és un llibre de només il·lustracions inspirat en la novel·la d’Italo Calvino, el protagonista del qual és el baró Cosimo Piovasco de Rondò i fa un seguiment de la narració d’en Calvino reinterpretant-la a través de les imatges. Veiem com en Cosimo, per exemple, en algunes imatge està tan mimetitzat amb els arbres que fins i tot les seves mans i cames són branques i arrels.
El llibre, de 76 pàgines, no té text i si no coneixes la història vas perdut, lògicament.
Comença amb la presentació de la família d’en Cosimo: el pare, la mare, el germà, la germana. Són quatre imatges impactants que donen pas a la narració i veiem el motiu pel qual el noi s’enfila dalt d’un arbre del jardí que envolta la casa amb la intenció de no baixar mai més.
A partir d’aquest moment, la vida de Cosimo passa entre els arbres al jardí de la casa i els boscos dels voltants, dedicat a la caça i llibres. Hi ha també uns episodis d’amor i sobretot el contacte amb en Gian dei Brughi, el lladregot que serà reformat gràcies a la lectura malgrat que el seu final esdevindrà tràgic.
Si heu llegit o recordeu la novel·la gaudireu amb el món que ens presenta en Roger -és magnífic el retrat de l’advocat afeccionat a l’apicultura, per exemple.
Amb aquestes il·lustracions oníriques i animades, en Roger Olmos ens guia a través de la novel·la de Calvino sense necessitat d’una sola paraula, deixant que les imatges parlin. Ens porta a un univers visual en què dominen el verd brillant dels arbres i un cert barroquisme mesclat amb imatges surrealistes.
Diu en Roger: “M’agradaria que hi haguessin més Cosimo al món, capaços de ser fidels a les seves decisions. He tornat a la meva infantesa, quan jugava a escalar arbres, fent i imaginant cases penjades a l’aire entre les branques. La seva vida és com un joc etern que desafia la gravetat i les lleis del món adult i, com tothom, també he pensat en el que m’hagués passat si tingués la mateixa força i determinació. M’he posat a la pell d’en Cosimo i he pujat amb ell a les branques i he mirat cap avall. He pogut veure com tot és diferent des de la seva perspectiva. I he rigut amb ell”
Títol: Cosimo
Autor: Roger Olmos
Editorial: Logos Edizioni
Pàgines: 76
Edat de lectura: Joves.
Mòdena (Itàlia) 2016
L’editorial OQO s’ha fet gran. De mica en mica, publicant un parell de llibres cada més i ampliant el seu mercat a d’altres països com França o Itàlia, han pogut continuar oferint-nos llibres que són al prestatge preferent de l’escola. Tots els que publiquen de la col·lecció O passen a formar part de la vida de l’escola: els comentem, els presentem i ens els passem com si fossin tresors. Fa tres setmanes que l’Àlex de quart em va al darrera insistentment demanant-me si ja han tornat Pulga i gigante perquè diu que és l’únic que ha llegit no-sé-quantes vegades (ell no ho sap, però quan acabi el curs li regalarem). Una cosa semblant passa amb els il·lustrats per Mikel Mardones (Como pollo sin cabeza, las manoplas de Caperucita o La higuera de Pelostuertos). Aquest mes hem tingut com a llibre estimadíssim ¡Tengo miedo! d’en Tim Bowley. I així tot l’any.
A l’escola som fans d’OQO, tot i que de vegades no sabem què fer amb alguns dels seus llibres. Ens està passant recentement amb l’extraordinari Montañas en la cama que, de moment, el tenim a la recàmera esperant la inspiració a veure com el presentem perquè és un llibre únic i extraordinari.
Però de tots els llibres d’OQO hem triat per a la secció de l’il·lustrador del mes a en Roger Olmos, potser l’autor més innovador dels darrers anys. Combinant els olis amb els retocs per ordinador aconsegueix fer de cada il•lustració una obra d’art. Els alumnes se’ls miren i se’ls remiren embadalits, de vegades amb sorpresa perquè algunes escenes resulten realment inquietants com passa amb Mosquito o El rompecabezas, per exemple.
Us presentem alguns dels seus treballs, apostes fetes per OQO Edicions que valen molt la pena.
La cosa que fa més mal del món, una història de Paco Liván, en la que s’explica que la mentida és la cosa que fa més mal de totes.
Les il·lustracions de Roger Olmos presenten personatges expressius, hiperbòlics, carregats d’humor. Amb traç precís i agut, aporta la seva visió personal d’una història que, a través d’un divertit exercici d’escriptura, ens acosta a la paraula, al pensament i a l’herència cultural africana de Costa d’Ivori.
La cabra ximpleta, amb text d’en Pep Bruno ens narra una història rural en la que després de buscar-la per tot el poble, en Miquel troba la seva cabra pujada a dalt d’una teulada. “Es creurà que és un penell? O una xemeneia? O potser un gat? ” es pregunta en Miquel. Amb l’ajuda d’unes flors, un llibre de contes i un grapat de sal -la sal els agrada a les cabres més que als nens els gelats), la cabra ximpleta torna al seu lloc.
En aquest llibre, en Roger Olmos presenta imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme de la narració. Els dibuixos, dinàmics i caricaturescs, destil·len detalls còmics i informació estimulant per la imaginació, que converteixen La cabra ximpleta en un llibre que connecta igualment amb lectors d’altres edats.
¡Sígueme! (una historia de amor que no tiene nada de raro), d’en José Campanari, excel·lent narrador argentí, que explica com un elefant gris amb pigues morades, que viu en una selva, s’enamora d’una formiga negra amb cintura de vespa. El seu amor és correspost, però per estar junts hauran de recórrer un llarg camí. La formiga convida l’elefant a que la segueixi i l’elefant, sense pensar-s’ho dues vegades, passa per un caminoi estret, envoltat d’arbres, es fica fins al fons d’una cistella de costura, neda dins d’una ampolla d’aigua … Després de molt caminar, l’elefant i la formiga es troben i gaudeixen del seu amor. Un amor amb cintura de vespa i pigues morades… que no té res d’estrany!
Roger Olmos aprofita el to surrealista de la història per idear espais impossibles, plens d’humor i tendresa, però que l’il·lustrador converteix en versemblants. A més, enriqueix amb tot de detalls els diferents escenaris. Però l’empatia no s’aconsegueix només a través de les imatges, sinó que, en cada nova lectura, som sorpresos amb notes d’humor que estimularan la nostra curiositat i imaginació.
Mosquito. Un mosquit ofereix la seva ajuda a un ancià que vol descobrir quina és la carn més saborosa, i lliurar-se així d’una terrible serp que se’l vol menjar. A canvi, el vell li dóna una dentadura de ferro perquè cap víctima se li resisteixi, però l’agut insecte la utilitzarà per satisfer la seva voracitat desmesurada.
En clau humorística, amb aquest conte tradicional xinès, de caràcter etiològic, descobrirem que el mosquit té un crit de guerra: el seu brunzit, i també quina és la raó que fa que a les serps els agradin tant els ratolins.
Les deformacions volumètriques que realitza en Roger Olmos proporcionen una perspectiva curiosa dels personatges humans (vell, ferrer, nens…) i animals (serp, mosquit, ocell, oreneta, ratolí…); dos grups diferenciats que serveixen per oposar realitat i fantasia.
Andrés cabeza abajo
En Andrés cap per avall el protagonista és engolit per un ogre. A partir d’aquesta fatalitat, el pessimisme s’apodera del petit: Amb la mala sort que tinc, segur que a la panxa de l’ogre em trobo un drac terrible que em vol devorar! I tal dit, tal fet. Com si fos la llei de Murphi, el que pot sortir malament sortirà malament.
Novament l’estil inconfusible d’en Roger Olmos: impactants imatges amb perspectives molt eficaçes per a guiar l’acció i assimilar conceptes espacials que marquen el ritme del relat. A més, el seu humor irreverent encaixa amb la lectura divertida que pretén aquest àlbum.
Com sol ser també habitual en Roger Olmos, les il·lustracions són plenes de referències al lector que l’obliguen a no perdre ni un sol detall. Així, l’àlbum té la capacitat de sorprendre en una segona, tercera, quarta lectura i connectar amb totes les edats.
Un cuento lleno de lobos d’en Roberto Aliaga ens presenta en aquest relat un original univers on els llops de tots els contes conviuen junts, a l’espera de ser cridats per al seu pròxim esdeveniment literari. En aquest mena d’espai eteri, en què cadascú s’entreté a la seva manera, l’avís del Llop golafre sobre la manca de menjar els mobilitza per un mateix objectiu i una necessitat compartida: saciar la gana.
Ritme i frescor en aquest plantejament original en la recreació que realitza Roger Olmos d’un món fictici alegre i esbojarrat.
Per aquest motiu, l’entrada a aquest món de llops de conte s’assembla a la d’un parc d’atraccions. L’il·lustrador pretén que “espanti una mica” al lector que es troba a punt de submergir-se en aquest univers de plataformes, cases, ponts, escultures que encaixen com un puzzle i que s’assemblen a escenaris cinematogràfics futuristes.
El rompecabezas
Els germans Txabi i Manu Arnal ens submergeixen en la realitat asfixiant d’un poble atemorit on els habitants estan a expenses del caprici de l’home del trencaclosques, un ésser tirà i mesquí que endureix el seu cor esmorzant diàriament un bol de cafè amb una cullerada de fel.
Per donar vida a aquest ésser roí i traslladar imatges el desassossec vital d’un poble sotmès i atemorit, les il·lustracions d’en Roger Olmos no podien ser més encertades, tot i l’escassa informació de partida de què va disposar: no comptava amb cap descripció física del personatge.
Aquest àlbum és de la col·lecció Q, per a infants més grans de vuit anys.
Roger Olmos també ha il·lustrat altres llibres magnífics com El príncep dels embolics , La llegenda de Sant Jordi o L’orquestra de la Clara, entre molts d’altres.
Una de les accions que estem pensant per al curs vinent és dedicar l’exposició creativas a aquest autor. S’ho mereix.
Vull agrair el suport i l’ajuda de les companyes d’OQO per redactar aquesta entrada al meu bloc.
Si voleu veure tota la seva producció i conèixer-lo una mica més podeu entrar al seu bloc.
Us deixo amb un parell de vídeos de les seves obres:
La invitació a la lectura 