«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Els relats que el vent s’endugué

«Els relats que el vent s’endugué» són històries que s’escapen de les biblioteques de la ciutat i cada més es colen al «Diari de l’Hospitalet». Passen de mà, de boca a orella, de vegades descansen a la tauleta que hi ha al costat del sofà, circulen per la ciutat i ningú no sap on poden arribar perquè cada relat té el seu destinatari i segur que hi ha un lector que l’està esperant.

Abans d’ahir, 19 de setembre, vam iniciar una acció amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de l’Hospitalet i el Diari de l’Hospitalet. Cada mes, donarem a conèixer un relat breu d’un autor o autora de la ciutat que es podrà llegir en digital a lhdigital i també en format paper a les revistes que es bustien a totes les cases de la ciutat.

La idea és incloure un relat no gaire llarg, que formi part d’una sèrie d’escrits que es vagin guardant i col·leccionant. Aquest RELATS (poemes, cròniques urbanes, contes, notícies, etc.) escrits seran col·leccionables i als veïns que n’hagin llegit i guardat tres, se’ls oferirà la possibilitat d’anar-los a bescanviar per un adhesiu il·lustrat per la Màriam Ben Arab
(https://www.instagram.com/mariam_benarab/) amb la frase «Aquí hi viu una família lectora»

L’adhesiu és per a la porta de casa, la motxilla, etc., i, qui vulgui, podrà enviar una foto a l’adreça (espaillampsicentelles@gmail.com) que els facilitarem. El dia que vagin a la biblioteca amb els tres relats, la bibliotecària els segellarà i els retornarà amb l’adhesiu i un escrit explicatiu del seu significat. I alguna altra sorpresa, també.

Quin és l’objectiu? Què aconseguirem? D’entrada, allò més necessari, que vagin a la biblioteca és un primer pas (un gran pas) i després, que s’afeccionen a llegir i a esperar el conte del mes següent. I si aconseguim que passin una bona estona, ja ho tindrem.


En síntesi, és això, albirar un futur on algun dia puguem escriure una bonica història que comenci dient que “a l’Hospitalet, ciutat lectora…”

El primer relat «el amor es sordo» és obra de la Vanessa Requena Fernández https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/vanessa-requena-fernandez

Podeu trobar més informació de la campanya si entreu al web de lhdigital:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

Uns dies amb Werner Holzwarth

foto “La Vanguardia”

Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació  d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.

El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.

A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.

En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.

Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.

Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.

No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.

Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:

“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.

“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”

Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/veure-multimedia?xarxaId=628e08ce30b28a1fece2cbcb&vimeoId=undefined&video=&titol=La%20biblioteca%20Tecla%20Sala%20fa%20un%20homenatge%20al%20conte%20%22La%20Talpeta%20que%20volia%20saber%20qui%20li%20havia%20fet%20all%C3%B2%20al%20cap%22#.YpNDbUuiFlM.link

L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!

Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:  

La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.

El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.

“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.

“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.

Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.

L’article sencer a:

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20220527/8298805/werner-holzwarth-cuentos-infantiles-caca-lij-topo-talpeta.html

Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a  continuació.

I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.

Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).

Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.

Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.