gemma Isern

by

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

by

Relats que el vent s’endugué. Segona trobada

Hi ha dies i dies. Alguns són dels que anomenem “blinguis” i són aquells en els que ens esforcem perquè les coses vagin bé però tot acaba capgirat, entrebancat, i amb una sensació de dia perdut. Passa de tant en tant i solen coincidir amb els dilluns, en el meu cas.

Hi ha, en canvi, altres dies que tot va millor del previst i en arribar al vespre, en aquella hora de passar revista a com ha anat la jornada, diem que ha estat un dia que ha valgut molt la pena i que ens anem a dormir satisfets i contents. Aquest va ser el cas de dilluns passat.

Havíem previst la segona trobada d’autors i autores de la ciutat de l’Hospitalet. A darrera hora es va disculpar l’Ignasi Barba a qui teníem moltes ganes de sentir i de conversar sobre teatre i literatura. En una altra ocasió serà.

En canvi, van arribar puntualíssimes l’Ana de Lacalle, la Mari Àngels García-Carpintero i l’Anna Vilar i vam mantenir una conversa high level que em va agradar (molt), tot i que en algun moment em vaig perdre i els dies següents he hagut d’anar paint tota la pila d’informació que ens van oferir.

Em quedo amb la imatge de tres dones formidables que ens van explicar part de la seva vida i sobretot les seves motivacions per escriure allò que les preocupa i de compartir els seus pensaments amb tots nosaltres amb els seus llibres.

L’Anna Vilar, a més, ens va oferir una primícia, el seu darrer relat (Xuts en la foscor) on explica uns fets ficticis succeïts l’any 1620 a la comarca de La Segarra, relacionats amb dones remeieres que eren acusades de bruixes. Un relat que presentarà dilluns vinent a la llibreria Llavors (l’Hospitalet) i, si tot va normal, allà hi serem per fer-li costat. De fet, és el tercer llibre que publica en poc temps, tots amb Animallibres, i amb continguts diversos. Si la memòria no em falla, el primer va ser Tot plegat semblava una broma on aborda el tema de l’assetjament a l’escola, el segon L’aleteig de la papallona, amb contingut ecologista, i aquest Xuts en la foscor, relacionat s amb fets històrics.

L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/anna-vilar

La Mari Àngels ens va emocionar molt explicant els seus records d’infantesa i amb la seva empatia natural ens va fer viure aquella època llunyana en que Bellvitge era poc més que blocs de ciment d’un espai en construcció, una ciutat dormitori perduda enmig del no-res.

Ens va faltar temps perquè ens comentés el seu llibre sobre la Simone Weil que us recomanem especialment perquè desmitifica i centra la persona d’aquesta filòsofa lluny dels comentaris de pa sucat amb oli que l’han acompanyat.

En un moment de la intervenció de la Mari Àngels ens vam adonar d’una coincidència curiosa i meravellosa. Totes tres dones estaven jubilades, havien dedicat la seva vida a la docència i ara tenien temps per escriure diàriament. Curiós, perquè els seus àmbit i els seus interessos com a escriptores són ben diferents.

Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos “pagesos” rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola?

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ma-angels-garcia-carpintero

L’Ana de Lacalle, a qui no coneixia personalment, ens va il·luminar parlant de Intel·ligència Artificial, de quines coses bones ens aportarà i, sobretot, del mal que ens farà com a societat.

Té l’Ana un discurs elegant, amb paraules plenes de contingut, ben pensades i que com a filòsofa “Huérfana de Sofía” ens fa replantejar-nos la nostra vida. El seus pensaments ens obren la mirada al que hi ha al nostre voltant però també al que tenim en el nostre interior.

“Recuerdo una obra de Stefan Zweig titulada “Novela de ajedrez” cuyo manuscrito envió a sus editores el día antes de quitarse la vida junto a su segunda esposa, por entender que Europa “era un cadáver que se había suicidado”, según palabras de Joseph Roth. Evidentemente el contexto histórico es otro. Me refiero a lo que me rodea en comparación con lo que atormentaba a Zweig. Pero lo que ha generado esa asociación de mi situación y del contenido de la novela mencionada es la absurda reclusión. Aunque no me sorprende que lo último que escribiera fuese esta narración; que tras ella optara por la autolisis, ya que la agonía, el sufrimiento insoportable y el sinsentido que padece el protagonista pudieran ser acaso un reflejo de la perturbación interna que vivía el mismo autor.”

https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/ana-de-lacalle

Vam poder conèixer els seus llibres i ens van explicar les motivacions i els arguments de la majoria d’ells. Els podeu trobar a les biblioteques de l’Hospitalet al fons d’autors i autores de la ciutat.

També es pot consultar la seva biografia i més dades al magnífic web que impulsen des del servei de Biblioteques de l’Hospitalet, sota la coordinació de la Gemma Isern, bibliotecària a la Tecla Sala i persona compromesa amb el projecte “Relats que el vent s’endugué”.

Entreu a: https://sites.google.com/site/autorslh/

La de dilluns va ser una jornada d’aquelles que valen la pena viure-les.


Vam acabar amb un joc literari basat en dites i frases fetes. Amb premi per a tothom.


Gràcies a les persones que ens vau fer costat.

by

“Relats que el vent s’endugué”: Primera trobada

Dimecres passat vam fer la primera trobada del projecte “Relats que el vent s’endugué” amb la idea de compartir una estona parlant de literatura en general i de les publicacions de les tres primeres autores hospitalenques que han vist els seus relats publicats al Diari de l’Hospitalet i al web lhdigital.

Ens van visitar la Lola Toledano, la Vanessa Requena i l’Helena Bonals i ens van explicar un munt d’anècdotes i de reflexions sobre l’ofici d’escriure.

Primer, però, vam fer un recordatori de com l’any 2003 es va publicar el primer llibret «Ciutat singular. Llibres plurals» que recollia la producció editorial d’autors i autores de l’Hospitalet dels anys 2001 i 2002. L’any 2011 va veure el naixement de la plataforma que va crear la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet: “LHescriu”, un magnífic web que recull la producció literària de més de 400 autors de la ciutat. (https://sites.google.com/site/autorslh/home?authuser=0)

A continuació, vam explicar com va néixer la idea dels «Relats que el vent s’endugué» i quin és l’objectiu. Ho hem explicat abastament en aquest blog. Vegeu per exemple l’entrada del 21 de setembre. (https://jaumecentelles.cat/2022/09/21/els-relats-que-el-vent-sendugue/)

I després vam parlar amb les tres autores. De manera informal, ens van explicar les seves publicacions, la seva vinculació amb la ciutat, què llegien de petites, què llegeixen ara, quins temes els interessen i al final vam centrar la conversa en el món editorial i l’autoedició.

La Lola Toledano ens va explicar el seu primer sentiment d’identificació com a escriptora i ens va recordar totes les hores (moltes) passades a la biblioteca Tecla Sala on va gestar molts dels seus escrits.

Com a pertanyent al col·lectiu d’escriptors Verum Fictio, del qual va ser cofundadora, ens va explicar les dues obres que ja han publicat: “Xocolata espessa” on ella escriu un dels onze textos titulat “Chocolate y cromos” i “Oceà de contes” on el leiv motiv és la relació amb el mar. Tenen un tercer volum pendent de publicació (en breu).

També ens va comentar alguns dels altres llibres que ha publicat en solitari, com «Mucho cuento: (casi veinte)» del que explica que “son rendijas por las que sorprendemos a los personajes en su intimidad, en algún episodio concreto de su existencia. Los protagonistas de cada uno de ellos son personas «corrientes», como ésas con las que cada día nos cruzamos en las calles, sin aventurar -ni por un instante- el pasado o presente que esconden. En verdad, son historias realistas y entrañables, donde los personajes escogidos se muestran a cara descubierta, sin tapujos; y nos muestran, además, su fortaleza, fragilidad, pasiones y temores. Son relatos en los que se juega a mirar la realidad desde otro prisma, y así descubrir una visión más amable, en ocasiones divertida y grotesca, de las vicisitudes de la vida. Incluidos, la muerte y el sexo. En definitiva: “para sonreír entre horas”

Vam poder també remenar i navegar entre les seves novel·les «Concierto solitario a dos voces», «Bendita tú eres», «Te prestaré mi voz», «A flor de piel: (relatos)» i «Nathan de la India».

Ens va explicar que, de petita, a casa seva, no tenien gaires llibres, però sí que era consumidora habitual de tebeos.

La Vanessa Requena va arribar a l’Hospitalet l’any 2007 i en paraules seves «em va semblar un lloc tranquil i acollidor. Aquí és on he descobert la meva passió per escriure. És un lloc molt especial per a mi”.

De tots els llibres que ha escrit ens vam centrar en el darrer «Mi asesino favorito» on barreja la comèdia romàntica i el thriller d’acció. Parla de la Dani, una noia alegre i vital que gaudeix de la vida amb els amics. Ningú sospita que darrera d’aquesta façana de noia divertida s’hi amaga una dona que es guanya la vida fent desaparèixer els rastres dels crims perpetrats per les organitzacions de delinqüents i assassins que la contracten. La Dani creu que ho té tot sota control, però la seva vida fa un tomb quan descobreix que el cap d’una de les organitzacions criminals per a les quals treballa és en realitat el seu veí.

També es autora de microrelats dels que és una autentica especialista. Vam tenir l’oportunitat de llegir-ne un, el primer del recopilatori «No me apetece leer». Altres novel·les de la Vanessa són «Al otro lado de las llamas», de fantasia medieval, «Lúa: Comienza una nueva vida», una comèdia romàntica i «Cien años no bastan», una història de misteri amb un punt sobrenatural.

Van ser molt il·lustratives les seves explicacions sobre com es guanya la vida una escriptora independent i sobretot ens va recordar que cal ser molt curós i honest en aquesta professió.

L’Helena Bonals ens va explicar que viu a l’Hospitalet des que tenia dos anys i que un record molt potent de la seva infantesa és “quan el tren del Carrilet passava per fora, i els meus avis l’agafaven per venir a veure’ns, a la Fabregada”.

Un aspecte de la seva producció va lligat als blocs que ha anat escrivint i encara escriu. Cinc, ni més ni menys, des del 2007 fins a l’actualitat. Aquests:
Anticànons, de novel·la catalana oblidada,
Una cosa molt gran en una de molt petita, d’interpretació de poesia, D’allò bell, d’allò sublim, d’interpretació d’art,
En cada vers que has entès, de poesia personal i
L’eco se sent, de crítica d’obres actuals.

Ens va explicar la seva darrera obra «Ara Pla» que recull les seves reflexions al voltant del llibre “Quadern gris” de Josep Pla.

Però l’Helena és coneguda sobretot pels seus poemes. Vam parlar de «73 anys 37 planys» un homenatge a la poesia de l’Helena fet per un altre poeta, l’Abel Boldú, «La Llibertat és una biblioteca.», pensament d’una bibliotecària al voltant dels llibres, «L’Important és la rosa», un recull de poemes escrits bàsicament entre finals del 2011 i finals de 2018 i «Jo em crec el que passa en una imatge: Vicenç Lafebre vist per Helena Bonals». On comenta de manera poètica, fotografies d’en Lafebre.

Després vam obrir el torn de preguntes i comentaris i va ser realment enriquidor.

Vam acabar la festa amb unes galetes de Nadal, deferència de la Désirée, participant de les tertúlies i amiga que sempre encomana positivisme i bon rotllo.

I un joc un joc literari per acabar. Amb premi per a tothom.

Un agraïment molt especial a les persones que van assistir i a les que es van disculpar per diversos motius.

La propera trobada per parlar amb autors i autores de la ciutat serà el mes d’abril i contarem amb la presencia de l’Ignasi García Barba, L’Anna de Lacalle, la Mariàngels García-Carpintero i l’Anna Vilar, autors dels relats dels mesos de gener a abril.

Un darrer recordatori als qui heu guanyat l’adhesiu: Ens farà molta il·lusió compartir les fotografies dels llocs on els heu enganxat.

Un recull dels moments de la trobada en el següent vídeo:

by

Trobada amb les autores dels «Relats que el vent s’endugué»

Quan, fa uns mesos, vam iniciar el projecte lector “Relats que el vent s’endugué” no ens imaginàvem que els autors i les autores de la ciutat de l’Hospitalet col·laborarien de bon grat i amb tanta bona disposició. Els estem molt agraïts i aclaparats de la resposta rebuda.

De fet, aquests més ha sortit el tercer relat, tal com vam comentar en aquest mateix blog https://jaumecentelles.cat/2022/11/18/el-tercer-relat-que-el-vent-sendugue-es-un-poema/
i ja podeu passar per les biblioteques de l’H a buscar l’adhesiu i enganxar-lo a la porta de casa o allà on us vingui de gust perquè serà l’enveja dels veïns, segur.

A més, hem d’agraïr a les autores dels tres primers relats, que hagin accedit a conversar sobre la seva obra en una trobada que es farà el dimarts 20 de desembre a l’Espai Llamps i Centelles. Coneixerem i conversarem amb l’Helena Bonals, la Vanessa Requena i la Lola Toledano sobre literatura en general, sobre les seves motivacions i els seus interessos a l’hora d’escriure i altres curiositats.

Aprofitarem per presentar els autors i autores dels propers relats dels mesos de gener, febrer, març i abril.

Avançarem la idea de fer altres trobades periòdiques (tres cada any) amb els autors de l’H. Seran reunions de petit format, informals i de proximitat. La idea és donar a conèixer el potencial que hi ha a la ciutat i la varietat de registres, estils i manera d’entendre l’escriptura, que és com dir d’entendre la vida.

20 de desembre de 2022! No cal inscripció. Veniu amb ganes de gaudir i de deixar-vos sorprendre. Us hi esperem!

https://sites.google.com/site/autorslh/