Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Un lleó molt petit

Vaig conèixer aquest àlbum de la mà de la Diana Comes, companya de Sant Cugat del Vallès, que me’l va mostrar amb tant entusiasme que no vaig poder estar-me de comprar-lo.

M’ha recordat algunes situacions que vivim a les escoles. Infants més grans, més forts, enfotent-se dels petits i dient-los paraules despectives. És un clàssic dels patis on se senten frases del tipus “tu no jugues amb nosaltres, que ets petit”, o “si vols jugar, et toca parar” i altres irreproduïbles. Si l’infant té algun tret especial (ulleres, color de la pell, síndrome, etc.) l’escarni pot agreujar-se. Per sort, també hi ha els defensors de totes les causes. És el que veiem en aquest bonic àlbum il·lustrat per la Hildegard Müller.

«El gran petit lleó» comença amb una portada que ens aporta moltes pistes. Veiem, en un raconet, un lleó petitet, amb el cap cop, i al seu davant tres animalassos que se’l miren. Són l’hipopòtam (grandària), el lleopard (rapidesa) i el cocodril (perill), dibuixats de manera que ocupen tota la pàgina. Si obrim i veiem com continua la contraportada veurem un corb que tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la trama. Per damunt del lleonet, la lluna també ens pica l’ullet i ens apunta el final del relat. Una portada magníficament feta.

La història és senzilla. Els tres ganàpies se’n riuen del lleó per la seva petitesa. Aquestes burles continuades li produeixen tristesa. A les primeres pàgines veiem com el lleó està arraconat i se’l veu petit, molt petit.

El cocodril li diu amb veu forta, cridant (amb caràcters vermells, que ens donen idea de la seva fúria):
—Ets un lleó escarransit.
Els lleons són grossos. Els lleons són molt grossos. Els lleons són tan grossos que, que… que amb la pota poden tocar la lluna!

El lleopard i l’hipopòtam li donen la raó i el lleó petit, al vespre, s’asseu en un turó i pensa que no arribarà mai a tocar la lluna.

Just en aquest moment de màxima pena, es produeix el canvi en el relat perquè hi arriba el corb i s’hi asseu al costat. El corb (el veritable heroi) simbolitza l’amistat, la força i el coratge que es necessita, de vegades, per vèncer els entrebancs que ens anem trobant. Un encert simbolitzar-ho amb el corb, perquè la solució passa per una astúcia que ja us podeu imaginar. La il·lustradora podia haver buscat el paper protector del lleó pare o la saviesa del mussol, per exemple però ha explotat la idea d’un company que té l’habilitat de trobar una sortida enginyosa.

I així succeeix. Veurem a les darreres pàgines un lleó segur de sí mateix, caminant amb el cap ben alt, més gran, mentre que la colla de sapastres apareixen empetitits.

Un llibre que ens parla de l’assetjament i de l’amistat. Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El gran petit lleó
Autora i il·lustradora: Hildegard Müller
Traductora: Anna Soler
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Més informació aquí