La nova col·lecció TRENCADÍS de l’editorial Andana comença molt potent. El primer llibre és una novel·la per a joves que es titula El meu nom no és Irina. L’autor és Xavier Aliaga.
La novel·la (179 pàgines) presenta una etapa de la vida d’en Nèstor, un noi que viu en un poble, Vila-roglet, va a l’institut, es relaciona amb els companys i companyes, juga a futbol i sobretot, sobretot, escriu. Li agrada escriure i inventar-se històries.
El llibre, escrit en primera persona, es llegeix amb interès perquè els personatges són reconeixibles, l’autor es val d’un vocabulari fluid i sembla com si t’estigués explicant una aventi de viva veu.
La trama es centra en la vida del noi i dels seus pensaments. S’intercalen alguns dels contes que escriu i ens va explicant (metaliteratura) com va dissenyant els personatges, l’acció i els finals. Una de les històries és de ciència ficció (a l’estil Blade Runner, com li comenta un autor amic) i l’altra està centrada en l’època medieval (cavallers, princeses, etc.).
També es va seguint amb interès les peripècies de la família d’en Nèstor, els encontres i desencontres amb els pares i la germana, però la més potent de les històries és la de l’Irina, la noia russa que arriba al seu l’institut i exerceix sobre el xicot una extraordinària fascinació. T’enganxa fins al final.
Crec que és una molt bona lectura per ser llegida a l’Institut. Primer perquè obre un ventall de possibilitats de conversa (les referències a Anna Karènina segur que ens porten a pensar en l’elegància de l’eriçó) i d’accions d’escriptura i segon, perquè segur que s’ho passaran bé llegint (i al final, és del que es tracta).
Una menció al bon gust i la presentació física d’aquesta obra. Tot està molt cuidat, des de la portada, passant pel booktrailer, la tipografia i sobretot la sorpresa final que hi ha a la guarda posterior (convé fer cas a la recomanació de no obrir fins que s’hagi acabat de llegir el llibre).
Molt recomanable. Us deixo el booktrailer a continuació.
Aprofito per adjuntar les recomanacions de lectures per a l’estiu que ha fet l’equip de bibliotecaris i bibliotecàries de l’Hospitalet.
El gran Chico Ocaña, màrtir del compàs, en una de les cançons de “canciones de mesa camilla” fa un lloança del president bolivià, Evo Morales (Evo Morales, Evo Morales, me gustan tus jerseys y me gustan tus modales).
Precisament fa uns dies aquest president va admetre públicament que no li agradava llegir i que davant d’un llibre com a molt llegia el títol, algun capítol, algunes pàgines o alguns paràgrafs, però que no l’acabava de llegir sencer. Va reconèixer amb una gran sinceritat que “Jo tinc un problema. No m’agrada llegir”, i explicava que no sabia com enamorar-se de la lectura.
Hi ha dos comentaris a fer:
Un. Aquestes paraules les va dir en un acte en què promulgava una llei que eliminava dos impostos per al comerç dels llibres: l’impost al valor agregat del 13% i l’impost a les transaccions del 3%, fet que abaratirà els llibres en un 16% cent, situació que necessàriament afavorirà el comerç de llibres a Bolívia i un impuls important de la lectura al país andí.
Dos. El president demostra consciència quan comenta que si no t’agrada llegir, tens un problema, i afegeix que no voldria per al seu poble aquesta mancança i per això assumeix, com una de les mesures per impulsar la lectura, la promulgació de la llei assenyalada.
No recordo cap altre dirigent que fos tan sincer… em va al cap aquella lamentable imatge del president americà George Bush llegint als nens (fent veure que llegia) i caçat amb el llibre al revés.
Si ho comparem amb casa nostra, el comentari d’Evo Morales i la seva llei ens sembla que és un bon camí per normalitzar una situació que, per moments, ens està abocant a un empobriment cultural que costarà de recuperar. Pujar els impostos que graven els llibres, reduir fins a la desaparició les partides pressupostaries de les biblioteques, només fan que confirmar el que sospitem i si sumem la impossibilitat d’assumir els impostos que ajuntaments i governs carreguen als establiments o les dificultats econòmiques de les famílies, tenim una espiral que, com un desguàs, es va engolint llibres i lectors.
De l’altra banda, hi ha persones que mantenen el seu compromís, el seu entusiasme, i fins i tot gosen obrir espais, cases on viuen els llibres.
He visitat un d’aquests llocs. Es diu “l’espai dels somnis” i és una petita llibreria al carrer de Sant Antoni Maria Claret de Barcelona que funciona des de fa un any, aproximadament. Allà, en Toño, m’ha atès cordialment, m’ha mostrat els racons i m’ha explicat els seus projectes. El cap li bull d’idees i tant de bo se’n surti. M’ha explicat que són un grup de gent que volen fer un treball de proximitat, amb els veïns dels barri, amb els infants de les escoles properes. Hem conversat de llibres i d’autors, de narradors de contes, de xarxes de llibreries, etc. El tracte cordial, les recomanacions, el sentir-te acollit, tot plegat en un ambient distés, tranquil, m’ha agradat.
També tenen un espai de papereria. Mentre xerraven ha entrat un jove a buscar un “loctite” i en Toño li ha donat mentre li preguntava per a què el necessitava. El client li ha dit i ell ràpidament li ha recomanat que millor anés a la ferreteria a buscar un altre producte millor. Però el client volia “loctite” i se l’ha quedat.
Podeu veure imatges d’aquest Espai de Somnis si entreu al seu web www.lespaidelsomnis.es
L´Espai dels Somnis
Sant Antoni Maria Claret Núm. 81 bis
08025 Barcelona
Teléfono: 931069018
a/e: lespaidelsomnis@hotmail.es
La Fundación Alonso Quijano, que organitza des de fa sis anys el Concurs de Fotografia MOMENTOS DE LECTURA ja té els guanyadors d’aquesta edició.
Aquest concurs intenta fomentar la creativitat plàstica i artística en el món de la lectura. Podeu veure les quaranta fotos seleccionades si entreu al web de la Fundación Alonso Quijano (www.alonsoquijano.org) que són els qui editen la revista MIBiblioteca.
Les tretze fotografies guanyadores que formaran part del calendari de lectura de l’any 2014 les podeu veure clicant AQUÍ. Val la pena.
A punt d’acabar les escoles d’estiu i encetar unes vacances merescudes, és moment de passar per la biblioteca del barri o per la llibreria a buscar unes bones novel·les, d’aquelles llargues, que s’han de llegir amb moltes hores per endavant i que ens trasporten a llocs inimaginats o ens recorden com és de meravellosa la vida.
A la meva maleta n’he encabit cinc. Una ja l’he començat i les altres són recomanacions de gent de confiança. Són aquestes:
Wiesenthal, Mauricio. “Siguiendo mi camino”.
Acantilado 2013
Si vau disfrutar amb Libro de Réquiems, Luz de Vísperas i El esnobismo de las golondrinas, la genial trilogía europea, ara teniu una altra oportunitat de disfrutar de la sabiduría d’en Maurició Wiesenthal, aquest humanista savi, que ens explica vivències i mil anècdotes més, relacionades, en aquest cas, amb les músiques que l’han acompanyat durant el segle XX.
Montero, Rosa. “La ridícula idea de no volver a verte”
Seix Barral 2013.
La ridícula idea de no volver a verte és una obra que està escrita amb la força narrativa d’aquesta autora. Alegre, apassionat i original, el llibre inclou fotografies, records, reflexions sobre la superació del dol o sobre la manera d’afrontar la literatura. Un homenatge a les dones que com Marie Curie s’han enfrontat al seu entorn per dur endavant allò en el que creien, en una societat que les ignorava per la seva condició femenina.
Stevenson, D.E. “El libro de la señorita Buncle”
Alba 2012.
Una novel·la deliciosa, lleugera, còmica, enginyosa i una mica malvada, de la mà d’una autora inèdita a Espanya. Un argument senzill però ple d’embolics: Barbara Buncle, una jove soltera que viu en un petit poble anglès, decideix escriure una novel·la per augmentar els seus ingressos. Com es considera una persona sense imaginació es dedica a explicar la vida dels seus veïns sota un nom fals. El llibre es publica i quan comença a circular pel poble els veïns es veuen reflectits i tramen una venjança sobre qui ells creuen autor de la novel·la.
Santos, Care. “El aire que respiras”
Planeta, 2013
El aire que respires ens explica la història de la Virginia, quan acaba d’heretar el negoci familiar: la llibreria Palinuro. Entre el munt d’exemplars, pols i papers que el seu pare va acumular, apareix la història de Carlota Guillot i la recerca d’un llibre, esmunyedís i capritxós, que va formar part d’una de les biblioteques particulars més particulars de la Barcelona napoleònica. Una història perllongada al llarg de les dècades més convulses del segle XIX en què la ciutat va assistir, incrèdula, a la seva major transformació: l’enderrocament de les muralles i la urbanització de la Rambla.
Keret, Etgar. “De sobte truquen a la porta”
Proa, 2013
La fantasia desbordant, l’enginy subversiu i l’humor negre d’Etgar Keret, un jove autor israelià, ens recorda a Pere Calders, un dels escriptors més estimats a casa nostra.
Un narrador obligat a explicar un conte a punta de pistola, un mentider compulsiu que descobreix que tot el que explica s’acaba fent realitat, un peix geni capaç de concedir tres desigs, un home que anticipa el que passarà al cap de tres segons, la confessió forassenyada d’un assassí a punt de ser executat… Una quarantena de contes breus protagonitzats per persones poc convencionals, una mica neuròtiques però entranyables, que viuen situacions al límit de l’absurd.
Acaba de publicar-se un altre àlbum d’OQO. Es titula TONINO i narra l’aventura d’un petit pingüí, en Tonino, que somia en ser un beduí del desert i fa un viatge des de casa seva fins a l’Alger.
Un cop allà, per travessar el desert, es comprar un camell, però és una mica especial perquè quan camina, coixeja i ensopega.
Estem davant d’una aventura iniciàtica, d’un viatge que canviarà la manera de veure el món del pingüí i el farà madura.
Segons l’autor del text, Miguel Sales Díaz, Tonino és un conte sobre el “difícil equilibri entre el desig de viure emocionants aventures i la necessitat de la calor familiar“.
L’il·lustrador, Paolo Domeniconi, també va tenir clar que aquest era el principal missatge del conte i el va plasmar, jugant sobretot amb el color, representant les nits al desert il·luminades i amb tons apagats.
Paolo Domeniconi explica que, en les seves il·lustracions, buscava transmetre que l’origen de la marxa de Tonino està en la seva curiositat insaciable i en les ganes de conèixer altres llocs i d’aquí els seus ulls “grans i expressius”. Aquesta és el primer llibre que il·lustra per a OQO.
Com que acaba de sortir aquest mes de juny, encara no l’hem pogut posar en mans dels nens, però ja imagino que serà un dels llibres estrella del proper curs.
Us passo un vídeo promocional, el making of de Tonino, que m’ha fet arribar la meva amiga Pilar Férriz.
El passat dia 3 juliol vaig tenir la sort de compartir una aventura literària única amb motiu de la IV Escola d’estiu de Literatura infantil i juvenil que organitza la Universitat de Vic i se celebra al Monestir de Montserrat.
Amb la companyia de l’Albert Correa, company de l’escola Sant Andreu de Badalona i la Susanna López, mestra de l’escola Drassanes de Barcelona, vam preparar una xerrada anomenada “lectura rima amb aventura”.
Hi havia al voltant de quaranta mestres i altres lletraferits/des als que vam intentar explicar que allò que és essencial per tal que un projecte de biblioteca escolar funcioni és l’entusiasme i les ganes de tirar-ho endavant.
Crec que ens en vam sortir prou bé. La idea era fer un viatge imaginari pel món de les lectures i dels llibres que emprem per dinamitzar les sessions de biblioteca a les respectives escoles. Ho vam fer inventant una empresa de viatges anomenada Ryanleer, que pertany al grup Reading Airlines. Convenientment disfressats de tripulació del avió que ens havia de conduir en aquesta aventura vam anar presentant algunes de les activitats que ens han funcionat bé a l’escola.
L’Albert es va centrar en dues activitats: la ràdio escolar com a mitjà per difondre les novetats i les accions al voltant dels llibres i el butlletí o revista digital (BiblioTIC) que els alumnes del cicle superior de primària elaboren. Ho va exemplificar de manera pràctica fent-nos enlairar en l’inici d’aquest viatge.
La Susanna es va centrar en el magnífic projecte JUNTS que relaciona els alumnes de la seva escola amb escoles del continent africà per compartir llegendes i contes. També ens va presentar unes motxilles familiars amb llibres en diferents llengües que circulen per les cases.
Jo vaig explicar l’experiència de ”les exposicions creatives” al voltant d’uns llibres i ho vaig anar exemplificant amb algunes activitats concretes.
Tot plegat va resultat d’allò més divertit i emocionant. Si més no, vam aconseguir que ningú no s’adormís, que ja és molt.
Aquest mes vull comentar l’obra d’aquests autor i il·lustrador americà. Hi ha pocs llibres seus traduïts al català o al castellà però a l’escola els valorem perquè ens ofereixen un acostament al món de l’imaginari i a la possibilitat de fabular i crear noves històries.
Chris Van Allsburg va néixer el 18 de juny de 1949 (ara té 64 anys) a Grand Rapids, Michigan, al nord dels Estats Units.
Segons ell mateix explica, de ben petit, ja tenia afició al dibuix però no va ser fins que va ingressar a la Universitat per realitzar un curs d’art que va descobrir el seu amor per l’art. Després de graduar-se en Belles Arts va realitzar estudis d’escultura a l’Escola de Disseny de Rhode Island. Va començar a treballar com a escultor i ja les seves obres reflectien una habilitat especial per narrar històries a través d’elles, amb força acció i tocs d’humor subtil, el mateix que traspuen els seus àlbums il·lustrats. Amb el temps va anar deixant de banda l’escultura i es va anar bolcant a poc a poc en el dibuix.
Un altre autor i il·lustrador, David Macaulay, quan va veure les creacions de Van Allsburg, va valorar el seu potencial artístic i el va animar a que les presentés a una editorial. Aquest va ser l’inici d’una exitosa carrera com a il·lustrador d’àlbums per a infants i joves.
Ha obtingut premis de prestigi com el Caldecott, un dels més importants de la literatura infantil als Estats Units; obtingut en dues oportunitats: per Jumanji el 1982 i per l’Exprés Polar el1986. La secció nord-americana de l’IBBY el va proposar per al Premi Hans Christian Andersen el 1985.
Actualment viu a Providence, Rhode Island, amb la seva dona Lisa, la seva filla Sophia i el seu gat Cecil.
De totes les seves obres, algunes traduïdes al castellà i al català, en destaco cinc, però la que més treballem a l’escola és “los misterios de Mr. Burdick” perquè ofereix unes possibilitats enormes per inventar històries. Normalment treballem aquest llibre amb l’alumnat de cicle mitjà.
Los misterios del señor Burdick. México, Fondo de Cultura Económica, 1996. Colecció A la orilla del viento.
El llibre és com un trencaclosques ple de misteris. Són catorze dibuixos en blanc i negre que plantegen, cadascun d’ells, una possibilitat de solució que només és a les nostres mans, o millor a la nostra imaginació. Una meravella.
L’Exprés Polar. Barcelona, Ekaré Europa, 2004.
Una altra de les seves obres que es va convertir en un clàssic de Nadal amb més de dos milions de lectors. El llibre explica el viatge d’un nen que, la nit de Nadal, és recollit a la porta de casa per l’Exprés Polar, un tren fantàstic que el portarà -juntament amb molts altres nens- al Pol Nord. Allà els espera Santa Claus per a la cerimònia de lliurament del primer regal de Nadal.
Quan arriben, Santa Claus ofereix al nen el regal que desitgi. El nen demana una campaneta de l’arnès dels rens que arrossseguen el trineu. Li concedeixen el desig però en el camí de tornada perd la campana.
Llibre dibuixat amb ombres estranyes i commovedores, a tot color.
La escoba de la viuda. México, Fondo de Cultura Económica, 1993.
Alguns dels veïns de la Mina no es refien de la seva escombra intel·ligent. “És perillosa”, li diuen. Però la Mina no hi està d’acord. Ella disfruta de la companyia silenciosa de l’escombra màgica.
Però un dia, dos nens reben una pallissa ben merescuda de l’escombra i per als seus veïns, això és una prova de l’esperit maligne de l’escombra. La nena es veu obligada a renunciar a la seva estimada companya.
Jumanji. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
Jumanji va ser el seu segon àlbum il·lustrat. Aquí, Van Allsburg explora la inquietant i difusa línia entre realitat i fantasia, amb una història en la que els protagonistes descobreixen un joc de taula que els portarà a viure una increïble aventura, un joc que sorprenentment esdevé realitat i amb el que casa seva es converteix en una selva.
Jumanji va ser portat al cinema per Columbia, amb direcció de Joe Johnston
i un elenc encapçalat per Robin Williams, Bonnie Hunt, Kirsten Dunst i Bradley Pierce.
El higo más dulce. México, Fondo de Cultura Económica, 1995.
“Aquestes figues són molt especials”, va murmurar la dona. ” Poden fer que els seus somnis es facin realitat.”
Així és com al Monsieur Bibot, un dentista de cor fred, li paguen el servei per l’extracció d’una dent d’una dona.
El dentista no es creu el que li diuen i es menja una figa, a l’hora de berenar. És la figa més dolça que ha tastat mai. L’endemà al matí, l’home se n’adona que realment tenia el poder de fer que els seus somnis es fecin realitat perquè mentre arrossega el seu pobre gos, caminant pel carrer, descobreix que l’estrany somni de la nit anterior es torna real. Decidit a fer un bon ús de la segona figura, aprèn a controlar els seus somnis però no compta amb el gos…
A part d’aquest cinc àlbums també es poden trobar altres en anglès o francès.
Nosaltres només coneixem El naufragi del Zefir. Barcelona, Joventud, 2006
i Mal día en Río Seco. México, Fondo de Cultura Económica, 2000
Si voleu podeu visitar el web de l’autor on trobareu més informació sobre les seves obres, clicant www.chrisvanallsburg.com
I si teniu paciència i ganes de passar-ho bé, busqueu el gos que apareix a tots ells llibres de Van Allsburg (a tots!)
Us deixo amb unes imatges i una biografia d’aquest magnífic autor-il·lustrador americà.
No tindràs un altre com aquest? és una pregunta que sentim alguna vegada a la biblioteca escolar. És produeix quan un alumne i un llibre s’han trobat i aquest encontre ha provocat un esclat d’emocions úniques. Solen ser llibres amb els que els lectors s’identifiquen amb el protagonista pels seus valors (desig de justícia, de veritat, d’amor a la vida) però també s’escolta de tant en tant No l’he pogut acabar! referint-se a aquelles novel·les que provoquen bulímia lectora i que tenen conseqüències dramàtiques perquè augmenten els nombre d’alumnes que, tristos i deprimits, fugen dels llibres.
L’acompanyament del mestre és bàsic perquè no es produeixi la deserció lectora. Als alumnes de cicle inicial és relativament senzill engrescar-los, encara no he trobat cap infant que no disfruti llegint els llibres que els hi proposem. Però amb els nois i noies de cicle mitjà i, sobretot, de cicle superior, hem de filar més prim.
A la revista GUIX de juliol-agost de 2103 parlem dels llibres fetitxe, aquells que representen una aposta gairebé segura i a La pràctica expliquem què és el “diari de lectura”.
Si voleu llegir l’article només cal clicar AQUÍ o anar a la secció Publicacions.
I també, el diari de lectura.
La novel·la (179 pàgines) presenta una etapa de la vida d’en Nèstor, un noi que viu en un poble, Vila-roglet, va a l’institut, es relaciona amb els companys i companyes, juga a futbol i sobretot, sobretot, escriu. Li agrada escriure i inventar-se històries.
La invitació a la lectura 