L’acompanyament emocional a l’aula 0-3 a partir dels contes “Un mar de tristesa” i “L’elefant a l’ombra”

He llegit la darrera revista GUIX D’INFANTIL d’aquest any. És la primera després de més de 22 anys que no dirigeix la estimada Cinta Vidal però veig que segueix compartint els seus sabers en algun article i coordinant seccions. M’alegra que la seva experiència segueixi lligada al mon educatiu. A partir d’ara la GUIX D’INFANTIL la dirigirà la Laura Lladós que és mestra, formadora de formadors i autora de nombroses publicacions relacionades amb processos i ambients d’aprenentatge i altres.

El primer que llegeixo, sempre, és l’editorial i després vaig a la secció “Menjallibres” on alternem recomanacions amb les companyes de l’Institut de la Infància de Sant Cugat, la Diana i la Núria.

En aquest número ens parlen d’acompanyament emocional al 0-3. Diuen que ens aquests etapa cal ajudar els infants a reconèixer les seves emocions i les reaccions que se’n deriven, acollint-les afectuosament sense qualificar-les ni jutjar-les. No hi ha emocions bones o dolentes, perquè totes formen part del desenvolupament integral i emparen l’infant per créixer amb autonomia i confiança.

Ens recorden que el primer eix del nou decret educatiu proposa viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

Acompanyar els infants en el seu creixement significa ajudar-los a identificar i expressar les seves emocions, fomentant el diàleg. Oferim-los un vocabulari ric que els permeti posar paraules als seus sentiments i parlar de l’alegria, la ira, la pena o la frustració. La literatura pot ser un bon aliat per trencar tòpics i ampliar la nostra mirada, per desterrar la idea de que l’infant “sempre ha d’estar content” i acceptar la tristesa o la melangia com a part del desenvolupament emocional.

I després ens presenten un parell de bons llibres sobre la tristesa:

Un mar de tristesa, d’A. Ludica, Ch. Vignocchi i S. Borando ens invita a nedar al costat d’un peix blau melancòlic enmig d’un mar ple de tristor: hi trobem una medusa molt baixa d’ànim, sardines desconsolades i fins i tot un banc de peixos pallassos desolats! Un àlbum que atrapa els més petitons per la seva proposta gràfica senzilla i acurada, pel seu text ric en matisos i per la seva sorpresa final, que capgira l’argument i ens deixa un missatge vital i profund.

L’elefant a l’ombra, de N. Robert i V. Vidali, defineix d’una manera subtil i encisadora com acompanyar la tristesa. El protagonista és un elefant que amaga la seva pena i s’estima més quedar-se a l’ombra… Tots els animals de la selva intenten fer-lo feliç: no falten acudits, balls i menjars deliciosos. Fins que apareix algú que s’apropa per escoltar-lo, per intentar entendre’l i fer-li costat en la seva buidor. Una història tendra meravellosament il·lustrada.

Com sempre, al final de l’article proposen alguna idea per presentar-los als infants i alguna pràctica relacionada. Aquí ens parlen de música i dramatització.

Podeu llegir l’article a la revista núm. 122 corresponent als mesos de novembre i desembre.

M’han semblat interessants uns parell d’articles més. Un que reflexiona sobre els contes tradicionals, escrit per la Laura García, i un altre sobre lectura compartida, on la Sandra Mediavilla ens explica la seva experiència al CEIP Gerardo Diego de Los Corrales de Buelna (Cantàbria)

També es pot llegir a la revista AULA DE INFANTIL, en castellà.

«Ana del lago», un conte amb final feliç

L’Ana és una noia solitària que pateix molt. La seva mare és morta i a ella no la visita gairebé ningú. Alguna cosa creix al seu interior. Alguna cosa trista.

Viu a tocar del llac de les tres illes. Són unes illes ben estranyes perquè sembla que vagin canviant de lloc. De fet, li sembla a ella i als altres veïns. Quan s’atansa al llac, mira lluny, cap a la altra riba, i s’imagina que hi algú com ella, però com està tan trista no s’atreveix a agafar la barca i creuar el llac o anar caminant.

 Una nit no pot més i es vesteix de pressa, sense pensar, sense mirar-se al mirall, i surt de casa.

Busca una pedra gran, puja a la barca i rema fins a les tres illes. Salta i s’enfonsa. És la imatge esfereïdora que et mostrem a continuació:

A partir d’aquí el conte canvia perquè l’Ana coneix als habitants que hi ha al fons del llac i que són tres gegants.

Si, fins a aquell moment, el relat s’ha centrat en la tristesa i la pena de l’Ana, a partir d’ara tot canvia i la seva vida pren un nou sentit perquè es tractarà d’ajudar als gegants abans que caigui sobre ells una terrible maledicció.

Com en els contes populars, el final feliç és esperat i tanquem el llibre amb un bon regust perquè hem llegit una història bonica i hem disfrutat d’unes il·lustracions fantàstiques, amb les que l’autora, la Kitty Crowther, va guanyar el premi  Baobab 2009, atorgat  pel Salon de Montreuil i, un any després, el 2010 va obtenir el Premi Memorial Astrid Lindgren, atorgat pel  Govern de Suècia.

Un llibre que recomanem a partir de cicle superior.

Una cosa que no he entès (no és la primera vegada que em passa) és perquè alguns llibres van tancats amb paper film i no els podem fullejar abans de comprar-los. En aquest cas, a més, la sorpresa ha estat enorme perquè resulta que les guardes estan invertides i imagino que és un error. Coses de la impremta, suposo.

LES DADES:

TITOL: Ana de lago

Autora: Kitty Crowther

Il·lustradora: Kitty Crowther

Traductora: Joana Carro

Editorial: Fulgencio Pimentel e hijos

Pàgines: 42

Logronyo, 2023

L’elefant, la tortuga i la bicicleta

De vegades, hi ha novel·les que a les primeres frases apunten de què va tot plegat. Fixeu-vos com comença «L’elefant»:

Quan l’Olive va entrar a la cuina, va trobar un elefant assegut al costat del pare a la petita taula de fusta. Tots dos feien la mateixa expressió cansada i miraven fixament per la finestra, com si fos un quadre que no havien vist mai abans. L’elefant omplia l’habitació de foscor amb la seva ombra i portava un barret negre al cap.

Aquest inici i els següents paràgrafs ens donen totes les pistes per saber quin és el conflicte, ens conviden a imaginar què passarà i quina serà la solució. Bé, de fet, no serà fins a la pàgina 28 quan l’amic de l’Olive, un nen anomenat Arthur, li donarà (ens donarà) la pista definitiva. Diu:

—Saps què en penso? —Agafava la poma mig menjada com si fos un micròfon.— El pare no t’arreglarà la bici… fins que no arreglis tu el pare.

Resulta que el pare té una tristesa molt gran, una depressió, i la noia imagina aquesta tristesa com un elefant que els segueix arreu. L’Olive veu l’elefant, cada dia. I cada dia vol que desaparegui.

L’elefant és una metàfora perfecta per entendre què li passa al pare. L’elefant és un animal que expressa molt bé què és la pèrdua, el dolor, la grisor dels dies. El pare recorda la mort de la mare de l’Olive i aquest record el debilita, afecta el seu treball i la relació amb la seva filla.

Hi ha una altre personatge que comparteix les angoixes de la noia, un avi que fa les feines que el pare no pot fer: ensenya a la nena a fer avions de paper, li prepara l’esmorzar, planegen aventures magnífiques i inversemblants, i sobretot es fan companyia.

A la novel·la, la solució passa per l’escola i té a veure amb un projecte que proposa la mestra. Es tracta de portar un objecte “antic i meravellós” i presentar-lo als companys. Aquest projecte serà el desencadenant de les accions que ajudaran el pare a sortir del pou.

M’ha agradat per com està escrit (en tercera persona, en passat, amb un llenguatge entenedor per als alumnes de cicle mitjà) i per les il·lustracions. Son uns dibuixos en blanc i negre i amb unes  siluetes genials a l’inici de cada capítol que no us haurien de passar desapercebudes perquè totes són diferents i als capítols finals les acabareu entenent, perquè ajuden a explicar el relat.

No us confongueu, el llibre no va d’una nena que resol els problemes del pare. Aquesta no és la funció dels infants. El llibre, senzillament, ens explica una història emotiva, i prou.

Hi ha un gir sorpresa, més o menys a la meitat del llibre. Estem llegint, pensem que tot fluirà naturalment i, en aquest moment, pam!, ens trobem amb l’accident de la nena i l’aparició d’una altra ombra en forma de tortuga al costat de l’avi (representa la seva pròpia tristesa.)

Alça! Resulta que de pena tots en tenim, més o menys gran, més o menys superada. És un moment de lectura dur que ens fa caure la llagrimeta.

Un altre element de conversa amb els vostres alumnes o els vostres fills és la cançó que comparteixen l’avi i l’Olive: Side by side, un clàssic que podeu trobar a YouTube.

També hi ha un gos i una bicicleta, però això millor que ho llegiu vosaltres. No spoiler.

“L’elefant” és una lectura emotiva, sobre la tristesa, les relacions personals, l’amistat i sobretot, l’esperança. Amb final feliç.

Recomanada a partir de vuit anys.

LES DADES:

títol: L’elefant
Text i il·lustració: Peter Carnavas
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès edicions
Col·lecció: Nandibú núm. 11
Pàgines: 168
Lleida, 2021

Les primeres pàgines aquí

El video de presentació: