17 Juny 2024 by jcentell

«Te’n recordes?» a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici vam presentar el darrer llibre d’en Sydney Smith, recent premi Andersen.

Ens explica com un nen i la seva mare, dins el llit del nou apartament, intercanvien records. Alguns són idíl·lics, com un pícnic amb el pare, però d’altres són més reals com quan li regalen la bicicleta pel seu aniversari, l’olor d’una antiga llanterna d’oli de l’avi, o quan una tempesta va deixar sense llum la casa.

Ara només hi són ells dos, i la casa on van passar tots aquests records queden lluny.

Destaquen, en aquest àlbum, les imatges i l’ús que se’n fa dels colors, foscos al principi i clars quan arriben al final, quan l’entrada de llum per la finestra simbolitza una nova vida, un nou dia, un nou inici.

«I no teníem por ni preocupacions. Sabíem que estaríem bé.»

El llibre està basat en fets reals. L’autor, en una entrevista a un diari, ho va explicar així:

El que realment va passar va ser que els meus pares es van divorciar i la meva mare i jo ens vam traslladar lluny de casa nostra al país. Tot era incert i el meu món es va capgirar. La meva mare encara l’anomena el Gran Trastorn.

Com a cada programa fem una pregunta per participar al concurs dels “Llibres per somiar” i amb la gentilesa de l‘editorial “Libros del zorro rojo” regalem un exemplar del llibre entre els participants. En el cas de “Te’n recordes?” la pregunta és :

Què li regalen al nen el dia del seu aniversari?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 23 de juny.

Al darrer concurs, el guanyador va ser en Lluc González i s’emporta un exemplar de «Mentrestant a la terra…». L’enhorabona!

Podeu sentir el pòdcast clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/ten-recordes-de-sydney-smith/audio/1210979/

………………………..

Al mateix programa, la doctora Ibone Olza, directora de l’Institut Europeu de Salut Mental Perinatal i autora també de “Parir”, “Palabra de madre: el poder de la maternidad”, “Lactivista” i “Psicología del embarazo”, ens parla de gestació, d’embaràs i de part.

Tots els éssers humans compartim una pàtria comuna, l’úter matern, i el que hi passa marca el nadó i la vida adulta, defensa la doctora Ibone Olza, referent europea de la salut mental perinatal, concepció, part i postpart. I, per tant, hem de conèixer i cuidar la gestació, l’embaràs i el part com un tresor.

Al llibre “Gestar”, Ibone Olza ens desvetlla que no és l’espermatozou campió que arriba a cops de colze per fecundar l’òvul, sinó que cooperen entre tots i l’òvul tria per qui es deixa penetrar. O que és a través dels petons i l’olor que les dones discriminen amb quin home tenen més possibilitats de procrear. O que les mares porten al cervell ADN dels fills i, per tant, també dels pares de les criatures. O que el futur de la reproducció passarà cada vegada més per un laboratori.

Tot el programa a:

https://www.ccma.cat/3cat/ibone-olza-hem-de-cuidar-la-gestacio-i-lembaras-com-un-tresor-i-gaudir-lo/audio/1210982/

1 febrer 2024 by jcentell

«Parlo com el riu», recomanat pel Col·lectiu Pep Sempere

El novembre passat vam fer una tertúlia clandestina on vam conèixer a quatre dels membres del Col·lectiu Pep Sempere d’Elx.

Vegeu: https://jaumecentelles.cat/2023/11/27/tertulia-clandestina10-de-fil-i-coto-una-alianca-entre-lhospitalet-i-elx/

Aquell dia, vam establir un compromís per seguir vetllant per la promoció de la literatura infantil i juvenil mitjançant una actitud positiva, reflexiva i activa, amb l’objectiu d’impulsar la lectura entre els infants i joves.

També vam pensar que fora bo establir un canal de comunicació mitjançant les xarxes socials i intercanviar periòdicament recomanacions, estratègies, idees i recursos relacionats amb la lectura i l’escriptura que resultessin reeixits.

Pels qui no coneixeu el Col·lectiu Pep Sempere podeu entrar a aquestes adreces i així us en fareu una idea aproximada de la bona feina que fan:
https://www.eets.cat/colij/2024/01/
https://literaturapepsempere.blogspot.com/

Avui us presentem un dels llibres que recomanen i el presenten d’aquesta manera:

Parlo com el riu

No veuen que en comptes de llengua,
em neix un pi entre els llavis.
Només senten que no parlo com ells.
Només veuen que faig ganyotes
i que no puc amagar que estic espantat

El poeta canadenc Jordan Scott és l’autor de les paraules d’aquest àlbum que il·lustra de forma enlluernadora Sydney Smith (Nova Scotia, Canadá)

El resultat d’aquest exercici de creació compartida és Parlo com el riu, un bellíssim exemple d’autoreconeixement i de maneig de les dificultats; en definitiva, una veritable lliçó de vida des de la literatura.

L’autor i l’il·lustrador aborden la història d’un noi que quequeja. La desenvolupen d’una forma commovedora, que colpeix des de cada pàgina.

Es així com el llibre capta i acompanya les emocions del protagonista que s’enfronta amb angoixa a l’ambient escolar, alhora hostil i alienant.

És important remarcar el paper del pare qui, amb un encertadíssim enfocament de la dura situació que viu el seu fill, ofereix un espai afectiu on el riu i el contacte amb la natura interaccionen amb el protagonista i li fan canviar la percepció del seu quequeig.

El text, escrit en primera persona, té un marcat to poètic. De fet, ens ofereix, de tant en tant anàfores i repeticions de fórmules que donen un ritme molt peculiar a la lectura.

Per una altra banda, Jordan Scott utilitza oracions curtes, de sintaxi senzilla que s’adeqüen a la seua intenció: “normalitzar aquesta discapacitat i integrar-la de forma natural en el món en que vivim, on cada ésser humà forma part de l’ecosistema”.

La proposta visual de Sydney Smith, que declara haver necessitat una reunió amb l’autor per decidir com orientar el seu treball, és un desplegament de sensibilitat i mestria.

Les seues aquarel·les, el tractament de la llum, la paleta de colors, a la vegada tendra i potent, donen una dimensió exquisida al text.

Aquest regal estètic té el seu punt culminant en la doble pàgina central desplegable que el mateix artista qualifica com “el gran moment de catarsi” de la història.

Per últim, mereix una especial menció l’aposta de Libros del Zorro Rojo, que ha cuidat fins l’últim detall l’edició de Parlo com el riu, guardonat amb el Goodreads Choice Awards 2020 i amb el Millor Àlbum Il.lustrat Infantil del 2020, segons Publishers Weekly, Kirkus Reviews i School Library Journal.

LES DADES:
Títol: parlo com el riu
Autor: Jordan Scott
Il·lustrador: Sytney Smith
Traductor: Antoni Garcia Llorca
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

11 Novembre 2020 by jcentell

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

27 febrer 2017 by jcentell

Un camí de flors (JonArno Lawson i Sydney Smith)

Un camí de flors és un àlbum il·lustrat sense paraules que explica la història d’una nena que va camí de casa amb un pare despistat amb el telèfon mòbil. La nena, una Caputxeta contemporània caminant pel bosc urbà, s’hi fixa en tot: un home tatuat, una dona que va dins d’un taxi, i sobretot les flors que broten a qualsevol lloc de la ciutat grisa, com les dents de lleó que cull als peus d’un pal de la llum on algú ha fermat la bicicleta. Mentre van caminant la nena troba altres flors fins que arriba a fer un ram. A la segona part del llibre les flors que la noia ha collit seran un regal. Com podem llegir a les úniques paraules que hi ha (a la contraportada) «cada flor es converteix en un regal que obre un camí a la tendresa enmig de la indiferència de la ciutat», i veiem com li fa un regal silenciós a un sense-sostre que dorm en un banc del parc, a un ocell mort, al gos d’un veí i finalment a la seva mare i als seus dos germans.

Hi ha una escena final preciosa en que la nena es fica una flor silvestre darrere de l’orella, representant el mateix gest que fa el pare quan parla amb el telèfon mòbil.
La història la va pensar l’autor mentre passejava amb una de les seves filles i és talment com ho veiem en el llibre.

En paraules del propi Lawson:
«La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008.
Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.»

Sovint em pregunto com s’ho fan els autors de llibres sense text per transmetre la seva idea. Molts dels llibres que no porten text solen anar signats per una sola persona però en aquest cas consta l’autor del text (inexistent) i l’il·lustrador.

Segons expliquen en JonArno Lawson i en Sydney Smith, la historia concebuda pel primer va ser explicada i també dibuixada com si fos un guió cinematogràfic i es va ajudar de fotografies dels carrers per on solen passejar. Amb aquestes indicacions, l’il·lustrador ha fet una meravella amb un ús espectacular de les perspectives que, juntament amb l’ús del color i una tècnica brillant fa que el conte ens transmeti emocions fortes.
Quan ens preguntem perquè ens agrada un llibre, sempre diem que és perquè «ens diu algo», «ens emociona», «ens fa pensar», «ens recorda a…», «pel seu simbolisme», etc. i aquest conte ho aplega tot.
Un bon llibre per posar en mans dels infants perquè entenguin com va això de la perspectiva, del color, de les emocions, dels detalls que els adults no veuen.
La història és creïble, la ciutat és creïble, (ni massa neta ni massa bruta), el to és tranquil, la nena caminant sempre cap a la dreta ens ajuda a avançar en la lectura. Un llibre per explicar i disfrutar.