Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Demà, 30 de gener, se celebra a les escoles el Dia Escolar de la No-violència i la Pau.

Una bona manera de recordar-ho és explicant contes o llegir relats que ens facin pensar. Alguns que són ideals per explicar i comentar són aquests:

Per a cicle inicial:

Per a cicle mitjà:

per a cicle superior:

La jornada que té com a objectius:
Sensibilitzar que la pau és molt més que l’absència de guerres i baralles.
Conèixer i familiaritzar-se amb els conceptes d’amor universal, de no-violència i de pau positiva, així com amb els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans.
Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món.
Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, és a dir, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada.
Compartir una estona amb tots els alumnes i mestres amb la finalitat de celebrar la diada de la no-violència i la pau

Us comparteixo un dels contes que trobareu a “Sota la pluja”, un llibre adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys. Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.

L’HARMÒNICA

En Nikolai feia hores que caminava pel bosc. Estava perdut i cansat. S’havia separat de la seva patrulla en sentir els helicòpters enemics sobrevolant el lloc on havien acampat. Ara no sabia on anar, no coneixia la zona i estava afamat.

Es va asseure al peu d’un bedoll i va deixar el fusell repenjat al tronc. Va posar la mà a la butxaca de la jaqueta i va treure l’harmònica que li havia regalat el seu avi feia vint anys, quan el van admetre a l’escola de música de Grozni. Tenia només set anys però ja sabia que, de gran, seria músic. Va aprendre a tocar el violí, la seva passió i era un concertista reconegut arreu del món, malgrat la seva joventut.

Ara es trobava enmig d’una guerra absurda, com totes les guerres, lluitant per no sabia ben bé què, disparant als seus veïns desconeguts i esperant el moment que una bala perduda es creués en el seu camí.

Va agafar l’harmònica, la va netejar i se la va posar als llavis. Inspirà i bufà suaument una de les melodies populars txetxenes del gran compositor Alimsultanov, mort no feia gaire en circumstàncies misterioses.

—Maleïdes guerres! —va pensar, mentre l’emoció de les notes de la seva harmònica el feien plorar. Va sanglotar i es va aturar.
No va sentir les passes silencioses que s’atansaven pel darrera. No va veure a en Viktor, el soldat enemic que combatia a l’altre bàndol i que en aquell moment apuntava directament al clatell d’en Nikolai.

En Nikolai es va eixugar les llàgrimes i va tornar a tocar. Va triar el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, l’«Himne a l’alegria». Mi, mi, fa, sol, sol, fa, mi, re, do, do, re, mi, mi,…

En Viktor s’aturà i va treure el dit del gatell. Coneixia la peça, l’havia tocada amb el trombó, al seu poble, quan formava part de la fanfàrria que animava els diumenges i els dies de festa.

Com pot ser? —es va preguntar— Algú que toca tan bé, algú que estima la música, ha de ser bona persona, segur.
Han passat els anys. La guerra va acabar. En Nikolai i en Viktor ara són amics i toquen junts en una petita orquestra de carrer. Sovint recorden el dia que es van conèixer, el dia que es van saludar allà en mig del bosc i es van prometre que quan acabés la guerra es buscarien i tocarien junts.

Els darrers anys hem vist l’abast de la invasió d’Ucraïna, i les seves conseqüències. El relat de “L’harmònica” va ser escrit molt abans i feia referència a la Primera Guerra de Txetxènia, un conflicte que esclatà quan l’exèrcit rus envaí Txetxènia el 1994, amb la finalitat de controlar un territori que des del 1991 gaudia de l’autoproclamada República Txetxena.
Malgrat les forces russes desplegaren un operatiu més gran, amb una enorme superioritat en nombre d’homes, armament i mitjans aeris, van ser incapaces de controlar la totalitat del territori txetxè, especialment el muntanyós. L’agost de 1996 es va signar l’acord de pau.
A més a més de la Guerra Txetxena, hi ha altres escenaris de conflicte oblidats a les fronteres de Rússia que ajuden a explicar el que està passat a Ucraïna. Un bon exercici és fer una recerca dels conflictes de Transnístria, de l’Alt Karabakh, d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud i les bessones del Donbass.

«Dos per a mi, un per a tu», sobre la justícia i l’equitat

Aquest llibre planteja un problema força habitual entre els nens. Com podem dividir un nombre imparell de llaminadures entre dos infants?

En aquest cas, es tracta d’una ossa i una mustela. L’óssa gran troba tres bolets al bosc i els porta a la casa que comparteix amb en Mostela. Aquest es posa molt content i cuina els bolets amb sal, pebre i tot el que calgui perquè en aquella casa del bosc tenen de tot. Veiem com dels arbres pengen espàtules paelles, coladors, etc.

Quan porten els bolets a taula, l’ossa comença a repartir: «Un per a tu i un per a mi. I un altre per a mi. És el més just. Jo soc grossa, necessito menjar més.»

La mostela s’enfada perquè opina que ella és petita i ha de créixer i el segon bolet ha de ser per a ella.

I comença una discussió sobre qui s’ha de menjar el bolet. Ambdós tenen les seves raons i no es posen d’acord. Tots dos argumenten el perquè s’han de menjar el tercer bolet i tos dos sembla que tenen dret a menjar-se el bolet.

Enmig de la discussió apareix una guineu i es fa amb el bolet i marxa tranquil·lament. S’acaba la discussió.

Però després arriben les postres. Tres maduixes i tornem a començar.

L’autor explica aquesta petita història amb uns dibuixos fets a llapis de color i emfatitzant la tipografia per entendre com la discussió puja de to. També les expressions de les cares ajuden a entendre el relat.

Hi ha molts detalls que val la pena observar amb curiositat perquè ajuden a comprendre millor què està passant. Per exemple, les estovalles que es van arrugant i relliscant o el cargol de les guardes i la portada, o com la guineu apareix discretament per la banda superior esquerra i veiem com es va atansant allà on dinen els protagonistes.

És interessant el final. L’aparició de la guineu com una espècie de deus ex machina que ens recorda el teatre clàssic, permet fer un gir inesperat que servirà després perquè l’Ossa i en Mostela trobin una altra solució quan arribin les maduixes.

Quan acaba el conte, queda la pregunta oberta per a una discussió entre els lectors i aconseguir un repartiment més just i equitatiu.

Convé mirar atentament les cobertes perquè tot i que semblen iguals, hi ha detalls que han canviat.

Lectura recomanada a partir de tres anys.

LES DADES:
Títol: Dos per a mi, un per a tu
Autor: Jörg Mülhe
Il·lustrador: Jörg Mülhe
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Harper Collins
Pàgines: 32
Madrid, 2020

Què bé que ens ho hem passat!, una novel·la de Michael Morpugo, inspirada en fets reals

Acabo de llegir un llibre que es basa en fets succeïts a la granja “Farms for City Children”. L’ha publicat Bambú i es titula Qué bé que ens ho hem passat!
El llibre narra les vivències d’un grup escolar que va a fer una estada d’una setmana a la granja i es centra en un nen, en Ho, un vietnamita que va ser adoptat per una família anglesa i que no parla ni es relaciona amb ningú.
Al web de l’editorial podem llegir:
La setmana que passen a la granja de Nethercott és la més esperada per la mestra i els alumnes d’una escola de Londres. Allà hi fan feina de grangers de debò: alleten els vedells, pasturen les ovelles, planten arbres, arrenquen patates, cullen ous, pomes, móres… Cada any tornen a la ciutat carregats d’anècdotes per explicar, però l’any que hi va anar en Ho, un noi orfe i refugiat, fou certament extraordinari.
El tema és seriós i ens remunta a infants que fugien de la guerra del Vietnam. Refugiats que van perdre tota la seva família a la guerra i que no tenien altre remei que fugir a un país estranger i intentar sobreviure.
El relat ens recorda, malauradament, el que vivim ja fa massa temps al Mediterrani. Històries que sovint escoltem a les notícies: històries de nens que han arribat a un altre país, esperant als seus pares i que no volen acceptar que els seus pares mai no vindran…
La nostra resposta als refugiats, als infants que fugen de la mort, de vegades no és l’adequada i sovint no entenem que hi ha una raó per la qual aquests refugiats estan fugint dels seus propis països. Venen perquè no tenen altra opció. Venen perquè estan desesperats.
Per això he dit que el tema és seriós, perquè en acabar de llegir el llibre tens una sensació de tristesa, malgrat la bellesa de les paraules i l’emoció que sempre ens produeix llegir a Morpugo (recordeu El regne de Kensuke o Cavall de guerra, per exemple) presentant-nos a en Ho no com a un en refugiat sinó com algú que té dificultats i com entre tots els qui l’acompanyen estableixen uns límits que no traspassen per no fer-li mal.


El llibre es llegeix ràpidament, només té 40 pàgines, però pot donar molt de joc per a posteriors converses.

Les dades:

Títol: Que bé que ens ho hem passat!
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Quentin Blake
Traductor: Yannick Garcia
Editorial Bambú
Col·lecció Joves lectors
A partir de 8 anys

En Michael Morpugo i la seva esposa Clare van fundar unes granges per a nens de ciutat a Nethercott House (Devon) l’any 1976, que és on situen la novel·la. En aquestes granges ofereixen als nens de les ciutats angleses una oportunitat única per viure i treballar junts durant una setmana en una granja real, vivint una experiència intensa, “aprenent a través de l’experiència” d’una vida diferent. Diuen: Per als nens que no saben d’on procedeixen els seus aliments i tenen poques oportunitats d’explorar el món exterior.
En l’actualitat ja disposen de tres granges de treball on acullen uns 3.200 nens i 400 professors cada l’any.

Podeu fer un tastet del llibre, clicant AQUÍ
Ah! Les il·lustracions són d’en Quentin Blake.
En el vídeo següent podeu conèixer el projecte de les Farms for City Children: