14 Setembre 2015 by jcentell

Yvan Pommaux, l’il·lustrador del mes (setembre 2015)

Aquest mes presentem un autor francès de molt de prestigi al seu país. Es un il·lustrador de línia clara i l’estil dels seus llibres s’assembla molt al dels còmics.

Yvan Pommaux va néixer l’any 1946 a Vichy, va estudiar Arts Plàstiques a Clermon Ferrand i Bourges i el 1970 va començar treball com a dissenyador per a l’editorial L’École des Loisirs, on va descobrir el treball de Sendak, Lobel i Ungerer. Així va néixer el seu interès pels llibres i la seva preocupació per desenvolupar un estil propi.
D’aquells primers anys comenta:

Era una època privilegiada en la qual es podia ser dissenyador sense haver estudiat l’ofici; on potser les relacions humanes comptaven més que l’exigència
d’un rendiment professional immediat. En aquest llavors un no aprenia a nedar abans de llançar-se al’aigua, la qual cosa resultava perillós, però sens dubte, més emocionant perquè despertava en mi aquest esperit pioner, inventiu, semblant a aquell dels primers directors de cinema que creaven, amb urgència i instint, l’essencial del llenguatge del setè art.

Els seus personatges solen ser animals humanitzats que es mouen en escenaris que recorden els espais del cinema de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta.

Hi ha, probablement, dues categories d’autors o il·lustradors: aquells que dominen la situació, i aquells que són dominats per ella. Pommaux forma part de la segona categoria, més o menys com deia Picasso: La pintura fa de mi el que vol.

Les seves històries segueixen un procés particular. Segons el mateix autor, no té iuna idea preconcebuda, un guió que segueixi fil per randa, ans al contrari, són els personatges els qui el porten a construir la història. Per exemple, si dibuixa una versió del gat amb botes amb impermeable ja està creant un personatge de novel·la negra (Detectiu John Chatterton) i a partir aquí comencen a aparèixer altres personatges i altres objectes: La mare de la Caputxeta, el llop amb un elegant vestit creuat i amb una boina negra inquietant, etc. Tota una lògica s’encadena. Situa l’època als anys 50 i així aconsegueix que hi hagi una distància amb la nostra època. Els castells dels contes de fades esdevenen hotels dissenyats per prestigiosos arquitectes, els reis són poderosos caps de empreses i el bosc dels contes esdevé el parc d’una ciutat, de nit. I així de sobte va sorgint la trama.

Abans de llançar-me a fer un llibre, ¿tinc algun missatge que transmetre? Em responc: no. La meva pluja d’idees s’assembla a les papallones: Espècies comuns, espècies rares, espècies en vies d’extinció … Quan tinc una idea, intento no arruïnar-la i començo a esbossar els personatges que podrien ajudar-me a desenvolupar-la.

Al llibre de Lilia, una espècie de Blancaneus, el pare de Lilia no és un rei, sinó un tigre vestit i amb barret, que podem interpretar com un poderós home de negocis. El príncep encantat és un gos valent i fidel que treballa en un taller mecànic. Aquest àlbum, no és un tractat de la lluita de classes, però la intenció de pintar socialment la història és evident.

A La fugida, el propòsit és mostrar que un petit ésser, un gatet, tot i que ha viscut molt poc, pot guardar dins d’ell un record molt fort. Ell és infeliç en una família que no estima, i aquest record l’ajuda a viure. Al final, retroba l’amic que viu en la seva memòria: és un retrat d’una família de classe mitjana,consumista i estressada.

Pommaux és un gran defensort del poder de les imatges. Diu que si un nen encara no és capaç de llegir Proust, en canvi pot llegir les imatges tan bé com un adult. És una idea interessant.

El seu procés creador és força anàrquic. Diu:

Tinc sobre la meva taula trossos de paper plens d’esbossos, seqüències fetes ràpidament, algunes tallades i enganxades en un altre ordre, imatges ampliades formen garlandes que es gronxen davant meu. Jo retallo, elimino, enganxo, redibuixo per sobre del guaix. Afgegeixo llocs, objectes, vegetació… Però enmig de tot aquest desordre, sento que hi ha una història. I acabo trobant-la, amb la estranya impressió de ser ajudat per aquests personatges que el meu llapis, de vegades traça avançant-se al meu pensament. Dibuixo més ràpid que la meva ombra. Més endavant, quan executi els dibuixos finals, tindré el sentiment de perdre alguna cosa del primer impuls. Però, al principi, estic esglaiat ja que la història és aquí: desarreglada, desvestida, apedaçada, plena de goma i de tippex, feta de dibuixos poc llegibles envoltada de notes i de signes, que només jo puc desxifrar. I tal qual com està, m’agrada. No obstant això no m’oblido que he de fer un llibre digne d’aquest nom, és dir, que he de aprofundir, enriquir els meus personatges, tornar-los llegibles, reconeixibles, de front, de perfil, de tres quarts, i fins i tot d’esquena.
Estimo el traç, les ratlles, el llapis que produeix textures en el paper, el llapis gras que difumino amb el meu dit o amb el cotó, estimo diluir l’aquarel·la dins l’aigua,etc. A més del llapis, en aquests llibres empro la tinta, el guaix, l’aquarel·la, el collage i en alguns vestits, les trames evoquen les textures de les teles de luxe. No obstant això, per a altres llibres, només utilitzo la tinta i la ploma.

Els llibres més interesants d’Yvan Pomaux són La fugida, Detectiu John Chatterton, El sueño interminable, Una noche, un gato, Antes de la tele i el mencionat Lilia.

A L’École des Loisirs podeu trobar altres llibres en francès, com La peur du Louvre, Angelot du Lac, Disputes et Chapeaux, etc.

Per saber una mica més d’aquest autor us deixem una entrevista al seu estudi:

13 Juliol 2015 by jcentell

Philippe Corentin, l’il·lustrador del mes (juliol 2015)

Imatge extreta de Babelia

Aquest mes presentem un dels il·lustradors que més fan riure als infants. El riure és sa però en els contes de Philippe Corentin també conté una certa contradicció perquè representa alhora la grandesa i la misèria humana.
Aquesta autor francès va néixer el 1936 a Boulogne-Billancourt (a tocar de París) i el seu nom real és Philippe Le Saux. Va començar com humorista gràfic en el món de la publicitat i des d’allà va passar a il·lustrar llibres per a infants i joves.
La característica principal de la seva obra és que els personatges sovint són una mescla de persones i animals. Vesteix els animals com a persones i els aplica trets humanes, creant una interacció dels dos mons.
A les seves obres trobem un personatge que es va repetint, el llop. Però és un llop que té molt a veure amb el personatge de la literatura clàssica, de la narració oral.
Corentin ens repta a plantejar-nos què és la imaginació i en els seus dibuixos podem veure un món una mica estrany on podem trobar-nos amb, per exemple, un gat de color rosa.
La gràcia de les seves il·lustracions són els seus colors brillants i els jocs de paraules. Aquest autor juga fins i tot amb la forma dels llibres que converteix en part bàsica del conte. Per exemple, la manera com hem de passar les planes a “L’ogre, el llop, la nena i el pastís” ens recorda molt el moviment de les onades que fem quan nedem o, en aquet cas, quan creuem el riu dalt d’una barca. Un altre cas significatiu és Xap! Amb una forma vertical que apunta el contingut que trobarem: un llop que creu veure un formatge al fons del pou.

Imaginació a l’abast dels nens però que també ens agrada als grans.

Si voleu iniciar-vos en el món d’en Pillipe Coerentin us recomano que comenceu per aquestes dues obres:

L’Àfrica d’en Zigomar

El ratolí Pipiolí és un ratolinet inquiet. Mentre la mare el banya li pregunta perquè l’oreneta emigra a l’Àfrica i els ratolins no. La mare respon que els ratolins mengen gra i no els cal emigrar. Però en Pipiolí vol veure món. Primer intenta que el dugui a l’Àfrica la seva amiga Gineta, però pesa massa per a ella. Després ho intenta amb les cigonyes, però s’adona que se’l poden menjar. Finalment la merla Zigomar accedeix a endur-se’l. Fins i tot s’hi afegeix una granota. De camí cap a l’Àfrica Pipiolí i la granota que van en direcció contrària a les oques. Però Zigomar no en fa cas i afirma que coneix perfectament la ruta i que el primer que veuran és un elefant. Els explica que els elefants es caracteritzen pels seus ullals. Quan hi arriben, efectivament, veuen un animal de grans ullals, però el dibuix mostra al lector que és un elefant marí. A les làmines següents Zigomar mostrarà uns micos que en realitat són pingüins; uns cocodrils que en realitat són foques, un hipopòtam que és un caribú i un lleó que és un ós blanc. Els tres amics tornen cap a casa per la por de l’ós. Quan la mare de Pipiolí els pregunta com és l’Àfrica la granota respon que hi neva i hi fa molt fred.

L’ogre, el llop, la nena i el pastís.
Un ogre torna de cacera amb un llop, una nena i un pastís. Per arribar al seu castell, ha de creuar un riu però la seva barca només té dos seients i se li planteja un veritable problema: a qui s’emporta primer… no pot deixar el llop amb la nena… ni la nena amb el pastís … Quina és llavors la solució per portar-los a tots a l’altra banda del riu amb total seguretat?

És un llibre que il·lustra un enigma prou conegut amb diverses variables. La gràcia d’aquest àlbum il·lustrat és com presenta la doble plana amb una pestanyeta en mig que ajuda a visualitzar l’acció. El llibre és molt bonic i està molt ben pensat per veure les anades i vingudes a banda i banda del riu.
Però també podem seguir una altra història que modificarà el final esperat.

Però segur que també xalareu molt amb la resta de llibres d’en Corentin.

Els que podem trobar a casa nostra són de l’editorial Corimbo i són traduccions de la francesa Ecole des loisirs. Aquest són alguns dels sus llibres:

29 Juny 2015 by jcentell

Màriam Ben-Arab, la il·lustradora del mes (juny 2015)

cliqueu sobre la imatge!

A Espanya s’editen, actualment, més de seixanta mil llibres anuals (68.378 l’any 2014). D’aquests prop de 70.000 títols, el 12% són de literatura infantil (8.400 títols cada any). Només a Espanya. I una bona part d’aquests 8400 estan il·lustrats. És una bona notícia per als lectors i per als il·lustradors, i és una tendència que va creixent poc a poc des que es tenen dades fiables.
Davant d’aquesta allau de títols ens trobem que no sabem ben bé per on començar a triar i llavors hem d’anar a demanar ajuda als llibreters de confiança, als especialistes que fan ressenyes en determinades revistes o deixar-nos guiar pel nostre instint i/o experiència.
En aquesta secció hem anant comentant els treballs d’alguns grans autors, des d’Emily Gravett, que va ser la primera, passant per noms consagrats com Jutta Bauer, Anthony Browne o Roberto Innocenti i descobrint a Melánie Rutten o Anna Laura Cantone, entre d’altres.
He tingut la sort de conèixer personalment a alguna d’aquestes persones però mai m’havia passat el que ara us explicaré i que em servirà per introduir a la il·lustradora d’aquest mes.
Amb la gent amable, la bona gent de Cruïlla, estem treballant sobre un projecte que, si tot va com ha d’anar, veurà la llum el 2016. Són sis contes que hem escrit conjuntament amb l’Andrea Pozo, sota la supervisió de l’editora Núria Hervada. Quan vam tenir els contes més o menys acabats ens van presentar la persona que, segons l’editorial, tenia el millor perfil com a il·lustradora. Es tractava de la Màriam Ben-Arab i vam quedar un dia amb ella per fer una sessió de treball, una mena de brainstorming per acabar de polir i fer-li avinent com estava enfocada la sèrie. La Màriam ens va passar alguns esbossos del que havia interpretat i imaginat i els ulls se’ns van posar com a taronges. Una divinitat, ho podeu creure!

De camí a casa, vaig fer una parada obligatòria a la llibreria a comprar alguns dels llibres de la Màriam i a intentar entendre el seu estil, perquè té una varietat de registres que fa difícil dir si s’assembla a la Cristina Losantos (que sí, de vegades!), ens recorda a l’Oliver Jeffers (que també!), ens evoca Luke Pearson (força!) però sobretot ens recorda als camaleons, aquelles bestioles capaces d’adaptar-se a l’entorn (llegiu, capaces d’entendre el text, pescar la idea i aportar els colors, les perspectives, els moviments, etc., tot el necessari per transmetre les emocions que multipliquin l’aventura). Com molts dels il·lustradors les primeres idees les treballa a llapis i després les escaneja i continua polint la composició en pantalla. Però també podem veure que alguns dels seus treballs empren tècniques més convencionals com els llapis de colors o els acrílics.
La Màriam de seguida es va entusiasmar amb el projecte (cerc que s’apassiona fàcilment) i vull compartir en aquest blog el poc que conec d’ella. (bàsicament informació que podeu trobar al seu web http://www.mariambenarab.com/ i al seu blog https://mariambenarab.wordpress.com/ d’on he manllevat algunes de les imatges que us mostro.

La Màriam Ben-Arab va néixer l’any 1983 a la Roca i va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i també a la Llotja. S’ha especialitzat en il·lustració infantil i juvenil. Ha publicat diversos àlbums il·lustrats a nivell nacional i internacional i col·labora en diverses revistes infantils amb els seus dibuixos i còmics.
Ha il·lustrat, per exemple, els llibres infantils La llegenda de Sant Jordi (Empúries) i Opa ist überall (Edelkids, Hamburg), Endevinalles per jugar i Refranys per jugar (Vox). També ha il·lustrat Politik, una novel·la gràfica escrita per Emma Reverter i publicada per Roca Editorial.
Hi col·labora amb editorials com Ara Llibres, Barcanova, Casals, La Galera, Larousse, Teide i amb les revistes infantils Cavall Fort, El Tatano i Súpers! El 2009 va quedar finalista del Premi de Còmic Cavall Fort.

Imatge revista El Tatano

El jardí de les emocions

El vestit nou de l’emperador

D’entre els seus treballs en destaco:
Endevina quantes endevinalles endevinaràs, escrit per Nathalie Pons, ens presenta un seguit d’endevinalles i jocs de paraules que ens ajuden a enriquir el vocabulari. En els seus dibuixos introdueix algunes pistes per trobar les solucions.
La llegenda de Sant Jordi, un conte que explica la coneguda llegenda però des d’un punt d vista una mica especial.
El meu primer llibre de la mona és un conte en cartoné, adreçat als infants més petits
Quin estiu! : diari de les meves vacances, escrit per l’Àngels Farré és com una mena de diari on els infants poden escriure els coses que els hi passen durant l’estiu. A més d’espais per escriure, també n’hi ha per enganxar fotos i, al final, una capseta per muntar i desar-hi els records de l’estiu.
Xiroi, el meu amic núvol, d’en Carles Sala, explica la història de la Berta que, una tarda de divendres, va amb la seva germana gran al parc. Però tots els seus amics han marxat de cap de setmana. Seu tota sola a l’ombra d’un núvol i sent una veu que la saluda. Mira al seu voltant, però no hi ha ningú. Aixeca el cap, i només hi ha un nuvolet petit que li fa ombra i sembla que l’estigui mirant a ella. Pot ser que hagi estat el núvol?
El misteri del caganer d’Antoni Dalmases presenta una situació en la qual els personatges del pessebre estan enfadats per la pudor que desprèn el caganer.
També ha publicat alguns contes a d’altres països que no estan traduïts a casa nostra. En destaco Dave the Dinosaur , una historia adreçada a infants de cicle infantil i inicial, que planteja els terribles hàbits alimentaris del dinosaure però en clau humorística i divertida. Tracta de potenciar l’alimentació saludable.

I els tres llibres de la col·lecció d’educació emocional “El jardín de las emociones” amb textos d’Eulàlia Canal. Són preciosos!

El día en que Qanik rompió el hielo.
Una noche muy oscura.
Niebla en el bosque de los renos.

Si podeu, feu-li una ullada al seu portfoli:
http://www.mariambenarab.com/portfolio.html?lang=en&page=portfolio

Amb la Màriam, la Núria i l’Andrea, superequip!

16 Març 2015 by jcentell

Marta Altés, la il·lustradora del mes (març 2015)

Fa sis anys, la Marta Altés va iniciar una aventura d’aquelles que et canvien la vida. Va agafar les maletes i va marxar a Anglaterra. L’esperava un màster a l’escola d’Art de Cambridge. Probablement aquell pas i les circumstàncies que sempre envolten als qui estan lluny de casa la va empènyer a treballar més que ningú i aquell esforç li va obrir les portes al meravellós món de la il·lustració de literatura infantil.

La Marta va néixer a Barcelona l’any 1982, va estudiar disseny gràfic a Eina, Escola d’Art i Disseny (Barcelona) i va treballar com a dissenyadora gràfica durant gairebé cinc anys abans de fer el salt a Londres.

La seva visió personal del món és positiva i això, inevitablement, queda reflectit en els seus dibuixos, uns dibuixos plens de detalls que ens fan somriure. En una entrevista al blog de Boolino ens apunta algunes idees dels seu procés creador. Diu:

Intento que tots els llibres que faig tinguin diferents lectures: el nen ha de gaudir del llibre però, a la vegada, vull que ho gaudeixin els pares també.

És molt diferent un àlbum il·lustrat que una novel·la, el joc que hi ha entre paraules i imatges, és una cosa que no pots trobar en una novel·la. Per exemple, quan comences a llegir, els llibres tenen molts dibuixos, però quan el nivell de lectura va sent major, els dibuixos van quedant en un segon pla, a mi m’agraden els dibuixos! és una pena que desapareguin quan el nivell de lectura és “més gran”.

Els nens són lectors d’imatges, és el primer que llegeixen i, en aquest sentit, m’agrada crear contradicció entre imatges i paraules en els llibres.

I sobre el seu procés creador afegeix:

Tot comença amb una idea, l’avantatge de treballar amb text i il·lustració és que poden canviar al mateix temps, mentre treballes, en canvi si has de il·lustrar un text, és difícil trobar l’equilibri entre el text i la imatge. En qualsevol cas un àlbum il·lustrat hauria de tenir aquest equilibri entre paraules i imatge, que un no pogués viure sense l’altre.

Si en alguna ocasió hem comentat que estem davant de la segona revolució de l’àlbum il·lustrat, els llibres de la Marta Altés en són un bon exemple. Tot i que el seu procés s’inicia, com sol ser habitual, amb una idea que es guarda en algun lloc (un esbós ràpid en un full de paper, una nota a l’ordinador, un pensament que ronda pel cervell) i després hi ha la feina de plasmar en llapis, retocar amb aquarel·les, esborrar, refer, etc. en el cas de la Marta és un pèl diferent perquè, segons explica ella mateixa, treballa per parts i després amb l’ajut de l’ordinador maqueta, amplia, mou, gira, solapa… i es val dels avantatges que ofereix el domini dels actuals programes d’edició que permeten un resultat millor i més brillant (incís: és clar que això no és possible si no ets un artista de debò)
Ho entendreu millor si us fixeu en la següent imatge i penseu en com està feta. Només cal imaginar cadascun dels objectes dibuixats per separat i, un cop escanejats, ordenats en la pantalla per donar-li la forma definitiva.

Fa uns dies va venir a Barcelona a presentar el seu darrer treball. A la llibreria Abracadabra va tenir la gentilesa de preparar un taller d’il·lustració per als infants als quals va convidar a construir un taumatrop i després, juntament amb l’Alice Incontrada de l’editorial Blackie Books, van explicar tot el procés creador de “El rei de la casa”, una història d’animals que planteja la síndrome del príncep destronat, aquella que té a veure amb la gelosia que provoca l’arribada d’un germà. En aquesta història, però, la Marta es val dels animals per presentar situacions quotidianes que suavitzen el conflicte i generen un corrent de simpatia envers el protagonista de la pèrdua d’exclusivitat.

Aquest llibre no és l’únic d’aquesta autora que Blackie Books ha publicat. Abans ja havien apostat fort amb Sóc un artista i Canviem de casa.

Sóc un artista és la història d’un nen apassionat dels colors, les formes, les textures, el moviment i tot allò que l’inspira: els mitjons, el que guarda a la nevera… ni tan sols els seu gat pot escapar-se d’una bona mà de pintura! Veu art a totes bandes i no pot deixar de crear! Només hi ha un problema, però: la seva mare no sembla tan entusiasmada com ell…

Canviem de casa narra les sensacions de por, tristesa i angoixa que suposa deixar la que ha sigut casa teva fins ara i allunyar-te de la gent que estimes. Però començar de zero pot esdevenir una aventura, i allò que és nou, tot i que ens faci por, pot ser molt emocionant. Una història colpidora sobre canviar de casa, fer amics nous i trobar una nova llar.

Altres llibres de la Marta Altés que podeu trobar són:

No! és la història d’un gos simpàtic, amb bones intencions i impulsiu i el misteri que envolta el seu nom. Ell pensa que es diu No, però en realitat això és el que tothom crida quan fa qualsevol cosa. Una història divertida, amb gran sentit de l’humor i que enganxa a tots els públics. Publicat per Thule. El llibre més exitós, de moment, i del que tenim entès que hi haurà segona part el proper any.

El meu avi és un relat breu ple de tendresa sobre l’estimació d’un nen cap al seu avi. Planteja situacions normals entre avis i àvies (es fan grans, se senten sols, no reconeixen els seus parents) i el contrapunt que suposen els detalls afectius i sincers d’estimació del seu nét. Editat per MacMillan.

Us deixo amb unes fotografies de la presentació de “El rei del a casa”: AQUÍ

Web de la autora: http://www.martaltes.com/

La notícia de la presentació a BTV la podeu veure AQUÍ

24 Octubre 2014 by jcentell

Rocío Martínez, la il·lustradora del mes (octubre 2014)

Sabríeu dir de qui són aquestes il·lustracions?

És fàcil, no? Si seguiu mínimament el món de la literatura infantil sou capaços de reconèixer l’estil, la manera de fer d’un autor. Reconeixem els treballs de l’Anna Laura Cantone, d’en Peter Schossow o d’en Christian Voltz, els tres exemples que he triat, sense haver vist abans els llibres on apareixen.

Això passa sovint perquè sovint cada autor té les seves eines, el seu traç personal i és difícil canviar-lo. Els qui heu tingut la sort que us visités a l’escola algun autor, ja sabeu de què us parlo. Un dibuix d’en Picanyol té una línia clara, definida, una cara pintada per la Carme Solé Vendrell s’identifica a primera vista i així successivament.

Hi ha altres autors-il·lustradors, com la Rocío Martínez, són més camaleònics i adapten l’estil, la tècnica, el traç en funció del text, per donar-li la màxima expressivitat i potència visual a allò que volen expressar. Fixeu-vos, sinó, en aquestes quatre imatges:

Totes quatre són de la Rocío. Una és del llibre sobre la història del Rainbow Warriors, la segona de la seva famosa sèrie del talp Matías, la tercera correspon a Abue, cuéntame i la darrera és de De cómo nació la memòria del bosque.
És d’agrair aquesta varietat d’estils.
La Rocío Martínez viu a Madrid i des del 1990 es dedica professionalment a la il·lustració, principalment de llibres infantils i juvenils, amb diferents editorials com Kalandraka, Cruïlla, Edelvives, Ekaré, Fondo de Cultura Econòmica i algunes més. Il·lustra tant llibres d’altres autors com àlbums en els quals ella n’és l’autora.

A diferència d’altres il·lustradors, la Rocío comenta que no té un horari fix, i que en funció de la inspiració, hi dedica més o menys temps. És capaç d’estar hores i hores capficada en un projecte o en un dibuix concret.
Va estudiar Belles Arts i mentre estudiava, va entrar a una agència de publicitat on fa ver el seus primer treball per a uns llibres de text. A partir de llavors no ha parat de dibuixar. Segons diu ella mateixa hi fa dos tipus de treballs: d’encàrrec i de creació:
Els “treballs d’encàrrec” són els que l’editor m’ofereix dins del seu pla de publicacions, amb unes pautes dibuix i els “treballs de creació” en què, o col·laboro amb un autor, o escric jo el text per després portar-lo a concursos o oferir-los als editors.

El seu mètode de treball és l’habitual: primer pensa, esbossa, pren idees i informació del tema, i després ja passa a il·lustrar amb la tècnica que li sembli més escaient: aquarel·les, llapis i tèmpera bàsicament.

Ha rebut diversos premis:
Dos accèssits al premi Lazarillo (1999 i 2001)
El 2006 va rebre el Premi a l’Àlbum Il·lustrat A la Orila del viento de l’editorial Fondo de Cultura Econòmica de Mèxic, pel conte “De cómo nació la Memória del Bosque”.
L’any 2010 va rebre el Primer premio del V Concurso Internacional àlbum ilustrado biblioteca insular del Cabido grancanario pel seu llibre “El de-sastre perfecto“.
El mateix any 2010 va rebre el Premi “Los tres imprescindibles de la Biblioteca” del Banco del Libro de Venezuela pel seu llibre “La historia del Rainbow Warrior“.

Els llibres que recomanem especialment són:

Gato Guille y los monstruos.
Aquest àlbum il·lustrat aborda un tema interessant i habitual en la vida dels nens: la por. Gato Guille és incapaç de quedar-se sol jugant perquè li aterreix qualsevol soroll estrany que arriba a les seves oïdes. Qualsevol so aliè als seus jocs es converteix en la seva imaginació en un monstre terrible que el vigila i està a punt d’atacar. La seva reacció immediata és la
de sortir fugint a la recerca de la protecció de la seva mare.
La mare Gata és l’única font de seguretat per al petit protagonista i, segons avança la història, el lector comprova que també és l’única capaç de bandejar aquests temors. Perquè a l’equador del relat, és la mare la que s’espanta de tots els sorolls que prèviament havien atemorit a Guille.
Serà llavors quan el petit gat l’ajudi a perdre la por prenent de la mà i donant-li una explicació raonable, habitació per habitació, a cadascun dels sons que confonia amb monstres.
Així, l’aire que entra per la finestra, la rentadora, l’ascensor o la cisterna que degota resulten ser l’origen de la por infundada de Guille i, per extensió, de Mamà Gata, que utilitza un eficaç recurs lúdic per injectar valentia i confiança en si mateix al seu fill.
La mare Gata és l’alter ego de l’autora que, d’aquesta manera, es dirigeix als petits lectors per transmetre’ls la idea que la por només està en la ment de cada un i que cal afrontar amb decisió per vèncer.
El disseny, les il·lustracions i la història es conjuguen per fer de “Gato Guille i els monstres” un llibre ideal per llegir i gaudir amb els infants a partir de tres anys. La Rocío Martínez utilitza la tècnica del pastel per recrear uns personatges i uns espais plens de dolçor. També juga amb les perspectives per donar la sensació que cada estança de la casa és un lloc immens, perquè és així com els nens més petits perceben la realitat més immediata.
Amb aquesta sensació d’amplitud augmenten també les sensacions d’intriga, por i solitud que envaeixen al gat Guille. Però els ambients mai arriben a ser amenaçadors ni tètrics, perquè en tots hi ha elements -joguines, roba o llibres- que li recorden al lector que està en un lloc segur, la llar.

Matías y el color del cielo
En Matías és un talp que vol pintar el color del cel, però el cel està sempre canviant de color. Vol pintar tal com és quan es fa de dia, i també quan el sol està al capdamunt; vol pintar el cel ennuvolat mentre plou … Amb l’ajuda dels seus amics, Matías descobrirà que el cel té en veritat moltíssims colors.
En Matías és el personatge més conegut dels infants i la seva popularitat li ha permès que el tradueixin a molts altres idiomes i a fer una sèrie de la que ressenyem els altres quatre que van anat apareixent.

Matías pintor famoso
En Matías surt a fer una passejada i quan un estol d’ocells s’inspira i fa un dibuix que li sembla tan bonic que decideix exposar-lo perquè tothom l’admiri. També pensa com seria la sala idònia on exposar aquest dibuix: si una sala petita silenciosa o potser una de sostres alts, molt alts, o una galeria gran i espaiosa o a la millor sala d’un famós museu …. en aquell moment passa l’inesperat perquè una ràfega de vent fa volar el dibuix que cau sobre un bassal de fang … quin gran disgust! …. es posa tan trist davant la idea que ja no podrà exposar, que només la solució que li dóna la seva amiga, la conilleta Penélope aconseguirà tornar-li de nou la il·lusió.

Matías dibuja el sol
El talp Matías ha decidit dibuixar el sol. Després de diversos intents, li agrada l’últim dibuix que ha fet, però els seus amics no opinen el mateix. Matías descobrirà que hi ha moltes maneres de veure un dibuix, i que cadascú ho interpreta de forma diferent.

Matías pierde su lápiz

En Matías ha perdut el seu llapis favorit. Els seus amics van arribant a casa seva i l’ajuden a buscar-lo. És el llapis que ha fet servir per fer dibuixos per als seus companys. Al final recorda que està en una caixa de llapis que s’han gastat i quedat petits. Els seus amics li diuen que no estigui trist perquè és un llapis amb el que ha fet moltes coses importants i que té moltes històries.

Matías retrata a Penélope.
En un dia de pluja,en Matías i els seus amics van a la biblioteca. Mirant llibres d’art a la conilleta Penélope se li ocorre que en Matías li faci un retrat. Serà molt difícil? Molts artistes han fet retrats i autoretrats i tots els amics fan suggeriments: que la Penélope dugui un vestit molt elegant, que visqui en un palau, etc. Finalment, en Matías dibuixa a la Penélope a la seva manera.

De cómo nació la memoria del Bosque
El llibre explica com, en deixar el seu ofici, un llenyataire talla un arbre i fabrica una taula senzilla, que l’acompanyarà durant els darrers anys de la seva vida. En morir, el seu fill regala la taula al forner, el forner al lleter, el lleter al botiguer, etc. D’aquesta manera es va conformant una història màgica de com les coses continuen sempre vives a través de l’ús que puguem donar-les-hi. És un llibre molt ben escrit i sobretot, molt ben il•lustrat perquè cada pàgina és com un retaule romànic que t’explica una peripècia de la taula, una taula que va passant per la vida de nombrosos personatges i que té un final espatarrant que tanca un cicle vital.
El llibre és també una reflexió sobre la c conservació dels boscos, amb l’estimació a la natura.

La historia del Rainbow Warrior

El 1978 un vaixell amb els colors de l’arc de Sant Martí va començar a solcar els mars i oceans del planeta per denunciar davant la humanitat la caça indiscriminada de balenes i foques, la contaminació provocada pels residus tòxics i radioactius, les explotacions petrolíferes i de gas, l’ús de xarxes mortíferes per espècies marines indefenses …
Alguns països van ser sensibles a aquestes protestes i van aprovar lleis que van contribuir a que el món fos més habitable. Van passar 21 anys des que aquell primer Rainbow Warrior va ser enfonsat al fons de les aigües i convertit en escull artificial però la seva rèplica actual manté la seva causa tan vigent com el primer dia.
L’organització ecologista Greenpeace va aprovar la realització de l’obra i va certificar que compleix amb els requisits del projecte “Llibre Amic dels Boscos “, perquè en la seva elaboració van utilitzar paper fabricat a partir de fusta procedent de plantacions ambientalment sostenibles.

El de-sastre perfecto
Dos països que estan en guerra en guerra decideixen abandonar les armes i restablir la pau. Per celebrar-ho, volen fer una gran desfilada. Tres dels generals d’un dels països es fan fer uniformes nous per a l’ocasió i li encarreguen al sastre més perfeccionista del país. El accepta el treball però en obrir els paquets amb les teles que ha encarregat, es troba que són estampades i molt acolorides. No hi ha temps per desfer l’equívoc i confecciona els vestits amb aquestes robes. El dia de la desfilada hi ha cert temor que no es prenguin com una burla els seus vestits acolorits però no és així.

Abuela, cuéntanos un cuento
La Clara i en David van a visitar la seva àvia. Quan estan jugant a la sala, li demanen que els expliqui un conte, i ella agafa un llibre i comença a llegir la història de dos nens que juguen en una casa dalt d’un arbre, i que escolten les històries que la seva àvia els explica.

Abue, cuéntame

L’avi és un gran lector i està orgullós del seu nét Hugo. L’Hugo adora al seu avi però voldria que li expliqués més històries sobre tot el que llegeix. Un dia l’avi pateix una mena d’atac que minva la seva capacitat verbal: ara, quan parla, barreja elements de tot el que llegeix, encadenant així llargues successions d’idees d’una gran varietat de temes. L’Hugo està fascinat amb la transformació perquè quan li fa preguntes al seu avi, obté respostes impredictibles.

Si voleu conèixer tota l’obra d’aquesta autora podeu entrar al seu web (www.rociomartinez.es) i allà trobareu moltíssima informació. A més podreu contactar amb ella per si voleu que us faci una visita a l’escola. Val la pena.

També la podeu seguir al seu blog.
http://rociomartinezilustracion.blogspot.com

Alguns fragments de les ressenyes que he escrit estan extrets de les respectives editorials, en especial de Kalandraka i Ekaré.

A Canal lector de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez podeu veure una entrevista molt interessant amb l’autora si la voleu conèixer una mica més. Només cal clicar a l’enllaç següent:

La necesidad de contar

1 Setembre 2014 by jcentell

Marcus Pfister, l’il·lustrador del mes (setembre 2014)

L’il·lustrador del mes de setembre és en Marcus Pfister, un artista que va néixer l’any 1960 a Berna, Suïssa. La seva primera feina va ser la de dissenyador gràfic en una agència de publicitat però un viatge de sis mesos als Estats Units, Canadà i Mèxic li va fer veure que el seu futur passava per convertir-se en artista gràfic independent.
El primer llibre il·lustrar que va publicar va ser The sleepy owl (El Mussol dormilega) el 1986 però no va ser fins 1992 que va irrompre en l’escena internacional amb el seu llibre El peix irisat. Aquest llibre i l’èxit que se’n va derivar el va convèncer per centrar-se exclusivament en escriure i dibuixar els seus propis llibres. Des de llavor ha publicat uns cinquanta àlbums – un parell cada any, aproximadament- que s’han traduït a molts països i ha venut més de 30 milions d’exemplars.
Els seus llibres sempre amaguen alguna sorpresa, com els hologrames de la sèrie del peix irisat o els llibres amb doble final.A l’escola, els contes que més han agradat als infants són, precisament, el d’en Rufus i les pedres màgiques i, sobretot , el d’El peix irisat. Als infants els agrada tocar els hologrames però també els interessa l’argument d’ambdues històries.

El rocés creador d’aquest autor comença amb uns esbossos a llapis que després els passa a aquarel·la. De vegades també fa servir paper d’alumnini que és on després s’encabeixen els hologrames.

Una altra tècnica que està usant darrerament són els acrílics. Primer fa un dibuix i després l’amplia amb una fotocopiadora. Aquesta ampliació la passa a paper transparent, primer, i a finalment a paper opac.
Marcus Pfister té quatre fills i viu amb la seva família a Berna, Suïssa. Les seves gires de signatura dels llibres l’han portat a Corea, Japó, Estats Units i molts països europeus.
Treballa a casa seva – de 8 del matí a cinc de la tarda, de dilluns a divendres- i al seu estudi té una paret amb tots els seus llibres.
També li agrada anar a les escoles i parlar als infants sobre com dibuixar.
Alguns dels àlbums que podem trobar a casa nostra són:

Rufus i les pedres màgiques
Montena
En Rufus viu feliç amb altres ratolins en una petita illa que s’estimen molt perquè
els proporciona aliment i refugi de les tempestes. Però un dia, en Rufus, després d’una tempesta, surt de la seva cova i es troba amb una estranya pedra brillant.
L’agafa i la porta a la seva cova. La resplendor i la calor de la pedra atrauran els altres ratolins que també en voldran una. El final del conte es pot triar segons volem que sigui alegre o trist.

El peix irisat

Ediciones Beascoa.
El llibre ens parla d’un peix, amb escates brillants i multicolors, anomenat Peix Irisat, que n’està molt cofoi de les seves escates.
Un dia, un petit peix li pregunta si li’n pot regalar una. El Peix Irisat es nega d’una manera molt grollera. Els altres peixos es molesten pel comportament egoista del Peix Irisat i no volen jugar més amb ell.
L’estrella de mar, li diu al peix irisat que vagi a visitar al pop i li demani consell.
Quan finalment el troba li pregunta què ha de fer. El pop li diu que ha de compartir la bellesa de les seves escates amb els seus amics.
Quan es troba amb el peix petit per segona vegada, el Peix Irisat li dóna una de les seves escates preciosos i, en veure l’alegria d’aquest petit peix, immediatament ell també se sent molt millor. Molt aviat estarà envoltat d’altres peixos que li demanaran una escata brillant.

El peix irisat i la gran balena blava
Ediciones Beascoa
Quan una gran balena blava ve a viure prop del Peix Irisat, hi ha un malentès entre ells que pot acabar en desastre. Caldrà tractar de fer les paus, com sigui.

El peix irisat al rescat
Ediciones Beascoa.
El Peix Irisat ha de decidir si arriscar o no la seva vida quan veu un petit peix perseguit per un tauró.

El peix irisat i la cova dels monstres marins
Ediciones Beascoa
És l’aventura més complicada del peix irisat. Ha d’anar a la Cova dels Monstres Marins i es rumoreja que és el lloc més perillós de l’oceà. Però ha d’anar per trobar unes algues que puguin curar el seu amic malalt.
Al final, feliç, el Peix Irisat descobreix que enfrontant-se a les seves pors, és possible superar-les.

Topi y Popi : una colina o un hoyo
Alberdania
Topi i Popi són dos petits talps que volen jugar junts, però Popi vol fer una gran muntanya i Topi prefereix cavar un profund forat. Cap dels dos no vol cedir. Així no poden sortir bé les coses, oi?

A dormir, Nil!
Joventut
S’acosta l’hora d’anar a dormir i abans cal sopar i banyar-se; però en Nil prefereix fer altres coses, com jugar, cantar, saltar … El pare d’en Nil ja no sap què fer perquè se’n vagi al llit.

El pequeño Cuervo y la luna
Lóguez
Petit Corb, només hi ha una condició si vols jugar amb nosaltres: Vola fins a la lluna! – es van burlar els altres corbs grans.
El petit corb té por, però aixeca el vol cap a la infinitament llunyana lluna. Allò no pot acabar bé. Què li passarà al petit, valent corb?

La Estrella de Navidad
En aquest llibre, la principal gràcia són les estrelles que brillen en cadascuna de les pàgines. Brillen per guiar els pastors, els Reis Mags, i els animals salvatges fins a la cova de Betlem, on es troba el Nen Jesús. És una recreació de la història de Nadal.

Pàgina web de Marcus Pfister: http://www.marcuspfister.ch/

Un parell de vídeos:
El Peix irisat

A dormir, Nil!

10 Agost 2014 by jcentell

Anna Laura Cantone, la il·lustradora del mes (agost 2014)

La il·lustradora que presentem aquest mes té una especial significació per a mi. La vaig descobrir gràcies a un encàrrec de l’editorial Faktoria K de libros que em va demanar la traducció al català d’un llibre de Didier Lévy il·lustrar per ella mateixa. Era L’habit de lumière. Recordo que em va costar trobar la traducció del títol perquè, si bé en castellà hi ha l’expressió traje de luces, en català vaig haver d’incloure la menys impactant el vestit de torero. Però va valer la pena per dos motius. El primer, perquè el llibre l’hem usat en diverses ocasions a l’escola per plantejar el tema del maltractament envers els animals, i el segon perquè em va permetre seguir la carrera d’aquesta artista que no ha deixat d’evolucionar i de millorar amb els anys. Malauradament, bastants dels seus llibres els he hagut d’anar a buscar a França perquè no es troben a casa nostra.

Ara mateix és una de les il·lustradores més ben valorades a Itàlia on se la considera una figura destacada en el camp del dibuix contemporani. Es valora especialment l’originalitat del seu estil visual: ulls rodons molt a prop un de l’altre, nassos desproporcionadament llargs, colors brillants i contrastos i insercions de materials, etc.

Les seves històries, les que ella escriu i dibuixa, són força enginyoses i sorprenents, i sempre que les hem posat en mans dels infants han resultat un plaer per a ells.

L’Anna Laura explica que a l’escola només volia dibuixar i quan escrivia, usava lletres molts grans i això li permetia emplenar l’espai amb els seus dibuixos.

La seva infantesa la va passar a prop de Torí, en una ciutat anomenada Alessandria, on va néixer el 1977. Els estudis artístics els va fer a Milà, a l’Institut d’Art i l’Istituto Europeo di Design.

Dels seus primers treballs no n’està gaire contenta. De El vestit nou de l’emperador, per exemple, comenta que “mirant cap enrere, puc veure que tot està malament. Els colors són incorrectes. No hi ha ombres de manera que no hi ha profunditat. Els personatges són massa plans i massa forts.”

El seu mètode de treball és ben senzill: Treballar des de les vuit del matí fins a les cinc de la tarda i si ha de presentar un treball es capaç de quedar-se fins a les dues de la matinada enganxada a la cadira.

Normalment dibuixa amb acrílics i llapis, però si ens hi fixem podem veure que també empra els collages (de manera molt enginyosa, per cert). Al seu estudi té calaixos plens de petits quadrats de robes de cotó que ha anat comprant i guardant, així com tot tipus de segells de goma i de metall, flascons plens de grans de cafè i altres llavors, cotons, llumins usats, capses de galetes buides, etc.

En els seus dibuixos podem veure com fa servir dues línies per als contorns dels personatges, un negre per definir el caràcter i un de vermell per donar-li un efecte vibrant. Això la fa diferent.

Ha obtingut premis nacionals i internacionals, entre ells el prestigiós Premi Andersen.

També ha fet una sèrie de dibuixos animats, per als nens italians, que es diu Pipì, Pupù e Rosmarina però confessa que prefereix treballar amb els pinzells en comptes de l’ordinador que va utilitzar per als cinquanta episodis dels dibuixos animats: Tot és massa automàtica amb l’ordinador. Prefereixo treballar amb pinzells. És més físic, amb ús del color i el pinzell descobreixo molts resultats diferents. A més, m’agrada tenir una mica de brutícia a les mans mentre treballo.

Dels llibres que podem trobar en català o castellà en destaco els següents:

Un papa a mida Quan es té la mare més llesta, més guapa, més esportista i més forta però no es té un pare, convé buscar-ne un però que sigui l’adequat. El millor seria que tingués les virtuts de la mare, encara que si no és fort, ni sap fer càlculs mentals, és baixet i no gaire guapo però sap moltes poesies, li agraden els animals i és afectuós,també pot ser convenient quedar-se’l.

Vull una mare robot. El protagonista té una mare que mai no està a casa, i la troba a faltar, així que decideix construir-se una mare-robot que no vagi a l’oficina, que el porti a l’escola, li faci els deures, i li cuini sempre patates fregides , pizza, crispetes i, per descomptat, espaguetis, i, mai, mai li cuini col bullida, pollastre bullit ni res bullit. Però aviat descobrirà que aquesta mare té un defecte…

El increíble viaje de la abuela. Totes les àvies són tan aventureres com Rosa. Capaços de vèncer plantes carnívores, aranyes verinoses i tigres famolencs. No s’espanten quan es troben voltors, óssos o pops gegants. Poden creuar llacs, aturar elefants i donar set voltes al món abans de visitar les seves nétes i néts per regalar-los una història.

El vestit de torero. Quan un toro ignora el torero no hi ha festa. I sense festa no hi ha públic. I sense públic no hi ha glòria. Això és el que li succeeix al protagonista d’aquesta simpàtica narració quan es queda sense toro amb qui torejar i no se li ocorre altra cosa millor que mirar de convèncer un altre animal amb banyes que es deixi torejar: una cabra. La sensació de fracàs aboca el pobre torero a un canvi de rumb dràstic. Però a canvi guanyarà un grapat d’amics: conills, cérvols, senglars i fins i tot algun toro rialler.

Ja ve la nùvia! La Filomena és una modista famosa pels preciosos vestits de núvia que dissenya i cus. Posa el cor a cada puntada, en cada fi encaix, a cada llaç de seda, però els seus vestits són per a altres núvies, no per a ella. Un dia, el timidísimo Ferrucho li proposa matrimoni. La Filomena, per fi, caminarà cap a l’altar i, sens dubte, ho farà amb molt estil. Tota la ciutat està expectant: quin vestit cosirà la Filomena per al seu propi casament?

L’Alicia Patapam en els contes. Què podem fer un dia que plou i no fan res de bo a la tele? Llegir un llibre, és clar! Això és el que fa l’Alícia, que es mira la primera pàgina del llibre de contes il·lustrats amb un gran badall però que quan arriba a la tercera ja està tan ficada que… hi cau, dins el llibre! Primer, al conte de la Bella Dorment , després, al de la Caputxeta Vermella i, finalment, al del Gat amb Botes.

Altres llibres il·lustrats per l’Anna Laura Cantone són:

Animales sin zoo
El mochuelo que tenía miedo a la oscuridad
La gatita que quería volver a casa
El pingüino que quería saber
¿Qué es el amor
Tres fantasmitas
Hansel i Gretel
Blancaneus
El cuento del lobo
La butxaca màgica

El seu web, ara en reformes, és http://www.annalauracantone.com

Us deixo amb el video d’Un papa a mida:

10 Juny 2014 by jcentell

Wolf Erlbruch, l’il·lustrador del mes (juny 2014)

Aquest mes presentem un il·lustador, autor d’alguns dels seus llibres que té un gran prestigi i un estil molt personal que el fa diferent a la resta. És alemany, té 65 anys i es va donar a conèixer a casa nostra fa uns vint anys amb La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, un conte que no hem parat d’explicar, any rera any.

En un excel·lent article, Konrad Heidenkamp explica per què Wolf Erlbruch és un dels il·lustradors més estimats d’Alemanya. Diu, entre altres coses les següents:
Qualsevol que tingui alguna cosa a veure amb els àlbums il·lustrats sabrà que, sovint, o agraden als adults o agraden als infants, però rarament a tots dos. Wolf Erlbruch és un dels pocs il·lustradors que aconsegueixen satisfer els lectors adults i alhora entretenir els més petits.

Wolf Erlbruch va tenir uns inicis exitosos en la publicitat, dibuixant per a Playboy, Esquire i el setmanari alemany Stern però quan l’editorial alemanya Peter Hammer li va demanar que il·lustrés un relat de l’escriptor ghanès James Aggrey, Erlbruch va dibuixar d’acord amb el que ell pensava que la gent esperava d’un llibre il·lustrat i el resultat del llibre “L’Àguila que no volia volar” va ser mediocre, contenia uns dibuixos lleugers i insubstancials. No hi havia rastre de l’Erlbruch que coneixem actualment.
Han passat vint anys, i hi ha un cert nombre d’indicis i senyals que hem arribat a associar amb Erlbruch: el paper quadriculat a l’estil dels quaderns de matemàtiques, el color verd del paper que recorda les parets d’una cuina, els mapes topogràfics, els segells de goma, els animals retallats d’enciclopèdies. El material està utilitzat amb gran moderació, de manera que hi ha temps i espai per observar, per abastar tant el contingut com l’essència. Aquestes són les molt apreciades receptes que Erlbruch ha usat tantes vegades.
Mirant enrere es pot observar la progressió del treball d’Erlbruch. Fullejant La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap ja notem els inicis del seu estil. El conte ens explica com un matí, la talpeta es desperta i descobreix que algú ha fet les seves necessitats al seu cap. Comença a passejar-se per les pàgines, repartint retrets contínuament, investigant les caques de tots els sospitosos possibles. La talpeta porta el cos del delicte sobre el seu cap com un turbant: és una caricatura, en part per com dibuixa els personatges: retallats acolorits amb retolador que s’arrosseguen, fons pàl·lids com a actors sobre un escenari. Són una part tan inconfusible de l’estil d’Erlbruch com la sobtada aparició d’una vaca molt realista enmig dels altres personatges estrafolaris.
Erlbruch va publicar el seu segon llibre il·lustrat, l’any següent, el 1990, Es titulava Els cinc horribles i narrava la història de cinc animals que representen uns marginats de la societat que recuperen la credibilitat al barri en formar un grup musical. Aquí va afegir una sèrie de nous components al seu món personal: la lluna omnipresent que il·lumina els seus ombrívols dibuixos, la seva afició per la música insòlita, la seva atenció a la tipografia i l’acurat disseny de les guardes. A més, és el primer llibre escrit pel mateix Erlbruch.
El següent llibre d’Erlbruch, és igualment enginyós i convincent. El títol del llibre, Leonard, és també el nom d’un nen amb fòbia als gossos. El personatge va ser creat prenent com a model al seu propi fill, Leo.
La continuació de la saga familiar, publicada el 1995, la senyora Meier y el mirlo té la mateixa senzilla brillantor. També trobem rerefons autobiogràfic, detalls de les il•lustracions, referències a la història de l’art, etc.
Altrs llibres d’en Wolf Erlbruch que podem trobar al mercat i que val pena tenir a la biblioteca escolar són:
El taller de les papallones, sobre un text de Gioconda belli, narra com un grup d’artistes, els Dissenyadors de Totes les Coses, són encarregats de dissenyar els animals i plantes d’un món encara en construcció, sota una norma imposada per l’Àvia Encarregada de la Saviesa: no barrejar el Regne Vegetal amb el Regne Animal. El jove dissenyador, gràcies a la seva tenacitat i a la seva imaginació aconseguirà realitzar el seu somni, crear unes criatures capaces de volar com un ocell i que sigui tan boniques com una flor: les papallones. Una metàfora sobre el poder de l’esforç, de la constància, de la il·lusió i dels somnis que es fan realitat.
El pato y la muerte
Sempre arriba un moment en què un nen es pregunta sobre la mort. Ingènuament, amb tota la naturalitat del món. Els pares ho saben, però poques vegades tenen preparada una resposta simple i convincent. El personatge de la mort en aquest llibre de Erlbruch és una acompanyant silenciosa i lleu com una ploma, sempre present encara que no la percebem: Des de feia temps, l’ànec notava alguna cosa estranya. – Qui ets? Per què em segueixes tan de prop i sense fer soroll? La mort li va contestar:-M’alegro que per fi m’hagis vist. Sóc la mort. L’ànec es va espantar. Qui no ho hauria fet. – Ja véns a buscar? -He estat a prop teu des del dia en què vas néixer … per si de cas. – Per si de cas? -Va preguntar l’ànec. -Sí, per si et passava alguna cosa. Un refredat seriós, un accident … mai se sap! -Sí, mai se sap …
Wolf Erlbruch respon amb senzillesa les grans preguntes amb la poesia de les seves il·lustracions i de les seves històries.
Dos que se quieren
Un poemari sobre un dels grans temes de la literatura universal, l’amor; un llibre il•lustrat que convida a fer un recorregut per l’amor que es dóna entre parelles, mares i fills, pares i fills, i filles, animals, éssers vius i no tan vius, estranys… Un sentiment que, de vegades, és correspost i altres no, però gràcies al qual ens donem petons.

Altres llibres d’aquest il·lustrador alemany que podem trobar en castellà o català són:
El paraíso
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora
La creación
Autor: Bart Moeyaert
Barbara Fiore Editora
El águila que no quería volar
Autor: Aggrey, James;
Lóguez Ediciones
La gran qüestió
Editorial Kókinos
El libro del abecedario
Barbara Fiore Editora
Mi perro Míster
Autor: Winding, Thomas
Ediciones SM
¡No es un papagayo!
Autor: Schami, Rafik
Ediciones SM
Por la noche
Ediciones SM
El rey y el mar : 21 historias cortas
Autor: Janisch, Heinz
Lóguez Ediciones

En general els seus llibres no són aventures fantàstiques, no tracten problemes socials i no hi ha herois … només històries, senzilles i tranquil·les. Sobre un nen que no pot dormir a la nit, sobre l’avi que es mor, sobre la necessitat de tenir algú a qui estimar, sobre tenir cura d’un ocell que no pot volar. Només històries senzilles que es converteixen en grans llibres.
Com he dit al principi, he extret part d’aquest post de les opinions d’en Konrad Heidkamp, editor responsable de literatura infantil al setmanari alemany Die Zeit i persona que coneix bé l’obra d’en Wolf Erlbruch.
Us deixo amb el tràiler d’una de les seve obres més colpidores, al meu entendre: El pato y la muerte.

14 Abril 2014 by jcentell

Jutta Bauer, la il·lustradora del mes (abril 2014)

Aquest mes presentem un altre il·lustrador alemany. Abans ja havíem parlat de Carl Cneut i Peter Schössow. Es tracta de la Jutta Bauer, potser la il·lustradora més coneguda, sobretot perquè va guanyar el premi Andersen.

La Jutta Bauer va néixer a Hamburg el 1955 i en aquesta ciutat va estudiar il·lustració a l’Escola Tècnica Superior. El 1981 va publicar els seus primers llibres. Va treballar per a diverses editorials i revistes i el 1991 va començar a crear dibuixos animats. La reina dels colors, per exemple, no va ser pensat com a llibre, sinó com a dibuix animat. Segons ella mateixa explica:

“Per no tornar-me boja reproduint una i altra vegada tots els detalls, vaig simplificar les figures el màxim possible, les vaig reduir als traços elementals. Vaig optar per la forma de realització més senzilla: la cut-out-animation. Al principi, la manera d’animar els dibuixos consistia a reproduir moltes vegades el mateix dibuix amb lleugeres variacions de posició i després passar-les a la velocitat adequada. El mètode que vaig utilitzar aquí, que podríem anomenar animació per retallada, consisteix en retallar el personatge i anar variant la seva posició sobre un mateix fons”

Jutta Bauer ha escrit o il·lustrat llibres infantils de gran èxit, entre els quals hi ha Marecrits o L’àngel de l’avi. També ha fet les il·lustracions de nombrosos llibres infantils d’autors reconeguts, com Christine Nöstlinger.
La seva obra, que ja engloba aproximadament 50 títols, ha estat guardonada amb nombrosos premis, entre ells el ” Premi IBBY ” (1994), el ” Luchs “, el “Premi del Llibre Infantil de Renània del Nord/Westfàlia ” (1999) i el “Premi Alemany de Literatura Juvenil” (2001).
L’ any 2010 va obtenir el Premi Hans Christian Andersen.

A les seves obres, resulta molt interessant observar la manera com es complementen text i imatge. Això té a veure amb la seva manera de treballar. Segons conta ella mateixa:

“De vegades se m’ocorren primer unes paraules que em porten a una imatge, o viceversa, i així fins que acabo el llibre. Fins ara, mai he escrit un text complet al que després he afegit la il·lustració; tampoc al contrari, mai d’un conjunt d’il·lustracions ha sorgit un text. Generalment, realitzo primer un storyboard com el que s’utilitza per fer dibuixos animats , és a dir , una làmina dividida en caselles petites en què vaig plasmant el desenvolupament seqüencial de les il·lustracions; després les vaig completant, a mesura que em van passant el text o altres imatges. Al principi ho escric i dibuix tot molt petit i, quan el conjunt està acabat, vaig retocant algunes parts dels dos elements”

Els llibres de la Jutta Bauer que podem trobar a casa nostra són:

SELMA
ens explica en imatges la història de l’ovella Selma, que viu feliç i contenta xerrant amb els seus veïns, fent esport i menjant bé. Així ens vol convèncer l’autora que per estar contents no calen grans aventures ni riqueses sinó simplement acontentar-se amb el que un té.

SENZILLAMENT TU
A vegades vols dir-li a una persona que l’estimes, però no sempre resulta fàcil trobar les paraules adequades. El llibre ens mostra el camí per aprendre i valorar l’amistat.

AIXÍ VA COMENÇAR TOT: 34 HISTÒRIES SOBRE L’ORIGEN DEL MÓN
S’explica, amb diferents històries plenes de paraules i imatges desbordants de poesia i humor, com va sorgir el món.

L’ÀNGEL DE L’ AVI
L’avi sempre era el més fort, pujava als arbres més alts i saltava als llacs més profunds, sense adonar-se dels perills a què s’exposava … Com era possible? Per què sortia airós de les situacions més problemàtiques? L’avi tenia la sort que algú el protegia, el seu àngel.

MARECRITS

En una ocasió, la mare del petit pingüí es va posar furiosa i li va cridar d’una manera terrible. Després es va penedir i va dir: “Perdó! ”

BONA NOX
“Bona nox”, és una coneguda cançó per a nens que Mozart va escriure i va compondre. Jutta Bauer la converteix en una història amb suggerents i belles imatges, en què el bou i la nit volen fer por a la petita Lotte. Però ella no es deixa intimidar i troba el camí de tornada a casa, al seu càlida llit.

L’EMMA RIU
Riure, jugar, estar contents… La petita Emma viu i gaudeix situacions que resulten molt properes als nens més petits.

L’EMMA PLORA
Hi ha dies i situacions en què la petita óssa Emma també plora, com, per exemple, quan la mare s’enfada amb ella i no sap per què, pel gelat que li cau a terra o per dormir amb la llum apagada. Però l’Emma trobarà consol a la falda de la seva mare.

A la mateixa col·lecció EMMA MENJA i EMMA A CASA

UNA PETITA CASA AL BOSC
El cérvol acull a casa seva al petit conill i la petita guineu, i també al caçador amb el seu gos. Un missatge de solidaritat i tolerància per als primers lectors.

UNA VIDA QUALSEVOL
Tots hem estat nens, com el protagonista d’aquesta història que, de petit, vivia amb els seus pares en un bonic apartament. Quan ve ser gran va trobar una bona feina. S’aixecava d’hora cada matí per anar a treballar. Després, l’home va tenir una família, i va ser una època feliç fins que va començar a tenir mala sort.

Us deixo un vídeo que recrea Bona Nox.

2 Març 2014 by jcentell

Joëlle Jolivet, la il·lustradora del mes (març 2014)

Aquest mes destaquem una il·lustradora francesa amb molta experiència i un estil molt fàcil de reconèixer. Es tracta de la Joëlle Jolivet, una de les poques persones que treballen per als infants i joves amb una tècnica molt particular, el gravat sobre linòleum (linogravat).
Recordo que fa uns quants anys enrere el linòleum era una de les tècniques que treballàvem a les escoles, però d’això ja fa molt de temps.
La Joëlle Jolivet va néixer l’any 1965 a prop de París a la Vall del riu Marne i actualment viu a Ivry-sur-Seine. Segons conta ella mateixa, sempre ha dibuixat, pintat i gravat. Va estudiar disseny gràfic a l’Escola d’Arts Aplicades, a París i va ser allà on es va interessar en la litografia. Després de fer diversos cursos a la facultat de Belles Arts, es va inclinar per la tècnica del linòleum, el seu principal mitjà d’expressió avui dia.
Ha publicat més de cinquanta àlbums per a infants i joves, molts dels quals han estat traduïts arreu del món. També treballa per a la premsa.
L’any 2007, el llibre 365 pingüins es va convertir en un bestseller a Amèrica.
Alguns mitjans especialitzats han dit de les seves il·lustracions que són “vibrants i enlluernadores”, i es lloa especialment els llibres que podríem considerar de caràcter informatiu.
Com es pot imaginar ha guanyat nombrosos premis destacats internacionalment com el Boston Globe, un dels honors més prestigiosos en l’àmbit de la literatura infantil.
Si mireu el vídeo que trobareu a continuació, us podreu fer una idea de com la Joëlle treballa aquesta tècnica del linòleum.

Alguns dels llibres que ella ha fet i que es poden trobar a casa nostra són:
365 Pingüins. Saber comptar és molt útil. Sobretot quan inexplicablement a una família li van arribant pingüins, un per dia durant un any sencer. Alimentar-los, entretenir-los i emmagatzemar-los farà sentir a aquesta família que la vida s’ha «pingüinitzat». Divertit i sorprenent missatge ecologista!

Moby Dick. Adaptació de la novel·la de Herman Melville amb escenes desplegables que imiten els gravats antics.

ZOOlògic. Tenen banyes o plomes, estan coberts de taques o de ratlles, viuen a l’aigua o sota terra? Els 400 animals de ZOOlògic responen a aquestes preguntes, organitzats i classificats en unes pàgines de mida descomunal!

Un corazón que late. Dins de les coses grans hi ha coses més petites. I dins de les petites, hi ha altres encara més diminutes. Però de vegades, misteriosament, en allò més minúscul descobrim alguna cosa realment enorme!

10 petits pingüins. Un llibrepop-up per als més petits. La seva gràcia està en que la numeració va del 10 a l’1. Entre sorpreses i imprevistos, deu pingüins inseparables desapareixen d’un en un… Fins que al final tornen a reunir-se! On són els pingüins?

Coloreart. Un llibre espectacular, en blanc i negre. Les il•lustracions a doble pàgina són grans i presenten escenes d’animals, persones, flors, cases, etc. És un llibre per pintar. Si es fa amb retoladors el resultat és al•lucinant.

Casi todo. Tota mena de dibuixos agrupats per famílies: arbres i flors, fruites i verdures, animals, vestits d’època, edificis, eines, cotxes, trens,vaixells, etc.

Cuentos y leyendas de los maoríes. La Joëlle ha il·lustrat uns quans llibres d’altres autors. Sempre ho fa amb moltes efectivitat atenen al tipus d’història que es narra. En aquesta acasió il·lustra llegendes dels nadius australians, el poble maorí.