Grégoire Solotareff és el pseudònim de Grégoire El Kayem. Va néixer l’any 1953 a Alexandria i des de ben petit viu a França. És fill de pare metge i mare pintora i dibuixant. Va estudiar i va exercir la medicina durant deu anys, i després es va passar a la creació i l’il·lustració. L’any 1985 apareixen els seus primers àlbums.

El seu primer gran èxit va ser No volváis a llamarme conejito  i després ja va anar encadenant l’èxit mediàtic i comercial (Edu, el petit llop, Tres bruixes, Neu, La màscara, Tu gran i jo petit, El rey cocodrilo, etc), alguns publicats per Corimbo al nostre país.

Gregory Solotareff ha escrit i il·lustrat 128 àlbums en solitari o amb altres persones, incloent a la seva germana Nadja i la seva mare, Olga Lecaye. Les seves il·lustracions, molt característiques, tenen colors intensos i expressionistes, brillants però suggerents d’un món interior potent.

Als seus llibres presenta temes infantils universals: la solitud, la incapacitat, el rebuig, les amistats improbables, l’abandonament, … però sense imposar una visió moralista o intentar adoctrinar. A més, les seves narracions no expliquen clarament el significat de la història, i ens deixen a nosatres, els lectors, que explorem el sentit d’allò que s’explica.

Gairebé cent trenta llibres poden semblar molts, però alguns són petites obres d’unes poques pàgines. Segons comenta el propi Solotareff alguns llibres li han ocupat un any de treball i, en canvi, d’altres se’ls ha fet en només una setmana. Per exemple, els quatre volums de contes de les estacions (Contes de tardor, Contes d’estiu,…) li van ocupar dos anys.

La tècnica d’en Solotareff ha anat evolucionant. De vegades usa la tinta, altres l’aquarel·la o l’acrílic (s’asseca més ràpid i per tant és més manejable i més fàcil que la tècnica a l’oli).

Els personatges que hi aperexien en els seus contes són coneguts, formen part de l’imaginari col·lectiu (el llop, el cocodril, el Pare Noel, etc).

Un dels temes que més trobem en els seus àlbums il·lustrats es l’encontre de dues persones sovint representades per animals. En Solotareff ho justifica amb aquestes paraules:

Per a mi, aquest és el tema de la vida: la vida existeix només en societat, en la mesura que hom es troba amb l’altre. A partir d’aquestes trobades, la vida pren un altre camí, i les coses succeeixen, feliçment o infeliç. Això és el que vull a la meva vida. La solitud, per contra, és un vertigen, una sensació emocional forta.

Solotareff intenta enganxar el lector amb la força i la claredat de les seves composicions, combinant els colors a la manera de l’expressionisme abstracte. No pinta detalls, empra un traç negre molt gruixut per emmarcar les figures, utilitza colors que formen un contrast violent i subratllen l’antagonisme entre els personatges o entre les seves actituds, accentua l’absurd-grotesc de la situació o assenyala particularitats d’interès emprant diferents angles d’observació.

L’Edu, el petit llop és el primer àlbum en el qual va il·lustrar pàgines completes. Tu gran i jo petit reflecteix millor encara els diferents matisos que defineixen la relació entre els dos protagonistes. A 3 bruixes s’aprecia la mateixa capacitat, però no està protagonitzat per animals humanitzats i fa un salt cap a una major senzillesa en la composició: cada pàgina de la dreta té una il·lustració requadrada que, sovint, és només d’una figura completa situada davant del lector. A Què més voldries! encara simplifica més la grafia: sobre colors groc i taronja per al fons, pinta en rosa el cocodril i en vermell el petit elefant, siluetejats amb línies gruixudes, i en el cas del cocodril, de vegades només una part del seu cos sobresurt de la superfície de la bassa.

Alguns dels llibres d’en Solotareff que podem trobar al nostre país són els següents:

L’ Edu, el petit llop.  El petit llop Edu i el conill Tom es fan amics. Juguen a tenir por del llop i a tenir por del conill. Però un dia en Tom té veritable por de l’Edu i s’amaga al seu cau. Fins que l’Edu s’adona del que significa tenir, de debò, por al llop i llavors aconsegueix recuperar l’amistat d’en Tom.

 Tu gran i jo petit. Un rei lleó protegeix un petit elefant. Quan passa el temps i l’elefant s’ha fet gran, veu un dia al carrer al lleó, que ha estat desposseït del seu regne i les seves riqueses, i llavors l’elefant pensa que ara li correspon a ell cuidar el lleó.

3 bruixes. Tres bruixes veuen dos nens que estan junts i contents i els segresten. Però canviaran de tarannà al veure que s’interessen per elles.

 Què més voldries! Un cocodril, quan passava algun altre animal a prop de la seva bassa, li deia : «Ei, tu! Vine a jugar amb mi!». Alguns s’hi acostaven però d’altres no fins que un dia va arribar un elefant molt content…

 L’Edu planta cara al llop. L’Edu i en Tom són amics des de fa molt temps. Poden ser amics un llop i un conill? Un veritable llop pot desobeir el Gran Llop Ferotge? Qui ho sap?

 Neu (amb il·lustracions d’Olga Lacaye) Hi havia una vegada un llop blanc. Abans de néixer, els seus pares pensaven que seria marró o gris, com ells, però va sortir completament blanc. No volien un llop d’aquest color i el van abandonar sense donar-li tan sols un nom.

 La màscara. Hi havia una vegada un llop que vivia en un turó. Hi havia, també, un nen que es deia Ulisses i la seva germana Lila. Un dia el llop se’ls va menjar, crus, sencers, sense mastegar . Però els nens, encara que estiguin a la panxa d’un llop, saben defensar-se.

El rei cocodril. Hi havia una vegada un cocodril molt golafre. El primer que va fer quan va néixer va sermenjar-se un pollet. Però els seus pare no es van mpressionar i li deien: Nosaltres a la teva edat erem més forts que tu. Llavors va començar a atacar animals més grans que ell mateix. Es va menjar una tortuga i després un hipopòtam. Ànim, s¡ t’hi esforces ho pots fer millor, li deien els pares.

Quan sigui gran, seré el Pare Noel. Aquesta és la història d’un nen petit que es deia Noel. Un dia d’hivern, mentre passejava pel bosc, a prop de casa, va trobar un sac vermell juntament amb una misteriosa carta…

 No em torneu a dir “conillet meu”. Joan Pastanaga no suporta que li diguin “conillet meu” i perquè no el tornin a cridar així decideix canviar, i fer-se un conill dolent, dolentíssim.

El lloc oficial de Gregoire Solotareff el pots veure AQUÍ.