Roberto Calasso era un estudiós de la mitologia grega i en un dels seus escrits titulat «Las bodas de Cadmo y Harmonía» narra la darrera vegada que els Déus de l’Olimp van compartir taula amb els humans. Va ser amb motiu de les noces d’un príncep de Tebas amb la bella Harmonia. Aquest relat, el moment del convit, el narra també Antonio Basanta, un altre savi, al seu assaig «Leer contra la nada» i explica com els Déus van abandonar la festa quan van veure el regal que Cadme va oferir a la seva estimada.
En aquelles noces li van fer molts regals a la princesa Harmonia. Per exemple, la deesa Atenea li va regalar una capa d’invisiblitat, Hefesto, el deu dels metalls, la joia més preciosa que mai s’havia vist, i Zeus li va oferir “tot allò que és perfecte”. Però, ah! el regal d’en Cadme va ser insuperable. Sí, ho heu endevinat, li va regalar les lletres del primer alfabet. I això, els Déus no ho van poder suportar perquè donava als humans la possibilitat de ser com ells, i van marxar de la festa, enfadats.
No hi ha bé més preuat que la possibilitat de llegir i d’escriure i per això sobta que encara al món hi hagi més de 700 milions de persones que no saben llegir ni escriure i, d’aquestes, gairebé la meitat són infants, nens i nenes que no han anat mai a escola. Fa feredat i per això tots els esforços que fem perquè els infants aprenguin a llegir són pocs. La lectura, ja ho hem dit massa vegades, és la veritable revolució pendent.
El record del relat de Calasso em va venir al cap dissabte passat mentre anava cap a Sant Llorenç de la Muga, un petit poblet de poc més de dos cents habitants que s’han entestat en tenir una biblioteca i fer-la funcionar. La gestiona un grup de nou veïnes, algunes jubilades, que han entès que allò que mou el país no és la queixa i la demanda, sinó l’aposta per fer quelcom per la gent que ens envolta. Fan bona la frase de Kennedy quan va dir: No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país.
Allà vam estar explicant contes, comentant lectures, acollint infants i adults que era la primera vegada que entraven en aquella “microbiblioteca”, com així l’anomenen. Molt emotiu, tot plegat. Molt. En aquell espai fan presentacions de llibres, clubs de lectura, sessions de narració de contes, préstec de llibres, etc. L’obren un parell de tardes a la setmana i els dissabtes.
Casualment, aquesta visita va coincidir amb uns dies de molt enrenou social a rel dels resultats de les proves PIRLS als infants de quart de primària. A les xarxes socials, als diaris i mitjans de comunicació estem llegint sentit un grapat d’arguments interessats en una o altra causa, la majoria de persones que estan allunyades del dia a dia de l’escola.
Em dol sentir als bibliotecaris dient que la culpa rau en les biblioteques escolars inexistents o que no funcionen. Com si això fos una novetat! Fa moltíssims anys que les defensem i les reclamem. No és d’ara i, per tant, no podem culpar a la manca de biblioteques i bibliotecaris escolar dels mals resultats. Altra cosa és que sigui una bona oportunitat per posar-hi fil a l’agulla i, d’una vegada per totes, es faci efectiu el que la normativa recomana.
Em molesta llegir que la pandèmia és la culpable dels resultats dels infants de Catalunya, sense pensar que la pandèmia no va ser una cosa que va passar aquí, a Ceuta i a Melilla només. La pandèmia va afectar a tothom, als nostres estudiants i als de Pontevedra, Oviedo, Càceres, Guadalajara, etc.
Flipo amb les opinions dels periodistes que, a la recerca d’un bon titular, sostenen que els mestres no llegeixen o no els agrada llegir.
Els diaris no parlen del deteriorament d’aquest sistema educatiu nostre que, en els darrers temps s’ha escolat als centres educatius de forma silenciosa, sibil·lina i poc pensada. Hem vist com, adduint als postulats de la ciència, de l’Escola Nova, de programes de matemàtiques que ens fan creure que són “lo més innovador” i, sobretot, sobretot, l’estructura piramidal que s’ha creat a les escoles (Si heu parlat amb mestres interines, ja sabreu com obeeixen el que els ve donat i no gosen parlar o defensar altres maneres de fer, no fos cas que el seu lloc de treball perillés).
Com a la pel·lícula Blade Runner, parlant amb mestres i entrant a les escoles he vist coses increïbles: Nens que esmorzen i treballen al terra de l’aula perquè els “savis” recomanen treure cadires i taules, grups d’alumnes de cicle superior ocupant (perdent) tres hores a la setmana (tres hores!) fent unes activitats que anomenen “Espais de Lliure Circulació”, infants de cicle infantil que dediquen totes les tardes a fer “ambients”, escoles preocupades en fer cada dia un tuit ben bonic perquè “no importa el que es fa, sinó el que es diu que es fa”, una inclusió que ni es veu ni se l’espera, més mestres i professors de baixa que mai, etc.
Tant de bo la nova Consellera posi una mica d’ordre en aquest mon educatiu, ara força desanimat, i sigui prou hàbil com per trobar uns bons col·laboradors.
Tornant a la visita de dissabte passat a Sant Llorenç de la Muga, em queda la idea que necessitem tota la «tribu» per formar persones que siguin capaces de resoldre problemes autònomament, que siguin multiculturals, crítiques, que sàpiguen treballar en equip i sobretot amb una formació humanística que només s’aconsegueix des de la reflexió, la conversació i la lectura del que han dit, al llarg dels segles, els grans pensadors. Per això, que sapiguem llegir i comprendre el que llegim és imprescindible. Ho vaig veure i viure aquelles poques hores compartides amb les nou dones voluntàries que estan apostant per un poble lector, allà enmig de les muntanyes gironines, a tocar del riu Muga. L’enhorabona!
La invitació a la lectura 